Casablanca (película)

Archiu:Bergman & Bogart Casablanca still.jpg

Casablanca (película)

   

Casablanca és una película nortamericana de drama i romançada de 1942 dirigida per Michael Curtiz. Narra un drama romàntic en la ciutat marroquina de Casablanca baix el control del govern de Vichy. La película, basada en l'obra teatral Everybody Menges to Rick’s (Tots vénen al café de Rick), de Murray Burnett i Joan Alison, està protagonisada per Humphrey Bogart en el paper de Rick Blaine i Ingrid Bergman com Ilsa Lund. El desenroll se centra en el conflicte de Rick entre —usant les paraules d'un dels personages— l'amor i la virtut: Rick deurà triar entre la seua amada Ilsa o fer lo correcte. El seu dilema és ajudar-la o no a escapar de Casablanca junt al seu espós, un dels líders de la resistència, per a que este puga continuar la seua lluita contra els nazis.

És una de les películes millor valorades de la cinematografia nortamericana, guanyadora de varis premis Óscar, incloent el de millor película en 1943. En el seu temps la película tenia tot per a destacar-se, en actors renombrados i guionistes notables, no obstant cap dels involucrats en la seua producció esperava que este poguera ser alguna cosa fòra de lo normal. Es tractava d'una de les dotzenes de produccions anuals de la maquinària hollywoodiense. Casablanca va tindre un sòlit inici pero no espectacular i, no obstant, va ser guanyant popularitat any a any i va ser colocant-se sempre en els primers llocs de les llistes de millors películes. La crítica ha alabat les actuacions carismàtiques de Bogart i Bergman i la química entre ells, aixina com la profunditat de les #caracterisació, l'intensitat de la [[Director de

cine|direcció]], l'ingeni del guion i l'impacte emocional de l'obra en el seu conjunt.

Producció

Casablanca es basa en l'obra teatral Tots vénen al café de Rick, de Murray Burnett i Joan Alison, que mai va ser posada en escena.

Quan l'especialiste en anàlisis lliterari de la Warner Brothers Stephen Karnot va llegir l'obra, la va calificar com una «borinotada sofisticada»; no obstant, li va donar el vist i plau. En seguida l'editora encarregada dels guions, Irene Diamond, va convéncer al productor Hal B. Wallis per a que comprara els drets per 20 000 dólars nortamericans de l'época, el preu més alt jamai pagat per una obra teatral que no haguera segut posada en escena.

El proyecte cinematogràfic va rebatejar l'obra com Casablanca, potser intentant imitar l'èxit de la película de 1938 Alger.Aixina que, el rodage va començar el 25 de maig de 1942 i va finalisar el 3 d'agost del mateix any, alcançant un cost de producció de 1 039 000 dólars (75 000 per damunt del presupost). El cost no va ser alt, pero sí superior al promig del seu temps.

La película es va rodar en estudis, llevat una seqüència en la que es mostra l'arribada del major Strasser, que es va realisar en l'aeroport Van Nuys. l'escenografia del carrer usat per a les escenes de l'exterior havia segut construïda per a un atre película, The Desert Song, i va tindre que ser redecorada per als flashback de París. Dit escenari va permanéixer en els almagasens de la Warner fins als anys 1960. El set per al Café de Rick va ser construït en tres parts inconexas, per lo que no es podria determinar en traçat lo que seria la seua planta. De fet, en una escena es fa passar la cambra a través d'una paret des de l'àrea del café cap a l'interior de l'oficina de Rick. El fondo de l'escena final, el qual mostra un avió chicotet model L-12 Electra Junior de la companyia Lockheed en personal caminant entorn, va ser armat usant figurantes de baixa estatura i un avió de cartó dibuixat a escala. Es va usar fum, simulant boira terrera, per a cobrir l'apariència poc convincent del model.

El crític de cine Roger Ebert va calificar a Wallis com la «clau de l'equip creatiu» per l'atenció que va posar als detalls de producció (fins al punt d'haver insistit en tindre un loro de veres en el bar del loro blau, Blue Parrot Bar, en anglés).

Per una atra part, l'estatura de l'actriu Ingrid Bergman va causar alguns problemes. Sobrepassava per casi cinc centímetros a Bogart, per lo que el director Curtiz va tindre que elevar a l'actor sobre rajoles o assentar-ho sobre coixins en les escenes en les que apareixien junts.

Els contratemps varen alcançar al productor Hal B. Wallis quan va decidir, despuix d'haver terminat el rodage, que la llínea final de la película seria: «Louis, pense que este és el començ d'una bella amistat» («Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship»). Bogart va tindre que ser cridat un més despuix de finalisat el rodage per a doblar la frase.

Més vesprada es va pensar en introduir una escena que mostrara a Rick i Renault junt a un destacament de soldats francesos lliures, en un barco, allistant-se per a incorporar-se a l'invasió de 1942 a Àfrica del Nort per part de les tropes aliades. No obstant, va resultar molt difícil conseguir a l'actor Claude Rains per a la filmació, i l'idea va ser definitivament abandonada quan un atre productor, David O. Selznick, va senyalar que «seria un error trement canviar el final».

Guion

L'obra de teatre original es va inspirar en el viage a Europa que va fer Murray Burnett en 1938, viage durant el qual va poder visitar Viena just abans de l'incorporació d'Àustria a l'Alemània nazi. Murray va visitar també la costa sur de França en la qual coexistien, no sense dificultat, assentaments de nazis i refugiats. Els locals nocturns de la zona varen inspirar, puix, tant el Café de Rick (especialment un de cridat «Li Kat Ferrat») com el personage de Sam, el pianiste (basat en un pianiste negre que Burnett va vore en Juan-els-Pins). En l'obra teatral, el personage de Ilsa era una nortamericana cridada Lois Meredith i no trobava a Laszlo sino fins al cap de que la seua relació parisenca en Rick havia terminat. Ademés, en l'obra de teatre el personage de Rick era un advocat.

Els primers escritors en treballar en el guion varen ser els bessons Epstein, Julius i Philip, els qui varen eliminar el trasfondo del personage de Rick i varen aumentar els elements de comèdia. Despuix va intervindre l'atre escritor reconegut en els crèdits, Howard Koch, pero treballant en paralel i fent émfasis en atres aspectes puix Koch va resaltar els elements polítics i melodramáticos. Segons sembla, va anar el director Curtiz qui va favorir les parts romàntiques, en insistir que permaneixqueren els flashbacks sobre l'época en París. Encara a pesar del gran número d'escritors involucrats, la película té això que Ebert va descriure com un guion de «maravellosa unitat i consistència». Més tarde Koch afirmaria que va ser la tensió que va haver entre la seua pròpia visió i la de Curtiz la que va motivar que «sorpresivamente, estos acostaments desparejos d'alguna manera es varen lligar, i potser això va ser degut en part a este tira y afloja entre Curtiz i yo, que li va donar a la película un cert equilibri». Julius Epstein anotaria posteriorment que el guion contenia «més “dacsa” que el que hi ha en Kansas i Iowa junts. Pero quan la dacsa funciona, no hi ha res millor». La paraula anglesa original, corn (dacsa) també es referix, en gerga, a un tipo d'humor mec, gastat, banal i sentimental.

La película es va topar en alguns problemes quan Joseph Breen, membre del cos de censura de l'indústria hollywoodiense (el Production Code Administration), va expressar la seua oposició a que el personage del capità Renault solicitara favors sexuals a canvi de visats i a que els personages de Rick i Ilsa hagueren dormit junts en París. Abdós punts, de tots modos, varen permanéixer de manera implícita en la versió final.

Direcció

La primera opció del productor, Hal Wallis, para dirigir la película va ser William Wyler, pero com no estava disponible Wallis va decidir triar, despuix de barallar varis noms, al seu amic, el director Michael Curtiz.

Curtiz era un judeu emigrant d'orige hongarés, que havia aplegat als Estats Units en els anys vint i que contava entre els seus familiars a refugiats provinents de l'Europa nazi. A dir de Roger Ebert, en Casablanca «molt poques escenes són memorables en quant tals...», Curtiz es va preocupar d'usar les imàgens per a contar una història més que d'usar-les per sí mateixes.

De qualsevol manera, el director va tindre poca influència en el desenroll de la trama. D'acort en Casey Robinson, Curtiz «no sabia res de res sobre l'història... ell vea imàgens i tu proporcionaves l'història». El crític Andrew Sarris va calificar la película com «la més decisiva excepció a la teoria d'autor», a qui Aljean Harmetz va replicar que «casi totes les películes de la Warner Bros. varen ser una excepció a la teoria d'autor». No obstant, atres crítics li donen major crèdit a Curtiz; Sidney Rosenzweig, en el seu estudi sobre el treball del director, aprecia en la película un eixemple típic del modo en que Curtiz resalta els dilemas morals.

Els montages de la segona unitat, tals com la seqüència d'obertura del tren de refugiats i la que mostra l'invasió de França, varen ser dirigits per Don Siegel.

Direcció de fotografia

El director de fotografia va ser Arthur Edeson, un experimentat artiste que havia treballat prèviament en El falcó maltés i en la versió de Frankenstein de l'any 1931.

Una menció especial mereix la fotografia d'Ingrid Bergman, en la que es va posar especial conte. Ingrid va ser fotografiada casi sempre en el seu perfil esquerre, perfil preferit per la pròpia actriu, i en moltes ocasions s'aplicava un filtre suavizador de tipo gaussiano i en catch lights per a fer que els seus ulls destellaran. Estos efectes varen ser dissenyats per a proporcionar al seu rostre una apariència «inefablemente trista, tendra i nostàlgica».

S'aprecien ademés barres d'ombres creuant-se en els personages i en el fondo. Dites ombres, segons cada cas, posseïxen distints significats. Alguns mostren símbols d'encarcerament, el crucifix, el símbol de la França Lliure i fins a confusió emocional. Ademés, l'obscuritat del cine negre i la llum expressioniste és usada en numeroses escenes, principalment cap al final de la película. Segons Rosenzweig, estes llums i ombres són elements clàssics de l'estil de Curtiz, junt a la fluïdea del treball de cambra i l'us de l'entorn com a ferramenta d'enquadrament.

Música

La música va ser escrita per Max Steiner (1888-1971), compositor que havia botat a la fama per haver segut l'artífex de la música de la película Lo que el vent es va dur. La cançó As Clave Goes By d'Herman Hupfeld havia segut triada per a formar part de l'obra de teatre original, i Steiner tenia previst reemplaçar-la per una obra pròpia. No obstant, quan el compositor va voler crear la seua pròpia obra per a reemplaçar-la, es va trobar en que Ingrid Bergman ya s'havia tallat el cabell per a protagonisar el seu següent paper cinematogràfic (María, en Per quí doblen les campanes), per lo que no es podien tornar a rodar les escenes en les que apareixia la cançó. Per una atra part, quan es va estrenar la película la cançó va gojar d'un resorgiment que la va situar 21 semanes en els primers llocs de les llistes d'èxits. Aixina que Steiner va basar per complet la música de la película en dita cançó i en La Marsellesa, el himne nacional francés, transformant-los per a que reflectiren diverses situacions. De nota excepcional és el «duel de cançons» en que La Marsellesa competix —interpretada per una orquesta al complet i corejada a tot pulmó pels presents— contra un chicotet grup d'alemans que canten «Die Wacht am Rhein» (El guàrdia sobre el riu Rin) en el piano. Originalment s'havia pensat per a esta seqüència mestra en la cançó «Horst-Wessel-Lied» (Cançó de Horst Wessel), que era de facto el segon himne nacional de l'Alemània nazi, pero este es trobava encara baix drets reservats a lo manco en els països no aliats.

Atres cançons incloses en la película són It Had to Be You, de 1924, en lletra de Gus Kahn i música d'Isham Jones; Knock on Wood, en música de M.K. Jerome i lletra de Jack Scholl, i Shine de 1910 de Cecil Mack i Lew Brown, en música de Ford Dabney. En una de les escenes de flashback en París, Rick i Ilsa ballen al ritme de Perfidia, cançó del compositor chiapaneco mexicà Alberto Domínguez Borrás.

Repartiment

Tres actors encapçalen la cinta: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman i Paul Henreid.

Un punt notable del repartiment de Casablanca és l'àmplia varietat de nacionalitats dels actors. De fet, solament tres dels actors en crèdits varen ser actors nortamericans.

• Humphrey Bogart com Rick Blaine. A l'inici de la seua carrera, Bogart s'hi havia encasillado en papers de gánster, interpretant personages en els que rebia noms com Bugs, Rocks, Turkey, Whip, Chips, Gloves i Duke (en dos ocasions). En la película High Serra de 1941 se li va permetre interpretar un paper en cert carisma. I el mateix any va interpretar el seu primer paper romàntic en la película El falcó maltés, interpretant a Sam Spade, i este treball ho va posar en la mira dels directors de cine negre i cine romàntic, per a després convertir-se en l'opció més viable per a interpretar a Rick, que s'assemblava molt en carisma i eloqüència al seu anterior personage en la película de John Huston.

• Ingrid Bergman com Ilsa Lund. El lloc web oficial de Bergman menciona a Ilsa com el seu «paper més famós i perdurable». El debut hollywoodiense de l'actriu sueca en Intermezzo en 1939, havia segut ben rebut, pero les seues películes posteriors no varen ser res extraordinari fins a Casablanca. Ebert la califica com a «lluminosa», i comenta la química entre ella i Bogart: «ella pinta la cara d'ell en els seus ulls». Atres actrius considerades per a interpretar a Ilsa havien segut Ann Sheridan, Hedy Lamarr i Michèle Morgan; Wallis va adquirir els servicis de Bergman per mig d'un contracte en David O. Selznick, a canvi de prestar-li a Olivia de Havilland.

• Paul Henreid com Víctor Laszlo. Henreid, actor austríac que havia abandonat el seu país natal en 1935, va rebujar en un principi el paper (ya que pensava que este «lo encasillaría para sempre», segons declaracions de Pauline Kael), i solament ho va acceptar quan va rebre la promesa d'encapçalar el repartiment junt a Bogart i Bergman. Henreid no es va dur molt be en els seus companyers actors i, de fet, considerava a Bogart solament «un actor mediocre», mentres que Bergman va calificar a Henreid com una «prima donna».

Els actors secundaris varen ser:

• Claude Rains com el capità Louis Renault. Rains, actor londinenc, curiosament havia servit en la Primera Guerra Mundial, en a on efectivament havia alcançat el grau de capità. Ademés, com a actor havia treballat prèviament en Michael Curtiz en Robin dels boscs. Curtiz va ser el seu mestre i es diu que li va ensenyar «qué no fer front a una cambra».

• Sydney Greenstreet com el senyor Ferrari, propietari d'un club de la competència. També ell era un actor anglés i havia protagonisat prèviament El falcó maltés junt a Lorre i Bogart. El paper interpretat per Greenstreet va ser posteriorment l'inspiració de Stan Llig i John Romita Sr. per a la creació del vilà dels còmics Kingpin dins de la companyia Marvel.

• Peter Lorre com el Sr. Ugarte. Lorre va ser un actor judeu austrohúngaro que havia treballat en Alemània, d'a on va emigrar despuix de l'aplegada dels nazis en poder en 1933. També ell havia treballat en El falcó maltés.

• Conrad Veidt com el major Strasser de la Luftwaffe. Veidt, actor alemà, un dels més reconeguts de l'época de entreguerras, havia aparegut en El gabinet del doctor Caligari, en 1920, abans de fugir dels nazis (una semana despuix d'haver-se casat en una dòna judeua), aixina com en El lladre de Bagdad, L'home que riu i atres películes.

Atres actors en crèdits en la película varen ser Dooley Wilson, Joy Page, Madeleine LeBeau, S. Z. Sakall, Curt Bois i John Qualen.

• Dooley Wilson com Sam. Wilson, actor nortamericà, era en realitat baterista i no sabia tocar el piano. Hal Wallis prèviament va considerar la possibilitat de canviar la figura masculina del pianiste per una femenina (paper que podria haver segut interpretat per Hazel Scott o Ella Fitzgerald), i inclús encara despuix d'haver terminat el rodage, Wallis va seguir considerant doblar la veu de Wilson en les cançons que este interpretava.

• Joy Page com Annina Brandel, en la película una jove refugiada búlgara. Page, actriu nortamericana, era la fillastra del president de l'estudi, Jack Warner, i a l'inici opinava que el guion de Casablanca estava «passat de moda» i era «estereotipat». Contava en a penes 17 anys i estava recent egresada de la preparatòria.

• Madeleine LeBeau com Yvonne, qui en la película apareix com a nóvia de Rick durant un molt breu espai de temps. LeBeau, actriu francesa que contava en 21 anys, va ser la segona esposa de l'actor Marcel Dalio, de qui es va divorciar mentres participava en la filmació de la película.

• S. Z. (o S. K.) Sakall com Carl, el barman. Actor judeu hongarés que havia segut forçat a abandonar Alemània en 1933 i participava regularment en películes en la seua terra natal fins que va tindre que fugir de la persecució nazi en 1939. Va ser amic de Curtiz des dels seus dies en Budapest. Les seues tres germanes varen morir en camps de concentració nazis.

• Curt Bois com el carteriste. Bois, actor alemà judeu, també era un refugiat. Havia començat la seua carrera sent a penes un chiquet, en 1907 (i continuaria actuant casi durant huitanta anys).

• John Qualen com Berger, personage que apareix com a contacte de Rick en la Resistència. Qualen va ser un actor canadenc que va aparéixer en moltes películes de John Ford.

• Leonid Kinskey com Sascha, a qui en la película Rick assigna com a guardaespales en la casa de Yvonne. Kinskey, actor rus, havia fugit en la seua infància de la Revolució russa. Es diu que és molt provable que haja segut seleccionat per a este paper en Casablanca degut a que era companyer de copes d'Humphrey Bogart.

Atres actors dignes de menció els crèdits de la qual no apareixen en la película són: Marcel Dalio, Helmut Dantine, Norma Varden, Jean Del Val, Torben Meyer, Donen Seymour i Gregory Gaye.

• Marcel Dalio com Emil, el crupier. Actor francés que havia participat en les películes La gran ilusió i La regla del joc del director Jean Renoir. Despuix d'haver fugit davant la caiguda de França, va obtindre sol papers secundaris en Hollywood i pel seu paper en Casablanca va rebre solament 667 dólars. En la película participa en una de les més memorables escenes que expliciten l'eixercici de la doble moral: quan el capità Renault clausura el «Café de Rick» dient «estic pasmat, ¡pasmat de trobar que hi ha jocs d'apostes en este lloc!», Emil s'acosta a ell i li entrega el soborn acostumat dient: «Els seus guanys, senyor». Per una atra part, el 22 de juny de 1942 Dalio es va divorciar de Madeleine LeBeau, la seua segona esposa, qui estava també actuant en la mateixa película. Posteriorment, Dalio va participar en una atra de les películes que protagonisaria Bogart, Tindre i no tindre.

• Helmut Dantine com Jan Brandel, un jugador de ruleta búlgar. Es tractava d'un atre actor austríac que havia segut internat temporalment en un camp de concentració despuix del «Anschluss».

• Norma Varden com la dama anglesa al marit de la qual han furtat la cartera. Va ser una actriu de repartiment anglesa famosa, que va rebre menuts papers, casi sempre sense crèdits, en més de cent películes.

• Jean Del Val com el policia francés que obri Casablanca reportant per ràdio la notícia de l'assessinat de dos mensagers alemans que duyen dos cartes de trànsit. És eixe personage el que transmet l'orde de capturar a «tots els personages sospitosos», presagiant lo que serà la llínea memorable i tantes voltes citada de «capturar als sospitosos de sempre», que mencionarà el capità.

• Torben Meyer com el banquer alemà que se senta en la taula de bacará en el «Café de Rick». Ell li murmurarà a Carl, el barman, la llínea: «Potser si li dius que yo vaig manejar el segon banc més gran de Ámsterdam». Meyer va ser un actor danés que va actuar durant cinquanta anys en més de 180 películes.

• Donen Seymour com Abdul, el porter. Va ser un actor nortamericà obés (pesava 120 quilos) que va rebre sempre papers de persona grossa, aplegant a actuar en més de 60 películes per a la Warner Bros. durant 35 anys.

• Gregory Gaye com el banquer alemà al que se li nega l'entrada al cassino de Rick. Es tracta d'un actor rus que es va exiliar en els Estats Units en 1917 despuix de la Revolució i que va aparéixer en menuts papers en més d'un centenar de películes. Junt a Kinskey varen ser els únics dos actors russos en la película.

• Corinna Mura com la guitarrista que canta «Tango Delle Rose» mentres Laszlo parla en Berger i despuix acompanya la vora de «La Marsellesa».

Gran part de l'impacte emocional de la película s'atribuïx a la numerosa proporció d'exiliats europeus i refugiats que varen participar com figurantes i en papers menors. Un testic de la filmació de la seqüència del «duel de cançons» va afirmar haver vist molts dels actors plorant i haver-se donat conte de «que tots eren en realitat verdaders refugiats». Harmetz afirma que estos «li varen brindar en una dotzena de papers menuts a Casablanca la comprensió i la desesperació que jamai hagueren pogut proveir-li els actors centrals del repartiment». Els ciutadans alemans que hi havia entre ells, per eixemple, varen deure guardar el toc de queda en ser considerats com estrangers enemics. Irònicament, ademés, casi sempre varen ser requerits per a l'interpretació de soldats nazis, dels quals ells mateixos havien fugit.

Alguns dels actors exiliats que varen formar part del repartiment varen ser:

• Wolfgang Zilzer, l'actor que apareix en l'escena d'obertura, havia segut un actor de cine mut en Alemània que va terminar casant-se en una atra de les actrius del repartiment, Lotte Palfi.

• Hans Twardowski com l'oficial nazi que discutix en un oficial francés sobre Yvonne. Twardowski va ser un actor naixcut en Stettin, una ciutat en aquell llavors d'Alemània (hui cridada Szczecin, en Polònia), que va tindre que fugir d'Alemània per la seua homosexualitat.

• Ludwig Stössel com el Sr. Leuchtag, el refugiat alemà del que es diu en la película que la seua anglés «no és molt bo». Stössel, actor austríac, era judeu i, per això, despuix del Anschluss va ser encarcerat. En recuperar la seua llibertat va deixar el seu país i es va traslladar a Anglaterra i després als Estats Units. Allí va alcançar la fama despuix d'una llarga série d'anuncis comercials per als vitivinicultorés d'una colónia italo-suïssa, en els que apareixia en un gorro alpí i vestit en lederhosen. En dits comercials la seua frase era «¡yo, el chicotet viticultor!».

• Ilka Grünig com la Sra. Leuchtag. Grünig havia naixcut en Viena (Àustria) i va ser una actriu de cine mut en Alemània i es va exiliar en Estats Units despuix del Anschluss.

• Lotte Palfi com la refugiada que tracta de vendre els seus diamants. Palfi, actriu judeo-alemana, havia interpretat papers en un prestigiós teatre de Darmstadt (Alemània). Es va vore obligada a emigrar del seu país, per ser judeua, a l'aplegada dels nazis en poder en 1933. En Estats Units es va casar en un atre dels actors de Casablanca, Wolfgang Zilzer.

• Trude Berliner com un dels jugadors de bacará en el «Café de Rick». Berliner, actriu alemana, havia segut una famosa actriu en cabarets i películes. Pel seu religió judeua es va vore també forçada a abandonar el seu país en 1933.

• Louis V. Arc com un dels refugiats que apareix en el Café de Rick. Arc era austrohúngaro pero havia participat en algunes películes en Alemània. En 1933 va preferir traslladar-se a la seua casa, a on va permanéixer fins a 1938, any en el que va fugir finalment als Estats Units despuix del Anschluss i va canviar el seu nom.

• Richard Ryen com el coronel Heinze, l'assistent de Strasser. Richard Anton Robert Felix va ser un actor judeu hongarés que havia actuat en películes i dirigit obres de teatre en Alemània. En fugir a Estats Units va canviar el seu nom. En Hollywood va interpretar casi sempre papers d'oficial nazi. En Casablanca va guanyar 1 600 dólars (400 a la semana per quatre semanes de filmació).

• Barry Norton com un dels jugadors de cartes en el Café de Rick. Norton era un actor naixcut en Argentina que va fer la seua carrera en Estats Units.

Argument

Durant la Segona Guerra Mundial Rick Blaine (Humphrey Bogart), un nortamericà cínic i amargat, expatriat per causes desconegudes, administra el local nocturn més popular de Casablanca (Marroc), el «Café de Rick». Est és un lloc exclusiu i un antre de jugue que atrau una clientela variada: gent de la França de Vichy, oficials de l'Alemània nazi, asilats polítics i lladres. A pesar de que Rick assegura ser neutral en tots els camps, es revelarà més tarde la seua participació en el tràfic illegal d'armes cap a Abissínia —que tindria com a objectiu combatre l'invasió italiana de 1935— i en la guerra civil espanyola, del costat republicà.

Una nit, un criminal menor cridat Ugarte (Peter Lorre), aplega al club de Rick portant unes tals «cartes de trànsit» («letters of transit»), documents valiosos que ha conseguit despuix d'assessinar a dos mensagers alemans. Es tracta de salvoconductes que permeten el lliure trànsit a través de l'Europa controlada pels nazis i aplegar, inclús, a la neutral Lisboa (Portugal), de la qual es podria partir cap als Estats Units. Per això els documents tenen un valor incalculable per a qualsevol dels refugiats que esperen en Casablanca la seua oportunitat d'escapar. Ugarte planeja vendre els salvoconductes eixa nit pero, abans, Ugarte és arrestat per la policia al mando del capità Louis Renault (Claude Rains), un corrupte oficial de la França de Vichy que solament vol complaure de totes les formes possibles als nazis. De manera subrepticia, Ugarte deixa les cartes al recapte de Rick perque «d'algun modo, degut a que tu em desprecies, eres l'únic en qui confie».

Entretant, la raó de l'amargura de Rick aplega de nou a la seua vida. Es tracta del seu examante, Ilsa Lund (Ingrid Bergman), qui li havia abandonat en París sense donar explicacions i qui, junt al seu espós Víctor Laszlo (Paul Henreid), entra al Café eixa nit per a comprar les cartes. Laszlo és un renombrado líder de la resistència checa que s'enfronta als nazis. La parella necessita les cartes per a eixir cap als Estats Units, des d'a on ell podria continuar la seua llabor. A la nit següent, Laszlo, sospitant que Rick té les cartes, s'entrevista en ell, pero Rick es nega a entregar-li els salvoconductes, demanant-li que li pregunte a la seua esposa el motiu. (És dir, només dos persones poden eixir, pero en este punt hi ha tres persones que ho desigen). El diàlec es veu interromput quan oficials nazis, baix les órdens del major Stresser (Conrad Veidt), comença a cantar «Die Wacht am Rhein» (La guàrdia sobre el riu Rin), un himne de l'Alemània nazi. Enfurit, Laszlo solicita a la banda del local que interprete La Marsellesa, el himne nacional francés fins a abans de l'ocupació. Quan el mestre de la banda busca a Rick en la mirada, este asentir. Laszlo comença a cantar, solament a l'inici, i en seguida el molt reprimit fervor patriòtic s'apropia de la flota i tots s'unixen a la vora, ofegant el dels alemans. Com a represàlia, Strasser mana clausurar el club.

Rick seguix resentit en Ilsa, pero eixa nit ella ho confronta una volta que el Café ha quedat desert. Quan ell es nega a donar-li els documents, ella ho amenaça en una pistola, pero incapaç de disparar, li confessa que seguix amant-ho i li explica que quan ho va trobar per primera volta i es va enamorar d'ell en París, pensava que el seu marit havia segut assessinat en un camp de concentració nazi. Pero en quant va descobrir que Laszlo havia conseguit escapar —continua ella—, va deixar a Rick sense explicació i va retornar al seu marit. Li diu que va fingir haver abandonat la ciutat per a evitar que Rick es quedara a buscar-la i anara capturat. Rick canvia d'actitut en conéixer el motiu pel qual ella es va marchar del seu costat i l'induïx a pensar que es quedarà en ell quan Laszlo es vaja.

Laszlo aplega al café una volta que s'ha anat Ilsa i li diu a Rick que s'ha donat conte de que «alguna cosa» succeïx entre ella i Rick. De fet, intenta provocar que Ilsa i Rick prenguen les cartes de lliure trànsit, en tal de salvar la vida d'ella. Com siga, la policia aplega i Laszlo és arrestat baix un càrrec menor. Rick intervé i convenç al capità Renault de lliberar a Laszlo, prometent-li que ho podrà acusar davant la Gestapo per un delicte molt més sério: la possessió de les cartes. Quan Renault li qüestiona per qué ho fa, Rick li explica que Ilsa i ell partiran para Estats Units.

Més vesprada, Laszlo rep les cartes de Rick, pero quan Renault tracta d'arrestar-ho, Rick traïciona a Renault, obligant-ho a punta de pistola a permetre l'escape. En l'últim moment, Rick conduïx a Ilsa a que aborde l'avió cap a Lisboa en el seu marit dient-li que si ella es queda s'arrepenedirà. «Tal volta no hui. Tal volta no demà, pero pronte i per al restant dels teus dies». Rick havia promés a Ilsa que ell escaparia en ella a Lisboa, no obstant quan l'obliga a anar-se en el seu espós ella li reclama i este li diu una de les frases més inoblidables de les romançades en el cine: «Sempre nos quedarà París».

El major Strasser aplega en el seu vehícul, havent rebut el chivatazo per part de Renault, pero Rick li dispara quan tracta d'intervindre. Quan la policia aplega, el capità Renault salva la vida de Rick en ordenar que «capturen als sospitosos de sempre». Recomana que Rick deixe Casablanca, sugerint-li inclús que s'una a la França Lliure en Brazzaville (República del Congo). Ells s'allunten caminant en mig de la boira terrera en una de les més memorables llínees finals en la història del cine, en Rick dient-li al capità: «Louis, crec que este és el principi d'una bella amistat».

Valoració històrica

La cinta va ser filmada en agost d'eixe any. L'época que recrea, l'hivern de 1941, estava molt prop de l'época que en la que es va gravar. Açò fa que la fidelitat als fets històrics siga prou àmplia, cosa rara en el cine. Açò podem vore-ho en les relacions entre les forces del estat francés i les del III Reich.

Per a un anàlisis històric, tant en l'espai com en el temps, cal parlar de l'II Guerra Mundial en el nort d'Àfrica: el territori del protectorat francés en Casablanca (Marroc).

El protectorat francés de Marroc s'ubicava en Marroc durant la primera mitat de el XX. En l'época descrita, França acabava de capitular davant l'Alemània nazi. Açò feya que tot el territori quedara dividit: per un costat la França ocupada pel govern alemà, territoris del costat de la franja atlàntica i la zona central-septentrional, i la zona lliure, en la capital en Vichy estenent-se per la zona central-meridional i l'àrea mediterrànea. Encara que era independent, hi hauria una alta colaboració d'estos territoris en el governe nazi. Totes les colónies, inclosa el protectorat francés, va quedar baix el domini de la capital de Vichy fins a l'arribada dels americans.

La part francesa del protectorat de Marroc, era la de l'economia més important i la més poblada. Açò era perque tenia el centre econòmic i demogràfic en la pròpia ciutat de Casablanca. Este constant transvasament de persones faria que es tractara del lloc perfecte per a reunions clandestines, com la de la película. En la primera part de la Segona Guerra Mundial, en la qual el futur del protectorat estava en qüestió per la gran expansió del eixèrcit alemà. En el nort d'Àfrica, l'Afrika Korps de Rommel encara es tractava d'una amenaça evident per al control del Mediterràneu i del Canal de Suez. Mentres que en Europa l'eixèrcit tenia que alvançar ràpit cap al sur des de Rússia.

Un atre event reseñable en relació en l'espai i el temps, tindria que ser la «Batalla Naval de Casablanca». Esta falta es va tractar d'una série de trobades entre les forces nortamericanes i el protectorat controlat per la França de Vichy entre el 8 i el 17 de novembre de 1942. En 1942, els líders nortamericans varen acordar realisar desembarcs en el noroest d'Àfrica en l'idea d'eliminar les influències de les tropes del Eix en el continent. Açò fent-ho en una idea d'obrir el camí per al atac en el sur d'Europa. Segons els càlculs dels aliats, estos preveen que les forces franceses de Vichy que defenien l'àrea es tractaven de 120.000 hòmens, 500 avions i varis bucs. L'idea principal feya falta un aterrisage en els territoris de Casablanca, Orà i Alger. Açò seria beneficiós per al front alemà, perque este temps que donaria el trasllat de les tropes des de Casablanca a Tunis va permetre als alemans millorar els seus posiciones defensives en Tunis.

Per a defendre Casablanca, les forces de Vichy tenien l'acorazar Jean Bart el qual servia la torreta quad-15’’. La mijanit del 8 de novembre, els bucs nortamericans es varen moure cap a la costa de Casablanca, per lo que varen començar a desembarcar als hòmens de Patton. En eixir el sol, el fòc de les bateries es va fer més intens, per lo que Hewitt va ordenar a quatre destructors que es cobriren. Varen conseguir silenciar els canons francesos.

Despuix d'eixe atac, Michelier va ordenar la pujada de cinc submarins eixe matí junt a una série de caces francesos. Es va produir un gran enfrontament, abdós costats varen sofrir pèrdues. Els avions americans varen atacar el port, provocant la pèrdua de submarins francesos i bucs mercants. Al voltant de les 9:00 a. m., varis destructors varen emergir i varen començar a navegar cap a la sura nortamericà. El 10 de novembre, els dos dragaminas francesos varen eixir de Casablanca en l'objectiu de bombardejar a les tropes nortamericanes que alvançaven sobre la ciutat. A les quatre de la vesprada, el SBD Dauntless en una série de bombardejos aplegarà a atacar l'acorazar. A lo llarc dels següents dies, Hewitt va aplegar a perdre quatre bucs de tropes i al voltant de 150 llanches de desembarc. Pel bando francés, varen totalisar una travessia llaugera, quatre destructors i cinc submarins. Presa Casablanca, la ciutat es va convertir en una base aliada clau per a la guerra. Més alvance, en 1943, seria la sèu la Conferència de Casablanca entre el president Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill.

Llocs de rodage

• Flagstaff, Arizona, Estats Units.
• Metropolitan Airport - 6590 Hayvenhurst Avenue, Van Nuys, Los Àngeles, Califòrnia, Estats Units.
• Van Nuys Airport - 6590 Hayvenhurst Avenue, Van Nuys, Los Àngeles, Califòrnia, Estats Units.

• Warner Brothers Burbank Studios - 4000 Warner Boulevard, Burbank, Califòrnia, Estats Units (estudi).
• Waterman Drive, Van Nuys, Los Àngeles, Califòrnia, Estats Units (pista de l'aeroport).

Contràriament a lo que molts creuen, el Cafe de Rick mai va existir. Un edifici de Casablanca es descriu generalment com l'autèntic Café de Rick, pero només va aprofitar el mit sense tindre relació en la película més allà del seu nom alusivo i de la raó social dels propietaris, risueñamente cridada The Usual Suspects S.A.

Recepció

La película va ser exhibida per primera volta en l'Hollywood Theatre de Nova York el 26 de novembre de 1942, per a coincidir en l'invasió de les tropes aliades de la costa nort d'Àfrica i la captura de la ciutat de Casablanca. L'estrena general va ser una miqueta més tart, el 23 de giner de 1943, per a aprofitar la Cim Anglo-nortamericà, una conferència d'alt nivell entre Churchill i Roosevelt que es va portar a terme en l'Hotel Anfa, en la ciutat de Casablanca. La película va obtindre uns resultats econòmics sustanciosos, si ben no espectaculars, va recaptar 3,7 millons de dólars en la seua estrena en Estats Units. La reacció de la crítica va ser positiva en general, en la revista Variety descrivint-la com a «esplèndida propaganda anti Eix»; com a més tart diria Koch, «era una película que les audiències necessitaven... tenia valors... sacrificis dignes de fer. I ho va mostrar d'un modo molt entretingut». Atres revistes varen ser menys entusiastes. The New Yorker la va evaluar solament com «a penes tolerable». l'Oficina d'Informació de Guerra dels Estats Units d'Amèrica va evitar la seua proyecció a les tropes en Àfrica del Nort, perque creïa que la película podria causar resentiment entre els partidaris de Vichy en la regió.

La película ha mantingut la seua popularitat. Murray Burnett l'ha considerat «certa ahir, certa hui, cert matí». Cap a 1955, havia recaptat ya 6,8 millons de dólars, el tercer lloc entre les películes de guerra més rendables de la Warner Bros, solament despuix de Shine On, Harvest Moon i This Is the Army. Pronte va començar la seua trayectòria en la memòria dels cinèfils. El 21 d'abril de 1957, el Teatre Brattle de Cambridge (Estats Units) la va exhibir com a part del repertori del cicle de películes velles. L'inclusió va ser tan popular que va començar la tradició d'exhibir Casablanca durant la semana d'exàmens finals en l'Universitat Harvard, tradició que ha continuat fins a hui, imitada en molts atres instituts superiors dels Estats Units. Todd Gitlin, professor de sociologia, despuix d'assistir a una de les exhibicions, va afirmar que va ser «realisar la meua molt personal rito de pas». La tradició ha ajudat al film a mantindre's en la memòria popular mentres que el recort d'atres películes famoses de la mateixa década s'ha anat desvanint, de modo que per a 1977 Casablanca era la película més retransmesa en la televisió nortamericana.

Siga com siga, hi ha evidència anecdòtica que apunta a que Casablanca ha fet més mella entre els cinèfils que entre els professionals de l'indústria cinematogràfica. Entre novembre i decembre de 1982, l'escritor i periodiste independent Chuck Ross es va fer una pregunta: ¿podrien els agents d'Hollywood ser capaços de reconéixer la cinta? o, al no conseguir-ho, ¿podrien a lo manco reconéixer-la com un guion genial? En la finalitat de descobrir-ho, Chuck Ross va escriure el mateix guion de Casablanca pero usant el títul de Tots vénen al café de Rick (el títul original de l'obra de teatre) i canviant el nom del pianiste de Sam a Dooley (Dooley Wilson havia segut l'actor que interpreta este personage en la película) i ho va enviar a 217 agències fent-ho passar com el guion d'un escritor desconegut, un tal Erik Donem. 97 agències ho varen tornar sense haver-ho llegit, 7 mai ho varen llegir i 18 còpies s'haurien reportat com perdudes en el correu. De les 85 agències que ho varen llegir, 38 ho varen descalificar, 33 ho varen reconéixer en térmens generals (de les quals 8 ni conte es varen donar de que era Casablanca), 3 ho varen declarar com econòmicament viable i una va sugerir enviar-ho a una atra agència per a la seua adaptació a una novela.

Premis i nominacions

Premis Óscar

En els Premis Óscar de 1943 (entregats el 2 de març de 1944), Casablanca va guanyar tres premis: Millor guion adaptat, Millor director i Millor película, i va ser nominada per a atres cinc (que no va guanyar). Wallis, el productor, es va resentir perque el president de l'Estudi, Jack Warner, va arreplegar el premi en lloc d'ell; este desaire va desencadenar la ruptura de les relacions de Wallis en l'estudi en abril d'eixe any.

Categoria	Persona(s)	Resultat
Óscar a la millor película	Warner Bros. (Hal B. Wallis, productor)	Plantilla:Cela
Óscar al millor director	Michael Curtiz	Plantilla:Cela
Óscar al millor guion adaptat	Julius J. Epstein, Philip G. Epstein i Howard Koch	Plantilla:Cela
Óscar al millor actor	Humphrey Bogart	Plantilla:Cela
Óscar al millor actor de repartiment	Claude Rains	Plantilla:Cela
Óscar a la millor fotografia	Arthur Edeson (en blanc i negre)	Plantilla:Cela
Óscar al millor montage	Owen Marks	Plantilla:Cela
Óscar a la millor banda sonora	Max Steiner	Plantilla:Cela

Atres reconeiximents

Atres reconeiximents que ha rebut la cinta són l'inscripció en el Registre Nacional de Cine, llista de classificació que arreplega les millors películes de l'història, i la nominació per l'alta calitat de la seua edició en DVD als premis DVD Exclusive.

• En 1989, Casablanca va ser seleccionada pel Registre Nacional de Cine per a ser preservada en la Biblioteca del Congrés d'Estats Units, per ser «cultural, històrica o estèticament significativa».

• En 1997, l'American Film Institute, despuix de consultar a 1500 experts de la cinematografia nortamericana, va colocar a Casablanca en les seues llestes com la segona millor película nortamericana de tots els temps darrere tan sol de Ciutadà Kane. Este estatus va ser ratificat en la revisió que l'Institut va fer en 2007, quan es va colocar en tercer lloc.

• En 2003, va ser nominada en els Premis DVD Exclusive.

Categoria	Motive	Resultat
DVDX Award	60th Anniversary Special Edition	Plantilla:Cela

• En 2005, va ser calificada com una de «les 100 més grandioses películes dels últims 80 anys» pel lloc web de la revista Clave (les películes seleccionades no estan colocades en un orde específic).

• En 2006, la secció oest del sindicat Writers Guild of America que agrupa guionistes de cine i televisió aixina com a empleats de la televisió i la ràdio, va elegir el guion de Casablanca com el «millor de tots els temps» en la seua llista de Els 101 millors guions.

Resposta dels crítics

D'acort en Roger Ebert, és «provable que Casablanca es trobe en més llestes de “grans películes de tots els temps” que qualsevol atre títul, inclús Ciutadà Kane», perque el seu atractiu és molt ampli; mentres Ciutadà Kane és «grandiosa», Casablanca és adorable. Mai s'ha sentit, continua dient Ebert, una resenya negativa sobre la película, aun cuando alguns punts específics puguen ser criticats com, per eixemple, els efectes especials inverosímils i l'actuació acartonada del personage de Laszlo. Rudy Behlmer fa émfasis en el gran quadro que es dibuixa: «Es tracta d'una mescla de drama, melodrama, comèdia i intriga».

Leonard Maltin afirma que esta és la seua cinta predilecta de tots els temps.

Ebert comenta que la película és popular degut a que «la gent en ella és molt bona». Considerant que és un héroe de la Resistència, Laszlo és notòriament el més noble de tots i això a pesar de que el seu personage és tan quadrat que pot aplegar a ser difícil de creure. Els atres personages no estan, segons Behlmer, «fets d'una volta per a sempre»: el seu bon cor es va revelant a lo llarc de la trama. Renault és un cas eixemplar. En l'història comença sent un colaborador més dels nazis, extorsionant als refugiats a canvi de favors sexuals i matant a Ugarte. Rick, segons el mateix Behlmer, no és «ni un héroe... ni un vilà»: fa lo mínim indispensable per a fer la seua vida front a les autoritats i «no s'arrisca per ningú». Inclús fins a a Ilsa, la menys activa dels personages principals, li la veu «atrapada en dificultats emocionals» en qüestionar-se sobre quin home ama realment. Al final de la película, no obstant, «tot lo món se sacrifica».

Una nota discordante prové de la ploma de l'escritor italià Umberto Eco, en afirmar que «des d'un punt de vista estrictament crític... Casablanca és una película molt mediocre». Eco objecta que els canvis en els personages devenen inconsistentemente, més que com a resultat d'un procés complex: «És una tira còmica, un sancocho, carent de credibilitat sicològica i en escassa continuïtat sobre efectes dramàtics». De totes maneres, conclou, és esta inconsistencia lo que val per a que la película siga tan acceptada, puix permet incloure una llarga série d'arquetips: l'amor desgraciat, el vol, el rito de pas, l'espera, el desig, el triumfo de la purea, l'siervo fidel, el triàngul amorós, la bella i la béstia, la dòna enigmàtica, l'aventurer ambigu i el borracho redimido. Se centra principalment en l'idea de sacrifici: «El mit del sacrifici travessa tota la trama de la película». Est era el tema que feya eco davant una audiència que vivia temps de guerra i a la que li l'havia tranquilisat en l'idea de que el sacrifici que adolix i el seguir continuant una lluita armada poden ser gests romàntics que valdrien la pena darrere d'un ben major.

El crític nortamericà Jonathan Rosenbaum es referix a Casablanca com una película «montada apresuradamente», i considera que és inferior a Tindre i no tindre (1944). Per la seua banda, el crític francés Georges Sadoul ni tan sols menciona esta película en la seua Dictionnaire dones films, Seuil, 1965 (Primera edició).

Propostes de claus d'interpretació

Els crítics han analisat a Casablanca des de moltes perspectives diverses.

Harvey Greenberg fa una llectura freudiana de la cinta segons la qual les transgressions que li impedixen a Rick retornar als Estats Units es deuen a un complex de Edipo, el qual solament és resolt quan Rick comença a identificar-se en el seu pare en la figura de Laszlo i la causa que ell representa.

A estes propostes interpretatives Sidney Rosenzweig contesta dient que es tracta de llectures reductivas i que l'aspecte més important de la película és l'ambigüitat, sobretot en Rick; per a açò cita els diferents noms que cada personage li dona a Rick (Richard, Ricky, Senyor Rick, Herr Blaine i aixina per l'estil) com a evidència dels molts significats que té per a cada persona.

Una atra famosa interpretació és la que dona Richard Maltby, guioniste nortamericà, sobre el pla de l'aeroport de tres segons i mig que transcorren entre que Ilsa Lund (Ingrid Bergman) i Rick Blaine (Humphrey Borgart) s'abracen quan ella li diu «Si saberes quànt t'amava, llavors, quànt et seguixc amant» i el que ix Rick Blaine de peu davant de la finestra mirant cap a fòra mentres es fuma un cigarro. Maltby senyala que en eixe punt la película és ambigua i genera dos significats al mateix temps molt clars, pero excloents sobre que és lo que ha ocorregut en eixos tres segons i mig. Hi ha elements per a pensar que han fet l'amor i al mateix temps hi ha elements que diuen que no ho han fet. Pel costat de que han fet l'amor trobem que el pla dura prou temps, que abans del pla l'abraç és molt apassionat, que l'acció posterior de fumar-se un cigarro indica relaixació i la vulgar connotació del pla que és la torre de control com a element fàlic. No obstant també existixen elements codificats que nos indiquen que no han fet l'amor i que el pla és sol temps diegético real. Estos elements són: El llit sense regirar, la conversació és la mateixa i que quan Laszlo (Paul Henreid) es troba en Rick en la pista conversen sobre lo que ha ocorregut eixa nit. Si be, la conversació que mantenen també dona peu a creure que han pogut fer l'amor.

Maltby soluciona el «problema» dient que Casablanca esta confeccionada per a satisfer tant a les ments «inocents», que poden interpretar-la des de la més estricta moral, com a les «sofisticades» que podran construir una llínea alternativa i més atrevida i és que segons el guioniste, el Còdic Hays no només és «culpable» de censurar sino que és «culpable» de crear una codificació excessiva per a lo que es vol representar.

Cites i frases famoses

Moltes de les llínees del guion de Casablanca han quedat gravades en els cinèfils de tot lo món. Entre estes podem contar les següents.

• «Toca-la una atra volta, Sam» («Play it again, Sam», en anglés). Esta és una de les frases més àmpliament associades en la película i, no obstant, es tracta en realitat d'una cita errònea, la qual és en realitat el títul original de la película Somis d'un seductor, de Woody Allen (1972). En Casablanca, estant Ilsa per primera volta en el café, es dona conte de que allí està Sam, el pianiste, i li demana: «Toca-la una volta, Sam, en recort dels vells temps» («Play it onze, Sam, for old claves' sake», en anglés). Llavors ell fingix ignorar-la i ella li ordena: «Toca-la, Sam. Toca A mida que el temps passa» («Play it, Sam. Play As Clave Goes By », en anglés). Més vesprada eixa mateixa nit, en estar Rick i Sam sols, Rick li solicita que la torne a tocar: «Tu la vares tocar per a ella i la pots tocar per a mi» («You played it for her and you ca play it for em», en anglés) i «si ella pot soportar-la, ¡yo també puc! ¡Toca-la!» («If she ca stand it, I ca! Play it!», en anglés).

• «Esta va per tu, nina» («Here's looking at you, kid», en anglés). Es tracta d'una frase que Rick li diu a Ilsa i no es trobava en els guions preliminars. La seua aparició en la película ha segut atribuïda a les lliçons de pòquer que Bogart li donava a Bergman entre pren i pren.

Va ser elegida per experts nortamericans com la quinta frase més memorable en l'història del cine d'aquell país en una enquesta realisada en el 2005 pel American Film Institute.

En total sis frases d'esta película, segons dit Institut, apareixen en les seues llestes com les llínees de cine més citades en Estats Units, moltes més que qualsevol atra película, per eixemple més que Lo que el vent es va dur i El mac de Oz, les quals conten en solament tres frases cada una. Les atres cites que apareixen en les llistes són:

• «Louis, crec que este és el principi d'una gran amistat» («Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship», en anglés), en el lloc 20;
• «Toca-la, Sam. Toca 'A mida que el temps passa'» («Play it, Sam. Play 'As Clave Goes By'», en anglés) en el lloc 28;
• «Capturen als sospitosos de sempre» («Round up the usual suspects», en anglés), en el lloc 32;
• «Sempre nos quedarà París» («We'll always have Paris», en anglés) en el lloc 43;
• «De tots els bars en tots els pobles en tot lo món, ella entra en el meu» («Of all the gin joints in all the towns in all the world, she walks into mine», en anglés) en el lloc 67.

Una atra frase digna de menció seria la de Rick recordant el dia que es varen conéixer en París:

• «Els alemans anaven de gris i tu anaves vestida de blau» («The Germans wore gray. You wore blue», en l'original en anglés).

Intents de censura i errors de doblage en Espanya

El personage principal va lluitar en el costat republicà en la guerra civil espanyola pero en el primer doblage d'Espanya esta referència es va suprimir per la dictadura de Francisco Franco, ya que l'estrena va ser en 1946. Igual passa en la referència al combat en Abissínia contra les tropes fascistes. En doblages posteriors ya es va fer menció a l'activitat de Rick en l'II República i en Abissínia. A este respecto, existixen tres diferents doblages de la película al espanyol d'Espanya: l'original, un atre de 1966 i un atre de 1983. El doblage més conegut està ple d'errors de traducció i provoca, entre atres coses, que es perga la frase «Here's looking at you, kid», que com ya es va mencionar seria considerada a la postre com una de les millors de l'història del cine. També es va censurar una escena en que militars francesos responen cantant La Marsellesa a soldats nazis.

Seqüeles i atres versions

Des del moment en que Casablanca va ser un èxit es va començar a parlar sobre produir una seqüela. De fet es va planejar la producció d'una película anomenada Brazzaville (pel nom de la ciutat a la que el capità Renault recomana a Rick que fuigga en l'escena final de Casablanca), pero esta mai es va realisar. Despuix d'este intent i des de llavors, cap estudi va tornar jamai a considerar sériament la filmació d'una seqüela o d'una nova versió. De fet, el director francés François Truffaut va rebujar l'invitació de crear una nova versió en 1974, citant l'estatus de cult que ya tenia la película entre els estudiants nortamericans com la raó principal de la seua negativa.

La novela A mida que el temps passa (As Clave Goes By, en anglés, usant el mateix títul de la cançó principal de Casablanca), escrita per Michael Walsh en 1998, va ser autorisada per Warner per a usar dit títul. L'obra arranca just a on la película es deté i fins a conte l'història del passat misteriós de Rick en els Estats Units. Siga com anara, el llibre no va alcançar la fama.

Ya abans, David Thomson havia redactat una seqüela no autorisada en la seua novela de 1985 Sospitosos (Suspects, en anglés).

Varen existir també dos series de televisió que es varen emetre durant poc temps i que es basaven en Casablanca. Es tractaven en realitat de precuelas. La primera va ser transmesa per l'ABC de 1955 a 1956 i incloïa entre el seu repartiment a Charles McGraw com Rick i al mateix Marcel Dalio (qui havia interpretat a Emil en la película), pero ara interpretant al capità Renault. Esta série va formar part dels episodis que es varen transmetre en l'espai de la programació titulada Warner Bros. Presents, en 10 programes en una hora de duració cada u.

L'atra série de televisió va ser transmesa breument per la NBC en sol 5 episodis d'una hora de duració en 1983 i incloïa entre els protagonistes a David Soul com Rick, Ray Liotta com Sacha i Scatman Crothers en un paper similar al de Sam.

S'han gravat diverses adaptacions de Casablanca per a la ràdio. Dos de les més difoses varen ser: una, l'adaptació de 30 minuts per al programa The Screen Guild Theater del 26 d'abril de 1943, protagonisada per Bogart, Bergman i Henreid; l'atra va ser la versió d'una hora per al Lux Ràdio Theater del 24 de giner de 1944, que va tindre a Alan Ladd com Rick, Hedy Lamarr com Ilsa i a John Loder com Laszlo.

Atres adaptacions per a radi han segut: la versió de Philip Morris Playhouse del 3 de setembre de 1943 i una versió d'igual duració per a Theater of Romançada del 19 de decembre de 1944, en Dooley Wilson com Sam.

Julius Epstein va intentar dos voltes convertir-la en un musical para Broadway, en 1951 i 1967, pero finalment mai va ser posada en escena. En canvi, l'obra original, Tots vénen al café de Rick (Everybody Menges to Rick's, en anglés), sí va ser produïda en Newport (Estats Units) en agost de 1946 i posteriorment duta a Londres en abril de 1991. A pesar de l'esforç, l'obra no va tindre èxit.

La película va ser coloreada per a la televisió en els anys huitanta, pero el resultat va ser motiu de controvèrsia. Inclusivament, dita versió va estar a la venda, pero solament per breu temps per l'oposició que va alcançar entre els puristes. El fill de Bogart, Stephen, va senyalar que «si vostés van a colorear Casablanca, ¿per qué no li posen braços a la Venus de Milo?»

El Rick's Cafe Americain era un cabaret imaginari, pero, en l'actualitat, el Rick's café en Casablanca, Marroc, existix i està decorat com el de la película.

Errors

La película té varis defectes llògics, dels quals el més notori és sobre les «cartes de trànsit» que permetrien als portadors abandonar el territori de la França de Vichy. No queda clar si Ugarte diu que les cartes han segut firmades pel general de l'eixèrcit francés de la França de Vichy Maxime Weygand o pel general Charres de Gaulle, líder de la França Lliure. Part de la confusió s'origina per la diferència entre lo que està escrit i lo que es diu. L'àudio clarament menciona: «De Gaulle» i els subtítuls en anglés del DVD oficial escriuen: «De Gaulle». Pero la versió francesa escriu «Weygand». Weygand havia segut el delegat general de Vichy per a les colónies norteafricano fins a un més abans de la data en que es produïx la película. En canvi, De Gaulle estava en eixe moment al cap del govern de la França Lliure i era l'enemic del règim de Vichy (que controlava Marroc). De fet, una cort marcial va condenar a De Gaulle el 2 d'agost de 1940 per traïció in absentia i ho va sentenciar a porgar la seua pena en presó. Estant aixina les relacions entre els dos bandos enemics, sembla illògic que una carta firmada per De Gaulle produïra algun benefici. En un cas d'autèntic MacGuffin, les cartes de lliure trànsit varen ser inventades per Joan Allison per a l'obra de teatre original i per això mai es va qüestionar sobre la seua viabilitat en la vida real. És més, inclús en la cinta mateixa, Rick li sugerix a Renault que les cartes no permetrien l'eixida de Ilsa, deixant solament a Laszlo: «La gent ha segut retinguda en Casablanca a pesar dels seus drets llegals».

Aixina mateix, encara que Laszlo assevera que els nazis no poden arrestar-ho degut a que «açò és encara una França no ocupada; qualsevol violació a la neutralitat es proyectaria sobre el capità Renault», Ebert senyala que «no té sentit que ell puga anar caminant per allí lliurement... Haguera segut detingut en quant anara vist». Davant açò, uns atres, com Harmetz, sugerixen que en realitat a sabiendas Strasser li permet a Laszlo moure's lliurement, en l'intenció de que solte els noms dels líders de la Resistència en l'Europa ocupada a canvi de que a Ilsa se li permeta eixir per a Lisboa.

Entre els errors es conta ademés una versió equivocada de la bandera del Marroc francés. Renault afirma que va estar «en ells [els nortamericans] quan “varen ficar la pata” en Berlín en 1918», pero la capital germana no va ser presa en la Primera Guerra Mundial, com tampoc cap tropa alemana uniformada va posar un peu en Casablanca durant la Segona Guerra Mundial.

Són molts els que afirmen que la ciutat descrita era en realitat l'internacional i cosmopolita Tànger.

Va haver també errors de continuïtat inevitables. Per eixemple, en l'escena en la que Rick deixa París a bordo del tren. Allí s'aprecia en claritat que el seu abric s'empapa per la pluja abundant; pero en quant posa un peu sobre el tren súbitamente apareix sec. L'actitut de Curtiz davant estos detalls va ser simple: dia «ho faig anar tan ràpit que ningú es dona conte».

Rumors

Numerosos rumors i històries s'han anat teixint entorn a la cinta.

Es va aplegar a afirmar que el llavors actor Ronald Reagan havia segut elegit originalment per a interpretar el paper de Rick Blaine. Este rumor va nàixer enjorn, durant una de les exhibicions que l'estudi va otorgar a la prensa quan la película estava encara en desenroll, pero per a eixe moment l'estudi ya sabia que Reagan estava compromés en la Força Aérea dels Estats Units i mai va ser pres en conte.

Un atre dels rumors famosos sobre la película és aquell que afirma que els actors no varen saber fins a l'últim dia de filmació cóm terminaria l'història. De fet, l'obra original (que per qüestions tècniques es desenvuelve per complet dins del café) terminava en Rick enviant a Ilsa i a Víctor cap a l'aeroport. Durant l'adaptació del guion es va discutir l'opció de fer morir a Laszlo en Casablanca, lo que haguera permés que Rick i Ilsa volaren junts, pero —com Casey Robinson li escriguera a Hal Wallis previ l'inici de la filmació— el final de l'història «està fet per a que hi haja un gir oportú en el moment en que Rick l'envie en l'avió en Víctor. Llavors aixina, fent això, no solament està resolent el triàngul amorós. Està forçant a la chica a estar a l'altura de l'idealisme de la seua naturalea, obligant-la a carregar en el pes d'un treball que en estos dies és més important que l'amor entre dos persones insignificants». Haguera segut certament impossible presentar una Ilsa que deixara a Laszlo per Rick, puix el Còdic Hays vigent prohibia exhibir a una dòna deixant al seu marit per un atre home. La disputa com tal no era, puix, sobre si Ilsa s'aniria en Laszlo, sino sobre cóm esta solució podia ser presentada en el guion. Aixina que és possible que el rumor es propagara a partir d'una afirmació d'Ingrid Bergman en la que va dir que ella no sabia de quin home tenia que enamorar-se. No obstant, i lloc que el guion es reescriu a lo llarc de tot el rodage, la revisió de Aljean Harmetz conclou que moltes de les escenes clau havien segut ya filmades quan Bergman va fer el comentari, i que ya sabia cóm terminaria la película: per lo tant, la confusió va ser, en tot cas, «emocional» i no «factual».

Estrenes

• Novembre de 1942 en Nova York (Estats Units).
• Giner de 1943 en Los Àngeles (Estats Units).

Vore també

• Les millors películes de tots els temps
• Les llistes del American Film Institute
• Café de Rick
• Película de cult
• As Clave Goes By

Bibliografia

• Casablanca. 75 anys de llegenda, Notorious Edicions, Madrit, novembre de 2017. ISBN 978-84-15606-63-5 Obra monogràfica colectiva, autors: Antonio #Alferes, Ramón Alfonso, Victor Arribes, Guillermo Balmori, Quim Casas, Marque Dona Costa, Lourdes de Orduña, Miguel Ángel Fidalgo, José Luis Garci, Pedro García Cuartango, David Gistau, Luis Herrero, Manuel Hidalgo, Juan Carlos Laviana, Carlos Marañón, Miguel Marías, Fernando Méndez-Leite, Diego Mòles, Andrés Moret, Nativel Preciós, José Antonio Pruneda, Oti Rodríguez Marchant, José Ramón Rubio, Miguel Fernando Ruíz de Villalobos, Adrián Sánchez, Eduardo Torres-Dolça, Joaquín Vallet, Juan Carlos Viscaí,

• Behlmer, Rudy (1985). Inside Warner Bros. (1935-1951), London: Weidenfeld and Nicolson. ISBN 0-297-79242-3.

• Cahill, Marie (1991). Casablanca, Londres: Magna Books. ISBN 1-85422-217-1.
• Casablanca (Two-Disc Special Edition DVD) (1942) (with àudio commentaries by Roger Ebert and Rudy Behlmer and documentary Casablanca 50th Anniversary Special: You Must Remember This, narrated by Lauren Bacall).
• Eco, Umberto (1994). Sonia Maasik - Jack Solomon (eds.) (ed.). Signs of Life in the USA: Readings on Popular Culture for Writers, Bedford Books. ISBN 0-312-25925-5.
• Harmetz, Aljean (1993). Round Up the Usual Suspects: The Making of Casablanca, Warner Books Inc.. ISBN 1-56282-761-8.
• Maltby, Richard (1996). A Brief Romantic Interlude: Dick and Jane go to 3 1/2 Seconds of the Classic Hollywood Cinema, Madison: University of Wisconsin Press.
• Robertson, James C. (1993). The Casablanca Man: The Cinema of Michael Curtiz, Londres: Routledge. ISBN 0-415-06804-5.
• Rosenzweig, Sidney (1982). Casablanca and Other Major Films of Michael Curtiz', Ann Arbor: UMI Research Press. ISBN 0-8357-1304-0.
• Tejero - José de Diego, Juan (2003). Casablanca. Colecció Making Of, T & B Editors.
• «The Official Ingrid Bergman Web Site». The Family of Ingrid Bergman. Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2009. Consultat el 3 d'agost de 2007.
• G. Pérez Sevilla (director general) (1994). Història del Cine prenc V pág. 60, Euroliber S.A.. ISBN 84-7905-262-7.
• Aguilera, Joaquín d'i atres (1982). Història Universal del Cine prenc V pág. 24, Madrit, F. Planeta S.A.. ISBN 84-85753-82-8.
• Ales, Amelia i atres (1984). Gran Història Ilustrada del Cine, tom IV pág. 528, Madrit, Editorial Serpe S.A.. ISBN 84-7291-635-9.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Casablanca.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Casablanca (película) en Viquidites.

• Guion de la película.
  • Text espanyol en PDF.
    • Text original (anglés).
• Plantilla:IMDb títul
• Plantilla:Rotten-tomatoes
• Plantilla:Tcmdb title
• Plantilla:Allmovie title
• Plantilla:Mulle title
• Plantilla:Filmaffinity
• GARCI, José Luis: Casablanca revisitada (1992).
  • Còpia en possibilitat de subtítuls.
• Documental sobre la película, presentació d'ella i coloqui sobre ella en l'emissió del 27 de març de 1995 del programa de La 2 (TVE) ¡Qué gran és el cine!, dirigit per José Luis Garci: el documental, des dels 2 min. i 33 seg. fins als 19 min. i 22 seg.; la presentació, des dels 19 min. i 22 seg. fins als 25 min. i 30 seg.; el coloqui, des dels 27 min. fins a 1 h. i 4 min.
  • Una atra còpia, per parts, i en possibilitat de subtítuls: 1; 2; 3; 4; 5; 6.

• Coloqui sobre la película en el programa de Telemadrid Cine en blanc i negre, dirigit per J. L. Garci.
• Sobre la película, en el programa de TVE Dies de cine.
• Vídeo del periòdic espanyol El Món: Casablanca, els secrets d'una película llegendària.
• Reportage sobre Casablanca.
• Música de la película, en gran part de Max Steiner; es varen amprar també La Marsellesa i As Clave Goes By.
  • Gravació.
    • Suite de la música.
    • Suite de la música, en imàgens de la película.
    • Anàlisis de l'escena de La Marsellesa.