Diferència entre les revisions de "Corona d'Aragó"
m Text reemplaça - 'desde' a 'des de' |
m Text reemplaça - ' la unió' a ' l'unió' |
||
| Llínea 67: | Llínea 67: | ||
Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de regne i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i [[Catalunya]] històriques fins a incloure atres dominis: fonamentalment els reines de [[Mallorca]], [[Valéncia]], [[Sicília]], [[Còrcega]], [[Sardenya]], [[Nàpols]], aixina com, durant un breu temps, els ducats d'[[Atenes]] i Neopàtria. | Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de regne i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i [[Catalunya]] històriques fins a incloure atres dominis: fonamentalment els reines de [[Mallorca]], [[Valéncia]], [[Sicília]], [[Còrcega]], [[Sardenya]], [[Nàpols]], aixina com, durant un breu temps, els ducats d'[[Atenes]] i Neopàtria. | ||
En la boda dels [[Reis Catòlics]] en [[1469]], es realisà | En la boda dels [[Reis Catòlics]] en [[1469]], es realisà l'unió en la Corona de [[Castella]], formant la base de lo que després es convertiria en la Corona d'[[Espanya]], encara que els distints reines conservarien els seus sistemes llegals i característiques. En els [[Decrets de Nova Planta]] de [[1705]]-[[1716]], [[Felip V]] elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació. | ||
Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pere el Catòlic" en lloc de "Pere II d'Aragó". | Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pere el Catòlic" en lloc de "Pere II d'Aragó". | ||
| Llínea 74: | Llínea 74: | ||
[[Image:Portada de los Anales de la Corona de Aragon.jpg|thumb|right|Portà dels ''Anales de la Corona de Aragón'']] | [[Image:Portada de los Anales de la Corona de Aragon.jpg|thumb|right|Portà dels ''Anales de la Corona de Aragón'']] | ||
La formació de la Corona té el seu orige en | La formació de la Corona té el seu orige en l'unió dinàstica entre el regne d'[[Aragó]] i el comtat de [[Barcelona]]. | ||
Després de la mort sense descendència d'Alfons el Batallador l'any [[1134]], durant el lloc de [[Fraga]], el seu testament cedia els seus reines a les órdens militars del [[Sant Sepulcre]], del [[Hospital de Jerusalem]] i de els [[Templaris]]. Davant d'este fet insòlit, els habitants de [[Navarra]], que en aquell moment formava part de les possessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonesos tampoc acceptaren el testament i nomenaren nou rei a [[Ramir II el Monge]], germà de Alfons i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, [[Alfons VII]] de Castella aprofità per a reclamar drets successoris sobre el tro de Aragó, mentres que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament. | Després de la mort sense descendència d'Alfons el Batallador l'any [[1134]], durant el lloc de [[Fraga]], el seu testament cedia els seus reines a les órdens militars del [[Sant Sepulcre]], del [[Hospital de Jerusalem]] i de els [[Templaris]]. Davant d'este fet insòlit, els habitants de [[Navarra]], que en aquell moment formava part de les possessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonesos tampoc acceptaren el testament i nomenaren nou rei a [[Ramir II el Monge]], germà de Alfons i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, [[Alfons VII]] de Castella aprofità per a reclamar drets successoris sobre el tro de Aragó, mentres que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament. | ||
| Llínea 80: | Llínea 80: | ||
Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, [[Ramon Berenguer IV]], pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el regne d'Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de [[Lleida]]. El rei de [[Castella]] [[Alfons VII]] deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audaç expedició en [[Saragossa]] i va fer fugir a Ramir. En tot i això, eixos fets no acabaren sent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el regne aragonés. Per sa part, [[Ramiro II]], a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matrimoni del que tingueren una filla, [[Petronila]]. en [[1136]]. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa. | Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, [[Ramon Berenguer IV]], pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el regne d'Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de [[Lleida]]. El rei de [[Castella]] [[Alfons VII]] deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audaç expedició en [[Saragossa]] i va fer fugir a Ramir. En tot i això, eixos fets no acabaren sent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el regne aragonés. Per sa part, [[Ramiro II]], a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matrimoni del que tingueren una filla, [[Petronila]]. en [[1136]]. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa. | ||
El comtat de [[Barcelona]], en aquella época, estava en mans de [[Ramon Berenguer IV]]. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com [[Osona]], [[Girona]] o [[Besalú]]. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquista momentànea de [[Mallorca]] (1114) o les expedicions portades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de [[Valéncia]], sent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per [[Alfons VI]] i el [[Cid]] (derrota de Berenguer Ramon el Fraticida en Tevar). Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en | El comtat de [[Barcelona]], en aquella época, estava en mans de [[Ramon Berenguer IV]]. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com [[Osona]], [[Girona]] o [[Besalú]]. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquista momentànea de [[Mallorca]] (1114) o les expedicions portades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de [[Valéncia]], sent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per [[Alfons VI]] i el [[Cid]] (derrota de Berenguer Ramon el Fraticida en Tevar). Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en l'unió de Barcelona i Provença pel casament de [[Ramon Berenguer III]] en [[Dolç de Provença]]. | ||
Alfons VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur [[Sancho III]] de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramon Berenguer IV rebria el títul de "príncip" i "dominador" d'Aragó. S'especificava que si morira la reina Petronila ans que Berenguer, el regne no quedaria en mans del comte fins a després de la mort de Ramir. Ademés, el Regne si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills varons pero estos morien sense descendència. | Alfons VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur [[Sancho III]] de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramon Berenguer IV rebria el títul de "príncip" i "dominador" d'Aragó. S'especificava que si morira la reina Petronila ans que Berenguer, el regne no quedaria en mans del comte fins a després de la mort de Ramir. Ademés, el Regne si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills varons pero estos morien sense descendència. | ||
| Llínea 133: | Llínea 133: | ||
Es crea el [[Llibre del Consolat de Mar]], un còdic de costums marítimes. Ademés, se funden diverses companyies marítimes, com les grans [[companyies aragoneses]] (''Magnas Societas Cathalanorum''), gràcies a les quals, en [[1380]] se conquistarien territoris com els ducats d'[[Atenes]] i [[Neopàtria]], que quedarien baix la sobirania de Pere el Cerimoniós durant cert temps. | Es crea el [[Llibre del Consolat de Mar]], un còdic de costums marítimes. Ademés, se funden diverses companyies marítimes, com les grans [[companyies aragoneses]] (''Magnas Societas Cathalanorum''), gràcies a les quals, en [[1380]] se conquistarien territoris com els ducats d'[[Atenes]] i [[Neopàtria]], que quedarien baix la sobirania de Pere el Cerimoniós durant cert temps. | ||
== Del canvi de dinastia a | == Del canvi de dinastia a l'unió dinàstica en Castella == | ||
Despres de la mort de [[Martí l'Humà]], la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix fallix sense haver nomenat successor. En eixe context deprengueren quatre candidats al tro: l'Infant Federic, Lluís d'Anjou, Jaume d'Urgel i Ferrando d'Antequera, de les quals les seues aspiracions al tro se dilucidaren per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionaria de manera favorable a Ferrando d'Antequera, representant de la dinastia castellana dels [[Trastàmara]]. | Despres de la mort de [[Martí l'Humà]], la corona se va vore abocà a un periodo d'interregne, puix fallix sense haver nomenat successor. En eixe context deprengueren quatre candidats al tro: l'Infant Federic, Lluís d'Anjou, Jaume d'Urgel i Ferrando d'Antequera, de les quals les seues aspiracions al tro se dilucidaren per mig del Compromís de Caspe. La dificultat de les instàncies dirigides d'Aragó, Catalunya i Valéncia per a posar-se d'acort evidencià una grau divisió en el seny de la Corona, que evolucionaria de manera favorable a Ferrando d'Antequera, representant de la dinastia castellana dels [[Trastàmara]]. | ||