Setophaga petechia
La reinita de manglar[1] (Setophaga petechia) també denominada reinita groga (en Costa Rica, Panamà, Nicaragua, Perú i Puerto Rico), reinita dorada (en Colòmbia), chipe groc (en Mèxic i Hondures), canari de manglar (en República Dominicana) o canari de mangle (en Veneçola),[2] és una espècie d'au paseriforme de la família Parulidae pertanyent al numerós gènero Setophaga. És un au sedentaria nativa de les costes del sur d'Amèrica del Nort, América Central, illes de les Antilles, nort i noroest d'Amèrica del Sur i illes adjacents.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]habita principalment en estretes franges de manglarés en tota la seua àrea de distribució en Amèrica, incloses les illes del Carib. Es troba des del sur de Baixa Califòrnia Sur, Mèxic i l'extrem sur de Texas, Estats Units, cap al sur a lo llarc d'abdós costes de Mèxic i per Centroamérica, de forma disjunta en abdós vertents (caribenya i del Pacífic (en Belize, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà) fins al nort de Sudamérica. A lo llarc de la costa del Pacífic de Sudamérica, la seua distribució s'estén des del Va chocar, al noroest de Colòmbia, cap al sur, per Equador, fins a Piura, en el noroest de Perú. També es troba en la illa del Coco (front a Costa Rica) i en el archipèlec de les Galápagos. En la costa atlàntica, es dona en tot el llitoral colombià fins al centre-nort de Veneçola. També està present en moltes illes del Carib. De nort a sur, estes inclouen les Bahames, la part baixa dels Cayos de la Florida, Cuba, Islas Turcas y Caicos, Illes Caiman, L'Espanyola (Haití i República Dominicana), Jamaica, Puerto Rico, Illes Vérgens, Antilles Menors, Anguilla, San Martín, Sant Cristóbal i Nieves, Montserrat, Antigua y Barbuda, Guadalupe, Dominica, Martinica, Santa Lucía, Barbados, Sant Vicente i les Granadines, San Andrés i Providència, Aruba, Curazao i Bonaire.[3]
Esta espècie és considerada comuna en la seua hàbitat principal, els manglarés costers en tota la seua àrea de distribució. En gran part de la seua àrea està restringida a les terres baixes costeres. En Dominica i Martinica, es dona en boscs montanos en altitutés per damunt dels 300 m; en la illa Santa Creu, Galápagos, es dona des del nivell de la mar fins a per damunt dels 650 m. [3]
Descripció
[editar | editar còdic]Medix entre 12 i 13 cm de llongitut i pesa entre 9 i 11 g. És més extensament groc que la majoria de les atres reinitas. Els machos presenten una variació geogràfica prou marcada entre els principals grups de subespecies, pero no dins d'ells. La variació geogràfica de les femelles i de les aus de l'any d'eclosió és menys àmplia.[3]
La següent descripció correspon a la subespecie nominal. El macho adult en plomall definitiu té una taca castanya en la corona, l'extensió de la taca varia entre les poblacions, ya que algunes tenen el cap i la part superior del pit completament castanys i unes atres tenen el cap en gran part groguenca. El restant de les parts superiors són de color groc verdoso a oliva en estretes vores grogues en les plomes de vol. Les parts inferiors són groc lluent, variablemente i fins a fortament estriadas de castanyer per baix de la gola. Les plomes de vol tenen extensos ribets grocs (més àmpliament en les terciarias i les coberteras majors). La coa sembla més be curta i té grans taques grogues.[3]
La femella adulta és similar al macho pero en marques menys audaces, a sovint més apagades o verts en les parts superiors i en poc o cap estriado castany en les parts inferiors. Llevat les estrías ventrales, el plomall carix de marques distintives. El dibuix de la cara és pla, en un indistint anell ocular groguenc. L'au de l'any d'eclosió (plomall formatiu) sol ser parcial o totalment grisáceo, i alguns machos presenten marques castanyes en vàries parts de la corona, la cara i la gola. El jovenil és en general pardo i gris en vores grogues en les plomes de les ales i la coa, taques grogues en les rectrices i plantes dels peus de color groc apagat. L'ull obscur destaca en la cara, per lo demés sense marques.[3]
S'alimenten d'insectes, crustacis i aranyes. També mengen bayas. Anidan en plantes herbáceas. Tant el macho com la femella alimenten als pollets. Archiu:Commons-logo.svg Setophaga petechia en Wikimedia Commons. El reclam varia molt entre subespecies; el més típic és un suau o fort «yíp».
Esta espècie és un hoste regular de Molothrus bonariensis, un paràsit de nius.
Sistemàtica
[editar | editar còdic]Descripció original
[editar | editar còdic]L'espècie S. petechia va ser descrita per primera volta pel naturaliste suec Carlos Linneo en 1766 baix el nom científic Motacilla petechia; la localitat tipo donada és: «Nortamèrica», restringit posteriorment per a «Barbados».[2]
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom genèric femení «Setophaga» es compon de les paraules del grec «sēs» que significa ‘arna’, i «phagos» que significa ‘menjar’; i el nom de l'espècie «petechia» prové del italià «petecchia» que significa ‘menuda taca roja en la pell’.[4]
Taxonomia
[editar | editar còdic]L'història taxonómica del «complex Setophaga petechia» és prou complicada; ya va ser tractat com a corresponent a una o fins a sèt espècies, sent lo més comuna d'una a tres.[5] Els estudis genètics primerencs varen descobrir que les poblacions migratòries nortamericanes caïen dins d'un clado, mentres que la majoria de les aus sedentarias tropicals caïen dins d'un atre clado; basant-se en part en estos resultats, algunes autoritats taxonómicas varen dividir el grup en dos espècies, la Setophaga aestiva septentrional i la Setophaga petechia tropical. Ademés de les proves genètiques que demostren que els grups migratori septentrional i sedentario tropical són distints, atres proves que recolzen el reconeiximent de dos espècies separades inclouen les seues vocalisacions distintes (encara que es necessita un estudi exhaustiu de les vocalisacions a lo llarc de les àrees de distribució de cada grup) i el seu morfologia distintiva (incloent el color de la corona i les diferències en la fòrmula primària de les ales. Per estes raons, el grup migratori septentrional es reconeix com Setophaga aestiva, i el grup sedentario meridional es reconeix colectivamente com Setophaga petechia.[3][6]
Originalment el gènero Setophaga solament contenia una espècie, Setophaga ruticilla. Varis estudis ya trobaven que dos espècies anteriorment incloses en el gènero Parula, estaven embotides en el gènero Dendroica, d'acort en senyes genètic-moleculars. Un ampli estudi posterior de Lovette et al. (2010) va revelar que el gènero Dendroica (que llavors agrupava al voltant de 29 espècies, entre les quals la #present) era parafilético con relación a Setophaga,[7] com ya indicaven estudis anteriors i sugerit per anàlisis previs de comportament, vocalisacions i plomall, i que devien fusionar-se. Com el nom Setophaga és més antic tenia prioritat sobre Dendroica i Parula. En el mateix estudi s'una espècie, abans inclosa en el gènero Wilsonia, també estava embotida dins d'este clado i que devia transferir-se a Setophaga. Tots estos canvis taxonómicos varen ser reconeguts pel Comité de Classificació de Nort i Mesoamérica (N&MACC) en la Proposta 2010-B-10,[8] i pel Comité de Classificació de Sudamérica (SACC) en la Proposta N° 571.[9]
La forma descrita S. p. hueyi (van Rossem), 1947 s'inclou en castaneiceps, i la forma S. p. cruciana (Sundevall), 1870 s'inclou en bartholemica.[6]
Subespecies
[editar | editar còdic]Segons la classificació AviList: The Global Avian Checklist[6] es reconeixen 34 subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:
- Grup politípico castaneiceps:
- Setophaga petechia oraria (Parkes & Dickerman), 1967 – est de Mèxic (sur de Tamaulipas a l'oest de Tabasco.
- Setophaga petechia bryanti (Ridgway), 1873 – península de Yucatán fins a Belize i Costa Rica.
- Setophaga petechia castaneiceps (Ridgway), 1885 – llitoral del sur de Baixa Califòrnia.
- Setophaga petechia rhizophorae (Van Rossem), 1935 – noroest de Mèxic (de Sonora a Nayarit, hiverns en Oaxaca.
- Setophaga petechia phillipsi (Browning), 1994 – oest de Mèxic a Hondures.
- Setophaga petechia xanthotera (Todd), 1924 – llitoral pacífic de l'oest de Guatemala a Costa Rica.
- Setophaga petechia aithocorys (Olson), 1980 – sureoste de Panamà i illa Coiba.
- Setophaga petechia iguanae (Olson), 1980 – illa Iguana, llitoral sur de Panamà.
- Grup politípico erithachorides:
- Setophaga petechia erithachorides (Baird), 1858 – costa caribenya de Panamà i nort de Colòmbia.
- Setophaga petechia chrysendeta (Wetmore), 1946 – noreste de Colòmbia (La Guajira i noroest de Veneçola (Zulia).
- Setophaga petechia paraguanae (Phelps & Gilliard), 1941 – noroest de Veneçola (península de Paraguaná en Falcón.
- Setophaga petechia cienagae (J.T. Zimmer & Phelps), 1944 – nort de Veneçola (costa de Carabobo i Aragua i illes adjacents.
- Setophaga petechia aequatorialis (Sundevall), 1869 – illa Pearl i costes pròximes de Panamà.
- Setophaga petechia peruviana (Sundevall), 1869 – suroest de Colòmbia (Nariño) a l'oest d'Equador i noroest de Perú (fins a Lima).
- Setophaga petechia aureola (Gould), 1839 – Illa del Coco i illes Galápagos.
- Setophaga petechia rufivertex (Ridgway), 1885 – Cozumel, llitoral de Quintana Rosegue, Mèxic.
- Grup politípico flavida/armouri:
- Setophaga petechia armouri (Greenway), 1933 – illa de Providència.
- Setophaga petechia flavida (Cory), 1887 – illa de Sant Andrés.
- Grup politípico albicollis:
- Setophaga petechia eoa (Gosse), 1847 – Jamaica i illes Caimà.
- Setophaga petechia gundlachi (Baird), 1865 – cayos de Florida, Cuba i Bahames.
- Setophaga petechia flaviceps (Chapman), 1892 – Bahames.
- Setophaga petechia albicollis (Gmelin), 1789 – L'Espanyola i illes adjacents.
- Setophaga petechia chlora (Browning), 1994 – cayos Sèt Germans (llitoral nort de l'Espanyola).
- Setophaga petechia solaris (Wetmore), 1929 – illa de la Guanaba.
- Setophaga petechia bartholemica (Sundevall), 1869 – Puerto Rico, illes Vérgens i nort de les Antilles Menors.
- Grup politípico petechia:
- Setophaga petechia melanoptera (Lawrence), 1879 – Guadalupe i Dominica.
- Setophaga petechia babad (Bond), 1927 – Santa Lucía.
- Setophaga petechia petechia (Linnaeus), 1766 – Barbados.
- Setophaga petechia alsiosa (J.L. Peters), 1926 – Granadines.
- Setophaga petechia rufopileata (Ridgway), 1884 – Aruba, Curazao, Bonaire i illes adjacents.
- Setophaga petechia obscura (Cory), 1909 – illes Els Roques, llitoral de Veneçola.
- Setophaga petechia aurifrons (Phelps & Phelps, Jr), 1950 – costa centre nort de Veneçola, illes La Tortuga, Tortuguillas i Piritu.
- Setophaga petechia ruficapilla (Gmelin), 1789 – Martinica.
La classificació Clements Checklist/eBird[10] reconeix 28 subespecies en nou grups, diagnosticats principalment pel color i el patró del plomall i la genètica. Entre els grups, molts caràcters es solapan o difuminan les distincions; per eixemple, algunes subespecies en caps sólidamente castanyes estan a voltes més emparentades en aus en corones castanyes que en atres subespecies en caps totalment castanys, per #lo que este caràcter no és un bon indicador de grup. És necessari investigar més sobre els llímits de distribució de les distintes subespecies.[3]
- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1483.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Quinzena part: Orde Passeriformes, Famílies Ploceidae a Parulidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultat el 14 de giner de 2026. P. 455.
- ↑ 2,0 2,1 Reinita de manglar Setophaga petechia (Linnaeus, 1766) en Avibase. Consultat el 16 de giner de 2016.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Setophaga petechia en Birds of the World.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Setophaga p. 355; petechia p. 299»
- ↑ Hilty, S.L. (2003). Birds of Veneçola. Christopher Helm, London, UK.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.
- ↑ Lovette, I.J., Pérez-Emán, J.L., Sullivan, J.P., Banks, R.C., Fiorentino, I., Còrdova-Còrdova, S., Echeverry-Galvis, M., Barker, F.K., Burns, K.J., Klicka, J., Lanyon, S.M. & Berminghan, I.(2010).Molecular phylogenetics and evolution.57 (2): 753–770ISSN 1055-7903.doi:10.1016/j.ympev.2010.07.018.
- ↑ (juny de 2011).North & Middle America Classification Committee.
- ↑ (febrer de 2012).South American Classification Committee.
- ↑ Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.