Anar al contingut

Pobles iranios

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos del terme Irania vore Irania.

Plantilla:Wikipedia gravada

Erro al crear miniatura:
Mapa dels pobles iranios, destaquen els perses, els pastunes, els kurdo, els tayikos, entre uns atres.

Els pobles iranios (persa antic: arya, persa medieval: eren) són un conjunt de grups ètnics caracterisats per la seua ocupació de llengües iranias i la seua ascendència d'antics pobles de la replanell iraní.[1][2] Els pobles iranios viuen principalment en Orient Mig, Àsia Central, el Caucas i parts del subcontinent indi, encara que pobles que parlaven les llengües iranias varen ser trobats en el passat per tota Eurasia, des dels Balcans fins a la China occidental.[3][4] Com els pobles iranios no estan confinats en els llímits de l'estat actual d'Iran, s'ampren térmens com a pobles iranios o pobles iránicos per a evitar confusió en els ciutadans d'Iran (iranís).

Els tipos de grups ètnics que formen els pobles iranios es remonten a una branca dels antics protoiranios. Les troballes arqueològics en Rússia, Àsia Central i Orient Mig han aportat escassa informació sobre el modo de vida d'estes primeres gents. Els pobles iranios han tingut un paper molt important a lo llarc de l'història: els perses aqueménidas varen establir un dels primers estats multinacionals del món, i els nómades escitas-sármatas varen dominar els vasts replanells de Rússia i Siberia occidental durant sigles, en un grup de guerreres sármatas inclós que provablement va servir d'inspiració per a la llegenda grega de les Amazones.[5][6] Ademés, segons alguns acadèmics, les diverses religions dels pobles iranios, incloent el zoroastrisme i el maniqueísmo, han servit com a importants influències filosòfiques en el judeo-cristianisme.[7] Les primeres tribus iranias varen ser els antepassats de moltes atres tribus i pobles, incloent els perses, els kurdo, els pastunes i molts atres grups menors. Els pobles iranios del sur varen sobreviure a les conquistes d'Alejandro Magne, als intents de domini cultural dels àraps musulmans, i als assalts devastadors dels mongoles, mentres que els pobles iranios del nort varen ser assimilats pels eslaus i atres pobles europeus.

Etimologia i us

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
baix el govern de la dinastia Pahlaví es estabeció formalment el nom de "Iran" («país dels Aris»).

El terme iranio es deriva de Iran (lliteralment, el «país dels Aris»).[8][9] Es creu que l'antic terme protoindoiranio ària, que significa ‘noble’ en dita llengua, va pertànyer a una série de térmens de referència que els aris ampraven, per lo manco en aquelles àrees poblades pels aris que varen emigrar cap al sur des d'Àsia Central o el sur de Rússia. Es referien a la seua antiga terra natal com Airianem Vaeyaj, i la seua localisació geogràfica variava, en referir-se a voltes a Fars (segons Eratóstenes), a l'àrea propenca a Herat (segons Plinio) i inclús a tot l'espai de la Replanell iraní (segons Estrabón).[10]

Des del punt de vista llingüístic, el terme Pobles iranios és similar al de Pobles germànics, que inclou a gent diversa que parla llengües germàniques, com l'anglés, l'alemà o el noruec; o també al terme poble eslau, que inclou a varis parlants de les llengües eslaves com els russos, els bosnio i els serbis.[11] Aixina, en llínees generals, els pobles iranios no comprenen únicament als perses, els afgans i als tayiks (o ‘perses de l'est’) d'Iran, Afganistan i Tadjikistan respectivament, sino també als pastunes, els baluchis, els kurdo, els osetios, els zazas i atres grups. L'us acadèmic del terme pobles iranios és aixina distint de l'estat d'Iran i els seus ciutadans (que són tots iranís per la seua nacionalitat), de la mateixa manera que pobles germànics es diferencia de alemans. Molts ciutadans d'Iran no pertanyen necessàriament a pobles iranios al no parlar les llengües iranias i al no tindre llaços discernibles en antigues tribus iranias.

Història i assentament

[editar | editar còdic]

Raïls

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Extensió del CAB-M (segons l'Enciclopèdia de Cultura Indo-Europea).

Descendents dels protoindoiranios, els protoiranios es varen separar dels indo-aris, els nuristaníes i els dárdicos, que es trobaven en Àsia Central o Afganistan, al començament del segon mileni a.  C. Existix l'hipòtesis de que l'àrea entre el nort d'Afganistan i el mar d'Aral va ser la regió en la que varen aparéixer els primers protoiranios res més separar-se les tribus indo-iranias,[12] especialment el Complex Arqueològic Bactria-Margiana, a on es va desenrollar una cultura de l'Edat de Bronze d'Àsia Central.

A principis del primer mileni a. C., els antics pobles iranios, com per eixemple els medos, els perses, els bactrianos i els parts varen ocupar la Replanell iraní, mentres que atres grups com els escitas, els sármatas i els alanos varen ocupar les estepas al nort del mar Negra. Les tribus traus i escitas es varen expandir cap a l'oest, tan llunt com fins als Balcans, i cap a l'est, tan llunt com fins a Xinjiang.

La divisió entre un grup d'iranios orientals i un atre d'iranios occidentals a principis del primer mileni és evident en la diferència existent entre l'avéstico i el persa antic, les dos llengües iranias més antigues que es coneixen. Es creu que els texts avésticos coneguts com els Ghatas varen ser redactats per Zoroastro, el fundador del zoroastrisme, sent possiblement la cultura Yaz (1500 a. C.-1100 a. C. aprox.) la promotora del desenroll de la cultura iraní oriental.

La llengua irania de la que es posseïxen registres escrits més antics és el persa antic. l'escritura del persa antic, creada en el VI per orde dels reis perses, era escrita en signes cuneïformes, inspirats, a lo manco superficialment, en els de les escritures cuneïformes (com l'acadia o l'elamita) que la precedien.[13]

Iranios occidentals

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mapa geogràfic de l'influencia iraní en el primer sigle a. C. l'Imperi partixc (casi tota la zona de la llengua occidental irania) es mostra en roig, i les àrees dominades per Escitia (llengües orientals iranias) en taronja.

Els antics perses es varen establir en la zona occidental del Replanell iraní i sembla ser que varen interactuar considerablement en els elamitas i els babilonios, mentres que els medos també varen entrar en contacte en els assiris a l'oest.[14] Certs fragments de la llengua meda i de l'antic persa mostren les seues raïls comunes protoiranias, recalcades per les descripcions d'Estrabón i Heródoto d'estes llengües, a on destacaven la seua similitut en les que parlaven els bactrianos i els sogdianos en l'est.[15][9] Despuix de l'establiment del Imperi aqueménida, la llengua persa es va expandir des de Fars a les diverses regions de l'imperi, i varis dialectes moderns d'Iran, Afganistan (coneguts també com Dari) i Àsia Central (el tayiko) descendixen de l'antic persa.

Les primeres proves de l'existència de l'antic persa es troben en l'Inscripció de Behistún (515 a. C., aprox.), una declaració de Darío I de Pèrsia. L'inscripció proporciona una conexió entre les llengües iranias en l'us del terme Ari en els primers texts indo-aris.[16] Els reis aqueménidas redactaven usualment les seues inscripcions en forma trilingüe (elamita, acadio i antic persa),[17] mentres que els idiomes més usats en l'administració eren l'arameo i el elamita,[18] lo que evidencia una societat multicultural.

Els primers habitants de l'Imperi aqueménida semblen haver adoptat la religió del zoroastrisme. Atres importants pobles iranios, com els kurdo, es pensa que varen sorgir de poblacions iranias que es varen mesclar en pobles caucásicos com els hurritas, en haver-se trobat certes característiques úniques en el llenguage kurdo que s'assemblen fidelment a aquelles trobades en les llengües del Caucas.[19] Els baluchis parlen d'una tradició oral sobre la seua migració des d'Alep (Síria), en l'any 1000 aprox., mentres que l'evidència llingüística conecta l'idioma baluchi en el kurdo i el zazaki.[20]

Iranios orientals

[editar | editar còdic]

A pesar de que les tribus iranias del sur es coneixen millor gràcies a les tribus modernes d'hui en dia, les tribus que es varen quedar majoritàriament en l'àmplia àrea eurásica es coneixen a través de les referències fetes sobre elles pels antics grecs, perses i indo-aris, i també gràcies a diverses troballes arqueològiques.

Erro al crear miniatura:
Ginet escita, artefacte trobat en Pazyryk, Rússia Siberiana, 300 a. C. aprox.

Molts antics texts sánscritos fan referència a tribus com els traus, els parades, els kambojas, els bahlikas, els uttaramadras, els madras, els lohas, els parama kambojas, els rishikas, els tocarios (o tusharas), etc, i els emplacen en la divisió noroest d'Uttarapatha, en Àsia Central, més allà dels llímits del Hindu Kush. L'antic croniste grec Heródoto (V) fa referència a gent nomádica que ell identifica com els escitas, i que segons ell es varen trobar en lo que actualment és el sur de Rússia.

Es creu que estos escitas varen ser conquistats pels seus cosins orientals, els sármatas, que són descrits per Estrabón com la tribu dominant que controlava la estepa al sur de Rússia en el primer mileni d. C. Estos sármatas també eren coneguts pels romans, que varen conquistar les tribus occidentals en els Balcans i varen manar a alguns sármatas, allistats en les legions romanes, a l'oest, tan llunt com fins a Britania.

Els sármatas de l'est en el temps varen donar lloc als alanos, i també es varen moure a lo largo y ancho d'el món, en una branca aplegant fins a Europa Occidental i Àfrica del Nort en acompanyar als vàndals germànics durant les seues migracions. Es creu que els osetas moderns són els únics descendents directes dels alanos, ya que uns atres descendents varen desaparéixer despuix de les invasions germanes, hunas i, finalment, eslaves.[21]

Posteriorment, algunes de les tribus saka-escitas d'Àsia Central es dirigirien més al sur i invadirien la Replanell iraní i el noroest de l'Índia. Una atra tribu irania relacionada en els trau-escitas varen ser els parnos en Àsia Central. Esta tribu va pressionar i, finalment, va expulsar als dominants seléucidas grecs de Pèrsia. Els parnos varen succeir als seléucidas i varen donar lloc en el temps als parts, una dinastia que va governar Pèrsia en els primers sigles del primer mileni d. C., i que es va convertir en el rival principal del Imperi romà en l'est. Se supon que moltes tribus iranias, incloent als corasmios, els masagetas i els sogdianos, varen ser assimilades o expulsades d'Àsia Central per les migracions de túrquicos procedents de Siberia.[22]

Els iranios orientals supervivents predominants es troben representats pels pastunes, els orígens dels quals generalment es creu que es troben en el sur d'Afganistan, des d'a on es varen expandir cap a l'oest (fins a aplegar a Herat) i cap a l'est (fins al Indo). La llengua pashto presenta certes afinitats en la llengua bactriana, i es pensa que abdós tenen com a orige l'iraní medieval.

Els osetas moderns asseguren ser els descendents dels alano-sármatas, i la seua llengua noreste-iraní confirma açò, al mateix temps que culturalment s'assemblen als seus veïns caucásicos, els kabardinos, els circasianos i els georgianos.[23] Varis pobles iranios extints existien en el Caucas oriental, incloent als azari, mentres que alguns pobles iranios es varen quedar en la regió (incloent als talesh,[24] als tati,[25] i també als judeo-tati, que han tornat a Israel,[26]) en Azerbaiyan i en el nort, fins a la república russa de Daguestán.

Desenroll posterior

[editar | editar còdic]

Antigament, la majoria de pobles iranios del sur es varen adherir al zoroastrisme, al budisme (en zones d'Afganistan i Àsia Central), al judaisme i al cristianisme nestoriano (especialment els kurdo i perses que vivien en Iraq).[27] Els osetas es convertirien posteriorment al cristianisme, i despuix de la seua anexió al Imperi rus, l'ortodòxia russa seria la religió dominant, mentres que alguns es varen convertir al islam per l'influència dels otomans.

Erro al crear miniatura:
El sultà kurdo Saladino, representat en un còdex àrap d'el XV.

En iniciar-se el regnat d'Umar en el 634, els àraps musulmans varen començar la conquista del Replanell iraní. Els àraps varen conquistar l'Imperi sasánida dels perses i es varen fer en gran part del Imperi bizantí, a on residien kurdo i atres pobles. En últim terme, els diversos pobles iranios, incloent als perses, kurdo i pastunes, es varen convertir a l'islam. Més vesprada els pobles iranios se separarien en divisions sectàries quan els perses (i posteriorment els hazaras) varen decidir seguir el chiisme, mentres que la majoria dels demés pobles iranios varen permanéixer fidels al sunisme. En canviar les antigues tribus i identitats, també varen canviar els pobles iranios, molts dels quals varen assimilar pobles i cultures estrangeres.[28]

Posteriorment, durant el segon mileni, els pobles iranios tindrien un paper principal durant l'era de l'imperi islàmic i la seua expansió. Saladino, notable adversari dels creuats, era un kurdo ètnic, mentres que varis imperis localisats en Iran (incloent als safávidas) varen restablir un dialecte modern del Persa com l'idioma oficial a lo llarc de lo que és considerat hui dia com Iran i certes parts adjacents d'Àsia Central. L'influencia iraní es va estendre a l'Imperi otomà, a on el Persa es parlava en freqüència en la cort, de la mateixa manera que en l'Imperi Mogol, començant en Afganistan i anant després a l'Índia. Tots els pobles iranios principals varen reafirmar el seu us de les llengües iranias despuix de la decadència del domini àrap, pero no començarien a conformar identitats nacionals fins a el XIX i principis d'el XX (just quan els alemans i italians començaven a formular identitats nacionals pròpies).

Bibliografia i llectures recomanades

[editar | editar còdic]
  • Banuazizi, Ali and Weiner, Myron (eds.). The State, Religion, and Ethnic Politics: Afghanistan, Iran, and Pakistan (Contemporary Issues in the Middle East), Syracuse University Press (agost de 1988). ISBN 0-8156-2448-4.
  • Canfield, Robert (ed.). Turko-Pèrsia in Historical Perspective, Cambridge University Press, Cambridge (2002). ISBN 0-521-52291-9.
  • Curzon, R. The Iranian Peoples of the Caucasus. ISBN 0-7007-0649-6.
  • Derakhshani, Jahanshah. Die Arier in donen nahöstlichen Quellen dones 3. und 2. Jahrtausends v. Chr., 2nd edition (1999). ISBN 964-90368-6-5.
  • Frye, Richard, Greater Iran, Mazda Publishers (2005). ISBN 1-56859-177-2.
  • Frye, Richard. Pèrsia, Schocken Books, Zuric (1963). ASIN B0006BYXHY.
  • Kennedy, Hugh. The Prophet and the Age of the Caliphates, Longman, New York, NY (2004). ISBN 0-582-40525-4.
  • Khoury, Philip S. & Kostiner, Joseph. Tribes and State Formation in the Middle East, University of Califòrnia Press (1991). ISBN 0-520-07080-1.
  • Littleton, C. & Malcor, L. From Scythia to Camelot, Garland Publishing, New York, NY (2000). ISBN 0-8153-3566-0.
  • Mallory, J. P. In Search of the Indo-Europeans, Thames and Hudson, London (1991). ISBN 0-500-27616-1.
  • McDowall, David. A Modern History of the Kurds, I. B. Tauris, 3rd Rev edition (2004). ISBN 1-85043-416-6.
  • Nassim, J. Afghanistan: A Nation of Minorities, Minority Rights Group, London (1992). ISBN 0-946690-76-6.
  • Riasanovsky, Nicholas. A History of Russia, Oxford University Press, Oxford (2004). ISBN 0-19-515394-4.
  • Sims-Williams, Nicholas. Indo-Iranian Languages and Peoples, British Academy (2003). ISBN 0-19-726285-6.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «The Kurds of Iraq: Recent History, Future Prospects by Carole A. O’Leary», artícul en el lloc web Middle East International Affairs, vol. 6, n.º 4; decembre de 2002. Consultat el 4 de juny de 2006.
  2. ↑ «Iranian peoples», artícul en anglés en la Encyclopedia of the Ukraine. Consultat el 4 de juny de 2006.
  3. ↑ «Iranian languages», artícul en anglés en la Encyclopedia Britannica. Consultat el 4 de juny de 2006.
  4. ↑ «Scope of Iranian languages», artícul en anglés en la Encyclopedia Iranica. Consultat el 4 de juny de 2006.
  5. ↑ [enllaç trencat], artícul en anglés.
  6. ↑ «Secrets of the Dead, Casefile: Amazon Warrior Women», artícul en anglés.
  7. ↑ Runciman, Steven (1982). The Medieval Manichee: A Study of the Christian Dualist Heresy, Cambridge University Press.
  8. ↑ «Farsi-Persian language», artícul en el lloc web Farsi. net Consultat el 4 de juny de 2006.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Iran», artícul en anglés en The 1911 Encyclopedia. Consultat el 4 de juny de 2006.
  10. ↑ Ibid.
  11. ↑ Mallory, J. P. In search of the Indo-Europeans, p. 22-23, ISBN 0-500-27616-1. Consultat el 10 de juny de 2006.
  12. ↑ «The Paleolithic Indo-Europeans», artícul en anglés en el lloc web Panshin. com. Consultat el 4 de juny de 2006.
  13. ↑ Schmitt, R. «Cuneiform Script», en Encyclopaedia Iranica, vol. 6, 1993, pp. 460-461; Potts, D. T. «Cyrus the Great and the kingdom of Anshan», p. 11, en V. S. Curtis i S. Steward (eds.): Birth of the Persian Empire, 2005.
  14. ↑ M. Liverani, «The Medes at Esarhaddon's Court», en Journal of Cuneiform Studies 47 (1995), pp. 57-62.
  15. ↑ «The Geography of Strabo», University of Chicago. Consultat el 4 de juny de 2006.
  16. ↑ «Old Iranian literature», artícul en anglés en el lloc web Art Arena. Consultat el 4 de juny de 2006.
  17. ↑ R. G. Kent, Old Persian: Grammar, texts and lexicon.
  18. ↑ R. Hallock (1969), Persepolis Fortification Tablets; A. L. Driver (1954), Aramaic Documents of the V Century BC.
  19. ↑ «Kurdish: An Indo-European Language By Siamak Rezaei Durroei», artícul en anglés en el lloc web de l'Universitat d'Edinburgh, School of Informatics. Consultat el 4 de juny de 2006.
  20. ↑ «The Iranian Language Family, Khodadad Rezakhani», artícul en anglés en el lloc web Iranologie. Consultat el 4 de juny de 2006.
  21. ↑ «A History of Russia», de Nicholas Riasanovsky, pp. 11-18, Russia before the Russians, ISBN 0-19-515394-4. Consultat el 4 de juny de 2006.
  22. ↑ «Jeannine Davis-Kimball, Archaeologist», artícul en anglés en el lloc web Thirteen WNET New York. Consultat el 4 de juny de 2006.
  23. ↑ From Scythia to Camelot by Littleton and Malcor, pp. 40–43, ISBN 0-8153-3566-0 Consultat el 4 de juny de 2006.
  24. ↑ «Report for Talysh», artícul en anglés en el lloc web Ethnologue. Consultat el 4 de juny de 2006.
  25. ↑ «Report for Tats», artícul en anglés en el lloc web Ethnologue. Consultat el 4 de juny de 2006.
  26. ↑ «Report for Judeo-Tats», artícul en anglés en el lloc web Ethnologue. Consultat el 4 de juny de 2006.
  27. ↑ The Prophet and the Age of the Caliphates by Hugh Kennedy, pp. 12–13, ISBN 0-582-40525-4 Consultat el 4 de juny de 2006.
  28. ↑ Ibid. p. 135


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pobles_iranios&oldid=1118962»