Aureola
Es diu aureola (del llatí áurea, ‘dorat’) al disc, rogle o círcul de llum que s'observa al voltant del cap de personages sagrats en quadros, vitrales o escultures. Durant els inicis de l'art cristià, eixa forma de representar la "allumenament" estava restringida a l'image de Jesucristo, estenent-se després a la Verge, els apòstols, els àngelés i, finalment ya des de el V, a tots els sants i inclús als objectes simbòlics del cult cristià. En algunes ocasions, en especial en les representacions gòtiques de sants, s'inclou el nom del sant dins de l'aureola.[1]
L'aureola ha segut utilisada també com una forma oval o elíptica quan rodeja el cos complet de la figura, encara que també s'observen formes circulares o quadrades en algunes representacions. En ocasions l'artiste coloca també darrere de les seues figures círculs dorats o adornats en estreles per a representar les aureoles. Quan esta es representa com un disc lluminós sobre la cap es coneix com halo o nimbo, mentres que la combinació de nimbo i aureola es coneix per glòria. La distinció entre nimbo i aureola no sempre és respectada, sent l'última la forma més freqüent de representar l'oreig o manifestació visual de la força espiritual dels sants, àngels o les persones de la Santíssima Trinitat.
El nimbo en l'art cristià va aparéixer per primera volta en el sigle V. L'orige de l'aureola, no obstant, es remonta uns sigles abans, a l'art precristiano helenístico. També pot ser observat en representacions de deus i reis durant l'Imperi persa, i apareix aixina en monedes dels reis de Kushan, Kanishka, Huvishka i Vasudeva, aixina com també en la majoria de les representacions de Buda de l'art Greco-budiste del sigle I a. C., El seu us des dels egipcíacs i la Grècia helenísticos s'estén en els inicis del Imperi romà. Eixemples d'us del nimbo en este context s'observen en els reversos de monedes romanes, en representacions de Trajano (Arc de Constantino) i Antonino Pío. Varis emperadors romans varen ser freqüentment representats usant una corona radiant, els rajos de la qual pretenien ilustrar els provinents del Sol.
La forma circular del nimbo constituïx una forma d'us natural i primitiva de l'idea d'una corona,cita requerida modificada per una idea simple equivalent de l'emanació de llum des del cap d'un individu superior, o be, pel fenomen meteorològic d'un halo freqüentment observat en el Sol, la lluna i les estreles. És provable que associacions posteriors del símbol tingueren un orige en l'astrologia primitiva, com en el cas del deu persa Mitra, glorificado freqüentment identificant-ho en el Sol i representant-ho en la seua image. L'aureola és també el hvareno del mazdeísmo.
De haver-se iniciat de tal forma en l'astrologia primitiva, la forma de "glòria" o "nimbo" hauria segut adaptada o heretada per diferents religions en posterioritat.
Mandorla
[editar | editar còdic]
Una Mandorla és una aureola conformada per dos círculs (Vesica piscis) els quals rodegen les figures de Jesucristo i la Verge María en l'art cristià tradicional. El seu us està especialment enfocat a la figura del Crist en Majestad durant els inicis del medievo i en l'art romànic, ademés d'en l'art bizantí durant les mateixes époques. El terme es referix a una forma semblant a una armela: "mandorla" que significa armela en italià. La mandorla és àmpliament usada en els icons de l'Iglésia Ortodoxa per a representar moments sagrats trascendentes en el temps i l'espai, com són la Resurrecció, la Transfiguración, i l'Asunción de la Theotokos (La Mare de Deu). Tals mandorlas són freqüentment dibuixades en varis círculs concèntrics el color dels quals s'enfosquix conforme s'acosten al centre, de conformitat en l'us en la Teologia negativa, descrita pel Pseudo Dionisio Areopagita i uns atres. En la mida que la santitat s'incrementa no existix forma de representar la seua lluentor, salve per l'obscuritat. En l'época medieval la mandorla representava el Ichthys (peix en grec), les ferides de Jesús i el "canal de naiximent" (vagina) de la Verge María, que és el camí pel qual Jesús "va entrar" al món físic.
Este símbol és ademés usat fòra del cristianisme. En vàries religions l'armela és associada en el naiximent d'una verge. Per eixemple en la mitologia grega la nimfa verge Nana miraculosament va concebre a Atis colocant una armela entre els seus pits.[2]
En una famosa fresca romànica de Crist en la Glòria en l'Iglésia de Sant Clemente de Taüll pot observar-se l'inscripció "Ego Sum Lux Mundi" en el disseny d'una mandorla.[3]
El tímpan de la catedral de Conques conté al Crist gravat en una escultura romànica, mostrant àngels als seus peus duent candelabros. Sis estreles li rodegen, representades per flors en capolls que indiquen els planetes coneguts, incloent la lluna. En este simbolisme Crist representa al Sol.[4]
En una atra escultura similar, en el poble de Cervon (França), Crist està assentat rodejat per huit estreles, igualment representades per capolls de flors de sis pétals.[5]
En tal escultura el motiu de l'armela en cinc pétals és repetit per la vora d'una mandorla, corresponent en el número conegut en aquell llavors de flors d'armela, les primeres flors en aparéixer al final de hivern, inclús abans que els fulls de l'arbre d'armela. En esta escultura s'aprecia un candelabro de nou branques (Janucá), el significat de les quals és difícil de precisar, pero és provable que estiga relacionat en l'escola del judaisme que es creu es va iniciar en la comunitat judeua medieval de Narbona, i que coincidix ademés en els orígens de la Càbala.[6] Per un atre costat en l'escultura en Cervon, l'estrela/flor està conformada per sol sis pétals: l'estrela de David, l'estrela del Matí, la qual és mencionada al final del llibre del Apocalipsis (22:16) [3] (En un dels manuscrits més antics conservats de la Bíblia Hebrea, el Codex de Leningrado, l'Estrela de David es troba dins d'un octógono).
D'acort en el simbolisme de Santa Hildegarda de Bingen la mandorla es referix al Cosmos.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Monreal i Tejada, Luis. Iconografia del cristianisme, El Penya-segat. ISBN 84-95359-28-6.
- ↑ [1]
- ↑ [2]
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2007. Consultat el 7 d'octubre de 2007.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Scholem, Gershom (1990). Origins of the Kabbalah, Princeton Paperback. ISBN 0-691-07314-7.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Timmers, J. J. M. (1969): A handbook of romanesque art. Nova York-Londres: Icon Editions, Harper and Row, 1969.
- Champéaux, Gérard de; i Sterckx, Dom Sébastièn OSB: Symboles, introduction à la nuit dones temps 3 (imprés Cum Permissu Superiorum). París: Zodiaque, 1966.
- Young, Brian: The Villein's Bible; stories in romanesque carving. Londres: Barry & Jenkins, 1990.
- Cook, Roger: The Tree of Life: Image for the Cosmos. Nova York: Avon Books, 1974.
- Parry, Ken (1999). The Blackwell Dictionary of Eastern Christianity, Malden, MA.: Blackwell Publishing. ISBN 0-631-23203-6.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aureola» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.