Batalla de Heraclea
Plantilla:Campanyes de les guerres pírricas La batalla de Heraclea va tindre lloc en el 280 a. C., en la ciutat d'Heraclea, l'actual Policoro, donant inici a les Guerres Pírricas. Estes guerres varen ser l'últim intent de les polis de la Magna Grècia d'impedir l'expansió per la península itálica de la jove República romana. Per a conseguir frenar als romans varen cridar en la seua ajuda al rei Pirro de Epiro; d'ahí el nom del conflicte.
Esta lluita va enfrontar, per una part, a les legions de la República romana; uns 30 000 soldats, comandados pel cònsul Publio Valerio Levino, i per l'atre costat a les forces gregues combinades del Regne de Epiro, Tarento, Turios, Metaponto i Heraclea; en total uns 25 000 hòmens i 20 elefants de guerra, comandados per Pirro de Epiro, un dels millors generals helens de la seua época.
Els grecs es varen alçar en la victòria degut a que els elefants duts eren animals desconeguts per als romans, i el pavor que produïen va dur a la desbandada de l'eixèrcit romà.
Des del punt de vista polític, la victòria greco-epirota va ser molt rendable, perque va significar l'incorporació a la coalició grega d'una gran cantitat de ciutats de la Magna Grècia indecises, que en eixe moment buscaven la protecció del rei epirota. Ademés esta victòria des del punt militar va ser decisiva per a Pirro, pero també va servir a una gran cantitat de ciutats de Campània i del Lacio per a reafirmar la seua fidelitat a la República.
S'ha inscrit dins de les lluites entre les polis de la Magna Grècia i la jove República romana per el hegemonia del sur de la península itálica, sent el primer enfrontament entre el món romà i el món helènic.
Context
[editar | editar còdic]A finals de el IV, Tarento era una de les més importants colónies de la Magna Grècia. La Magna Grècia no era una entitat política, sino que era un conjunt de ciutats creades durant els sigles V i IV per colon grecs en el sur de la península itálica i que estaven en constant guerra entre elles. Tarento, per eixemple, era una antiga colónia espartana.
Els dirigents de Tarento, que en eixe moment eren els demócrates Filocares i Enesias, s'oponien a la República Romana per temor a que la seua ciutat perguera l'independència a mans d'una Roma en plena expansió. Esta actitut es va accentuar despuix de les accions militars romanes: l'aliança entre els romans i els lucanos en 298 a. C., la victòria en la tercera guerra samnita en 291 a. C., la sumissió dels sabinos en 290 a. C. i la victòria sobre els etruscs i els mercenaris gals.
El historiador Pierre Grimal resalta les bones relacions entre Roma i les ciutats gregues durant les guerres samnitas i el desenroll de les relacions comercials romanes en l'Orient.[nota 1]
Les guerres samnitas varen ser una série de conflictes (en concret, tres) que varen durar 50 anys, i varen enfrontar a la República romana contra els samnitas, un poble natiu de la península itálica. Varen ser d'una extrema durea, aplegant a amenaçar l'existència de la mateixa Roma i varen concloure en la sumissió d'estos al poder de Roma.
Les complicacions en dita guerra varen dur a la firma d'un tractat en 303 a. C. entre Roma i Tarento que va prohibir als navío romans navegar a l'est del veta Lacinium, prop de Crotona, a canvi de la neutralitat de Tarento en els enfrontaments entre els seus dos veïns. Este tractat impedia als barcos de la República romana travessar el golf de Tarento per a comerciar en Grècia i l'Oriente, pero com en eixe moment les guerres en la península itálica centraven l'atenció de la república, este tractat es va mantindre en segon pla. Encara que, segons el historiador Marcel Li Glay, per a una facció política romana, liderada pels Fabio i atres grans famílies campanias que estaven a favor de l'expansió pel sur d'Itàlia i fòra d'ella, el bloqueig dels drets de navegació era un motiu de conflicte entre romans i tarentinos.
Aixina, els romans varen escomençar a estendre el seu control per tot el sur de la península fundant colónies en Apulia i Lucania, i capturant l'estratègica Venusia (291 a. C.). Cap a 285 a. C., despuix d'una batalla contra els samnitas, les tropes romanes varen intervindre en colónies gregues d'Itàlia com Crotona, Locri i Rhegium per a protegir-les dels atacs de lucanos i brutios.
Els demòcrates de Tarento sabien que quan els romans acabaren la guerra contra els seus veïns, estos tractarien d'apoderar-se de la ciutat. Ademés, els tarentinos es varen inquietar encara més al vore cóm els aristócrates de Turios decidien en 282 a. C. albergar una guarnició romana per a fer front als assalts dels montañeses de Lucania. Una atra guarnició de soldats campanios, que eren tropes aliades dels romans, es va instalar en Rhegium, posant l'estret de Mesina baix protecció romana. Estos actes es varen considerar en contra de la llibertat de les colónies de la Magna Grècia.
Els aristócrates liderats per Agis, la segona força política de Tarento, no es varen opondre a l'aliança en Roma si això els permetia recuperar el control de la ciutat. Esta posició va fer molt impopulars als aristócrates.
Inicis del conflicte
[editar | editar còdic]En l'autumne de 282 a. C., Tarento celebrava el seu festival en honor a Dioniso en el seu teatre a la vora de la mar, quan els seus habitants varen vore naus romanes entrant en el golf de Tarento:[nota 2] en concret, dèu trirremes dirigits per Publio Cornelio Dolabela que es dirigien cap a la guarnició romana de Turios en missió d'observació, segons el historiador Apiano. Els tarentinos, disgustats per la violació per part dels romans del tractat que prohibia la seua entrada en el golf de Tarento, varen llançar el seu sura contra les naus romanes. Durant el combat, quatre naus romanes varen ser afonades i una va ser capturada. El historiador romà Dion Casio va donar una atra versió de l'incident: segons esta versió Lucio Valerio, enviat per Roma a Tarento, s'aproximava a la ciutat. Els tarentinos, ebris pels bacanales, varen creure que era un atac romà i varen enviar la seua flota, que va afonar la flota romana. Despuix d'este fet, l'armada i la flota tarentina varen atacar la ciutat de Turios, restablint als demócrates en el poder i perseguint als aristócrates que s'havien aliat en Roma. La guarnició romana va ser expulsada de la ciutat.
Els romans varen enviar llavors una missió diplomàtica dirigida per Pòstum. Segons Dion Casio, els embaixadors romans varen ser rebuts en insults i burles dels tarentinos, i inclús un borracho va orinar en la toga de Pòstum. Va ser llavors quan l'embaixador romà va exclamar: «Riure-vos, riure-vos, la vostra sanc llavarà la meua roba». No obstant, Apiano dona una versió més neutral de la trobada: els romans varen exigir la lliberació dels presoners romans (presentats com a simples observadors), la tornada dels ciutadans de Turios que havien segut expulsats de la seua ciutat, i que els indemnisaren pels danys causats. També varen exigir l'entrega dels autors d'eixos crims. Les reivindicacions romanes, unides al choc cultural —per eixemple, els embaixadors romans parlaven mal el grec i les seues togues divertien als assistents—, varen causar rebuig en la població tarentina. Per tot això, les reivindicacions romanes varen ser rebujades i Roma es va sentir en el seu dret de declarar una guerra «justa» a Tarento. Sabedors de les seues poques possibilitats de victòria contra Roma, els tarentinos varen demanar ajuda a Pirro, rei d'Epiro.
Vore també
[editar | editar còdic]- Publio Valerio Levino
- Heraclea de Lucania
- Campanya de Pirro en Sicília
- Anex:Batalles del sigle III a. C.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En el 306 a. C. Roma va firmar un tractat d'amistat en Rodas, qué va servir per a potenciar el comerç marítim.
- ↑ Segons el historiador polac Krzysztof Kęciek, l'aristocràcia va demanar als comandants romans Publio Cornelio i Lucio Valerio que arrestaren i eixecutaren als demócrates i als seus simpatisants. I aixina poder els aristócrates favorables a Roma prendre el poder en Tarento. Esta hipòtesis d'un atac directe romà no quadra, no obstant, en el método romà de guerra «justa», com es menciona més alvance.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Heraclea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.