Terra (element)

Símbol alquímico de la terra (🜃). Representa la base material estable detinguda per la superfície del sol. Simbolisa la qualitat aristotèlica de lo «fret i sec», recopilada en els catàlecs de caràcters del Renaixença.

El element terra (del llatí terra) junt en el fòc, l'aigua i l'aire, és un dels quatre elements de les cosmogonias tradicionals en Occident i està present en totes les religions i els seus rituals, en la filosofia esotèrica, en l'alquímia i en l'astrologia. Es considera «passiu i femení», de la mateixa manera que l'element aigua, front a l'aire i el fòc, «actius i masculins».

Orígens del simbolisme de l'element terra

Arcimboldo: La terra (cap a 1566), en la seua série dedicada als quatre elements.

Ernst Barlach, Mare Terra en els jardins de la Capella Gertrudis en Güstrow (Alemània).

En moltes cosmogonia, la terra i el cel són els dos elements bàsics; aixina, el cel (principi actiu) al fecundar a la terra (principi passiu) va donar existència a la naturalea. En este procés, la terra assumix el paper d'element femení, receptiu i nutricio: la «Mare Terra», «Senyora de la Naturalea» o «Deesa mare». Per als pobles neolítics la terra dona el ser, és la matriu universal,

En els pancha maja-bhuta (cinc grans elements), del hinduismo i budisme enjorn la terra és pritiví o bhumi. També és un dels cinc moviments o fases del Wu Xing, formant la base del Metal segons el cicle de generació (cheng) i com a recipient de l'aigua segons el cicle de dominació (ko). El Mahāiāna, a la seua volta, diferencia dèu terres (bhumi), cada una corresponent a una perfecció: terra inmaculada/moralitat, terra inmaculada/paciència...

Un atre aspecte de l'element terra ho relaciona en els ritos de inhumación, en el sentit de reintegrament al sen de la mare, partint de la convicció de que «la terra tornarà la vida» de la mateixa manera que ya la va donar una volta (el cos enterrat està destinat a renàixer). Els sioux, per eixemple, distinguixen estos dos aspectes en una sentència senzilla: «La terra és la vostra yaya i mare».

Els grecs

En Occident, l'element terra va ser definit per primera volta com arché principal per Jenófanes. Més vesprada, en la descripció dels quatre humor corporals per Hipócrates, «la terra és la bilis negra o melancolia».

Per la seua banda, Platón, acceptant els quatre elements proposts per Empédocles, va propondre en el seu Timeo, que el cos geomètric associat a la terra és el gaveta (que la gaveta siga l'únic d'estos poliedres que encaixa perfectament en uns atres explicaria la naturalea sòlida de la terra). El seu discípul Aristóteles va desenrollar una teoria diferent per als elements, que en estat de repòs vea estructurats concéntricamente en el centre del univers formant l'esfera sublunar. La terra es trobaria en el lloc central, rodejada d'aigua. Segons els parells duals de qualitats que va definir Aristóteles, les característiques de la terra eren la fredor i la sequetat.

La terra en l'iconografia cristiana

Prenent alguns aspectes iconográficos de la càbala, el cristianisme identifica l'element terra en l'arcàngel Uriel i l'evangeliste Sant Lucas (en el seu animal simbòlic de terra: el bou).