Anar al contingut

Sha Jahan

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Shah Jahan, in The Rulers of the Mughal Dynasty from Babur to Awrangzeb, with their Ancestor Timur MSS 874, India, circa 1707–12. Khalili Collection.jpg
Sha Jahan

Sha Jahan I (1592-1666) va ser el 5º emperador mogol de l'Índia, fill de l'emperador Jahangir i de la seua esposa Bibi Bilqis Makani (Jodh Bai), princesa rajput de Marwar (Jodhpur). La seua yaya paterna era també una princesa hindú rajput de Amber (Jaipur), per lo que l'setenta y cinco per cent dels seus antepassats eren príncips hindús. Va governar des de 1627 fins a 1658, quan el seu fill Aurangzeb ho va depondre i ho va confinar en el fort de Agra.

Durant la major part del seu regnat, fins a 1648, la seua capital va ser Agra. Pero despuix es va mudar a Delhi, quan va efectuar la reconstrucció del Shahjahanabad, el fort de Delhi, una atra de les seues grans obres. Pero per lo que més se li recorda és per manar llaurar el Tro del Pavo Real i, especialment per alçar el célebre Taj Mahal. Unes atres de les seues obres varen ser: la mesquita dels Divendres de Delhi, els jardins de Shalimar en Lahore, la mesquita que du el seu nom en Sind i la tomba de la seua filla favorita Jahanara Begum, joyes úniques de la cultura mogol.

Chiquea, joventut i família

[editar | editar còdic]

Sha Jahan va nàixer en giner de 1592 en el nom de Khurram en la ciutat de Lahore, quan encara regnava el seu yayo Akbar, a l'esposa del qual Ruqaiya Begum, princesa mogola primera germana del seu espós, se li va encarregar el conte del chiquet, encara que se sap poc de la seua vida en el harem. De qualsevol forma deu tindre's en conte que el seu pare Jahangir va conseguir el tro 1605, a la mort de Akbar, en part recolzat per les dònes de l'harem: les viudes de Akbar, Ruqaiya i Salima, i la seua yaya Hamida, mare de Akbar.

En 1607, als quinze anys va ser promés a la futura Mumtaz Mahal, filla de Asaf Khan i neboda de l'esposa favorita del seu pare, Nur Jahan, qui en este matrimoni esperava fer-se en la llealtat del príncip Khurram, que poc despuix va ser designat hereu de l'Imperi; no obstant el casament no es va realisar fins a 1612. Durant el regnat de Jahangir Nur Jahan es convertirà en el poder darrere del tro i els càrrecs i fortuna que havia conseguit per al seu pare i germà varen ser objecte de fortes crítiques entre la noblea cortesana.

Segons la costum Khurram va ser prenent atres esposes, primer una princesa persa safávida, Kandahari Begum; després de la boda en Mumtaz Mahal, va casar en una atra noble musulmana, Izz un-Nisa Begum, i finalment sembla haver contret matrimoni en alguna princesa rajput pero no hi ha senyes segures al respecte. De fet és important subrallar que Mumtaz Mahal (1593- 1631) va ser la mare de tots els seus fills i filles històricament destacats i sense dubte la seua esposa favorita.

En 1615 Khurram va encapçalar l'eixèrcit mogol en una campanya contra el levantisco Raja Amar de Mewar, del clan rajput de Sisodia, i va conseguir una destacada victòria. Amar és considerat l'últim Marajá lliure de Mewar i el dia següent a la derrota es va suïcidar deixant la pretensió al tro al seu fill Karan. Entre els hindús va córrer la veu de que Khurram estava malaït per haver espentat al suïcidi qui era un parent polític, puix per les seues venes corria abundant sanc rajput. A poco de la victòria l'Emperador Jahangir va otorgar a Khurram el títul de Sha Jahan i ho va elevar al ranc més alt de la noblea del regne.

Nur Jahan, la seua madrastra, va a cometre un pas en fals en 1620, quan propicia el casament de la seua pròpia filla d'un matrimoni previ a l'imperial en Shahryar, el més jove dels germanastres de Kurru. S'atribuïx en part a esta boda el que Kurru es rebele contra el seu pare en 1622, tement ser desplaçat de la primogenitura, que per una atra part distava de ser una costum komola.

No obstant Jahangir no es va mostrar massa rigorós per a en el seu fill, llimitant-se a alluntar-ho de la cort, possiblement l'emperador sabia que els seus atres fills distaven de la lluentor de Shah Jahan.

Govern

[editar | editar còdic]

Shah Jahan va ser coronat en febrer de 1628, en el respal del seu sogre Asaf Khan, qui va mantindre a ralla les aspiracions de la seua pròpia germana i emperatriu viuda Nur Jahan.

Durant el seu regnat es va produir una certa tornada a l'ortodòxia musulmana, inclús va prohibir que s'alçaren o restauraren temples hindús d'acort a la Sharia, varen florir les sectes sufies i els festivals musulmans es varen convertir en els events més importants de la cort; dos voltes per any la cort pagava pelegrinages a La #Meca.


En 1629 va esclafar l'últim tumult dels nobles afgans, liderada per Khan Jahan Lodi governador de Malwa, i encara que esta no va conseguir commoure els fonaments del poder imperial, la frontera del Deccan continuaria sent conflictiva i l'emperador tornaria allí reiteradament per a conseguir la sumissió dels sultanatos de Bijapur i Golconda.

Després es va dedicar a assegurar atres fronteres internes de l'imperi. El cas del chicotet regne rajput de Baglana és un eixemple de la política imperial; porta del Deccan, pagava tribut als mogoles, pero ell ho va anexar completament i en este cas el seu Raja es va convertir a l'islamisme, alguna cosa absolutament inusual fins a llavors. En territoris del Sind va establir un major control sobre la diversitat de tribus. Despuix es va ocupar dels rajputs Bundela de Orchha; pagaven tribut des de l'época d'Akbar, en Jahangir varen ser importants nobles de l'imperi; el nou hereu de Orchha va pujar al tro contemporáneamente en Shah Jahan i es va distanciar d'ell per les pressions religioses imperials. Shah Jahan va assolar la ciutat, va obtindre un enorme tesor i els Bundela es varen sometre. Pero despuix, i sense permís imperial, els Bundela varen atacar Gond; Shah Jahan va invadir Orchha novament en 1635 i va elegir el mateix un nou Raja. Va continuar la campanya i va ocupar Chanda, el fort dels Gond, imponent un major control mogol en tota esta frontera sur.

En 1632 va expulsar als portuguesos de Hugli, Bengala, perque els acusaven de pirateria, en lo que els lusitanos varen desaparéixer de la província, pero varen ser no obstant reemplaçats per francesos i anglesos, puix els europeus dominaven el comerç marítim de llarga distància.

En el Deccan va enfrontar finalment als estats musulmans subsistentes: Bijapur, que era territori habitat per marathas i en govern musulmà i Golconda, un atre Sultanato, era el gran productor de diamants i que ocupava aproximadament el mateix territori la capital del qual serà Hyderabad; abdós varen accedir en 1636 a que la moneda i l'oració del divendres anaren dedicades a Shah Jahan i a pagar un ingent tribut anual.

Cap a 1640 l'emperador va decidir recuperar Samarcanda i Bukara, terra dels seus antepassats timuridas, dels uzbekos, quan una guerra civil entre ells li va donar l'oportunitat. No obstant a la llarga la campanya es va mostrar un fracàs i l'únic guany concret va ser un cert domini sobre la província sur de Balkh, deixant les ciutats de l'antepassat Tamerlan en mans uzbekas.

Un atre fracàs va ser la reconquista de Qandahar de mans perses; Shah Jahan la va obtindre en 1638 pero els safávidas la reconquistaron en 1648 i a pesar de tres campanyes posteriors va permanéixer en les seues mans, en les consegüents pèrdues per a l'eixèrcit mogol.

Als peus del Himalaya va conquistar Srinagar i Garhwal, abdós regnes rajputs; també en el baix Tibet, Baltistan, un regne musulmà, va deure acceptar que l'oració es llegira a nom de Shah Jahan.

En el Brahmaputra els principats de Kuch Behar i Kamrup vigilaven la frontera noreste, pero l'últim es va aliar als assanos Ahom, lo que va dur a una guerra en contra els últims. Culminaria en el reconeiximent de l'independència de Assam-Birmània.

L'imperi semblava estabilisat cap a 1647, és veritat que hi havia hagut hambruna en 1630/1 i que les despeses en administració, eixèrcit i cort eren enormes, pero el sistema de recaptació resistia i es dia que la riquea en metals i pedres precioses de l'Emperador era la major del món. Per una atra part és cert que es varen descuidar les ciències aplicades i que l'armament de l'eixèrcit no es va renovar.

Respecte de la noblea durant el seu govern, semblen haver tingut major influencia la musulmana, ya siga d'orígens turcs, afgans, turanios –centre d'Àsia- o perses, respecte de l'hindú, representada pels grans Maharajás de Jaipur -encara Amber-, Mewar, Jodhpur –encara Marwar-, i Gaur. Es varen sumar llavors a la cort alguns nobles de ranc menor d'orige Deccaní: musulmans i marathas. Per una atra part es nota certa relaixació en la disciplina i la visió endiosada de l'emperador per part d'estos grups poderosos; el mateix adheriment a l'islam tradicional impedia el endiosamiento de l'Emperador.


Durant els seus últims anys es varen ser formant entre la noblea dos partits, el lliberal al cap el seu primogènit Dara Shikoh i el conservador dirigit pel seu tercer fill, Aurengzeb. Les simpaties del primer per a en la religió hindú, que dia monoteista, no li va guanyar a Dara el favor de la musulmana; per una atra part era un pèssim guerrer.

Aurangzeb no tenia bona relació en el seu pare i quan va ser enviat a lluitar novament al Deccan dispost a incorporar Golconda a l'Imperi, va recriminar al seu pare per la falta de respal i es varen distanciar inevitablement. Possiblement l'últim acte sobirà de Sha Jahan va ser ordenar a Aurangzeb tornar a Delhi.

En 1657 Shah Jahan va emmalaltir i va començar la guerra de successió entre els germans Aurangzeb, Muhammad Shuja, Murad Bakhsh i Dara Shikoh, este últim acusat popularment de dominar al seu pare. Els atres dos germans varen ser descartats en la lluita. Finalment Aurangzeb, experimentat general en la guerra del Deccan, va alvançar cap a Agra en 1658, a on va prendre presoner a Shah Jahan i es va coronar.

Sha Jahan va terminar la seua vida pres en Agra junt a la seua filla favorita Jahanara Begum.

Contribucions a l'arquitectura

[editar | editar còdic]

Shah Jahan va deixar un gran llegat d'estructures construïdes durant el seu regnat. Va ser un dels més grans patrocinadors de l'arquitectura mogol.[1] El seu edifici més famós va ser el Taj Mahal, que va construir en amor per a la seua esposa, l'emperatriu Mumtaz Mahal.

La seua estructura va ser dibuixada en sum conte i per a això es va convocar a arquitectes de tot lo món. L'edifici va tardar vint anys en completar-se i es va construir en marbre blanc en una base de rajola. A la seua mort, el seu fill Aurangzeb ho va fer enterrar junt a Mumtaz Mahal. Entre les seues atres construccions es troben el Fort Rojo també cridat «Fort de Delhi» o «Lal Qila» en Urdu, grans seccions del Fort de Agra, el Jama Masjid, la Mesquita de Wazir Khan, el Moti Masjid, els Jardins de Shalimar, seccions del Fort de Lahore , la Mesquita de Mahabat Khan en Peshawar, el Mini Qutub Minar[2] en Hastsal, el mausoleu de Jahangir, la tomba del seu pare, la construcció del qual va ser supervisada per la seua madrastra Nur Jahan i la Mesquita Shahjahan. També va fer el Tro del Pavo Real, Takht i Taus, per a celebrar el seu govern. Shah Jahan també va colocar versos profunts del Corán en les seues obres mestres d'arquitectura. cita requerida

La Mesquita Shah Jahan en Thatta, província de Sindh en Pakistan (a 100 km de Karachi) va ser construïda durant el regnat de Shah Jahan en 1647. La mesquita està construïda en rajoles roges en rajoletes d'esmalt de color blau provablement importats d'una atra ciutat de Sindh d'Haala. La mesquita té un total de 93 cúpules i és la mesquita més gran del món en tal cantitat de cúpules. Ha segut construït tenint en conte l'acústica. Una persona que parla dins d'un extrem de la cúpula es pot escoltar en l'atre extrem quan el parla supera els 100 decibelis. Ha estat en la llista provisional del Patrimoni Mundial de l'UNESCO des de 1993.[3]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Asher 2003, p. 169
  2. ↑ Un Qutub Minar que no molts coneixien inclús va existir.
  3. ↑ Shah Jahan Mosque Centre del Patrimoni Mundial de l'UNESCO Consultat el 10 de febrer de 2011
  4. ↑ Dani, A. H. (2003). «L'arquitectura de l'Imperi mogol (regions del noroest)», Història de les civilisacions d'Àsia central, UNESCO, p. 524. ISBN 978-92-3-103876-1.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Asher, Catherine Ella Blanshard (2003). Architecture of Mughal Índia (vol. I:4), Cambridge University Press, p. 368. ISBN 978-0-521-26728-1.
  • Eraly, Abraham (2000). Emperors of the Peacock Throne: The Saga of the Great Mughals, Penguin Books Índia. ISBN 978-0-14-100143-2.
  • Findly, Ellison Banks (1993). Nur Jahan: Empress of Mughal Índia, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-536060-8.
  • Koch, Ebba (2006). The Complete Taj Mahal: And the Riverfront Gardens of Agra, London: Thames & Hudson Ltd. ISBN 978-0-500-34209-1.
  • Nicoll, Fergus (2009). Shah Jahan: The Rise and Fall of the Mughal Emperor, London: Haus. ISBN 978-1-906598-18-1.
  • Prasad, Beni (1930). History of Jahangir, Second edició, Allahabad: The Indian Press.
  • (1993) The Mughal Empire (vol. V), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-56603-2.
  • Sen, Sailendra (2013). Textbook of Medieval Indian History, Primus Books. ISBN 978-93-80607-34-4.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sha_Jahan&oldid=810304»