Anar al contingut

Valacirca

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fotografia del «Gran Carro», l'asterisme real al que representa Valacirca en les històries del legendarium tokieniano.

Valacirca (en quenya ‘l'hoz dels valar’) és el nom que l'escritor britànic J. R. R. Tolkien va assignar a la constelació equivalent a l'Orsoa Major, més concretament a les set estrelas (Dubhe, Merak, Phecda, Megrez, Alioth, Mizar i Benetnasch) que formen la seua asterisme cridat «Gran Carro»,[1] en el seu cosmogonia fictícia, empleada per a ambientar les històries del legendarium.[2]

Noms i apelatius

[editar | editar còdic]

En distintes històries, compostes a lo llarc del temps, Tolkien dona a la constelació equivalent a l'Orsoa Major els noms o apelatius de:

  • Valacirca: en quenya ‘l'hoz dels valar’;[2]
  • Balcercor: equivalent a Valacirca en gnómico;[1]
  • la Hoz dels Valar (Sickle of the Valar en l'original anglés):[2] traducció directa al oestron, figurat per Tolkien per mig de l'anglés modern, del nom en quenya;
  • la Hoz d'Argent: en referència a certa llegenda de la seua forja per Aulë;[3]
  • les Sèt Estreles[2] (Seven Stars en l'original)[4] o les Sèt Palometes;[3][1]
  • Ostelen (en quenya), o el seu equivalent Edegil (en sindarin): equivalents als anteriors, ‘les sèt grans estreles’;[1]
  • Timbridhil: un títul de la mateixa Varda que la va crear;[5]
  • la Corona de Durin (Durin's Crown en l'original): per als nanos;[2]
  • la Orsoa d'Argent[6] o el Carro d'Argent;[7]
  • la Pipa Ardent (Burning Briar en l'original): en «La balada de Leithian»;[5][1] o
  • simplement la Carreta o el Carro (Wain en l'original): per als hobbits i els hòmens del Nort;[8]
  • o la Hoz (Sickle en l'original): també per als hobbits.[2][1]

Referències en l'obra de Tolkien

[editar | editar còdic]

El Silmarillion narra com Valacirca va ser posada en el firmament per Varda quan recolocó les estreles per a preparar el despertar dels elfos. Varda va posar a girar Valacirca en el Nort, punt cardinal cap a on estava refugiat Melkor en Utumno, com a repte a Melkor i senyal de la seua inevitable caiguda,[2] puix Valacirca girava al voltant del pol i mai es posava en el horisó:

I alta en el nort, com a repte a Melkor, va tirar a girar la corona de sèt poderoses estreles: Valacirca, l'Hoz dels Valar i signe dels fats.
Tolkien, 1984, «Quenta Silmarillion», cap. 3: de l'arribada dels elfos i el captiveri de Melkor.


No obstant, en una història més antiga titulada «L'arribada dels elfos i la construcció de Kôr», escrita abans inclús que El hobbit i inclosa en la recopilació pòstuma titulada El llibre dels contes perduts, es narra un relat més elaborat de la creació de Valacirca. En ell, Balcercor era una hoz d'argent que Aulë estava forjant, pero que va partir enujat per una mentira de Melkor contra la senyora Palúrien. Les purnes que varen botar varen ser amprades per Varda per a formar una hoz que gira al voltant del Pol Nort:

L'Hoz d'Argent
Les sèt palometes
Aulë estava fabricant una hoz d'argent. Melko va interrompre el seu treball contant-li una mentira sobre la senyora Palúrien. Aulë es encolerizó tant que va trencar l'hoz d'un colp. Varen botar sèt purnes que varen volar als cels. Varda les va atrapar i els va donar lloc en els cels com a signe del honor de Palúrien. Volen ara sempre en la forma d'una hoz que gira i gira entorn al pol.
Tolkien, 1990, Comentari sobre «L'arribada dels elfos i la construcció de Kôr».

Tolkien fa una bella referència a Valacirca en el seu poema encara anterior (compost cap a 1915) titulat «Kortirion entre els arbres» («Kortirion among the trees»), en el que es referix a eixa constelació com a «Orsoa d'Argent», fent una curiosa mescla entre el seu nom en el món real i el creat per ell per al món secundari. En una versió posterior d'eixe mateix poema, en el títul «Els arbres de Kortirion» («The trees of Kortirion»), Tolkien va canviar el nom de la constelació per l'equivalent «Carro d'Argent», també mesclant un nom del món real i la seua llegenda del secundari:

Nuets han quedat els teus arbres, Kortirion;
els vestits gastats han desaparegut dels seus ossos.
Les sèt veles de l'Orsoa d'Argent
com a ciris encesos en l'obscuritat d'un temple
lluïxen ara per sobre l'any caigut.
Despullat ha quedat el teu regne, Kortirion,
Despullat de les seues vestidures, i el seu esplendor s'ha perdut.
Com a ciris encesos en un temple ombrós,
les veles funeràries del Carro d'Argent
resplandecen ara sobre l'any caigut.

En el borrador de 1925/28 de «La balada de Leithian», l'asterisme rep el nom de Timbridhil que, en realitat, és un dels títuls de Varda, la seua creadora.[5] En el de 1926/29, Beren nomena a esta constelació com la «Pipa Ardent»,[5][1] (Burning Briar en l'original) nom que repetix en el borrador de 1930 de El Silmarillion, sense que el propi Christopher Tolkien es puga explicar la procedència d'este apelatiu,[5] fòra de l'evident similitut del Carro en una pipa de fumador, eixe objecte tan quotidià per a Tolkien. Ademés, la paraula concreta elegida per l'autor, «briar», no és comú, i es referix a un tipo específic de pipa fabricada en la raïl bulbosa o el talle de la petorra arbòrea (Erica arborea).[9]

En El hobbit la constelació apareix pel seu nom hobbit: el Carro o la Carreta (Wain en l'anglés original): «Solament pel mapa va saber Bilbo que allà dalt, a on les estreles del Carro ya titilaban, el riu Ràpit descendia des de la vall desembocant en el llac».[10] L'elecció de la paraula «Wain» per Tolkien ha d'obedir al nom real en anglés medieval de l'asterisme, que era Charles' Wain, en referència a Carlomagno. Eixe personage històric no procedia en les llegendes de la Terra Mija, pero la forma de carro o carreta és òbvia i podria haver segut un nom natural entre els rústics hobbits.[8]


Les armes de Durin, tal i com les descriu Tolkien gravades en la pedra de la porta oest de Moria, en les sèt estreles de la Corona de Durin en la seua part superior.

En El Senyor dels Anells no es nomena a Valacirca, pero es poden trobar vàries referències a la constelació. La més directa es troba en el moment en que Gimli aguaita al llac Kheled-zâram i pot vore el reflex de les sèt estreles, a les que es referix com la «corona de Durin».[11] Segons les llegendes nanes creades per Tolkien, les sèt estreles varen ser vistes per primera volta per Durin l'Immortal reflectides al voltant del seu cap en el Kheled-zâram, a modo de corona. Eixe reflex es va mantindre en el llac i per això Durin va prendre la Corona com un dels blasones de la seua casa.[12] l'escut complet apareix descrit i inclús dibuixat pel propi Tolkien en el capítul «Un viage en l'obscuritat», com a part dels gravats en la pedra de la porta oest de Moria.[13] Consistixen en un martell i un enclusa surmontados per una corona rodejada de les sèt estreles de la constelació de Valacirca.[14]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Valacirca» (en espanyol). Fenopaedia. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Foster, 2003, «Valacirca»
  3. 3,0 3,1 Tolkien, 1990, Comentari sobre «L'arribada dels elfos i la construcció de Kôr».
  4. «The Seven Stars» (en anglés). Encyclopedia of Ardixca. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Tolkien, 1997, p. 199
  6. Tolkien, 1990, «Kortirion entre els arbres».
  7. Tolkien, 1990, «Els arbres de Kortirion».
  8. 8,0 8,1 «Wain» (en anglés). Encyclopedia of Ardixca. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  9. «Briar (noun)» (en anglés). Merriam-Webster Online Dictionary. Consultat el 10 de novembre de 2010.
  10. Tolkien, 1982, «Una càlida benvinguda».
  11. Tolkien, 1978, «Lothlórien».
  12. Foster, 2003, «Corona de Durin».
  13. Tolkien, 1978, «Un viage en l'obscuritat».
  14. «Emblems and Heraldry» (en anglés). Mellonath Gobennas. Consultat el 10 de novembre de 2010.

Bibliografia

[editar | editar còdic]