Anar al contingut

Acrocomia aculeata

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Acrocomia aculeata (Acrocomia aculeata)


Acrocomia aculeata, mbocayá, cocoyol (nahuatlismo de coyolli: "palmera o cascabel"),[1] bastons de Tabago,[2] palma espinosa de les Antilles,[2] tamaca de Colòmbia, corozo de Veneçola,[2] palma de vi, grugru, anou del Paraguay, totaí en Bolívia; Palma de Sonia o simplement cocoyoles en Mesoamérica (Guatemala, El Salvador i Hondures); és una planta de la família de les arecáceas, nativa de certes zones tropicals d'Amèrica. El oli de la llavor i la polpa s'utilisen en alimentació i en la fabricació de sabons.

Característiques

[editar | editar còdic]

A. aculeata és una palmera d'entre 13 i 20 m d'altura i de 3 a 4,5 m de diàmetro de copa, en un o més rarament varis estípites d'uns 2 a 3 dm de diàmetro, cobert d'una corfa plana i obscura, dotada d'espines fortes i rectes de fins a 15 cm de llarc. El sistema radicular és extens i profunt. Mostra fulls persistents, pinnadas, en numerosos folíols que naixen en plans diferents, color vert clar, molt glabros, en el raquis dur i espinós, d'1,5 a 3,5 m de llarc. La espata també és molt espinosa.

Les florés formen inflorescèncias en espádices de color groc pàlit o pardo, que apareixen al començament de l'estiu. Són monoicos, en les flors masculines ubicades en la part superior del espádice i les femenines en l'inferior. El frut és una drupa globosa, de la qual apareixen des de 4 fins a inclús 14 arracades per eixemplar; té de 3-4 cm de diàmetro. El pericarpi o clafoll és pla, de color vert, sent de color groc o marró quan madurs; és trencadiç i fàcil de desapegar; el mesocarpi, de consistència fibrosa, ric en caroteno, de color groc i fragància molt agradable, resulta comestible, en un sabor que recorda al coco. La llavor consta d'un exocarpio gros i molt dur, de color negruzco en tres poros equatorials i un endocarpi pla de color extern obscur i blanc per dins, en a on es troba l'embrió, també comestible, molt apetit per insectes, animals i el ser humà. El cicle dels fruts dura 13 a 14 mesos i madura cap a finals de l'estiu.



Distribució

[editar | editar còdic]

A. aculeata es troba en Mesoamérica, des del Sur de Mèxic (Chiapas) fins a Panamà. Ademés en Suramérica en el nort de Colòmbia, Veneçola, el Sur de Brasil, Paraguay, Este de Bolívia i en el Noreste d'Argentina. També ha segut recolectada en l'Illa de Santa Lucía en les Antilles Menors.


Hàbitat i cultiu

[editar | editar còdic]

A. aculeata requerix d'un clima càlit per a desenrollar-se. Creix en diferents tipos de sol, menys els anegados, encara que sembla preferir els arenencs, be drenados, encara en zones d'altitut. És marcadament fitófila, encara que prou resistent a les gelades i el vent. Es troba fins a 30° de latitut.

La germinació no és ràpida; in natura la llavor tarda des d'1 a 5 anys en brotar, no es coneix cap tècnica provada per a accelerar la germinació. Una volta germinada, creix en rapidea. Compartix hàbitat en el pindó (Syagrus romanzoffiana), Butia capitata, Butia yatay i Allagoptera spp.. S'ha introduït en èxit a Florida i Califòrnia.

El sistema radicular profunt fa a la planta resistent als incendis forestals; el ràpit rebrot despuix dels mateixos ha fet pensar que es tracta d'una espècie ruderal, quan no és el cas.

No existixen cultius sistemàtics de A. aculeata, pero ensajos experimentals han indicat que pot plantar-se en èxit en #densitat fins a 600 unitats/ha. El rendiment de fruts per planta varia entre 4 i 12 arracades anuals, en uns 200-700 fruts per arracada, trobant-se variacions d'entre 6 i 110 kg de fruts per any. A. aculeata escomença a fructificar a partir del quarto o quint any des de la seua germinació. La seua principal plaga és un cuc, Brassolis sophorae, que s'alimenta dels seus fulls, encara que no és molt usual i no produïx la mort de la planta.

Us

[editar | editar còdic]

Els olis de la llavor i la polpa s'ampren en la fabricació de sabons, cridats de coco. La polpa és comestible, tant fresca com prensada per a extraure un oli llauger o per la seua fermentació, que proporciona un licor de sabor agradable (Taverna de Coyol). La llavor torrada o cuita es menja també. L'interior del tronc es mol per a obtindre una farina molt fina i saborosa, i el cogollo es consumix com margallonera.

Els fulls de A. totai s'usen com forraje per al ganado rústic; despuix d'una cuidada maceración, s'extrau d'elles una fibra útil en la confecció de sogues, rets, etc.

El frut solament s'industrialisa en Paraguay i és completament aprovechable, es compon de 15 a 20% de clafoll (aliment de ganado, combustible de forns). La polpa comprén el 30 a 40% del pes del frut i el seu tenor oleico varia des de 20 % fins a 47 % (expeller utilisat en alimentació d'animals). El exocarpio compon el 30-40 % de la fruta (combustible de calderes, matèria primera per a carbó d'alta calitat). Un 7 a 12% ho representa l'armela, que és oleosa en un 50-60% (expeller comestible per a animals i humans).

Els pobles natius i la població mestiza de Paraguay usen la fibra del seu fulls per a fer piolas i fil del com confeccionen bossos i atres objectes utilitaris. En la colónia 21 de Juliol (Tobati) es confeccionen hamacas de fibra de coco. En Paraguay, la críes d'esta planta (coneguda com mbocaya'i) és consumida, prèviament martafallada en un morter, en l'infusió Tereré. Esta costum està posant en perill hui en dia el desenroll de noves plantes. La flor és venuda en tot el més de decembre en Paraguay per a adornar i aromar el pesebre, existint fins a un villancico en la lletra de 'Nadal de Flor de Coco, Nadal del Paraguay'.

-En Hondures, específicament en el departament de Olancho s'extrau la llacor del talle, produint una beguda fermentada que li criden "Vi de Coyol" açò es fa en l'estiu. Per a traure el vi es talla la palma, colocant horisontal, es fa una incisió menuda per a extraure el líquit en el matí i a la vespradeta, açò genera un comerç moltes voltes desmesurat. El vi conté alcohol per lo que és molt demandat per la població i turistes que apleguen a la zona en busca de l'exòtica beguda. També el vi és usat contra paràsits si es beu en dejunes.

En Guatemala es té la tradició sobretot en Semana Santa d'elaborar el frut d'esta palma en dolça, coyoles en dolça s'elaboren artesanalmente usant rapadura o sucre moreno.

En Bolívia és utilisat generalment per a alimentar als cavalls, els fruts molt apetits en madurs i quan estan secs es partix el coco i es trau la "calucha", la qual és molt saborosa.

Medicinal

EN Chiapas s'aprofita el talle de la planta, cridada taverna, és una beguda molt típica dels municipis de Chicomuselo i Villaflores ya que conté substàncies alcohòliques i s'aprofita en els mesos de març a maig. En Oaxaca a esta espècie se li ampra contra les cucs (paràsits intestinals), els quals es combaten mastegant les llavors. En Quintana Rosegue, es prepara una infusió en les raïls per a tractar la diabetis.[3]



Taxonomia

[editar | editar còdic]

Acrocomia aculeata va ser descrita per (Jacq.) Lodd. ex Mart. i publicat en Història Naturalis Palmarum 3(8): 286. 1845.[4]

Etimologia

Acrocomia: nom genèric que deriva de les paraules akros que significa "alt" i kome que significa "pèl o mechón", tal volta referint-se a la corona de fulls en la punta talle.


aculeata: epítet que procedix del llatí aculeatus, que significa "tallant o punchant", referint-se a les espines que apareixen en la planta.[5]

Sinonímia
  • Centaurea albispina (Bunge) B.Fedtsch. [
  • Microlonchus albispinus Bunge
  • Cocos aculeata Jacq. (1763).
  • Acrocomia sclerocarpa Mart. (1824), nom. superfl.
  • Palma spinosa Mill. (1768).
  • Palma mocaia Aubl. (1775).
  • Bactris globosa Gaertn. (1788).
  • Bactris minor Gaertn. (1788), nom. illeg.
  • Cocos fusiformis Sw. (1797).
  • Acrocomia fusiformis (Sw.) Sweet (1826).
  • Acrocomia sphaerocarpa Desf. (1829).
  • Acrocomia guianensis Lodd. ex G.Dò in J.C.Loudon (1830).
  • Acrocomia minor Lodd. ex G.Dò in J.C.Loudon (1830).
  • Acrocomia lasiospatha Mart. in A.D.d'Orbigny (1844).
  • Acrocomia aculeata Mart. in A.D.d'Orbigny (1844).
  • Bactris pavoniana Mart. in A.D.d'Orbigny (1844).
  • Acrocomia globosa (Gaertn.) Lodd. ex Mart. (1845).
  • Acrocomia horrida Lodd. ex Mart. (1845).
  • Acrocomia mexicana Karw. ex Mart. (1845).
  • Acrocomia tenuifrons Lodd. ex Mart. (1845).
  • Acrocomia cubensis Lodd. ex H.Wendl. (1854).
  • Acrocomia vinifera Oerst. (1859).
  • Acrocomia antioquiensis Posada-Ar. (1878).
  • Acrocomia zapotecis Karw. ex H.Wendl. in O.C.I.de Kerchove de Denterghem (1878).
  • Astrocaryum sclerocarpum H.Wendl. in O.C.I.de Kerchove de Denterghem (1878).
  • Acrocomia glaucophylla Drude in C.F.P.von Martius & auct. suc. (eds.) (1881).
  • Acrocomia intumescens Drude in C.F.P.von Martius & auct. suc. (eds.) (1881).
  • Acrocomia sclerocarpa var. wallaceana Drude in C.F.P.von Martius & auct. suc. (eds.) (1881).
  • Acrocomia microcarpa Barb.Rodr. (1891).
  • Acrocomia mokayayba Barb.Rodr. (1896).
  • Acrocomia odorata Barb.Rodr. (1898).
  • Acrocomia erioacantha Barb.Rodr. (1902).
  • Acrocomia wallaceana (Drude) Becc. (1912).
  • Acrocomia ulei Dammer (1915).
  • Acrocomia pilosa #León (1940).
  • Acrocomia belizensis L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia chunta Covas & Ragonese (1941).
  • Acrocomia hospes L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia ierensis L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia karukerana L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia panamensis L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia quisqueyana L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia subinermis #León ex L.H.Bailey (1941).
  • Acrocomia antiguana L.H.Bailey (1949).
  • Acrocomia christopherensis L.H.Bailey (1949).
  • Acrocomia grenadana L.H.Bailey (1949).
  • Acrocomia viegasii L.H.Bailey (1949).
  • Acrocomia spinosa (Mill.) H.I.Moore (1963).
  • Acrocomia totai[6]

Noms comuns

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Montemayor, Carlos et al. (2007): Diccionari del náhuatl en l'espanyol de Mèxic, UNAM-GDF, Mèxic, p. 57.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Colmeiro, Miguel: «Diccionari dels diversos noms vulgars de moltes plantes usuals o notables de l'antic i nou món», Madrit, 1871.
  3. ↑ «Acrocomia aculeata en Medicina tradicional mexicana». Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2009. Consultat el 15 d'octubre de 2012.
  4. ↑ «Acrocomia aculeata». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 5 d'agost de 2012.
  5. ↑ Acrocomia aculeata en PalmWeb
  6. ↑ «Acrocomia aculeata». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 21 de decembre de 2009.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • * López, J. A; Little, I.; Ritz, G.; Rombold, J.; Hahn, W. (1987). , Asunción del Paraguay: Cos de Pau.
  • * Bajaj, I.P.S, Crocomo, O.J i Melo, M. (1996). , Springer-Verlag.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Acrocomia_aculeata&oldid=578080»