Teixits vegetals

Teixits en l'image microscòpica d'una secció travessera del talle de Pinus.

Els teixits vegetals són aquells que es troben en les plantes. En una planta vascular, existixen teixits diferenciats, d'acort en la funció que eixerciten: teixits de creiximent (meristemas), protectors (epidermis i peridermis), fonamentals (parènquima), de sostingues (colénquima i esclerénquima) i conductors (floema i xilema).

Teixits vegetals

Fusió en : Sistema tisular de les plantes

Els teixits vegetals poden definir-se com a grups de cèlules que realisen una funció similar o que interactuen a fi de conseguir una funció comuna, encara que estructuralment puguen ser diferents i poden estar ubicats en forma dispersa o agregada. Els teixits composts per un sol tipo de cèlules es diuen teixits simples i aquells constituïts per dos o més tipos de cèlules es denominen teixits complexos.

Els principals teixits de les plantes vasculars estan organisats en grans unitats conegudes com a Sistemes de Teixits i estan presents en la raïl, talle i fulls, revelant la similitut bàsica d'organisació i continuïtat en el cos de la planta. Aixina mateix els teixits poden dividir-se en les següents categories: Teixits meristemàtics i Teixits conductors

Teixits meristemàtics

Els teixits meristemàtics, també coneguts com a meristema, són aquells formats per cèlules chicotetes, en capacitat de divisió i de diferenciació permet que la planta puga estar en continu creiximent. Les seues cèlules poden dividir-se en dos tipos i, açò permet la creació de dos tipos de cèlules:

1. Primaris: en este cas, procedixen de cèlules embrionàries no diferenciades.
2. Secundaris: les cèlules recuperen el seu caràcter meristemàtic, i estan localisats en la punta de tallos i raïls.

Els teixits primaris

Per a la formació dels teixits adults necessitem que ocórreguen dos factors, un és la divisió i un atre és la diferenciació de les cèlules dels teixits embrionaris. Depenent de la funció que eixerciten estos teixits en les plantes podem classificar-los en: teixits parenquimatosos, de soport, protectors.

Els teixits parenquimatosos

També coneguts com a teixits fonamentals són els més abundants, que es troben entre els demés teixits i omplin els espais entre ells.

Estos estan formats per cèlules que sí tenen vida, en una gran varietat de formes, com a prismàtiques, esfèriques… Les seues parets celulars són molt fines i estan compostes per celulosa, cloroplastos i un vacuolo.

Podem distinguir entre distints tipos de parènquima:

• Parènquima: Les cèlules estan vives i mantenen la capacitat de divisió. Formen masses contínues i, en funció del contingut eixerciten funcions diferents, com fotosíntesis, almagasenament de reserves o secreció.

• Clorénquima: És un tipo especialisat de parènquima, conté clorofila que és fonamental per a la fotosíntesis.

• Parènquima reservante: És un tipo especialisat de parènquima, es troba en la part interna del vegetal i en òrguens subterràneus, que servixen d'almagasén o reserva (pencas, cactus, tubèrculs)

• Colénquima: Forma part dels teixits de sostingues. Les seues cèlules estan vives, tenen forma allargada i parets desigualment engrossades. Actuen com a soport dels òrguens jóvens en creiximent.

• Esclerénquima: De la mateixa manera que el colénquima, també forma part dels teixits de sostingues d'una planta. Les seues cèlules tenen una paret lignificada grossa i dura. Solen estar mortes (quan hi ha creiximent secundari) i actuen com a reforç i soport de les parts que han deixat de créixer.

• Parènquima clorofílico: En ell ocorre la fotosíntesis, en la qual cosa les seues cèlules conten en abundants cloroplastos. Es troba en l'interior dels fulls a on podem distinguir entre dos tipos de parènquimes: la parènquima en renc i lacunar.

• Parènquima acuífero: Este tipo de parènquima es desenvuelve i desenrolla  principalment en els fulls i en el talle. Eixercita la funció d'almagasenar aigua.

• Parènquima aerífero: Entre les seues cèlules es formen tabics. Estos s'encarreguen de delimitar grans espais intercelulares que és favorable per a  l'intercanvi de gasos.

• Parènquima vascular: És l'encarregada de protegir els gots conductors, com el xilema i floema.

Teixits conductors

Els teixits conductors (també coneguts com a vasculars) són un conjunt de cèlules molt especialisades que es coloquen en filera, conseguint aixina una forma de tubos que constituïxen el sistema vascular i que s'encarreguen de transportar el suc per tot l'interior de la planta. Tenim els següents tipos de teixits:

• Xilema (o teixit leñoso): és el teixit vascular encarregat de transportar el suc brut des de la raïl fins als fulls. Es pot distinguir entre:

1. <o>Xilema primari</o>: es forma a través del meristema apical.
2. <o>Xilema secundari</o>: es forma a través del cambium.

Trobem també dos tipos de cèlules que formen el xilema:

1. Elements vasculars: són cèlules que tenen forma d'anells, espiras o retículs. Quan es completa la seua formació moren i solament queden les parets que ho formen.
2. Elements no vasculars: són la parènquima i les fibres de xilema. S'encarreguen dels intercanvis en els elements vasculars i proporcionen soport.

• Floema (o teixit liberiano): s'encarrega de transportar el suc elaborat des dels fulls i els tallos verts a les demés parts de les plantes. Es pot distinguir entre:

1. <o>Floema primari</o>: es forma a partir del meristema apical.
2. <o>Floema secundari</o>: es forma a partir del cambium.

Teixits protectors

Els teixits protectors són aquells que recobrixen i protegixen la superfície més externa de la planta. Entre els més importants trobem: epidermis, endoderma i suberina.

• L'epidermis: és la capa més externa del vegetal jove. Està formada generalment per una capa de cèlules aplanadas, vives i fortament unides. Ademés, este tipo de cèlules no conten en cloroplastos pero sí en parets celulars molt primes. Les parets de les cèlules estan recobertes per una cutícula formada per una substància lipídica denominada cutina, les quals són impermeables a l'aigua, aixina com als gasos i protegixen de la pèrdua d'ella. Ademés de protegir a les plantes, també regula el procés d'intercanvi de gasos, aixina com de l'aigua, el qual es desenrolla a través de les estomes i pèls radicals. Atres estructures en l'epidermis, com els tricomas, que filtren l'excés de llum, segreguen diferents substàncies, regulen les variacions tèrmiques…

• L'endoderma: Es localisa sobretot en l'interior de la raïl, de manera que separa els fascículos vasculars del teixit adult vegetals denominat parènquima, teixits parenquimatosos o teixits fonamentals. L'endoderma està constituït per una sola capa de cèlules vives, les quals posseïxen unes parets recobertes de lignina i suberina, que tenen funció impermeable i formen la banda de Caspary.

• Corfa: funciona com a substitut de l'epidermis en aquelles parts de la planta que tenen un creiximent secundari. La corfa té el seu orige en el felógeno (meristema més extern). Ademés està constituït per diverses capes de cèlules mortes, les quals estan unflades d'aire i no deixen espais entre elles, és dir, no deixen els cridats espais intercelulares. La raó per la que estan mortes és perque en les seues parets es troba depositada una substància anomenada suberina, que té com a funció impermeabilizar i aïllar-les del mig, per lo tant, estan mortes. Sobre les característiques de la corfa trobaríem les següents:
  • La substància lipídica que es troba en les parets de les cèlules és impermeable a l'aigua com als gasos
  • Una de les seues funcions és evitar la penetració d'animals o fongos que puguen perjudiquen als teixits interns.
  • Funciona com un aïllant, en la qual cosa regula les variacions de temperatura.

• • En la seua superfície, conta en una série de poros en abundants cèlules parenquimatoses en vida en el seu interior, que deixen espais entre els que passa l'aire. Gràcies a açò, es permet l'intercanvi de gasos i transpiració.

Vore també

• anatomia vegetal

Bibliografia

• C. Plaça Escribano, J. Hernández Gómez,  J. Martínez Casillas, F.J. Medina Domínguez, J.J. Martínez-Aedo Ollero, C. Casamayor Marbre, Bioloxía i Xeoloxía, Edit.
• Gola, G., Negri, G. i Cappeletti, C. 1965. Tractat de Botànica. 2.ª edició. Editorial Llabor S. A., Barcelona, 1110 p.
• Font Quer, P. 1953. Diccionari de Botànica. Barcelona, Llabor.
• Strassburger, E. 1994. Tractat de Botànica. 8.ª edició. Omega, Barcelona, 1088 p.

Llectures recomanades per Judd et al. (2007):

• Barthlott, X., C. Neinhuis, D. Cutler, F. Ditsch, I. Meusel, I. Theisen i H. Wihelmi. 1998. Classification and terminology of plant epicuticular waxes. Bot. J. Linnean Soc. 126:237-260.
• Behnke, H-D. 1972. «Sieve-element plastids in relation to angiosperm systematics: An attempt towards a classification by ultrastructural analysis.» Bot. Rev. 38:155-197.
• Behnke, H-D. 1975. «The bases of angiosperm phylogeny: Ultrastructure.» Ann. Missouri Bot. Gard. 62:647-663.
• Dickinson, W. C. 1975. «The bases of angiosperm phylogeny: Vegetative anatomy.» Ann. Missouri Bot. Gard. 62:590-620.
• Dickinson, W. C. 2000. Integrative plant anatomy. Harcourt/Academic Press, Sant Diego, CA. "Inclou capítuls que tracten en lo útil de les senyes anatòmiques en els estudis de morfologia i sistemàtica".
• Esau, K. 1977. Anatomy of seed plants. 2nd. ed. Wiley, New York.
• Eyde, R. H. 1975. «The bases of angiosperm phylogeny: Floral anatomy.» Ann. Missouri Bot. Gard. 62:961-978.
• Hickey, L. J. i J. A. Wolfe. 1975. «The bases of angiosperm phylogeny: Vegetative morphology.» Ann. Missouri Bot. Gard. 62:538-589.
• Metcalfe, C. R. i L. Chalk. 1979. Anatomy of the dicotyledons, 2nd. ed. Vol. 1: Systematic anatomy of leaf and stem, with a brief history of the subject. Clarendon, Oxford.
• Metcalfe, C. R. i L. Chalk. 1983. Anatomy of the dicotyledons, 2nd ed. Vol. 2: Wood structure and conclusion of the general introduction. Clarendon, Oxford.
• Radford, A. E., W. C. Dickinson, JR Masseym i CR Bell. 1974. Vascular Plant Systematics. Harper and Row, New York. Inclou una llista de numerosos térmens morfològics i anatòmics, en ilustracions.
• Stace, C. A. 1965. «Cuticular studies as an aid to plant taxonomy.» Bull. Br. Mus. (Nat. Hist.) Bot. 4:1-78.