Anar al contingut

Món sublunar

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Món sublunar
L'univers segons Aristóteles.

En l'antiga teoria geocéntrica, el món sublunar o esfera sublunar era la regió del cosmos que estava situada per baix de la Lluna. Constituïda pels quatre elements clàssics: terra, aigua, aire i fòc, la regió estava caracterisada per estar somesa al canvi, a diferència de la Lluna i el restant d'esferes superiors a on, per estar constituïdes per éter, dominava l'inmutabilidad.[1]

Concepte

[editar | editar còdic]

Aristóteles, en el seu filosofia de la naturalea, va distinguir en la realitat sensible dos regions o móns: el sublunar o terrestre i el supralunar o celest.[2]

El món sublunar estava compost pels quatre elements (terra, aigua, aire i fòc) d'Empédocles. Pero a diferència de Empédocles, Aristóteles va considerar que estos elements podien transformar-se uns en uns atres, explicant d'esta forma la generació i la corrupció. En canvi, el món supralunar estava compost únicament per un quint element cridat éter. Este quint element no podia transformar-se en els atres quatre, ni alterar-se de cap forma, sent ingenerado i incorruptible.[2]

El moviment natural dels quatre elements sublunares era rectilíneo: la terra cap a avall, el fòc cap a dalt i l'aigua i l'aire horisontalment. Pel contrari, el moviment natural de l'éter era circular, considerat perfecte i sense canvi perque no té principi ni fi.[1]

Esta divisió de l'univers en dos regions, una inferior subjecta al canvi i una atra superior immutable, aplegaria a convertir-se en una doctrina bàsica de la filosofia i cosmologia medievals.[1]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 1,2 Koestler, 2007, pp. 59-60.
  2. 2,0 2,1 Reale y Antiseri, 2007, p. 320.

Bibliografia

[editar | editar còdic]