Termes de Antonino
Les Termes de Antonino o Termes de Cartago varen ser unes de les termes més importants del Imperi romà, i les majors construïdes en sol africà.[1] Varen ser edificades en el II i la seua ubicació front la costa tunecina era molt privilegiada i són excepcionals per la cantitat de restants, a pesar dels estralls del feroç despulle de materials, en el lloc arqueològic de Cartago, declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco.[2]
Els restants estan repartits en una llongitut de més de 200 metros a lo llarc de la costa, pròxims al Palau presidencial de Cartago. Actualment, es conserven poques parts del jagantesc conjunt, de les quals destaquen la capella bizantina de el VII, la columna del frigidarium de 12,50 metros d'altura i els sòtols de les termes, lloc de treball dels esclaus.
Història
[editar | editar còdic]L'edifici s'estenia per quatre pomes de la ciutat, anteriorment ocupades per un barri residencial, destruït per un incendi. Les termes varen ser construïdes entre els anys 145 i 162 en el permís de l'emperador Antonino Pío,[3] com a mostra una inscripció dedicatòria. Algunes expressions permeten plantejar el hipòtesis que la seua fundació es deguera a ciutadans patricios, potser ajudats per exencions fiscals per part de l'emperador.[4] Esta èlit provablement volia traslladar l'arquitectura de Roma a Cartago, fet res improvable ya que, segons Alexandre Lézine, hi havia un arquitecte romà treballant allí.[5]
Les termes són contemporànees a la majoria dels grans edificis de l'antiga capital administrativa de la província romana d'Àfrica com l'amfiteatre, el teatre i l'odèon. Estos edificis varen ser una representació del poder i grandea de la ciutat. En el seu major esplendor les termes varen contar en onze voltes que ascendien a una altura de més de 29 metros.
Les termes varen sofrir una important restauració entre 388 i 392 despuix d'un terremot que va colapsar gran part de les voltes del frigidarium (sala freda). Encara que els sòtols del caldarium (sala calenta) varen ser utilisats com a taller d'alfarería, les termes varen continuar utilisant-se durant l'Imperi bizantí, a pesar de que es va portar a terme en un àrea més reduïda.[1] Segons les tècniques constructives empleades, esta reorganisació estaria datada en l'any 530.[5]
L'abandó definitiu va tindre lloc en l'any 638, d'acort en Alexandre Lézine.[6] Les ruïnes de les termes, a partir d'eixe moment, varen servir com a material de construcció. La seua rodalia a la mar va fer que els marbres anaren exportats no solament a Tunis, sino a Chafa, Gènova i inclús Canterbury.[7]
El conjunt monumental va ser identificat a principis de el XIX[3] i les primeres excavacions es varen portar a terme per Alexandre Lézine i Gilbert Charles-Picard entre 1944 i 1956.[5] Una de les columnes del frigidarium va ser alçada in situ en la tècnica d'anastilosis gràcies a un equip tunecino i com a part d'una campanya internacional de l'Unesco en 1985. La columna té una altura de 12,50 metros i pesa 60 tonellades, mentres que la seua capitel medix 1,80 metros i pesa 8 tonellades.[8] Més alvance, Jacques Vérité va reconéixer la frontera front a la mar com la principal del complex, despuix d'investigacions realisades per Friedrich Rakob.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Yvon Thébert, Thermes romains d’Afrique du Nord et leur contexte méditerranéen, École française de Rome, Rome, 2003.
- ↑ «Archaeological Site of Carthage» (en en). UNESCO World Heritage Centre. Consultat el 2021-02-03.
- ↑ 3,0 3,1 Colette Picard, Carthage, Els Belles Lettres, Paris, 1951.
- ↑ «Epigraphik Datenbank». db.edcs.eu. Consultat el 2021-02-03.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Alexandre Lézine, Carthage-Utique. Études d’architecture et d’urbanisme, CNRS, Paris, 1968.
- ↑ Alexandre Lézine, Els thermes d’Antonin à Carthage, Société tunisienne de diffusió, Tunis, 1969.
- ↑ Azedine Beschaouch, La légende de Carthage, coll. « Découvertes Gallimard / Archéologie » (nº 172), 'Gallimard, Paris, 1993.
- ↑ Pierre Gros, L’architecture romaine du début du IIIe siècle av. J.-C. à la fi du Haut-Empire, 1 Monuments publics, éd. Picard, Paris, 1996, p. 412.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Termas de Antonino» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.