Tamunangue
El tamunangue, també conegut com són de negres, és una de les manifestacions culturals i dancísticas més rellevants de Veneçola. És una celebració festiva i religiosa que té el seu epicentre en l'estat Lara. S'eixecuta en honor a Sant Antonio de Pàdua. La tradició integra elements de les cultures indígena (jirajaras), africana i espanyola. La seua pràctica és un complex ritual de promesa i devoció.
Esta tradició té el seu orige en la vall d'El Tocuyo (municipi Morán). La seua existència està documentada des d'el XVII. El ball es va desenrollar associat a les fires en la plaça major. El seu naiximent es relaciona en la fundació de la Confraria de Sant Antonio de Pàdua en 1609. Esta germandat estava destinada a morenos i esclaus. El tamunangue es va consolidar baix el cult al sant i es va estendre posteriorment per tot l'estat Lara.
L'event es caracterisa per la seua diversitat coreogràfica i musical. Es compon tradicionalment d'huit segments o «sons». Estos segments combinen la dansa en una esgrima ceremonial eixecutada en vares. La celebració principal ocorre els dies 12 i 13 de juny, vespra i dia de Sant Antonio. Els músics utilisen una família de cuatros veneçolans i percussió, com el tambor cilíndric. Este sincretisme cultural i el seu profunt significat fan del tamunangue un pilar de l'identitat larense.
Orige
[editar | editar còdic]El tamunangue té el seu orige en la vall del Tocuyo, estat Lara. La seua pràctica està documentada des d'el XVII. Este ball va sorgir associat a les fires celebrades en la plaça major. En dit espai es desenrollaven activitats com el trueque, jocs d'encert, baralles de galls i diverses manifestacions dancísticas i musicals. Entre estes expressions, el tamunangue es va consolidar ràpidament. Es reconeix per la seua composició cultural de triple raïl: africana, indígena i espanyola.
La població d'orige africà practicava este ball en les facendes. També ho feyen els residents de les barriades. Tradicionalment, ells acompanyaven la dansa en el consum de cocuy i l'us de chimó (tabac en pasta). És important senyalar que esta dansa va adquirir un caràcter místic i religiós des dels seus inicis, el qual transcendix el mer regocijo social. El seu naiximent es relaciona en la fundació, en 1609, de la Confraria de Sant Antonio de Pàdua. Esta germandat, en sèu en el convent de Sant Francisco, estava destinada a morenos i esclaus.[1]
La ciutat del Tocuyo s'identifica com un centre principal d'esta tradició. No obstant, la seua funció va ser més be la d'un punt de concentració i consolidació. Allí es varen integrar distintes expressions danzarias i musicals baix el cult a Sant Antonio, conformant aixina el tamunangue. La pràctica es va estendre per tot l'estat Lara. En l'estat presenta variacions locals en la música i el ball, encara que sempre conserva les seues característiques essencials.[2]
El sant al que veneren els tamunangueros és Sant Antonio de Pàdua. La devoció a Sant Antonio va deure aplegar a Veneçola tempranamente, ya que existix registre d'una iglésia dedicada a ell en Illa Margarita en 1605. En el país, al sant se li invoca per a trobar objectes perduts. Les dònes fadrines li demanen conseguir parella, i els llauradors li preguen per bones collites, pluja i protecció contra malalties. Entre els llauradors de Lara, Sant Antonio és cridat afectuosamente «el Negre Antonio».[3]
Característiques
[editar | editar còdic]El tamunangue és una de les manifestacions tradicionals de major alcanç en Veneçola. Es caracterisa per la seua diversitat musical i coreogràfica. La seua presència és forta en l'estat Lara. Se celebra principalment en honor a Sant Antonio de Pàdua i integra elements culturals de raïl indígena, hispànica i africana.
La motivació del tamunangue és devocional. Les dates centrals de la seua celebració són el 12 i 13 de juny (vespra i dia de Sant Antonio). No obstant, el tamunangue es pot eixecutar qualsevol dia de l'any.
Quan es realisa com a pagament de promesa (o per requeriment especial), l'eixecució té lloc davant de l'image del sant, i les vares del ball s'arrepleguen del altar. Quan el tamunangue és de caràcter festiu i no per promesa, l'image del sant no apareix, encara que el capità sí porta les vares.[2]
La pràctica coreogràfica es manté en dos àmbits. Els grups locals eixecuten les danses en honor a Sant Antonio. Els grups de dansa folklórica també interpreten el tamunangue en el seu repertori.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]- Joropo tuyero
- Joropo oriental
- Dansa de les tijeras
- Ball de bastons
- Fandango de Veracruz
- Fandango de Colòmbia
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Carbonell B., 2006, p. 341.
- ↑ 2,0 2,1 Peñín y Guido, 1998, p. 662
- ↑ Aretz, 1970, p. 13-17.
- ↑ Peñín y Guido, 1998, p. 663
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tamunangue» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.