Revolució síria de 2011

La Revolució síria va ser una série de protestes i disturbis violents que varen precedir a l'inici de les operacions militars de la guerra civil síria. Varen tindre el seu apogeu entre març i juliol de 2011 encara que es varen prolongar fins a finals de 2013, tot açò en el marc del desenroll de la Primavera Àrap en Àfrica del Nort i Oriente Pròxim.

Les causes principals eren la corrupció política, les violacions als drets humans i al totalitarisme d'estat personificado en la figura del llavors president Bashar al-Ásad. La fase va estar marcada per protestes massives contra tots els poders de l'estat i l'exigència de la dimissió del president, els grups opositors no eren homogéneus, ya que agrupaven des d'organisacions no governamentals que demanaven una major llibertat d'expressió, la creació d'un Estat islàmic, moviments separatistes, grups que advocaven per una federació o que solament volien expulsar del poder a a el-Ásad sense que això suponguera necessàriament canviar el sistema polític del país. Els constants chocs i arrests massius per actes de vandalisme comesos pels opositors varen deixar com a resultat prou baixes mortals i mils de ferits d'abdós bandos.

A pesar dels intents de l'Estat d'assossegar les protestes en arrests a gran escala, censura per un costat i concessions per un atre, ademés de la violència de varis grups protestants i el favoritisme mediàtic des de l'estranger, a finals del més d'abril estava clar que la situació es feya cada volta més complexa: finalment l'Eixèrcit Àrap Siri va tindre que eixir als carrers, una acció que en lloc de millorar la situació va provocar el recrudecimiento de les accions bèliques, el govern va començar a capturar als caps opositores i l'oposició començava a tindre un pes internacional.

La fase d'insurrecció civil va crear la plataforma per a l'aparició de moviments d'oposició militants i desercions massives en l'Eixèrcit Siri, lo que va transformar el conflicte d'un alçament civil a una insurrecció armada, i després a una guerra civil. l'Eixèrcit Lliure Siri en financiamiento de l'estranger es va crear el 29 de juliol de 2011, i va marcar l'establiment d'una nova resistència militar formal contra el govern del-Ásad. Des de llavors, els enfrontaments varen prendre la forma de conflicte intern en els quals les forces del govern començarien a enfrontar-se en els nous grups armats.

Antecedents

Archiu:Flag of Ba'athist Syria and the Syrian revolution.svg

A l'esquerra l'antiga bandera oficial del país i a la dreta l'actual bandera del govern provisional. Durant els primers mesos de l'insurrecció l'incipient oposició síria utilisava els símbols nacionals creats durant el govern d'Háfez al-Ásad, recent en els últims mesos abans de l'alçament armat els líders opositors varen decidir deixar d'usar l'anterior bandera oficial ya que ho consideraven un «símbol dictatorial» per lo que varen començar a usar la bandera síria de 1930, perque —segons l'oposició— és la bandera representativa del poble siri des d'abans de l'arribada al poder de la família Ásad.

Vore també: Antecedents de la Guerra Civil Síria

Ans que escomençara l'insurrecció en Síria a mitan de març de 2011, les protestes varen ser relativament moderades, tenint en conte l'ona de disturbis que s'havia estés per tot lo món àrap. Síria va permanéixer, segons va descriure Al Jazeera, com un "regne del silenci", per les seues estrictes mides de seguritat, un president relativament popular, diversitat religiosa, i preocupacions per l'idea d'una insurgencia com la que s'hi havia vist en la veïna Iraq.

En giner varen escomençar a sorgir protestes minoritàries que demanaven reformes en el govern, i varen continuar fins a març. El 3 de febrer, els activistes varen demanar a través de rets socials com Facebook i Twitter que es fera un "Dia de la Ràbia" en Síria el divendres 4 de febrer. No obstant, les protestes no es varen materialisar dins del propi país.

Desenroll

Vore també: Anex:Cronologia de la Guerra civil síria (giner a abril de 2011) i Anex:Cronologia de la Guerra Civil Síria (maig a agost de 2011)

Insurrecció de març de 2011

Archiu:Syrian Demonstration Douma Damascus 08-04-2011.jpg

Manifestacions en Duma, un suburbi de Damasc (8 d'abril de 2011).

Manifestació en Homs contra Torreu.

L'insurrecció va escomençar el 15 de març en Damasc, Alep, i en la ciutat meridional de Daraa, cridada en ocasions la "Breçol de la Revolució". Daraa havia rebut una gran cantitat de refugiats interns forçats a abandonar les seues llars en el nort del país per una sequia agravada per la falta d'abastiment del govern. Les protestes varen escomençar a causa de l'encarcelaació i tortura de varis estudiants jóvens arrestats per pintar grafitis antigubernamentales en la ciutat. Els manifestants es varen enfrontar en la policia local, i els enfrontaments varen aumentar el 18 de març despuix de l'oració del divendres. En mils de manifestants, els disturbis varen tindre com resultat la mort de varis civils. El 20 de març, un grup de persones varen cremar la sèu del Partit Baath i atres edificis públics. Les forces de seguritat varen respondre en rapidea, disparant munició real contra la multitut i atacant els punts centrals de les manifestacions. En l'assalt, que va durar dos dies, varen morir 15 manifestants.

Mentrestant, atres protestes menors ocorrien en atres parts del país. Els manifestants demanaven la lliberació de presoners polítics, l'abolició de la llei d'emergència en Síria, vigent des de feya 48 anys, més llibertat i el fi de la corrupció governamental. El 18 de març es va fer una crida a un "Divendres de la Dignitat", al mateix temps que protestes a gran escala sacsaven vàries ciutats, incloent, Banias, Damasc, Hasaka, Daraa, Deir az-Zor i Hama. La policia va respondre a les protestes en gas llacrimògen, canons d'aigua i tanes. A lo manco 6 persones varen morir i moltes unes atres varen resultar ferides.

El 25 de març, despuix de l'oració del divendres, les protestes es varen estendre de nou. Sobre 100.000 persones presuntament es varen manifestar en Daraa, i a lo manco 20 manifestants varen morir. Les protestes es varen estendre també a atres ciutats síries, incloent Homs, Hama, Baniyas, Jasim, Alep, Damasc i Latakia. Es va informar que uns 70 manifestants havien mort.

Repressió

Policia antidisturbis en Damasc

Inclús abans de l'inici de l'insurrecció, el govern siri ya havia portat a terme numerosos arrests de manifestants, activistes polítics i defensors dels drets humans, generalment considerats "terroristes" pel govern de Torreu. A principis de febrer les autoritats varen arrestar a varis activistes, incloent als líders polítics Ghassan al-Najar, Abbas Abbas i Adnan Mustafa.

La policia va respondre a les manifestacions en molts casos de forma violenta, no solament usant canons d'aigua i gas llacrimògen, sino també donant tanes i disparant en munició real.

Quan l'insurrecció va escomençar, el govern siri va mamprendre una campanya d'arrests que va tindre com a resultat la captura de decenes de mils de persones, segons advocats i activistes en Síria i grups de drets humans. Com a resposta a la situació, la llei síria es va canviar per a permetre que la policia i qualsevol de les 18 forces de seguritat de la nació pogueren detindre a un sospitós durant huit dies sense justificació. Els arrests es varen centrar en dos grups: activistes polítics, i chics i hòmens de pobles que el govern siri va escomençar a sitiar en abril. Molts dels detinguts varen experimentar vàries formes de tortura.^{cita requerida} i malos tratos. A molts dels detinguts se'ls va colocar en celes chicotetes i estretes, i se'ls varen donar recursos llimitats. Alguns varen ser colpejats, sacsats en descàrregues elèctriques o debilitats. Human Rights Watch va revelar el 3 de juliol de 2012 l'existència d'a lo manco 27 centres de tortura, administrats per les agències d'inteligència síria.

El president Torreu va caracterisar a l'oposició com a grups terroristes armats en visions extremistes islamistes, mostrant-se a sí mateixa com l'única garantia d'un govern secular. A principis del més d'abril, un gran desplegament de forces de seguritat va impedir que s'establiren campaments en Latakia. Es varen bloquejar vàries ciutats per a previndre el moviment de les protestes. A pesar de la repressió, les manifestacions varen continuar durant tot el més en Daraa, Baniyas, Al-Qamishli, Homs, Duma i Harasta.

Concessions

Manifestacions de l'oposició en Baniyas

Durant març i abril, el govern siri, esperant aliviar les protestes, va oferir reformes polítiques i canvis en la seua política. Les autoritats varen acurtar la duració del servici militar obligatori, i en un intent aparent de reduir la corrupció, va despedir al governador de Daraa. El govern va anunciar que lliberaria a presos polítics, baixaria els imposts, aumentaria els salaris dels treballadors del sector públic, permetria més llibertat de prensa i incrementaria les oportunitats laborals. Moltes d'estes reformes anunciades mai varen aplegar a implantar-se.

El govern, dominat per la secta alauita, va fer algunes concessions a la majoria suní i algunes minories. Les autoritats varen anular una prohibició que restringia als professors dur el nicab, i es va tancar l'únic cassino del país. El govern també va otorgar la ciutadania a mils de kurdo siris, considerats prèviament com "estrangers".

Una demanda popular dels manifestants era terminar en l'estat d'emergència de la nació, que hi havia estat actiu durant casi 50 anys. La llei d'emergència s'havia usat per a justificar arrests arbitraris i detencions, i per a prohibir l'oposició política. Torreu va formar una comissió per a estudiar la proposta, i despuix de semanes de debat, va firmar el decret el 21 d'abril, alçant l'estat d'emergència de Síria. No obstant, les manifestacions antigubernamentales varen continuar en abril, i molts manifestants varen quedar insatisfets en lo que consideraven vagues promeses de reformes de Torreu.

Operacions militars

Abril de 2011

A mida que l'insurrecció continuava, el govern siri va escomençar a llançar operacions militars importants per a suprimir a la resistència, iniciant-se aixina una nova fase en l'alçament. El 25 d'abril, Daraa, que s'havia convertit en un punt focal de les protestes, va ser una de les primeres ciutats en ser sitiada per l'Eixèrcit Siri. S'estima que es varen desplegar entre varis centenars i 6.000 soldats, disparant munició real contra els manifestants, buscant casa per casa i arrestant a centenars. Es varen amprar tancs per primera volta contra els manifestants, i francotirador varen prendre posicions en les teulades. Les mesquites varen ser usades com a bases pels manifestants, i els organisadors varen ser especialment perseguits. Les forces de seguritat varen escomençar a tallar l'aigua, l'electricitat i les llínees telefòniques, i varen confiscar la farina i el menjar. La situació va dur a enfrontaments entre l'eixèrcit i les forces opositores, que incloïen manifestants armats i soldats desertor, la qual cosa va provocar centenars de morts. Per al 5 de maig, la majoria de les protestes havien segut suprimides i l'eixèrcit va escomençar a retirar-se de Daraa, encara que varen permanéixer algunes tropes per a mantindre la situació baix control.

Maig de 2011

Durant l'atac en Daraa, l'Eixèrcit Siri també va sitiar i va bloquejar varis pobles al voltant de Damasc. Durant el més de maig, es va informar de situacions similars a les de Daraa en atres pobles i ciutats, com en Baniyas, Homs, Talkalakh, Latakia i varis pobles més. Despuix del fi de cada sege, la supressió violenta de protestes esporàdics va continuar durant els següents mesos. El 24 de maig, més de 1000 persones havien mort en l'alçament segons l'Organisació Internacional per als Drets Humans en Síria.

Juny-juliol de 2011

Quan l'alçament va escomençar a mitan de març, molts analistes varen pensar que el govern siri permaneixeria intacte, en part per les seues estrictes proves de llealtat i el fet de que la majoria d'oficials en alts càrrecs pertanyien a la mateixa secta que Torreu, els alauitas.^{cita requerida} No obstant, com a resposta a l'us de força letal contra protestants desarmats, molts soldats i oficials de baix ranc varen escomençar a desertar.^{cita requerida} Molts soldats que es varen negar a disparar contra civils varen ser eixecutats per l'eixèrcit^{cita requerida}. Les primeres desercions varen tindre lloc durant l'operació de Daraa d'abril.^{cita requerida} El número de desercions es va incrementar durant els mesos següents, degut a que els desertors escomençaven a agrupar-se per a formar unitats de combat^{cita requerida}. A mida que l'alçament progressava, els combatents de l'oposició es varen equipar i varen organisar millor.

Per a setembre de 2011, 2 oficials militars o de seguritat d'alt ranc s'havien passat a l'oposició. Alguns analistes varen indicar que eixes desercions eren senyals del carpiment del círcul intern de Torreu.^{cita requerida}

Els primers casos d'insurrecció armada varen ocórrer el 4 de juny de 2011 en Jisr al-Shugur, una ciutat prop de la frontera turca en la província de Idlib. Els manifestants varen cremar un edifici en a on les forces de seguritat havien disparat en un funeral de protesta. Huit oficials de seguritat varen morir en l'incendi mentres les protestes prenien lloc en una estació de policia. Els opositors varen agarrar les armes, i els enfrontaments en les forces de seguritat varen continuar durant els següents dies. Alguns oficials de seguritat varen desertar despuix de les eixecucions per part de la policia secreta i els agents d'inteligència de soldats que es negaven a disparar a civils. El 6 de juny, milicians suní i desertors varen emboscar un grup de forces de seguritat que es dirigien cap a la ciutat. Tement una massacre, insurgents i desertors, junt en 10.000 habitants, varen fugir creuant la frontera turca.

En juny i juliol de 2011, les protestes varen continuar mentres les forces governamentals expandien les seues operacions, disparant repetidament als manifestants, usant tancs contra les manifestacions i arrestant als opositors. Els pobles de Rastan i Talbiseh, i Maarat al-Numaan varen ser sitiats a principis de juny. El 30 de juny, grans protestes varen sorgir en Alep, la ciutat més gran de Síria, contra el govern de Torreu. El 3 de juliol, es varen desplegar tancs siris en Hama, dos dies en acabant de que s'organisaren grans protestes contra Bashar al-Torreu.

El 29 de juliol, un grup d'oficials desertor varen anunciar la formació del Eixèrcit Lliure Siri (ELS, o FSA pel seu nom en anglés), que es convertiria en el principal eixèrcit de l'oposició. Format per desertors de les Forces Armades de Síria i voluntaris civils, l'eixèrcit rebel buscava derrocar a Bashar al-Torreu. En açò es va iniciar una nova fase en el conflicte, en més resistència armada contra el govern. El ELS aumentaria el seu tamany, a 20.000 soldats en decembre i 40.000 en juny de 2012.

Durant els primers sis mesos de l'insurrecció, els habitants de les dos ciutats més grans de Síria, Damasc i Alep, varen evitar involucrar-se en les protestes antigubernamentales. Centenars de mils de simpatisants del president de Torreu i el seu govern es varen manifestar al seu favor en les places centrals d'abdós ciutats.

Els events consecutius a partir del 29 de juliol de 2011 poden trobar-se en Guerra Civil Síria#Insurgencia armada (agost - novembre de 2011)

Vore també

• Primavera Àrap
• Conflicte en Líban (extensió de l'insurgencia i posterior guerra civil a la República Libanesa)
• Conflicte en el Kurdistan siri (insurgencia de la població kurdo en el nort de Síria)
• Enfrontaments en els Alts del Golán (escaramuzas entre Israel i el govern de Síria)