Soroll atmosfèric
El soroll atmosfèric és soroll radioelèctric causat per processos atmosfèrics naturals, principalment els raigs que es produïxen en les tormentes elèctriques. A escala mundial es produïxen uns 40 llampadas per segon, lo que equival a uns 3,5 millons de descàrregues al dia.[1]
Història
[editar | editar còdic]
En 1925, els Laboratoris AT&T Bell varen començar a investigar les fonts de soroll en el seu servici de radiotelefonia transatlàntica.[2]
Karl Jansky, un investigador de 22 anys, va mamprendre la tasca. En 1930, es va construir una antena de radi per a una llongitut d'ona de 14,6 metros en Holmdel (Nova Jersey) per a medir el soroll en totes direccions. Jansky va reconéixer tres fonts de soroll radioelèctric.[3] La primera d'elles (i la més intensa) eren les tormentes elèctriques locals. La segona font era un soroll més dèbil procedent de tormentes elèctriques més lluntanes. La tercera font era un zumbido encara més dèbil que va resultar ser soroll galàctic procedent del centre de la Via Làctea. Les investigacions de Jansky li varen convertir en el pare de la radioastronomía.[4]
A principis dels anys 50, el científic i ingenier indi S. V. C. Aiya va publicar un model matemàtic sobre els efectes dels rajos i les tormentes elèctriques en les transmissions radials.[5]
Rajos
[editar | editar còdic]El soroll atmosfèric és soroll radioelèctric produït per processos atmosfèrics naturals, principalment descàrregues de raigs en les tormentes elèctriques. Es deu principalment a les descàrregues de núvol a terra, ya que la seua intensitat és molt major que la de les descàrregues de núvol a núvol. A escala mundial, es produïxen 3,5 millons de rajos diaris, lo que supon uns 40 per segon.[1]
La suma de tots estos rajos dona lloc a soroll atmosfèric. Es pot detectar, en un receptor de radi, com una combinació de soroll blanc (procedent de tormentes lluntanes) i soroll impulsiu (procedent d'una tormenta propenca).[6] La suma de potències varia segons les estaciones i la rodalia dels centres de les tormentes.
Encara que els rajos tenen una emissió d'ampli espectre, el seu potència acústica aumenta a mida que disminuïx la freqüència. Per lo tant, a molt baixa i baixa freqüència sol dominar el soroll atmosfèric, mentres que a alta freqüència domina el soroll antropogénico de les zones urbanes.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Annual Lightning Flash Rate Map». NOAA. Archivat des d'el original, el 24 de març de 2014. Consultat el 15 de maig de 2014.
- ↑ Singh, 2005, pp. 402–408
- ↑ Singh, 2005, pp. 404–405
- ↑ Singh, 2005, p. 406
- ↑ «Noise Radiation from Tropical Thunderstorms in the Standard Broadcast Band».Nature.178(4544)
- 1249.doi:10.1038/1781249a0.Consultat el 19 de setembre de 2021.
- ↑ Mostra de soroll atmosfèric «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 18-12-2005. Consultat el 2008-03-14.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ruido atmosférico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.