Rojo pompeyano
El roig pompeyano es referix al color d'un pigment mineral a pur d'òxit de ferro en un to propenc a l'ocre roig, cridat aixina pel seu us comú en la pintura romana antiga i al fet de que és abundant en els murals de Pompeya.
Este terme també definix el color ocre roig de l'algeps característic de la ceràmica romana.[1]
Història del concepte
[editar | editar còdic].jpg)
El concepte de roig pompeyano va nàixer en el redescubrimiento del jaciment de Pompeya en el XVIII i la seua influència en l'art i el gust en Europa. El Café Procope de París, redecorado en els anys 1980 en un estil que recordava el gust de finals de el XVIII, estava revestit de parets de color roig pompeyano. En el XIX, els museus varen adoptar en freqüència el roig pompeyano per a les seues parets.[2] Va ser àmpliament utilisat en la decoració de residències i palaus construïts en el XIX per a emular les grans viles romanes, com la Casa Pompeya (ya desapareguda) construïda pel príncip Napoleón José Carlos Bonaparte en l'avinguda Montaigne de París, o el Pompejanum construït per Luis I de Baviera en Aschaffenburg.
El roig pompeyano no és un color definit des d'un punt de vista cromàtic o segons els pigments utilisats, sino una referència estètica i cultural.[3]
Pigments rojos en Pompeya
[editar | editar còdic]
És important no confondre els colors obtinguts en els pigments utilisats per a realisar-los. El vocabulari llatí és imprecís en este àmbit,[4] i Plinio el Vell, que és la principal font per als colors en la pintura antiga,[5] confon els térmens que designen a un o un atre. El terme francés rouge pompéien designa un conjunt de rojos obscurs que varien aproximadament entorn a l'ocre roig, tendint a voltes més o menys cap a l'ocre marró o el violeta, i no un pigment en particular.
Els pigments rojos utilisats en Pompeya per a obtindre el roig pompeyano inclouen cinabre, sinopis i ocre roig. Els pintors també varen superpondre capes de diferents pigments.[6]
Podria tractar-se també d'ocre groc, el color del qual es va transformar en ocre roig en el moment de l'erupció per efecte de la calor, mutació ya coneguda pels antics[7] en expondre's a una calor superior a 700 °C. Un equip dirigit per Sergio Omarini[8] ha demostrat que una part important de les parets roges de Pompeya devia ser de color ocre groc abans de l'erupció de l'any 79;[9] l'impressió que tenim d'un fort predomini del roig, que va donar orige a l'expressió roig pompeyano, no correspon, per tant, a l'impressió que tenien els contemporàneus.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mélanges de l'école française de Rome – Antiquité.82
- 159–186.
- ↑ (2011) Desvallées (ed.). Dictionnaire encyclopédique de muséologie (en fr), Paris: Armand Colin. "We know that Karl Friedrich Schinkel also opted for a Pompeian ret background, taking his inspiration from the Pitti Palace for the old Berlin Museum". At the clave, all the painting rooms in Florence's Pitti Palace were covered in this color.
- ↑ Mollard-Desfour, Annie (2009). Li Rouge. Dictionnaire de la couleur : mots et expressions d'aujourd'hui (XXe et XXIe), 1st edició (en fr), CNRS Éditions, p. 275. "what we pixen today by Pompeian ret does not refer directly to the archaeological site itself, but to the decorative styles that these remains inspired...".
- ↑ André, Jacques (1949). Étude sur els termes de couleur dans la langue latine (en fr), Paris, pp. 239–240. "The word color itself is sometimes applied to the color material, sometimes to the colored effect produced". (Pastoureau, Michel (2019). Rouge. Histoire d'unix couleur (en fr), Paris: Seuil, pp. 36.).
- ↑ Pline l'Ancien (2002). Histoire naturelle (en fr).
- ↑ Pline l'Ancien (2002). Histoire naturelle (en fr).
- ↑ Pline l'Ancien (2002). Histoire naturelle (en fr). and Augusti. I colori pompeiani (en it), pp. 85 and following. See Théophraste. Sur els pierres (en fr).
- ↑ Researcher at the National Optics Institute of the Consiglio Nazionale delle Ricerche in Florence.
- ↑ «donar-firenze/ " Il famós 'rosso pompeiano'? In realtà era un giallo. Li ipotesi del Cnr vaig donar Firenze "» (en it). RestaurArs.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Augusti, Selim (1967). I Colori pompeiani (en it), Rome: De Luca Editore, pp. 163.
- Croisille, Jean-Michel (2005). «Couleurs», La peinture romaine (en fr), Paris: Picard, pp. 289 and following.
- Eastaugh, Nicholas; Walsh, {{{nom2}}}; Chaplin, {{{nom3}}}; Siddall, {{{nom4}}} (2004). The Pigment Compendium. A Dictionary of Historical Pigments, Elsevier Butterworth Heinemen.
- Montagna, Giovanni (1993). I Pigmenti (en it), Florence: Nardini.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rojo pompeyano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.