Attila spadiceus
El atila polimorfo[1] (Attila spadiceus) és una espècie d'au paseriforme de la família Tyrannidae pertanyent al gènero Attila. És natiu de la Amèrica tropical (Neotrópico), des de Mèxic, per América Central i del Sur. Pocs tiránidos presenten els desafius taxonómicos d'esta espècie. Les dotze subespecies reconegudes a través de la seua enorme distribució presenten diferències substancials de plomall; adicionalment l'espècie és polimòrfica, en morfo grisos i rufos ya descrits. Ademés, existixen diferències raonables entre les vores de les espècies centroamericanas i de les suramericanes. Per totes estes variables, es fa necessària una àmplia i detallada investigació sobre la seua taxonomia.[2]

Noms comuns
editarAparte de atila polimorfo (en Equador, Veneçola i Perú), se li denomina també atila culiamarillo (en Colòmbia), atila gritona , atila lomiamarilla (en Costa Rica i Panamà), atila rabadilla lluenta (en Hondures i Mèxic), atila rabiamarilla (en Nicaragua), mosquero atila (en Mèxic) o atrapamoscas quet polimorfo (en Veneçola).[3]
Distribució i hàbitat
editarEs distribuïx àmpliament i de forma disjunta: des del noroest de Mèxic, per Guatemala, Belize, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, fins al nort i oest de Colòmbia, noroest d'Equador i noroest de Veneçola; pel sur i est de Colòmbia cap a l'est per Veneçola, Trinitat i Tobago, Guyana, Surinam i Guayana Francesa, cap al sur per l'est d'Equador, este de Perú, fins al nort de Bolívia i la totalitat de la Amazònia brasileña; i una població aïllada en la franja atlàntica de l'est de Brasil.[2]
Esta espècie, a pesar d'àmpliament disseminada, és considerada poc comuna en una varietat d'hàbitats naturals: el sub-dosel i les vores de boscs humits (en l'Amazònia llimitada a terra ferma);[4] boscs pantanosos i de estribaciones, creiximents secundaris, clars, plantacions i jardins en arbres alts, boscs caducifolios semiáridos, boscs arbustivos i pegats arbustivos en sabanas, ocasionalment en grans boscs en galeria en els Plans del nort suramericà, i inclusivament boscs de pins al nort de la seua zona. Evita les àrees molt pertorbades. Generalment per baix dels 1500 m d'altitut, ocasionalment fins als 2100 m en el noroest d'Equador.[2]
Descripció
editarEl atila polimorfo és un cazamoscas gran, de cap gran, pico ganchudo i llaugerament curvat cap a dalt, i la postura empinada. Medix entre 17 i 20,5 cm de llongitut i pesa entre 31 i 44 g).[2] El cap és de color vert oliva tacat de negre, l'esquena és de color castany o oliva, el llom groc lluent i la coa marró. Les ales són de color marró obscur en dos barres pàlides en les ales i puntes de plomes pàlides. El pit blanquecino o groc. El groc del pit és variable des de més clar fins a groc obscur. La pancha és de color blanc i més groguenc prop de la coa. El iris és de color roig. Els sexes són similars, pero les aus jóvens tenen una corona canella en flocs i ulls marrons.
A pesar de les variacions de plomall i de ser polimòrfica, algunes característiques estan sempre presents: les dos barres distintives en les ales, la rabadilla groga i el pit estriado, els ulls de groc a anaranjado avellana a rojosos, la mandíbula inferior rosada en base i punta obscures, i les pates grisa azuladas.[2]
Comportament
editarÉs un au obstinada i inconspicua que s'encaramalla erecta en varis nivells, pero principalment be dalt del sol. Vola en busca d'insectes i alguns fruts, generalment solitària i no es junta a bandadas mixtes. A sovint meneja o sacsa la coa cap a avall.[4]
Alimentació
editarCacen insectes i aràcnits, aprofitant a voltes els assuts que escapen de les formigues. Consumixen també bayas i llavors.
Reproducció
editarConstruïxen nius en raïls i en raquis de fulls, en epífitas, refillols o raïls tablares, entre els 0,8 i 3 m del sol. La femella posa entre tres i quatre ous blancuzcos, rosats o groguencs en taques color castany, rojós o sirimomo.
Vocalisació
editarLes seues vores inclouen un fort chillido i un quejumbroso cridat. No es mou en cantar, aixina que pot ser difícil de visualisar.
Sistemàtica
editarDescripció original
editarL'espècie A. spadiceus va ser descrita per primera volta pel naturaliste alemà Johann Friedrich Gmelin en 1789 baix el nom científic Muscicapa spadicea; el seu localitat tipo és: «Cayena, Guayana Francesa».[3]
Etimologia
editarEl nom genèric masculí «Attila» es referix al guerrer Atila (406-453), rei dels hunos, en relació en la característica agressivitat d'estes espècies; i el nom de l'espècie «spadiceus», prové del llatí «spadix, spadicis» que significa ‘de color castany’.[5]
Taxonomia
editarPocs tiránidos presenten desafius taxonómicos com esta espècie. Les dotze subespecies que es reconeixen a través de la seua enorme distribució presenten diferències substancials de plomall, que van des d'aus en el cap, pit i mant vert oliva a atres en parts superiors rufas. Aparte d'estes diferències, l'espècie és polimòrfica, en morfo grisos i rufos ya descrits. Finalment, existixen diferències raonablement marcantes entre les vores de l'amanecer de les espècies centroamericanas i de les suramericanes. Per totes estes variables, es fa necessària una àmplia i detallada investigació de la taxonomia d'esta espècie.[2]
Les aus de Centroamérica que posseïxen una llaugera diferència en l'estructura de la vora de l'amanecer i també tendixen cap a un plomall ocre més llauger, independent de la Regla de Gloger, a voltes són classificades com una espècie separada Attila flammulatus. La seua vora característica al alba ha segut analisat en detalle: té un número molt variable de «uiris» que poden aplegar a ser «uiri'vos», i en freqüència terminen en un woo-juit; ha segut desenrollat un model matemàtic complex per a simular la seua vora.[6] No obstant, per la variabilitat de les vocalisacions es precisen més senyes ans que la separació en dos o més espècies siga tècnicament plausible. La American Ornithological Society s'ha abstingut fins a la data de reconéixer-la formalment.
La forma descrita A. spadiceus mexicanus Nelson, 1901 (de Tabasco, Mèxic) es considera indistinguible de flammulatus,[2] i la forma A. spadiceus idiotes Todd, 1916, es considera indistinguible de sclateri.[3]
Subespecies
editarSegons les classificacions del Congrés Ornitológico Internacional (IOC)[7] i Clements Checklist/eBird[8] es reconeixen dotze subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:[2]
- Grup politípico flammulatus:
- Attila spadiceus pacificus Hellmayr, 1929 – llitoral de l'oest de Mèxic des de l'extrem sur de Sonora al sur fins a l'oest d'Oaxaca.
- Attila spadiceus cozumelae Ridgway, 1885 – illa Cozumel, llitoral noreste de Quintana Rosegue.
- Attila spadiceus gaumeri Salvin & Godman, 1891 – nort de la península de Yucatán (surest de Mèxic), incloent les illes d'Holbox, Meco i Dònes.
- Attila spadiceus flammulatus Lafresnaye, 1848 – surest de Mèxic (sur de Veracruz i nort i surest d'Oaxaca a l'est fins al sur de Quintana Rosegue i Chiapas), Guatemala, Belize i centre nort d'Hondures.
- Attila spadiceus salvadorensis Dickey & van Rossem, 1929 – El Salvador al sur fins al noroest de Nicaragua.
- Attila spadiceus citreopyga (Bonaparte), 1854 – est d'Hondures i Nicaragua al sur fins al centre oest de Panamà (Veraguas).
- Attila spadiceus parambae Hartert, 1900 – oest de Colòmbia (centre de Va chocar) al sur fins al noroest d'Equador (al sur fins a Manabí i Pichincha).
- Attila spadiceus sclateri Lawrence, 1862 – est de Panamà (a l'est des de Colón i est de Coclé) i adjacent noroest de Colòmbia (alta vall del Sinú).
- Attila spadiceus caniceps Todd, 1917 – mig entanque del Magdalena i baixa vall del Sinú en el nort de Colòmbia.
- Attila spadiceus parvirostris Allen, 1900 – nort de Colòmbia (regió de Santa Marta) i noroest de Veneçola (conca de Maracaibo).
- Grup politípico spadiceus/uropygiatus:
- Attila spadiceus spadiceus (Gmelin), 1789 – oest i nort de Veneçola (Táchira, oest d'Apure, surest d'Lara, i Falcón a l'est fins a Aragua), Trinitat, i l'integritat de les conques del Amazones i del Orinoco des del surest de Colòmbia al noreste fins a les Guayanas i al sur fins a l'est d'Equador, este de Perú, nort de Bolívia i sur de la Amazònia brasilera.
- Attila spadiceus uropygiatus (Wied-Neuwied), 1831 – llitoral de l'est de Brasil (Pernambuco, Alagoas, sur d'Baïa, Espírito Sant, Ric de Janeiro).
Referències
editar- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 15 de setembre de 2022. P. 496.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 del Clot, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D.A. & de Juana, I. (ed.): . Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. Consultat el 31 de maig de 2023.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 . Avibase. Consultat el 1 de juny de 2023.
- ↑ 4,0 4,1 (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «Attila spadiceus, p. 470, làmina 59(5)»
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Attila, p.60; spadiceus, p. 360»
- ↑ Leger, D.W. (2005). «First documentation of combinatorial song syntax in a suboscine passerine species.» Condor 107(4): 765–774. doi:10.1650/7851.1 PDF
- ↑ IOC World Bird List: Tyrant Flycatchers
- ↑ Clements, J. F., et al. 2022. The eBird/Clements checklist of birds of the world: v2022.
Bibliografia
editar
- Foster, M.S. (2007). «The potential of fruiting trees to enhance converted habitats for migrating birds in southern Mexico.» Bird Conservation International 17(1): 45-61. doi:10.1017/S0959270906000554 PDF
- Hilty, S.L. (1986). Birds of Colòmbia: 506. Princeton University Press. ISBN 0-691-08371-1
- Hilty, S.L. (2003). Birds of Veneçola. Christopher Helm, London. ISBN 0-7136-6418-5
- Stiles, F.G. & Skutch, A.F. (1989). A guide to the birds of Costa Rica. Comistock, Ithaca. ISBN 0-8014-9600-4
- Salaman, P.G.W.; Stiles, F.G.; Bohórquez, C.I.; Álvarez-R., M.; Umaña, A.M.; Donegan, T.M. & Cuervo, A.M. (2002). «New and noteworthy bird records from the east slope of the Vages of Colòmbia.» Caldasia 24(1): 157-189. PDF