Secure Digital
Secure Digital (SD) és un dispositiu en format de targeta de memòria per a dispositius portàtils, per eixemple: cambres digitals (fotogràfiques o videograbadoras), teléfons mòvils, teléfons inteligents, computadores portàtils i videoconsolas (de sobretaula i portàtils), tabletas i entre molts uns atres. Inicialment va competir i va coexistir en atres formats, i actualment és un dels formats més comuns i utilisats en dispositius portàtils i en computadoras i reproductors de música portàtils o domèstics, destacant principalment per la velocitat a diferència dels seus predecessors.
L'estàndart SD va ser desenrollat per SanDisk, Panasonic i Toshiba, i introduït en 1999 com una millora evolutiva de les targetes MMC. L'estàndart és mantingut per l'Associació de Targetes SD en la que participen varis fabricants[1] i va ser implementat en més de 400 marques de productes, cobrint dotzenes de categories i en més de 8000 models.
El format SD inclou cinc versions de targetes, disponibles en tres tamanys. Les cinc famílies són:
- “Standard Capacity” (SDSC), l'original, «capacitat estàndar».
- “High Capacity” (SDHC), «alta capacitat».
- “Estendre Capacity” (SDXC), «capacitat estesa».
- “Input/Output” (SDIO), «entrada/eixida».
- “Ultra Capacity” (SDUC), «Ultra Capacitat».
Els tres tamanys són:
Este tamany microSD és molt utilisat en tabletas i teléfons mòvils. Per mig d'adaptadors passius eléctricamente és possible utilisar targetes en recalats més grans.
Els dispositius en recalats SD poden utilisar targetes MMC, que són més fines, pero les targetes SD no caben en els recalats MMC. Aixina mateix, es poden utilisar en els recalats de CompactFlash o de PC Card en un adaptador. Les seues variants miniSD i microSD es poden utilisar, també directament, en recalats SD per mig d'un adaptador. Les normals tenen forma de ם. Hi ha algunes targetes SD que tenen un conector USB integrat en un doble propòsit, i hi ha llectors que permeten que les targetes SD siguen accessibles per mig de molts ports de conectivitat com USB, FireWire i el port paralel comú. Les targetes SD també són accessibles per mig d'una disquetera usant un adaptador FlashPath.
Descripció i introducció en el mercat
[editar | editar còdic]
Les targetes importants Secure Digital són utilisades com a soports d'almagasenament per alguns dispositius portàtils com a cambres digitals, videoconsolas, i videocámaras.[2]
Abans de 2005 les capacitats d'estes targetes oscilaven entre els 16, 32 i 64 megabytes (MB). En 2005, les capacitats típiques d'una targeta SD eren de 128, 256 i 512 MB, i 1, 2 i 4 gigaoctets (GB). En 2006, es varen alcançar els 8 GB, i en 2007, els 16 GB. El 22 d'agost de 2007 Toshiba va anunciar que per a 2008 escomençaria a vendre memòries de 32 GB, la qual cosa va succeir.
En decembre de 2014 varen ser llançades a la venda targetes de 256 GB dissenyades per a gravar videos d'alta calitat en velocitat d'escritura de fins a 90 MB/s, i de 45 MB/s en escritura per a la fotografia professional en lo que respecta en el maneig d'archius RAW i videos d'alta calitat.[2]
Les targetes SD han substituït a les SmartMedia com a format de targeta de memòria dominant en les cambres digitals compactes. En 2001, SmartMedia havia conseguit un us de prop del 50 %, pero en 2005, SD/MMC havia alcançat més d'un 40 % de quota de mercat, i el percentage de SmartMedia va caure en picat. La gran majoria dels principals fabricants de cambres fotogràfiques digitals usa SD en les seues llínees de productes, com Cànon, Nikon, Kodak i Konica Minolta. No obstant, tres fabricants importants s'han adherit als seus propis formats propietaris en les seues cambres fotogràfiques: Olympus i Fuji, que usen targetes XD; i Sony en el seu Memory Stick.
«Secure» (segur) en Secure Digital, ve de l'orige de la targeta. Per a crear una targeta SD, Toshiba va afegir hardware de sifrat a la ya existent targeta MMC, per a aliviar les preocupacions de l'indústria de la música, que giraven entorn a que les targetes MMC permetrien el «piratege» fàcil de la música (un esquema similar és l'estàndart de MagacGate usat en les Memory Stick). En teoria, este sifrat permetria complir fàcilment els esquemes DRM sobre la música digital, pero esta funcionalitat s'utilisa poc.
En un soport CATR de targetes (normalment, un menut dispositiu USB), l'usuari podia accedir al contingut d'una targeta SD usant una computadora. Hui en dia, la major part de les computadores tenen integrat dit llector de targetes.
Un recent desenroll són les targetes SD en sistensores USB integrats, per a eliminar la necessitat de dispondre d'un adaptador SD/USB o un recalat SD en el PC, encara que a canvi d'un preu inicial més alt. Un disseny pioner de SanDisk tenia una aleta que girava i deixava al descobert el conector. Encara que SanDisk no pretenia en un primer moment comercialisar una targeta SD en USB, este moviment va animar a atres fabricants a seguir el model.
L'abreviatura “SD” va ser realment desenrollada per a una atra aplicació completament diferent: va ser amprada en un primer moment per a “Super-Density Optical Disk” (disc òptic d'alta densitat), que va supondre l'entrada, poc exitosa, de Toshiba en les guerres de formats de DVD.
Obertura d'estàndarts
[editar | editar còdic]
Com la majoria dels formats de targeta de memòria, el SD està cobert per numeroses paleses i marques registrades, i només es pot llicenciar a través de la Secure Digital Card Association (Associació de la Targeta Secure Digital). L'acort de llicència actual d'esta organisació no permet controladors de còdic obert per a llectors de targetes SD, un fet que genera consternació en les comunitats de còdic obert i software lliure. Generalment, es desenrolla una capa de còdic obert per a un controlador SD de còdic tancat disponible en una plataforma particular, pero açò està llunt de ser lo ideal. Un atre método comú consistix en utilisar l'antic modo MMC, a on es requerix que totes les targetes SD soporten l'estàndart SD.
Açò significa que SD és menys obert que CompactFlash o les memòries USB, que poden ser implementats lliurement, encara que requerixen costs de llicència per les marques registrades i logotips associats, pero aixina i tot resulta molt més obert que XD-Picture Card (xD) o Memory Stick, a on no hi ha disponible ni documentació pública ni implementació documentada.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ sdcard. org/home/ www. sdcard. org sdcard. org/home/ archivat en Wayback Machine. SD Standards - Universal, Portable, Convenient Storage (anglés).
- ↑ 2,0 2,1 «lanacion. com. ar/1752551-les-targetes-de-memòria-sd-alcancen-els-256-gb-de-capacitat-de-almagasenament Les targetes de memòria SD alcancen els 256 GB de capacitat d'almagasenament». Consultat el 15 de decembre de 2014.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Secure Digital» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.