Per a atres usos d'este terme vore Valéncia (desambiguació).

La Comunitat Valenciana és una comunitat autònoma d'Espanya situada a l'est de la Península Ibèrica i banyada pel mar Mediterràneu. Està dividida administrativament en les províncies d'Alacant, Castelló, i Valéncia. Llimita al nort en Catalunya i Aragó, a l'oest en Castella-La Mancha i Aragó, i al sur en la Regió de Múrcia.

El territori, que coincidix en major part en l'històric Regne de Valéncia, ha rebut diverses denominacions al llarc del temps: a finals del sigle XIX se coneixia com: Regió Valenciana. També s'utilisen els térmens antic Regne de Valéncia i, per abreviar, Valéncia, encara que este últim pot portar a confusió en la ciutat de Valéncia o en la província de Valéncia.

Història

Artícul principal → Història de la Comunitat Valenciana.

Época antiga

El poble autòcton preromà de la Comunitat Valenciana van ser els ibers, que es dividien al seu torn en diversos grups: en la zona sur els contestàs, en el centre els edetans, i en el nort els ilercavons. Els ibers van mantindre relacions comercials marítimes en fenicis, grecs, i cartagineses.

Després de la victòria romana en la Segona Guerra Púnica (202 a. C.), tot el litoral valencià va acabar somés a l'autoritat de Roma. Durant els set sigles de domini romà, els ibers se van anar integrant gradualment en la nova organisació política, econòmica i social i adquirint el llatí com a llengua; no hi ha constància de revoltes indígenes com les que va haver-hi en atres zones iberes d'Espanya.

Época medieval

El domini musulmà de la Comunitat Valenciana es va estendre entre els sigles VIII i XIII; fins al sigle XI fon una zona rural, sense centres urbans importants, encara que a partir de llavors es van estendre els sistemes de regadiu i va començar a destacar Valéncia com a gran ciutat.

Entre 1232 i 1245 el rei de Aragó Jaume I el Conquistador va conquistar els regnes taifa de Balansiya i Dénia, estructurant el nou territori com un regne autònom dins de la Corona d'Aragó (el regne de Valéncia). Les parts central i sur de la província d'Alacant, que van ser conquistades per la Corona de Castella en 1244-1248, van passar definitivament a formar part del Regne de Valéncia en 1304 per la sentència arbitral de Torrellas. Aixina, el regne de Valéncia, en época foral, ho conformaven dos governacions: la de Valéncia i la Ultra Saxonam ("després de Xixona", en estatus foral diferenciat, capital en Oriola i, més avant, Alacant), esta última formada pels territoris cedits per Castella en 1304. Al seu torn, la governació de Valéncia es dividia administrativament en tres lloctinències: de Valéncia, dellà Uixò (en capital en Castelló) i dellà Xúquer ("després del Xúquer", en Xàtiva).

En els furs de Valéncia, l'acabat de fundar regne va tindre una série d'institucions polítiques pròpies, si be baix domini real de la Corona d'Aragó. Quant a la població, encara que va romandre la població mudéixar, inicialment majoritària, es van fer repoblacions cristianes d'orige principalment català i aragonés.

L'expansió mediterrànea de la Corona d'Aragó en el sigle XV va originar un periodo de prestigi econòmic, social, i cultural denominat Sigle d'or valencià, que va culminar en 1479 en la unió en Castella davall el regnat dels Reis Catòlics.

Época moderna

L'arribada al poder de Carles I d'Espanya en 1518 va donar lloc a importants conflictes socials com les revoltes de les Germanies dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents. Per la seua banda, el descobriment d'Amèrica va originar un desplaçament del comerç mundial cap a l'Atlàntic, provocant una disminució del pes relatiu del regne, mentres que els atacs dels piratas barbarescs amenaçaven contínuament la costa. La expulsió dels moriscs (1609) va afectar especialment el regne, que va vore perdre a la tercera part de la seua població.

Després dels decrets de Nova Planta en 1707, es van derogar els furs i les institucions del regne, creant-se una nova organisació administrativa, basada en la que existia en la Corona de Castella. Posteriorment, durant el sigle XVIII la Comunitat va viure un creiximent econòmic i demogràfic notable.

Época contemporànea

Durant el sigle XIX el territori valencià va ampliar les superfícies agrícoles, en principi relacionades en el cultiu de la vinya, l'arròs, les taronges, i l'armeler. La industrialisació fon, com en la major part de la resta d'Espanya, incompleta i retardada, en excepcions com els núcleus industrials de Alcoy i Sagunt

Després de l'efímer precedent de cantonalisme valencià durant la Primera República (1873-1874), principalment el d'Alcoy, a principis del sigle XX alguns sectors socials van començar a solicitar una certa autonomia política per a la regió valenciana. Així mateix, durant la Segona República (1931-1939), es van redactar diverses propostes per a un Estatut d'Autonomia propi, pero cap va arribar a aprovar-se per mig de votació. No obstant, el proyecte d'estatut de Esquerra Valenciana si que fon aplicat per decret en el context revolucionari del 1937, per la qual cosa no es va considerar com refrendat de cara a l'accés a l'autonomia i la Comunitat Valenciana no es va reconéixer com nacionalitat històrica; una de les reivindicacions històriques del nacionalisme valencià ha segut este reconeiximent que, després de la reforma del 2006, ya queda arreplegat en el estatut d'autonomia.

Durant el tardofranquisme va sorgir un nou sector econòmic que va superar al sector agrícola quant a nivell d'ingressos, el turisme, mentres que la indústria es desenrollava de forma considerable, principalment a través de chicotetes i mijanes empreses.

En 1977, durant la Transició Espanyola, la Comunitat Valenciana es va constituir en una de les dèsset comunitats autònomes d'Espanya, a partir de la unió de les províncies d'Alacant, Valéncia i Castelló. En l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia en 1982 es va adoptar un govern regional, la Generalitat Valenciana. Des de llavors han sigut triats quatre presidentes de la Generalitat, u per part del PSPV-PSOE (1982-1995) i tres per part del PPCV (1995-actualitat). En 2006 es va aprovar la Llei Orgànica 1/2006, que reforma l'Estatut d'Autonomia de 1982.

Govern i administració autonòmics

La Comunitat Valenciana està definida com nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia,[1] A l'ampar de lo que dispon l'artícul segon de la Constitució Espanyola:

1. El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma, dentro de la unidad de la Nación española, como expresión de su identidad diferenciada como nacionalidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución Española reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunitat Valenciana.

El conjunt de les institucions d'autogovern de la Comunitat constituïx la Generalitat Valenciana. Formen part de la Generalitat: les Corts Valencianes o "Corts", el President i el Govern Valencià o "Consell".

El president de la Generalitat és al seu torn el president del Govern valencià.

La potestat llegislativa dins de la Comunitat, en matèries de la seua competència, correspon a les Corts Valencianes, que representen al poble valencià a través dels seus 99 parlamentaris.

Divisió administrativa

La Comunitat Valenciana està formada per les províncies de Alacant, Castelló i Valéncia. Cada una d'elles és una entitat en personalitat jurídica pròpia i conta en autonomia per a la gestió dels seus interessos. El govern i administració autònoma de cada una de les tres províncies està encomanat a la seua diputació provincial, que té caràcter representatiu.

Cada província està formada per municipis, que són entitats en personalitat jurídica plena. Fruïxen també d'autonomia en la gestió dels seus interessos, el seu govern i administració correspon als ajuntaments. Els ajuntaments poden crear mancomunitats per a la prestació o gestió més eficient de servicis propis municipals.

Encara que el comarcalisme ha segut una forma d'estructura tradicional de la Comunitat Valenciana, les comarques actuals són modernes, fruit d'un intens i també conflictiu debat que va començar en els anys 1960. L'estructura actual fon aprovada pel decret del 6 de juny de 1989 del govern de la Generalitat Valenciana. En esta norma s'establien tres categories de Demarcacions territorials homologades. Aixina, la primera categoria de DTH seria el municipi; la segona, la comarca; i la tercera, la província. Cal dir que este decret no aporta la definició de comarca, ni tampoc otorga competències ni entitat jurídica de nivell comarcal, deixant estos aspectes a la llibertat de decisió dels municipis que vullguen crear mancomunitats, podent superar la denominacions comarcals, encara que no les provincials.

Veja artículs principals:

Geografia

Artícul principal → Geografia de la Comunitat Valenciana.

Cartografia

Relleu

Ve configurat per les montanyes del nort, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planes centrals. En el Maestrat es troba la montanya més emblemàtica de la comunitat, el Penyagolosa, de 1.813 metros d'altura, considerada popularment com la més elevada, pero este honor en realitat li correspon al Cerro Calderon, en el Racó d'Ademús, que ascendix fins als 1.839 metros; també en este enclave valencià trobem el Esparver (1.747 m), La Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i la Tortajada (1.541 m). Un atre pic de més de 1.500 metros ho trobem en terres de la Marina (nort d'Alacant): el Aitana (1.558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta o els de la La Vila Joyosa en aiguamolls i marenys, com per eixemple la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Oropesa, les Albuferes de Valéncia i Elig, les llacunes de Torrevella i Mata, transformades en salines, o la marjal de Pego; grans cordons de plages d'arena, des de Benicàssim fins a Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com El Saler de Valéncia o les de Guardamar.

Clima

La Comunitat Valenciana esta banyada en tota la seua costa pel Mar Mediterràneu del que rep el nom el seu clima, que a la Comunitat Valenciana sol ser suau, sobretot en la costa. No obstant, no en tot el territori es dóna el mateix tipos de clima mediterràneu, de manera que trobem:

  • Clima mediterràneu típic: s'estén per tot el litoral nort i centre de la Comunitat, té hiverns no molt frets a causa de la característica suavisadora de temperatura que fa el mar, els estius són llargs prou secs i calorosos, en màximes entorn dels 30ºC; respecte a precipitacions es concentren a la primavera i autumne, en riscs de gota freda en esta última estació. Les ciutats representatives d'este clima són Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt i Valéncia.
  • Clima mediterràneu continentalisalisat: és un clima de transició entre el continental i el mediterràneu típic, propi de l'interior de la Península Ibèrica. Els hiverns són frets, els estius són més càlits que en el clima mediterràneu típic en temperatures màximes que en algunes zones conseguixen els 35ºC, i les precipitacions també escasses pero millor distribuïdes al llarc de l'any, a l'hivern poden ser en forma de neu. Les ciutats representatives d'este clima són Requena i Villena, i en menor grau Alcoy, Elda i Xàtiva.
  • Clima mediterràneu sec: es donen des del nort de la província d'Alacant fins a l'extrem sur llimitant en la regió de Múrcia, les temperatures són molt càlides a l'estiu i a l'hivern són molt suaus 10 a 13 ºC. Les precipitacions són molt escasses: conforme nos dirigim cap al sur de la província d'Alacant apareix un clima més aïna àrit en hiverns molt suaus entorn dels 12ºC, en estius molt llarcs, molt secs i molt calorosos en temperatures màximes de més de 30ºC, les escasíssimes precipitacions que cauen solen donar-se en les estacions de transició (autumne i primavera). Les ciutats més representatives d'este clima són Alacant, Benidorm, Elig, Oriola i Torrevella.
  • Clima de montanya: es dòna en les zones més altes de la Comunitat, junt en el mediterràneu continentalisat. El clima de montanya es rig per l'altitut, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions. Estes solen ser més abundants i en forma de neu durant l'hivern. Una ciutat representativa d'este clima és Morella.

Hidrografia

Principales rius valencians
Riu Llongitut (km) Conca (icm) Cabal mig (m³/s)[2] Caudal màxim (m³/s)[3]
Xúquer 498 21.578 49,22 16.000
Segura 325 19.525 21,59 2.000
Túria 280 6.394 14,75 3.700
Millars 156 4.028 9,06 3.000
Vinalopó 81 1.692 0,85 -
Palància 85 911 0,20 900
Serpis 75 753 2,59 770

Entre els rius alòctons, naixcuts fora del territori valencià, cabria destacar a dos com els més importants, el Segura, de 325 km, que naix en Font Segura (Jaén) i el Xúquer, de 498 km, que naix en Ojuelos de Valdeminguete, (Conca). També destaquen, encara que en una conca més reduïda, el Millars, de 156 km, que naix en la Serra de Gúdar (Terol) i el Túria, de 280 km, que naix en la Muela de San Juan, en les serres d'Albarrasí (Terol) i que desemboca a Valéncia. Excepte el Segura, que naix en les Serress Bètiques, els atres rius ho fan en el Sistema Ibèric.

Estos rius tenen un cabal permanent, si be són acusats els estages i molt temides les seues creixcudes de l'autumne que causen inundacions en les seues planes aluvials (de nort a sur: la Plana, la Horta, la Ribera i la Vega). Patixen un intensíssim aprofitament hídric per mig de preses que deriven les seues aigües per al consum humà, industrial, turístic i sobretot agrícola, sent la base dels pròspers regadius valencians.

Els rius autòctons es caracterisen per ser rius curts, de llit irregular i escàs, conques chicotetes i gran desnivell en el seu recorregut, al nàixer en les serres pròximes a la costa. Solen presentar grans estiages, quedant el llit completament sec, i forts creixcudes.

Al nort estan els rius Sénia, limítrof en Catalunya, el Cérvol i el Cervera. Naixen en el Sistema Ibèric i el seu cabal és escàs i aprofitat per al regadiu.

En la plana litoral del golf de Valéncia aboquen les seues aigües el Palància, el Serpis, este últim denominat també riu d'Alcoy, i els chicotets rius Girona i Gorgos o Xaló. Tots estos rius, junt en el Túria i al Xúquer, conformen la major plana aluvial del territori valencià. El Xúquer servix de divisòria entre els sistemes Ibèric i Bètic i cal destacar alguns dels seus afluents com a rius autòctons: el riu Magre i el riu Albaida en el Canyoles i el Clariano. També són d'importància la Rambla de la Viuda, afluent del Millars, i la Rambla Castellarda, afluent del Túria.

Al sur del masís penibètic els rius són de cabal molt escàs, llit habitualment sec i presenten llits amplis i pedregosos. Destaquen el Algar, el Amadorio, el Monnegre, la Rambla de las Ovejas, que desemboca a Alacant i el Vinalopó, en el seu afluent el Tarafa.

Un cas especial de riu autòcton és el Bergantes, que naix prop de la ciutat de Morella en la zona nort-oest de la província de Castelló i desemboca en el Guadalupe, que és un afluent del Ebre.

Referències

  1. Artícul 1 de l'Estatut d'autonomía de la Comunitat Valenciana.
  2. Punt d'aforament: Xúquer, Masia de Mompó; Segura, Oriola; Túria, Presa de Vilamarchant; Millars, Presa de Vilarreal; Vinalopó, Santa Eulàlia; Palancia, Presa de Basal; Serpis, Beniarrés
  3. Cabal estimat en la màxima creixcuda històrica. Punt d'aforament: Xúquer, Alzira; Segura, Oriola; Túria, Valéncia; Millars, Presa de Vilarreal; Palància, Sagunt; Serpis, Lorcha