Aorsos
Els aorsos coneguts en les fonts llatines com aorsi i en les gregues com els aorsoi (Ἄορσοι), varen anar un antic poble iranio del grup sármata, que va jugar un paper important en els acontenyiments de l'estepa póntica des d'el I. fins a el I.
A sovint li'ls considera conectats en l'Estat contemporàneu de l'estepa euroasiàtica de Yancai (o Yentsai) que figura en els antics registres chinencs. Els alanos, mencionats per primera volta per erudits europeus i d'Orient Mig en el I, són considerats successors dels aorsi.
Nom
[editar | editar còdic]l'etnónimo aorsos es relaciona generalment en l'avéstico auruša- i l'osetio ūrs o ors, en el significat de "blanc". Els noms Arsīyah i Arsā, mencionats per Al-Masudi i Al-Garnati entre els sigles X i XII, poden estar aixina mateix relacionats.[1]
Història
[editar | editar còdic]Es creu que els aorsos i una tribu associada, els siracenos, varen emigrar a fins d'el V des d'Àsia central al nort i a l'oest del mar Caspio.[2] Se supon que el territori dels aorsos s'estenia cap a l'est fins al mar d'Aral.[2] La font contemporànea més important sobre els aorsos va ser el geógrafo grec Estrabón en Geographica. Estrabón va sugerir que els aorsos estaven ubicats al noreste dels siracenos, que habitaven l'àrea entre el llac Maeotis (mar d'Azov) i el Caspio[3] Més a l'est vivien els aorsos alts. Tenien el territori més gran, dominant segons Estrabón la costa del Caspio, lo que els va facilitar convertir-se en la facció més numerosa.[3] Els aorsos alts importaven mercaderies índies i babilòniques en camellos a través d'Armènia i Mija, lo que els va permetre enriquir-se.[3] Controlaven la part septentrional de la Ruta de la Seda, coneguda com la Ruta del Nort.[4] Els aorsos es varen fer famosos per dur adorns dorats.[3]
Durant el regnat de Farnaces II del regne del Bósforo, segons Estrabón, el rei Spadines dels aorsos podia reunir una força de doscents mil ginets a lo llarc del Tanais, mentres que els aorsos alts eren capaços de reunir encara més.[3]
En els seus Anals, Tácito escriu que en la Guerra del Bósforo de 49 d. C., el rei adorsi [sic] Eunones va recolzar a la facció prorromana de Tiberio Juliol Cotis I, mentres que el rei Zorsines dels siracenos ho va fer al antirromano Tiberio Juliol Mitrídates.[5] Junt en les cohortes romanes i les tropes del Bósforo armades pels romans, els aorsos varen sitiar la ciutat pobremente fortificada dels siracenos i varen massacrar a la població, lo que va obligar al seu rei Zorsines a entregar rehens i postrar-se davant l'image del emperador Claudio.[5] Davant l'inevitable derrota, Mitrídates es va rendir i es va tirar als peus d'Eunones.[5] Eunones estava profundament commogut per la difícil situació de Mitrídates i va enviar emissaris a Claudio recolzant la solicitut de Mitrídates de ser eixecutat sense triumfo. Claudio es va mostrar d'acort en una carta a Eunones, i encara que Mitrídates va ser dut finalment a Roma a través del Ponto, es va salvar de l'eixecució i en el seu lloc va ser exiliat.[5] Despuix de la guerra del Bósforo, els siracenos es varen debilitar significativament, mentres que els aorsos varen eixir enfortits.[2][5]
Relació en Yancai i els alanos
[editar | editar còdic]Molts erudits han identificat tant als aorsos com als alanos en l'Estat de Yancai, també conegut com Alanliao, mencionat en registres chinencs més antics.[2][4] El diplomàtic d'el II Zhang Qian (citat per Alvenc Qian en el capítul 123 del Shiji), va informar que Yancai es trobava a 2.000 li (832 km) al noroest de l'Estat de Kangju, en el vall de Ferghana, en el que compartia costums similars.[4] Yancai tenia el seu centre prop del mar d'Aral i podia reunir 100.000 arqueros montats.[4] Esta ubicació en la estepa euroasiàtica era similar a l'informada per als aorsos per fonts com Estrabón. Una crònica de la dinastia Han posterior, el Hou Hanshu (v. 88), que cobrix el periodo 25-220, pero que no es va completar fins a el V, menciona que Yancai s'havia convertit en un Estat vassall de Kangju i ara es coneixia com Alanliao (en chinenc: 阿蘭聊).[4]
I. A. Zadneprovskiy sugerix que la subjugació de Yancai per Kangju va ocórrer en el I.[4] L'expansió cap a l'oest de Kangju va obligar a molts dels aorsos i atres sármatas a emigrar cap a l'oest. Esta migració va contribuir significativament al Periodo de les migracions en Europa, que va eixercitar un important paper en l'història mundial.[4]
En el I, els alanos varen conseguir una posició dominant entre els sármatas que vivien entre el riu Don i la mar Caspio.[2][4] Els alanos varen ser un poble iranio estretament relacionat en els aorsos, a els qui varen absorbir o varen conquistar.[2] Alguns dels aorsos semblen haver emigrat a l'oest, cap al nort de Crimea, a on varen mantindre una existència semiindependiente.[2] Claudio Ptolomeo també parla dels alanorsos, sugerint que s'havia produït una espècie de fusió entre ells.[2][1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Agustí Alemany, Sources on the Alans: A Critical Compilation. Brill, 2000. ISBN 978-90-04-11442-5.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Richard Brzezinski, Mariusz Mielczarek, The Sarmatians, 600 BC-AD 450. Osprey Publishing, 2002. ISBN 184176485X.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Estrabón. Geografia.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 I. A. Zadneprovskiy, The Nomads of Northern Central Àsia After The Invasion of Alexander, en János Harmatta (ed.), History of Civilizations of Central Àsia: The Development of Sedentary and Nomadic Civilizations, 700 B. C. to A. D. 250 [1] archivat en Wayback Machine.. UNESCO, 1994. pp. 457–472. ISBN 9231028464.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Tácito, Anals [2] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aorsos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.