Wu Hu

Wu Hu (chinenc tradicional: 五胡; pinyin: Wǔ Hú), és l'exónimo falcat en les fonts chinenques des de l'época de les Dinasties Meridionals i Septentrionals, per a aludir a un conjunt de grups ètnics diferenciats o separats de la població nativa hàn (漢), mantenint una especial importància i actuació des del final de la dinastia Jìn (晉) i la posterior imposició dels seus propis dominis, ya baix l'época dels Setze Regnes.

Erro al crear miniatura:

Estatuilla de ceràmica en representació d'un guerrer hú (胡). Originàriament va deure portar un escut i hipotèticament algun arma arrojadiza o de combat cos a cos. Les faccions corporals d'este tipo d'estatuillas intenten remarcar també artísticamente, la diferenciació entre el físic dels pobles foràneus i la població hàn. La present figurilla, s'exhibix en el museu de Sānménxiá (三门峡), província d'Hénán (河南)

Estos grups, no necessàriament aludien a poblacions nómades de la estepa, ya que dins del binomi, podem trobar des de grups esteparios, fins a grups exógenos ya sinizados i assentats entre la població Hàn des d'el I-II, aixina com també grups seminómades o sedentarios, emigrats des de les regions a l'oest de l'actual Tibet i la província de Qīnghǎ@i (青海). Per tant, a l'hora d'utilisar el terme Wǔ Hú, devem tindre en conte que estem davant un exónimo integrador, que va ser utilisat pels autors chinencs en époques ya molt posteriors a les aludides i que servia per a diferenciar la població auctóctona (hàn), front a la població exógena arribada als territoris integrats en el orbe cultural sínico des de la dinastia Hàn. Al mateix temps i per la naturalea multiétnica d'estos grups, ya des de l'época de la seua concepció, el terme Wǔ Hú tendia a simplificar una realitat multiétnica en la que també devem parlar d'una diferenciació i separació llingüística, en la que pogueren haver grups llingüístics proto-turcs, proto-mongoles, tibéticos, yeniseicos o inclusivament iranios-orientals.

La clau per a entendre l'aparició d'estos grups exógenos i la seua colaboració "indirecta" en la solsida de la dinastia Jìn, deu emmarcar-se en la Bā Wáng Zhī Luàn (八王之乱), facilitant un buit de poder i caiguda agònica de l'orde de les institucions i el poder imperial, lo que a la postre donaria lloc a una absència de llegitimitat per part dels mandataris Hàn. A això devem unir-els certes carestia i crisis de subsistència senyalades en les fonts al començament d'el IV, lo que va dur a molts grups circumdants a la frontera, a penetrar en sol sínico, buscant la supervivència perduda en les estepas. En esta circumstància, un dels grups que acaudilló el colp de gràcia en poder Jìn en el nort, va anar el dels nán xiōngnú (南匈奴) o "xiongnu septentrionals", que des d'el I, s'havien situat dins del territori imperial, aplegant a ser utilisats tant pels Hàn, com per l'efímera dinastia Cáo Wèi (曹魏), com també en un primer moment pels Jìn. El punt culminant de la superioritat i llibertat de moviment dels Wǔ Hú, ho constituïx la dramàtica pren de l'antiga capital, Luòyáng (洛陽), en el 311 d. C., per la coalició de forces manades per Shí Lē@i (石勒), en representació del seu líder, el xiōngnú Liú Cōng (劉聰). Poc temps despuix, este grup armat eixecutaria el mateix colp contra la segona sèu imperial alçada despuix de la caiguda de Luòyáng: Chang'an (長安). En la caiguda de la capital llegítima i la captura del reducte alçat desesperadament per una part de la xìng (姓) dels Sīmǎ (司馬), el nort acabaria durant més de tres sigles en mans de dirigents o líders foràneus, entre els que els xiānbē@i (鮮卑) cobrarien un gran protagonisme.

Acunyament de la terminologia

Des de les époques més arcaiques, ya en les dinasties pre-imperials, s'observa a lo llarc de les fonts diferents exónimos falcats en la cultura sínica per a aludir en vàries époques als enemics o pobles situats més allà dels seus llímits de control: sorgixen aixina els binomis sì yí (四夷), bǎ@i mán (百蠻), wǔ róng (五戎), jiǔ háo (九貉), etc. D'estes últimes formes aludides, únicament les dos primeres citades, continuaran sent utilisades durant tota la dinastia Hàn, i inclusivament encara permaneixent vigents en les dinasties posteriors, convertint-se en una sòrt d'arcaisme destinat a la referència de pobles enemics i exógenos a una dinastia o estat. No obstant, en el cas del binomi Wǔ Hú (五胡), nos trobem davant una creació de nou cunye, destinada únicament a un us específic i vinculat a una época concreta: des de la ruïna i replec territorial de la dinastia Jìn (311), fins a l'èxit final dels grups foràneus i l'implantació dels seus dominis durant a lo manco un sigle de prolongació, fins a la conquista definitiva del nort de China a mans dels Tuoba (420).

La primera aparició del binomi, la trobem en el Shíliù Guó Chūnqiū (十六國春秋), elaborat per Cuī Hóng (崔鴻), entre el 501 i el 522. La família d'este últim autor, era de filiació hàn, actuant baix les directrius i el govern de Tàbá Hóng (拓拔宏), el penúltim gran representant del poder dinàstic Tuoba i baix el govern del qual es va impulsar un polèmic al mateix temps que ambiciós proyecte de sinización sobre els múltiples grups nómades, que es trobaven disseminats a lo llarc del territori. Producte d'este acostament i acceptació de la superioritat cultural sínica, es concep la creació d'esta obra en la que es narren justament els processos històrics que varen dur al canvi de poder en el nort de China, a favor d'èlits i dinasties totalment alienes en poder sínico. L'obra de Cuī Hóng, que és senyalada en atres treballs posteriors com un compendio de grans dimensions (entorn als 100 volums), va començar a perdre-se ya durant l'época Táng (唐), per a aplegar durant la dinastia Sòng (宋) únicament a la paupèrrima sifra de 20 volums, anotats extensament per Sīmǎ Guāng (司馬光) i sobre els quals es recopilarien fins a l'actualitat, les úniques llínees arreplegades de la amputada obra de Cuī Hóng. Esta pèrdua, no ha evitat vore cóm sobre esta obra, es va alçar gran part del cos d'atres célebres històries dinàstiques, com el cas del Wèi Shū (魏書) i el Jìn Shū (晉書).

Ara be, a l'hora d'analisar la composició dels caràcters 五胡, devem tindre en conte dos aspectes que expliquen dita composició. En primera instància, la simbologia numèrica que acompanya a cada u dels números d'un sol dígit (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9) en la cultura sínica. Tradicionalment, el número cinc (5), s'erigia com el numeral elegit per a ubicar el conjunt de direccions conegudes (sur/nort, este/oest i centre), al mateix temps que també podia encarnar el concepte taoísta dels processos (行) que regien a l'univers. Per tant, l'utilisació del caràcter 五, no evocava necessàriament l'alusió a cinc branques o grups ètnics puixants, sino en última instància, l'indicació de la totalitat de grups foràneus situats en totes les direccions en les que s'estenia la cultura sínica.

En segona instància, l'utilisació del caràcter 胡, deu ser presa en suma cautela, tenint en conte la polivalencia del caràcter i la seua diferenciació ètnica a lo llarc de diferents dinasties i époques, començant a ser observat en les fonts durant el periodo Chūnqiū (春秋). Per tant, depenent de l'época històrica en la que nos ubiquem, podrà ser referència cap a uns pobles o uns atres. En este cas, el context del sigle III-IV d. C., obliga a retraure la mirada i adjudicació del caràcter cap als grups xiōngnú (匈奴), xiānbē@i (鮮卑), qiāng (羌), dī (氐) i jié (羯), entre els més enfortits i capaços d'instaurar els seus propis dominis territorials. No obstant, en este punt comviene senyalar que esta selecció, només indica els grups més exitós, ya que les fonts indiquen la presència de múltiples subgrups i branques ètniques de gran espenta, que no són catalogades baix les directrius de cap de les anteriors i que en no poques ocasions, seguiran funcionant de manera autònoma fins a inclús despuix de la conquista nortenya dels Tuoba. Per tant, el terme 胡, en este cas concret, adopta una funció no geogràfica com en alguns casos, ni tampoc concretament ètnica, sino purament forànea, exógena, discriminadora, d'una població contrària a la població hàn o nativa.

En conseqüència, el binomi 五胡, aludix a la totalitat o suma completa (五) de totes les branques i grups ètnics exógenos (胡) situats dins dels antics dominis de control sínico. Una volta conquistat tot el territori a mans d'un únic poder (Tuoba), el binomi no torna a ser referit o utilisat en la pràctica, tenint en conte el control i sumissió de totes les branques i grups supervivents despuix d'un sigle de lluites pel poder i control del nort de China.

Context històric del nort de China entre els sigles III i IV d. C.

Les circumstàncies que varen dur a l'auge del poder dels Wǔ Hú, són tradicionalment analisades en paralel a la pròpia realitat sociocultural i històrica del món chinenc entre finals d'el III i començos de l'IV d. C.. Despuix del final de la dinastia Hàn (220), els restants de l'enorme estat imperial que havia dut les regnes del món sínico durant pràcticament quatre sigles d'existència, va recaure en el control de varis poders regionals, configurant aixina el mapa dels Tres Estats (三國), sobre els quals s'intentaria perpetuar una llínea hereditària i separada, en la clara idea de mantindre la seua poder i inclusivament aumentar-ho en detriment dels seus enemics. Cap dels tres contendents va aplegar en modo algun a establir l'unitat perduda dels Hàn. Caldria esperar fins a l'aparició en l'escenari de Sīmǎ Yì (司馬懿), l'artífex de l'ansiada reunificación sínica.

Este últim, junt en el restant del seu clan, havien eixercitat una série de funcions i adjudicacions governamentals en l'estat de Cáo Wèi (曹魏), servint a varis dels governants de la llínea hereditària, fins que la debilitat de l'últim governant, Cáo Shuǎng (曹爽), va facilitar que Sīmǎ Yì poguera orquestar un verdader colp d'Estat el 5 de febrer del 249 en la capital, Luòyáng (洛陽), reconegut per a la posteritat com el Gāopíng Líng Zhī Biàn (高平陵之變) o "Transformació del Mausoleu Gāopíng". Des d'este moment, aun cuando la llegitimitat dels Cáo siga ya inexistent, Sīmǎ Yì evitarà fer oficial el canvi de poder en l'estat, actuant públicament baix el càrrec de regente de l'estat, aixina com mantenint encara la nomenclatura Wèi (魏) en representació del mateix. Solament a partir del seu net, Sīmǎ Yán (司馬炎), és quan veem oficialment inaugurada la nomenclatura Jìn (晉), per a especificar la creació d'una nova llínea gobernant i llegítima, aixina com els inicis d'un nou estat dinàstic. Sense l'ascensió i el control estatal organisat pel clan Sīmǎ, la situació política del orbe sínico a penes hauria canviat: gràcies a l'imposició d'este canvi de poders, veem aixina la caiguda pocs anys despuix (263) de l'estat de Shǔ (蜀), que va acabar sucumbint davant les estratègies i campanyes successives de Sīmǎ Zhāo (司馬昭). Per al 266. únicament restava el major dels estats meridionals, competidor directe de Wèi: l'estat de Wú (吳). Este últim estat, seria el més complicat i ardu de sometre, portant-se a terme la conquista definitiva per Sīmǎ Yán cap al 280, any en el que es conclou oficialment el periodo dels Tres Estats, donant-se començ per tant, a l'efímer periodo d'reunificación sínica a mans dels Sīmǎ (280-311).

Erro al crear miniatura:

Mapa aproximat dels dominis directament governats o somesos al control de l'aparat burocràtic Jìn. Gran part de la regió del Ordos, es troba somesa a les branques depenents i teòricament lleals dels xiōngnú, ya sinizados en bona mida durant esta época. Al mateix temps, poden trobar-se també grups qiāng (羌) disseminats per la zona, igualment depenents del govern Jìn

A pesar d'esta gran gesta, durant les campanyes contra l'estat de Wù i la victòria posterior sobre este últim estat, aixina com les mides efectuades per Sīmǎ Yán, durien les llavors d'una série de disturbis i problemàtiques a l'hora d'entendre part de l'èxit dels Wǔ Hú. Un primer error tàctic, va ser la minusvalorisació del poder dels grups nómades i hostils situats en el nort, en el famós cas de Tūfà Shùjīnéng (禿髮樹機能), que va conseguir derrotar i impondre's front a les tropes Jìn. en el 270, assentant-se en la província occidental de Qín (秦). Les províncies situades al noroest estaven vivint des de vàries décades arrere, una série de tumults i colps d'efecte ocasionats per focs de rebelió constant, que no varen ser calmats per Sīmǎ Yán, quan varis dels seus consellers varen intentar persuadir-li de la necessitat de mantindre una retaguàrdia estable, sense disturbis ni amenaces que pogueren posar en risc la estabilida de l'estat. La resposta de Sīmǎ Yán davant este incipient problema, va ser l'atenció redoblada en el seu proyecte personal de conquista del Wù.

El segon gran error que propiciaria la pren de poder dels Wǔ Hú en gran part de les regions del nort, seria l'insensata mida efectuada per Sīmǎ Yán despuix del final de la campanya de Wù: una volta conseguit el seu premi més ansiat, va decretar que els governadors provincials, prengueren ya únicament càrrecs sol a nivell civil i administratiu, despullant-els de les seues responsabilitats castrenses, ademés d'impondre la dissolució de les milícies provincials. Estes mides, dificultaran en gran medida el moviment de tropes dels governadors del nort, davant els atacs i moviments aplegats a la frontera i inclús ya dins del propi estat, ademés d'aniquilar qualsevol opció de resposta directa davant l'amenaça o sege als diferents punts estratègics disseminats a lo llarc de la frontera. Encara més: alguns dels seus consellers, temerosos d'un possible tumult o unió d'algunes branques ètniques que ya es trobaven dins del propi estat o confrontants al mateix, varen propondre a l'emperador una política de disgregació o separació entre estos grups, aixina com també una série de mides que pogueren espentar-els relativament llunt de l'àrea de control fronteriç. Totes estes mides i consells estratègics serien ignorats, brindant un valiós temps als menuts grups que ya començaven a organisar-se i llegitimar el seu poder, disposts a llançar-se a la menor oportunitat contra els rics i codiciats territoris Jìn.

Per una atra part, a l'hora d'analisar els grups foràneus situats dins del territori Jìn, devem parlar dels xiōngnú. Des de que estos últims veren fragmentada la seua confederació durant les últimes décades d'el I, ademés de la disgregació de diferents grups que varen buscar ya únicament la seua pròpia llegitimitat i rol en les estepas, la dinastia Hàn ya solament tindria en lo sucesivo, un grupúsculo xiōngnú fidel al seu mandat, situat en la regió del Ordos, coneguts des d'el I com nán xiōngnú (南匈奴) o "xiongnu septentrionals". Este linaje supervivent de la otrora magna confederació, va mantindre un paper controvertit durant tota la seua existència com a vassalls Hàn. Si per un costat en ocasions podien acodir prestos a les órdens dirigides pels delegats de l'Emperador en algunes de les campanyes o missions de defensa fronteriça, en atres circumstàncies eren justament estos xiōngnú els que provocaven disturbis i saquejos cap a les comandacias i províncies més propenques, per lo que la seua llealtat, no va anar sempre totalment íntegra.

En tals circumstàncies, el govern Jìn s'enfrontava a múltiples amenaces al seu futur immediat a finals d'el III, en un fragment temporal relativament escàs despuix de la seua èpica victòria sobre l'últim estat independent. Pese a això, la situació podria haver-se subsanat en última instància gràcies a l'espente de l'estat major o l'imposició d'un governant capacitat que succeïra al ya vell Sīmǎ Yán. En este punt, la ya perillosa situació, s'agravaria encara més en el nomenament en el 290, d'un líder inadequat: Sīmǎ Zhōng (司馬衷), qui mantindria la seua posició fins al 301. Una posició que en tot moment va ser manipulada i guiada per les ambicions dels restants membres de la família. De fet, durant el seu teòric govern, tindrà que soportar la humiliació de ser un emperador títaro, manejat per fins a huit successius parents que varen adoptar el control de l'estat baix el socorregut eufemisme de la "regència". No obstant, els cinc primers anys del govern (290-295), varen estar marcats per una constant de canvis i lluites pel poder a nivell purament civil, sense la mediació o aparició de cap poder polític foràneu.

No va ser fins al 296, quan es contempla el primer tumult oficial d'estos grups dins de l'estat i contra la llegitimitat dels Jìn. Este alçament, va ser organisat per certs grups de qiāng (羌), dī (氐) assentats en la província de Qín (秦), recolzats i dirigits en bona mida per un cap d'orige dī: el cridat Qí Wànnián (齊萬年), que no va dubtar en proclamar-se sobirà independent. Un any despuix, el govern despachava a la regió al comandant Zhōo Chù (周處), en un intent llent i parsimonioso d'eixecutar al rebel i sofocar el tumult: resposta que va desembocar en una humillante derrota a l'eixèrcit Jìn, ademés de provocar la separació d'una porció de dī ya cap a atres províncies del sur, dirigits per un segon cabecilla conegut com a Lǐ Tè (李特). Encara que finalment els eixèrcits Jìn varen conseguir derrotar i eixecutar a Qí Wànnián i al grup restant dels dī encapçalats per Lǐ Tè, estos contratemps en un mapa de confrontació civil, presagiaven futurs tumults cada volta més difícils d'atallar per part del govern central.

De fet, eixe mateix any es té lloc la proclamació del primer estat hù independent en el noroest: l'estat de Chóuchí (仇池), governat per Yáng Màosōo (楊茂搜). Tenint en conte l'ubicació del mateix (extrem noroest) i la poca extensió del territori reclamat, s'entén en última instància la seua supervivència durant més de dos sigles d'existència, fins a la seua sumissió definitiva en el 447 front als Tuoba. Una dilatada extensió de temps si tenim en conte l'efímera vida d'alguns dels grans dominis independents fundats pels hù en les planures centrals. La perillositat d'una ingerència forànea que desestabilisara a l'estat i amenaçara la supervivència de la dinastia, es tornava a cada any més real, per lo que conscients d'això, alguns dels consellers i alts mandos del govern, representats per Jiāng Tǒng (江統), varen tornar a insistir en el 299 a l'emperador, per la necessitat d'expulsar o recolocar a estos menuts grups que ya amenaçaven directament la sobirania Jìn en les fronteres i en gran part de les províncies i demarcació occidentals. Una volta més, la resposta va ser una negativa i minusvalorisació dels greus successos ocorreguts.

Bibliografia primària

Jìn Shū (晉書), Volums del 101 (卷一百一) al 130 (卷一百三十). En cada u dels volums s'analisen les grans figures dels líders hù i els seus descendents al complet. Enllaç directe a l'història dinàstica: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%AE%8B%E6%9B%B8

Sòng Shū (宋書), Volums del 95 (卷九十五) al 98 (卷九十八). De la mateixa manera que en l'història dinàstica precedent, nos trobem davant varis volums dedicats als diferents clans o figures històriques dels líders hù. Enllaç directe a l'història dinàstica: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%AE%8B%E6%9B%B8

Shíliù Guó Chūnqiū (十六國春秋). Esta última font, constituïa al complet el compendio definitiu dels diferents dominis i dinasties regionals organisades pels hù, llamentablement ya perduda com senyalem llínees arrere. Únicament s'han organisat fins a 16 volums, en els que es desglossa parcialment vàries de les grans personalitats de l'época. Enllaç directe al document: https://zh.wikisource.org/wiki/%E5%8D%81%E5%85%AD%E5%9C%8B%E6%98%A5%E7%A7%8B

Wèi Shū (魏書). Volums 95 (卷九十五), 99 (卷九十九), 101 (卷一百一) i 103 (卷一百三). De nou nos trobem en volums en els que es troben vàries de les figures històriques dels líders hù. Enllaç directe a l'història dinàstica: https://zh.wikisource.org/wiki/%E9%AD%8F%E6%9B%B8

Bibliografia secundària

CHAUSENDE, DAMIEN. Murong Wei 慕容廆 (269-333), Un souverain barbare en Chine Du Nord.

CORRADINI, PIERO. Sinicized barbarian rulers in Medieval China https://www.jstor.org/stable/pdf/43927046.pdf

I. DIEN, ALBERT: State and Society in Early Medieval China. ISBN-13: 978-0804717458

I. DIEN, ALBERT, Six Dynasties Civilization. ISBN-13: 978-0300074048

HOLCOMBE, CHARLES. The exemplar State: ideology, self-cultivation, and power in Fourth-Century China https://www.jstor.org/stable/2719299

HOLCOMBE, CHARLES. Re-imagining China: the chinese identity crisis at the start of the Southern Dynasties Period. https://www.jstor.org/stable/605304

HONEY B., DAVID. The lineage as legitimation in the rise of Liu Yüan and Shih Li https://www.jstor.org/stable/pdf/602891.pdf?seq=1#page_scan_tab_contents

HONEY B., DAVID. The sinification as statecraft in conquest dynasties of China: two early medieval cases estudies https://www.jstor.org/stable/41931037

SANPING CHEN, Multicutural China in the Early Middle Ages. ISBN: 9780812243703

SHAO-YUN, YANG. The nomen Romanum and the Mandate of Heaven: Barbarian rule and the idea of Empire in Ostrogothic Italy and Later Zhao north China. https://www.academia.edu/5816324/The_nomen_Romanum_and_the_Mandate_of_Heaven_Barbarian_Rule_and_the_Idea_of_Empire_in_Ostrogothic_Italy_and_Later_Zhao_North_China