Esclerénquima
Llegenda:
1. mèdula
2. protoxilema/xilema I
3. xilema II
4. floema I
5. fibres d'esclerénquima
6. corfa
7. epidermis
En botànica, el esclerénquima és un teixit de sostingues d'algunes plantes format per cèlules mortes a la madurea, les parets secundàries de la qual estan engrossades i endurides.[1] El seu nom prové del grec escleros, "dur" i enchyma, "substància".
Existixen dos tipos de cèlules esclerenquimáticas: les fibres celulars i les esclereidas. Les seues parets celulars consistixen en celulosa, hemicelulosa i lignina. Les cèlules d'esclerénquima són les principals cèlules de sostingues en els teixits vegetals que han cessat la seua elongació. Les fibres d'esclerénquima tenen una gran importància econòmica, ya que constituïxen la matèria primera de molts teixits (p. ej ., lli, cànem, yute i ramio).
A diferència del colénquima, l'esclerénquima madur es compon de cèlules mortes en parets celulars extremadament grosses (parets secundàries) que constituïxen fins al 90 % del volum celular total. El terme esclerénquima es deriva del grec σκληρός (sklērós), que significa "dur". Són les parets dures i grosses les que fan que les cèlules de l'esclerénquima siguen importants elements de reforç i soport en les parts de la planta que han deixat d'allargar-se. La diferència entre les esclereidas no sempre és clara: existixen transicions, a voltes inclús dins de la mateixa planta.
Descripció
[editar | editar còdic]En estar compost principalment per cèlules mortes en la madurea, l'esclerénquima és un teixit de soport vegetal compost per varis tipos de cèlules. Té una paret celular grossa i uniformement lignificada, per lo que la paret d'estes cèlules, que estan mortes, permaneix en la planta. L'esclerénquima es pot trobar en òrguens de plantes més vells (que ya han deixat de créixer) i pot ocórrer com a cèlules, bri aïllats o poden formar anells.
Com es va mencionar anteriorment, la majoria de les cèlules de l'esclerénquima moren en la madurea, deixant solament la seua paret primària (més externa i més prima), la paret secundària grossa, generalment lignificada, i una chicoteta llum (espai que abans ocupava la citoplasma). La lignificaació fa que les parets celulars siguen impermeables, evitant els intercanvis metabòlics.
L'esclerénquima comprén:
- Fibras: són cèlules fusiformes, és dir, cèlules llargues i poligonales en extrems aguzados. Posseïxen poques punteaduras (perforació acoplades que travessen les dos parets adjacents entre cèlula i cèlula, comunicant-les).[2] Les fibres es classifiquen en:
- Xilemáticas: formen part del xilema eixercint la seua funció de sostingues. Hi ha tres tipos de fibres xilemáticas: fibrotraqueida, fibra tabicada i fibres libriformes.
- Extraxilemáticas: corresponen al floema o liber (fibres liberianas) o formes grups o anells corticales.[2] En les monocotiledóneas constituïx el principal teixit de sostingues, i poden formar anells i cordoneres subepidérmicos i/o corticales, i també rodejant els fas vasculars (venes).
- Esclereidas: freqüentment són més curtes que les fibres, no presenten extrems aguzados, adopten diverses formes i a sovint deriven de cèlules parenquimáticas esclerificadas. Es troben en diversos òrguens vegetals: fulls, fruts, llavors, etc. Li les classifica segons la seua forma:
- Braquiesclereidas o cèlules pétreas: són més o menys isodiamétricas, en parets molt grosses, lúmen chicotet i punteaduras simples i ramificadas.
- Astroesclereidas: en forma d'estrela, comunes en el full de Camellia.
- Macroesclereidas.
- Osteoesclereidas: en forma d'os.
- Esclereidas filiformes: comuns en el full d'olivera (Olea europaea).
Fibres
[editar | editar còdic]
Les fibres o líbers són generalment cèlules llargues i primes, denominades prosenquimatosas, que solen presentar-se en cordoneres o fas. Estos fas o la totalitat dels fas d'un talle es denominen coloquialment fibres. La seua gran capacitat de càrrega i la facilitat en la que es poden processar les ha convertit des de l'antiguetat en el material de partida per a una série de coses, com cuerdo, textils i colchonés. Les fibres de lli (Linum usitatissimum) es coneixen en Europa i Egipte des de fa més de 3.000 anys, les del cànem (Cànnabis sativa) en China des de fa el mateix temps. Estes fibres, i les de yute (Corchorus capsularis) i ramio (Boehmeria nivea, una ortiga), són extremadament suaus i elàstiques i són especialment adequades per a l'elaboració de textils. El principal material de la seua paret celular és la celulosa.
En canvi, les fibres dures es troben sobretot en les monocotiledóneas. Eixemples típics són la fibra de moltes herbes, Agave sisalana (sisal), Yucca o Phormium tenax, Musa textilis i unes atres. Les seues parets celulars contenen, ademés de celulosa, una elevada proporció de lignina. La capacitat de càrrega del Phormium tenax aplega a ser de 20-25kg/mm², la mateixa que la d'un bon aram d'acer (25 kg/mm²), pero la fibra s'esgarra en quant se li aplica una tensió massa gran, mentres que l'aram es deforma i no s'esgarra davant una tensió de 80 kg/mm². El engrosamiento d'una paret celular s'ha estudiat en Linum. Començant en el centre de la fibra, les capes de engrosamiento de la paret secundària es depositen una despuix d'una atra. El creiximent en abdós extrems de la cèlula conduïx a un allargament simultàneu. Durant el desenroll, les capes de material secundari semblen tubos, dels quals l'exterior és sempre més llarc i antic que el següent. Una volta completat el creiximent, les parts que falten es complementen, de modo que la paret s'engrossa uniformement fins a les puntes de les fibres.
Les fibres solen originar-se en els teixits meristemàtics. El cámbium i el procámbium són els seus principals centres de producció. Solen estar associats al xilema i al floema dels fas vasculars. Les fibres del xilema són sempre lignificadas, mentres que les del floema són celulósicas. Existixen proves fiables de l'orige evolutiu de les cèlules de les fibres a partir de traqueidas. Durant l'evolució es va millorar la resistència de les parets celulars de les traqueidas, es va perdre la capacitat de conduir l'aigua i es va reduir el tamany de les fosses. Les fibres que no pertanyen al xilema són el líber (fora de l'anell de cámbium) i tals fibres que es disponen en patrons característics en diferents llocs del brot. El terme "esclerénquima" (originalment Sclerenchyma) va ser introduït per Mettenius en 1865.[3]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mauseth, James D. (2012). Botany : An Introduction to Plant Biology (5th ed.). Sudbury, MA: Jones and Bartlett Learning. ISBN 978-1-4496-6580-7.
- ↑ 2,0 2,1 Moore, Randy; Clark, W. Dennis; and Vodopich, Darrell S. (1998). Botany (3rd ed.). McGraw-Hill. ISBN 0-697-28623-1.
- ↑ Mettenius, G. 1865. Über die Hymenophyllaceae. Abhandlungen der Mathematisch-Physischen Klasse der Königlich-Sächsischen Gesellschaft der Wissenschaften 11: 403-504, pl. 1-5. link.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Mauseth, James D. (2012). Botany : An Introduction to Plant Biology (5th ed.). Sudbury, MA: Jones and Bartlett Learning. ISBN 978-1-4496-6580-7.
- Moore, Randy; Clark, W. Dennis; and Vodopich, Darrell S. (1998). Botany (3rd ed.). McGraw-Hill. ISBN 0-697-28623-1.
- Chrispeels MJ, Sadava DE. (2002) Plants, Gens and Crop Biotechnology. Jones and Bartlett Inc., ISBN 0-7637-1586-7
- Eckehart J. Jäger, Stefanie Neumann, Erich Ohmann: Botanik. 5. neu bearbeitete Auflage. Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg 2009, ISBN 978-3-8274-2357-3
- Este artícul conté una traducció derivada de «Esclerénquima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.