Julián San Valero

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Julián San Valero Aparisi
Juliansval.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Historiador, antropòlec i arqueòlec
Naiximent: 1913
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 1998
Lloc de defunció: Valéncia

Julià o Julián San Valero Aparisi (Valéncia, 1913-1998). Historiador, antropòlec, arqueòlec i escritor valencià.

Estudis[editar]

Estudià el Bachiller en l'Institut Lluís Vives. En l'any 1934 estudià Dret en l'Universitat de Valéncia i també Filosofia i lletres. Obtenint la màxima calificació. També va obtindre un premi extraordinari de final de Carrera.

Fon becat per la Diputació de Valéncia, beca "Blasco Ibáñez". Fon professor ajudant per la Junta d'Ampliació d'Estudis en Madburc junt al professor V. Merhardt.

Vinculat des de 1942 al Seminari d'Història de l'Universitat Central (Madrit), que dirigia el professor Martínez Santa Olalla, del que va ser Subdirector, va obtindre el doctorat en Filosofia i Lletres en 1946, en la tesis El Neolítico europeo y sus relaciones, que li va valdre el premi extraordinari en 1947.

Trayectòria professional[editar]

Va començar dedicant-se, especialment, a l'arqueologia. I més tart, cap a l'etnologia i antropologia, sense abandonar mai el camp arqueològic.

En l'any 1942 va començar les excavacions arqueològiques en Madrit investigant junt a l'equip del catedràtic Martínez Santa Olalla.

En 1948 va guanyar la càtedra d'Història de la Cultura en l'Universitat de Granada, per concurs-oposició, la de Prehistòria i Història Universal i Mija de la facultat de Filosofia i lletres de l'Universitat de Valéncia en 1950, d'a on va ser decà des de l'any 1968 fins a l'any 1972.

Fon director de l'Institut d'Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de l'institució Alfons el Magnànim de la Diputació de Valéncia. Membre de la Hispanic Society de Nova York i del Deutsches Archaeologiches Institut d'Alemanya i de la Prehistoric Society de Londres.

En l'any 1950 va conseguir traslladar-se a l'Universitat de Valéncia a on va ser catedràtic d'Història Antiga en la Facultat de Filosofia i Lletres de la que fon decà. Fon 38 anys catedràtic de Prehistòria en l'Universitat de Valéncia i director d'excavacions.

Va ser catedràtic de filosofia de l'Universitat espanyola en la matèria de Prehistòria i Història universal de les edats antiga i mija i d'Història general de la cultura.

El més d'octubre de 1951 es constituïx en Valéncia un Secretariat del diccionari Valencià-Balear-Català, del que Julià San Valero era un dels seus responsables organisadors.

Va impartir conferències per Espanya i l'estranger i participà en numerosos congressos. Es varen organisar cicles de conferències sobre Història del Regne de Valéncia, en les quals va intervindre com a conferenciant, entre atres personages rellevants de l'época.

Les primeres excavacions portades a terme en Mont Bernorio varen ser fetes per Romualdo Moro en 1890 per encàrrec del Marqués de Comillas. Durant els anys 1943-1944 de nou són estudiades les excavacions en incloure-les en el Pla Nacional d'Excavacions Arqueològiques, sent per últim en l'any 1959, entre els mesos de juliol i agost, realisada una nova campanya d'excavacions dirigida per Julià San Valero. Totes les troballes es depositàren en el Museu Provincial d'Arqueologia de la capital de Paléncia.

En l'any 1961 va ser catedràtic de filosofia en l'Universitat espanyola, en la matèria de Prehistòria i Història universal de les edats antiga i mija i d'Història general de la cultura.

Julià San Valero va ser un dels primers introductors dels estudis d'antropologia cultural en l'Universitat espanyola, i està considerat com el fundador de la moderna escola d'estudis etnològics i antropològics de la regió valenciana.

Excavacions[editar]

Activitat sindical[editar]

Durant la seua etapa universitària va ser sindicaliste universitari d'esquerres durant la Segona República. Un sindicat vinculat al Partit Socialiste (PSOE). San Valero, es va trobar en la situació de tindre que abandonar el sindicat per la tendència pancatalanista dels recent incorporats al PSPV. Els pocs valencianistes de la direcció del PSOE com Fernando Millán i Manuel del Hierro es vorien obligats a abandonar-lo. Se donava la circumstància que el PSOE tenia els vots en sa gran majoria dels immigrants castellaparlants i el PSPV oferia una política pancatalanista i "normalisadora".

L'esquerra es va adscriure al pancatalanisme formant un binomi esquerra-pancatalanisme, deixant al valencianisme cap al centre o dreta.

Va patir amenaces i insults per part d'alguns dels seus propis alumnes, sofrint greus ofenses verbals quan era decà de la Facultat de Filosofia i Lletres i es va dispondre a presentar una conferència d'un psiquiatra (Castilla del Pino), quan va ser president del I Congreso de Historia del País Valenciano (1971). Fon una mescla de rebelia estudiantil i d'oposició a la cada volta més intensa activitat valencianista. Trobant una resistència en certs sectors universitaris.

Cultura valenciana[editar]

Va ingresar en l'Acadèmia de Cultura Valenciana el 16 de maig de 1951, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), fon Decà des de 1978 fins a 1984. Va afrontar la reforma en profunditat dels Estatuts de l'Acadèmia, perque el Centre de Cultura va passar a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en l'any 1978. L'any 1987 va tornar a ser elegit com a Decà, en un segon mandat, fins a l'any 1990.

En l'any 1974 va ser el mantenedor dels XI Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en l'edició dels quals va ser la seua reina, Teresa Costa Belenguer. També fon mantenedor dels Jocs Florals de l'any 1983 quan es celebrava l'acte del Centenari dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en el saló columnari de la Llonja de Valéncia, el 9 d'octubre de 1983. Va pronunciar un discurs que ha quedat en el recort de molts valencians, prenent una postura clara davant les amenaces reals de la permanència cultural valenciana.

En 1977 i en motiu de la clausura dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat el dia 20 de juny de 1976 en el seu XXV aniversari, Julià San Valero, pronuncià, en la sèu de Lo Rat Penat, una conferència titulada: Poble, cultura i llengua.

Julià San Valero defén la corrent històrica que va defendre en el seu dia Joan Reglà (Catedràtic d'Història), català, sobre el repoblament posterior a la reconquista:

"els pioners aragonesos i catalans del mentat repoblament doscentiste no passaven de ser una minoria molt menuda"

Coincidint en atres historiadors i investigadors del Regne cristià de Valéncia com Antonio Ubieto o Huici Miranda.

Normes d'El Puig[editar]

El 7 de març de l'any 1981 en el municipi valencià de El Puig de Santa Maria es celebrà l'acte d'adhesió a les Normes d'El Puig o Normes de l'Acadèmia que foren elaborades per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes d'eixa institució. L'acte es va celebrar en el Monasteri de Santa Maria del Puig. Julià San Valero va intervindre en l'acte com a Decà de l'institució.

Estatut d'Autonomia[editar]

Julià San Valero va intervindre en les gestions que es feren quan es tramitava l'Estatut d'Autonomia valencià.

Vicent X. Navarro i Pastor ho va explicar:

“Uns dies abans de celebrar-se el debat de l’Estatut del Regne de Valéncia en el Congrés dels Diputats, un grup d'intelectuals valencians acodiren a Madrid a visitar al President del Govern Calvo Sotelo i entregar-li un manifest on li expressaren el problemes que estava patint Valéncia per a obtindre el seu estatut i el menyspreu que sofria. Visitaren al president del Govern, en nom d'atres molts intelectuals, que no pogueren estar presents en la reunió, Julià San Valero, portantveu del grup como a catedràtic mes antic dels presents i director-decà de l'Acadèmia de Cultura Valenciana; Joaquím Rodrigo, Eduart Primo Yúfera, Enríc Garcia Asensio, Adrià Espí Valdés, Miquel Adlert, Aureli Guaita, Joan Ferrando Badia, Carme Llorca, Josep Boronat Gisbert, Josep Lluís Manglano, Joan Bosch Marín, Xavier Casp (president de Lo Rat Penat), Gustau Villapalos, Vicent Giner Boira; excusaren sa presència López Ibor, Santiago Grisolia, Simó Santonja, Antolí Candela i Antonio Ubieto."

El manifest va ser llegit i entregat a Leopoldo Calvo Sotelo: “Una autonomia profunda i sincera, en els màxims sostres d'autogovern que la Constitució permet, basada en enfortir les traces de la pròpia personalitat i identitat valencianes, ancorada en la seua història, en la seua cultura, en la seua llengua pròpia i diferenciada, unit tot això en el profunt respecte en l'eixercici de les competències a totes i cadascuna de les províncies que integren l'històric Regne de Valéncia constituirà un factor d'estabilitat profunda i d'enfortiment de la democràcia.”

El manifest va tindre un ampli resó en la prensa de Madrit i també en la valenciana.

La seua biblioteca[editar]

La biblioteca de Julià San Valero fon donada l'any 2007, pels seus hereus, a la Generalitat Valenciana. Estava composta per 4.000 monografies, editades en el sigle XX, dedicades principalment a l'història, arqueologia, etnografia, prehistòria, antropologia cultural, historia de l'art, cultura valenciana, lliteratura espanyola i universal, biografies i religió. Ademés, n'hi ha que afegir els documents del seu archiu en les memòries de les excavacions, manuscrits i materials de treball de les seues publicacions. Títuls acadèmics. I una reproducció del plano de la ciutat de Valéncia feta pel Pare Tosca i una còpia del bust de la Dama d'Elig.

Cites[editar]

Julià San Valero Aparisi, nos ha deixat un bon número de frases per a l'història, com esta:

La valencianitat és el resultat de la combinació del romanisme, l'islamisme i el neocristianisme. I açò qualsevol persona pot corroborar-ho documentalment en els mils i mils de documents i texts existents que ho evidencien. Sempre i quan (també és veritat) estos texts no hagen passat pel rugló normalisador de l'aparat pancatalaniste que fa i desfà, tergiversa i censura al seu antoix.

Una atra cita que ha passat a l'història del poble valencià:

Devem ser nosatres, els valencians i no atres, els que proyectem la manera de viure valenciana en el futur, perque si som lo que som, serem. Si som lo que son, no serem. I nosatres volem ser, ara i sempre, valencians.

Una atra cita, esta volta en castellà:

No debemos confundir el bajo latín con el latín vulgar que, mal escrito, deriva en un latín clásico. Aquel, el bajo latín hablado, en cada territorio va asumiendo una forma condicionada por la historia cultural de sus hablantes. A este bajo latín hablado se unen el sustrato lingüístico de cada área y el superestrato de las aportaciones de inmigrantes de lenguas extranjeras o de contactos con otros usos hablantes.
Reflexiones sobre el Pueblo, Cultura y Lengua de Valencia, per Julián San Valero, 1977

Sobre la llengua valenciana:

el nostre valencià, és un conjunt llingüístic constituït per elements derivats bàsicament del baix llatí parlat per tot el poble fins al sigle VIII, enriquit del sigle VIII al XIII en arabismes i des del sigle XIII fins a dia de hui per catalanismes, provençalismes, aragonesismes, castellanismes, etc… en uns cultius moderns, i les nostres tendències fonètiques, paraules i expressions que van des de l'ibèric fins als tecnicismes actuals, passant pel visigot, llengües nortafricanes no aràbigues, italià, francés medievals o moderns, etc.. És dir un embroll vital, no tan simple com es fa creure
Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia (Valéncia, 1977)

Citat per Torcuato Luca de Tena en el seu artícul La lengua valenciana (1978):

Los filólogos deberán llegar a la conclusión de que la lengua hablada en el reino de Valencia no es un fenómena medieval, coetáneo o posterior a la reconquista por Jaime I, sino anterior

Obres[editar]

  • "Excavaciones arqueológicas en Monte Bernorio" (Palencia, 1943) (Estudi)
  • "El tesoro preimperial de Drieves" (1945)
  • "El Neolítico español y sus relaciones" (1946)
  • "La península hispánica en el mundo neolítico" (1948)
  • "La cueva de la Sarsa, Bocairente, Valencia" (1950)
  • "El origen de la agricultura y de la cerámica valencianas" (1954)
  • "El Neolítico Hispánico" (1954)
  • "Origen de la agricultura" (1955)
  • "El Neolítico de Europa Occidental" (1956)
  • "Perspectiva actual de la historia primitiva de España" (1957)
  • "Arte rupestre del Levante español" (1962)
  • "Los orígenes de la agricultura valenciana" (1964)
  • "El campesino valenciano y su obra" (En notes sobre l'antiguetat de l'agricultura i el regadiu en terres valencianes). (Valéncia, 1964)
  • "Historia de la cultura" (1969)
  • "Apuntes de historia de la cultura" (1970) en colaboració de P. García Latorre i M. Gonzalo Alvarez.
  • "Los hallazgos antiguos del Neolítico de Gibraltar" (1975)
  • "Nuevas excavaciones y prospecciones arqueológicas en Valencia" (1977)
  • "La Cova Fosca" (Ares del Maestrat, Castelló)
  • "El neolítico valenciano" (1977) en colaboració de José Aparicio Pérez.
  • "Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia" (Colecció Temas Valencianos, núm. 1. Valéncia, 1977)
  • "Poble, Cultura i Llengua" (1977) Lo Rat Penat, Colecció cursos.
  • "Guía para el estudio de la cultura popular" (1980) en colaboració de P. García Latorre i M. Gonzalo Alvarez.
  • "El Poble del Regne de Valéncia" Del Senia al Segura (1988)
  • "Folclore, etnografía y etnología en Valencia" (1992) Dins de l'obra colectiva "Historia de la Antropología Española".

Enllaços externs[editar]