Aire (element)

Símbol alquímico de l'aire (🜁). Representa l'ascens decorregut llimitat per la barrera de l'atmòsfera. Expressa la propietat «calenta i humida» de la tradició aristotèlica, impresa formalment en tractats com el Lexicon Alchemiae (1612)

El element aire (del llatí aer), junt en el fòc, la terra i l'aigua, és un dels quatre elements de les cosmogonias tradicionals en Occident i Oriente. Està present en totes les religions i els seus rituals, en la filosofia esotèrica, en l'alquímia i en l'astrologia.

Es considera «actiu i masculí», de la mateixa manera que l'element fòc, front la terra i aigua, «passius i femenins».

Orige cosmogónico i simbolisme general

Algunes cosmogonia proponen al fòc com a orige de totes les coses pero és més generalisada la creència de que va ser l'aire l'element de partida. La seua concentració produïx ignició de la que deriven totes les formes de vida.

L'aire es relaciona essencialment en tres factors: el «hálito vital creador» (simbolisat en la paraula), el «vent de la tempestat», que moltes mitologia vinculen a l'idea de creació; i, tercer, el «espai», com a àmbit de moviment i de producció de processos vitals.

En el simbolisme elemental s'associen a l'aire: la llum, el vol, la llaugerea, el perfum, l'olor. El francés Gaston Bachelard, citant a Nietzsche reescrivia que «l'aire és una espècie de matèria superada, aprimada, com la matèria mateixa de la nostra llibertat».

Tempestat, fenomen associat en diverses mitologia en la creació.

L'aire en l'iconografia cristiana

Prenent alguns aspectes iconográficos de la càbala, el cristianisme identifica l'element aire en l'arcàngel Rafael i l'evangeliste Sant Mateo (en el seu animal simbòlic d'aire: el alado).