Sellaíta
La sellaíta és un mineral de la classe dels minerals halurs. Va ser descoberta en 1868 en el glaciar Gébroulaz, en la regió de Ródano-Alps (França), sent nomenada aixina en honor de Quintino Sagella, ingenier de mines italià.[1] Sinònims poc usats són: belonesita o belonosita.
Característiques químiques
[editar | editar còdic]És un fluorur simple de magnesi, anhidro. La seua estructura tetragonal està relacionada en la dels minerals del grup del rútil (M4+O2) -en M un metal-.
Els cristals exhibixen una lluentor violeta pàlit quan són calfats.
Formació i jaciments
[editar | editar còdic]Apareix en morrenas glaciars, en roques en dolomita-anhidrita bituminosas. També s'ha trobat en evaporitas, en eyecciones volcàniques i depòsits de fumarolas, en marbre en Carrara, en jaciment metamòrfic de magnesita i en un granit alcalino.
Sol trobar-se associat a atres minerals com: fluorita, sofre, celestina, anhidrita, algeps, magnesita o cuarzo.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Strüver (1868) Acc. Torino, Att.: 4: 35.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sellaíta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.