Colp d'Estat en Síria de 1966
El colp d'Estat siri de 1966 va tindre lloc entre el 21 i 23 de febrer d'eixe any i va acabar en el derrocament del Govern de la República Àrap Síria en el país. La jefatura nacional del Partit Baaz Àrap Socialiste va ser apartada del poder per l'unió del comité militar del partit i la jefatura regional, aliança que va encapçalar Salah Jadid.
El colp es va desencadenar per la disputa pel poder entre la vella guàrdia del partit, representada per Michel Aflaq, Salah Bitar, i Munif al-Razzaz, i les fraccions més jóvens que sostenien una posició neobaazista. El 21 de febrer, seguidors de la vella guàrdia en l'Eixèrcit varen ordenar el trasllat dels seus rivals. Dos dies més vesprada, el comité militar, que respalava a les fraccions més jóvens, va realisar un colp durant el que es varen lliurar combats en Alep, Damasc, Deir ez-Zor, i Latakia. A raïl del colp, els fundadors del partit varen abandonar el país i varen passar el restant de les seues vides en l'exili.
El govern de Jadid va ser el més radical de l'història síria. El colp va determinar la ruptura entre les agrupacions regionals síria i iraquí del Partit Baaz i també entre les seues direccions nacionals, lo que va suscitar a la seua volta que molts dels baasistas veterans de Síria passaren a Iraq. Com a conseqüència del colp, durant el govern de Jadid, Síria va mamprendre una campanya de propaganda contra els baasistas iraquí. El Govern de Jadid va ser derrocat pel Moviment Correctivo en 1970, que va entregar el poder a Háfez al-Ásad.
Antecedents
[editar | editar còdic]Consolidació de poder
[editar | editar còdic]Despuix de prendre poder en el colp d'Estat de 1963, cridat oficialment Revolució del 8 de Març, es va desnugar una disputa pel poder entre els nasseristas del Consell Nacional de la Direcció Revolucionària i el Partit Baaz.[1] Els primers tractaven de restablir la República Àrap Unida —l'anterior federació d'Egipte i Síria que havia existit entre 1958 i 1961— segons els plans de Gamal Abdel Nasser; els baasistas, per la seua banda, eren escèptics sobre la conveniència d'establir una nova unió en Nasser, i preferien una federació laxa que permetera al partit governar Síria sense intromissions.[1] Els nasseristas varen organisar grans manifestacions galliponteres en favor de l'unió.[2] El Partit Baaz va tardar en reaccionar, ya que la majoria dels nacionalistes àraps siris no erab seguidors del baasisme, sino del nasserisme i de Nasser en general.[2]
En lloc de tractar de guanyar-se les simpaties de la població, els baasistas es varen centrar en estretir el control de l'Eixèrcit siri.[2] Es va porgar a varis centenars de nasseristas i conservadors, i els mandos principals varen quedar copats per baasistas.[3] La majoria dels nous oficials baasistas provenien del camp o de les classes més desfavorides.[3] Estos varen substituir a l'anterior cos d'oficials, format principalment per elements de les classes miges i altes suní de les ciutats; el nou cos d'oficials d'orige rural es va organisar en grups de familiars entorn als oficials més carismàtics.[3] Este canvi va debilitar l'anterior domini suní de les Forces Armades.[3]
El cost de sofocar les protestes va ser la pèrdua de llegitimitat, i el sorgiment d'Amin al-Hafiz, el primer caudillo militar baasista.[3] La casta tradicional constituïda per les classes altes, que havia perdut el poder per l'acció dels baasistas, es va sentir amenaçada ademés per les mides socialistes d'estos.[3] Per la seua banda, la Germandat Musulmana de Síria, tradicional rival de l'agrupació regional síria, se sentia acossada per la naturalea secular del partit.[3] Aixina mateix, Akram al-Hawrani i els seus seguidors i el Partit Comuniste Siri rebujaven el sistema de partit únic que estava implantant el Baaz.[3]
La majoria dels musulmans suní eren nacionalistes àraps, pero no baasistas, per lo que varen quedar descontents.[3] El partit estava dominat principalment per les minories: alauitas, drusos i islailíes, i gents del camp en general; açò va crear un conflicte urbà-rural que es basava fonamentalment en diferències culturals.[4] El poder del Partit Baaz estava amenaçat pel sentiment urbà hostil al partit: aixina, la raó més provable per la que els baasistas varen conseguir conservar el poder va ser la fragmentació i desorganisació de l'oposició.[4]
Conflicte en els aflaquistas
[editar | editar còdic]L'unitat interna s'havia quebrat despuix del colp de 1963: Michel Aflaq, Salah Bitar i els seus seguidors varen voler posar en pràctica el programa clàssic baasista, que incloïa l'unió laxa en l'Egipte de Nasser, un socialisme moderat, i una dictadura de partit únic que, no obstant, respectara els drets individuals, incloses la llibertat d'expressió i de pensament.[4] Pero els aflaquistas pronte varen perdre influència: en el VI Congrés Nacional del Partit Baaz, el comité militar i els seus partidaris varen establir un nou model de baasisme, molt influenciat pel marxisme-leninisme.[4] Est feya recalcament en la necessitat de portar a terme la «revolució en un país» en lloc de dedicar-se a alcançar l'unitat del món àrap.[4] Ademés, el congrés del partit va aprovar una moció en favor de la realisació de la revolució socialista en Síria.[4] Segons esta variant de socialisme, l'economia quedaria somesa a la planificació estatal i les seues parts crucials i el comerç exterior serien nacionalisats.[4] Els delegats creïen que estes mides acabarien en l'explotació laboral, que el capitalisme desapareixeria, i que en el camp els seus plans entregarien la terra als que la treballaven.[4] Aixina i tot, l'iniciativa privada encara existiria en el comerç minoriste, la construcció, el turisme i en la chicoteta indústria en general.[5] Estos canvis i uns atres varen transformar el Partit Baaz en una formació leninista.[6]
Despuix dels disturbis de Hama de 1964, que també varen tindre lloc en atres ciutats, els radicals varen perdre força i la varen recuperar breument els aflaquistas.[6] Bitar va formar un nou Govern que va detindre el procés de nacionalisacions i va reforçar el respecte als drets civils i a la propietat privada.[6] Aixina i tot, estos canvis de política no varen obtindre el favor suficient entre la població, que va seguir oponent-se majoritàriament al govern baasista.[6] Les classes altes varen continuar retirant les seues inversions i traent la seua capital del país clandestinament: l'únic remei aparent a esta tendència semblava el recomençament de les nacionalisacions.[6] La corrent izquierdista del partit sostenia que mai s'obtindria el respal de la burguesia llevat que se li tornara el control total de l'economia, que ya hi havia detentado anteriorment.[6] Esta disputa pel poder entre els aflaquistas moderats, que dominaven la direcció nacional del Partit Baaz, i els radicals que controlaven la direcció regional síria del partit, va ser la que va originar el colp d'Estat de 1966.[7]
Disputa pel poder
[editar | editar còdic]Abans del aplastamiento dels disturbis de 1964, va esclatar una lluita pel poder en el sí del comité militar entre el ministre de Defensa, Muhammad Umran, i Salah Jadid.[8] Umran, el membre principal del comité, desijava reconciliar-se en els manifestants i posar fi a l'enfrontament en la classe mija, mentres que Jadid creïa que la solució per a salvar la Revolució del 8 de Març era l'ocupació de la coacció i la repressió dels manifestants.[8] Esta va ser la primera desavenència que va sorgir en el comité militar, que va resultar després decisiva.[8] En el beneplàcit d'Háfez al-Ásad, el comité militar va desnugar un violent atac contra els manifestants.[9] Esta decisió va causar la caiguda de Umran.[8] Est va reaccionar revelant el pla del comité militar per a fer-se en el control del partit a la direcció nacional.[8] Quan Aflaq, el secretari general d'esta, va rebre esta informació va ordenar la dissolució de la direcció regional síria.[8] Pero va tindre que rescindir l'orde per la vehement protesta dels militants del partit.[8] Quan un veterà baasista li va preguntar en sorna de quina influència gojava encara el partit en el govern, Aflaq li va respondre que «aproximadament una milèsima de l'un per cent».[8] Les revelacions de Umran a la direcció nacional varen determinar que partira a l'exili i, donada l'impotència de la direcció nacional, el comité militar, per mig del seu control de la direcció regional síria, va mamprendre l'atac a la burguesia i va posar en marcha un pla de nacionalisacions que va estendre el control de l'Estat a les plantes de generació d'electricitat, a la distribució de petròleu, al procés de desmotar el cotó, i entorn al setanta per cent del comerç exterior.[10]
Despuix de la caiguda de Umran, va continuar la disputa pel control del partit entre la direcció nacional i el comité militar.[11] Encara que la direcció va invocar el reglament del partit per a opondre's al comité militar, des del principi de la disputa va ser palmario que l'iniciativa la duya est.[11] El motiu de l'èxit del comité militar va ser la seua aliança en els regionalistes, un grup d'agrupacions que havien desobedit l'orde de Aflaq de 1958 de dissoldre l'agrupació regional síria.[11] Els regionalistes detestaven a Aflaq i s'oponien a que es mantinguera al front del partit.[11] Assad els va cridar les «verdaderes cèlules del partit».[11]
La lluita pel poder entre el comité militar i els regionalistes per un costat i la direcció nacional per l'atre es va disputar en el sí del partit. Els primers varen conseguir revertir la situació en est.[12] En el II Congrés Regional (celebrat en març de 1965) es va aprovar que el secretari regional de la direcció anara cap de l'Estat i que la direcció regional designara al primer ministre, al gabinet, al cap de l'Estat Major i als principals caps militars.[12] Este canvi va reduir els poders de la direcció nacional, que a partir de llavors va tindre escassa influència en els assunts interns siris.[12] En el VIII Congrés Nacional (abril de 1965) Aflaq havia planejat atacar al comité militar i als regionalistes, pero companyers de la direcció nacional li varen convéncer per a desistir, entre ells el libanés, Jibran Majdalani, i el saudí, Ali Ghannam, perque temien que poguera desencadenar el apartamiento de la direcció civil del partit, com havia ocorregut en l'agrupació regional iraquí.[12] Per esta decisió, Aflaq va perdre la Secretaria General i la va obtindre Munif al-Razzaz.[12] Al-Razzaz era un jordà naixcut en Síria que no estava suficientment aveat en els entrevills del partit com per a resoldre la crisis, encara que durant el seu mandat va haver vàries reunions entre les direccions nacional i regional.[12] Poc en acabant de que Aflaq perguera el seu càrrec, Hafiz, el secretari de la direcció regional, va passar a recolzar a direcció nacional.[12] Encara que este era de iure el principal dirigent de Síria (era secretari de la direcció regional, president del Consell Presidencial, primer ministre i comandant en cap de les Forces Armades), en realitat era el seu vicesecretari, Jadid, el que detentaba el poder.[13]
Vore també
[editar | editar còdic]- Crisis síria de 1957
- Colp d'Estat de 1963 en Síria, cridat oficialment la «Revolució del 8 de març».
- Moviment correctivo
- Guerra civil síria
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Hinnebusch, 2001, p. 44.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Hinnebusch, 2001, pp. 44-45.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Hinnebusch, 2001, p. 45.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Hinnebusch, 2001, p. 46.
- ↑ Hinnebusch, 2001, pp. 46-47.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Hinnebusch, 2001, p. 47.
- ↑ Hinnebusch, 2001, pp. 47-48.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Seale, 1990, p. 96.
- ↑ Seale, 1990, p. 95.
- ↑ Seale, 1990, pp. 96-97.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Seale, 1990, p. 97.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Seale, 1990, p. 99.
- ↑ Seale, 1990, pp. 99-100.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Golpe de Estado en Siria de 1966» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.