Socialisme àrap

Símbol del Partit Baaz Àrap Socialiste, principal formació ideòloga i defensora del socialisme àrap.

El socialisme àrap (àrap الاشتراكية العربية) és una ideologia política basada en una combinació de panarabisme i socialisme. La seua influència intelectual i política va aplegar a la seua cenit durant la década de 1950 i 1960, quan va constituir la base ideològica del Partit Baaz Àrap Socialiste i, en menor grau, del moviment de Gamal Abdel Nasser en Egipte. El concepte de socialisme àrap no deu ser confòs en la tradició molt més àmplia de pensament socialiste en el món àrap, que va precedir al socialisme àrap en 50 anys. El socialisme àrap va aplegar a implementar-se principalment en Egipte, Argèlia, Síria, Líbia, Iraq, Yemen del Sur i en alguna mida en els Territoris Palestins quan governava Fatah, encara que dits moviments han segut variopintos.

Usualment el socialisme àrap es troba enfrontat al fonamentalisme islàmic promogut per partits com Hezbolá en Líban, Hamás en Palestina (encara que dita organisació ha sofrit molts canvis que potser farien dubtosa esta afirmació actualment) i a les monarquies, algunes d'elles absolutistas, presents fins a l'actualitat en alguns països islàmics com és el cas d'Aràbia Saudita, Kuwait i els Emirats Àraps Units de la Península aràbiga. Sol estar enfrontat també als Germans Musulmans pel seu llaïcisme. Tant pels seus ideals panarabistas com per conflictes d'interessos i polítics està enfrontat tant al sionisme i al Estat d'Israel com a les potències del Món Occidental.

Context històric

El llastre del colonialisme

La colonisació europea en Orient Mig va deixar profundes seqüeles en la societat i en l'economia. L'economia de les colónies va ser adaptada a les necessitats de la metròpoli. Es va produir una explotació dels recursos naturals i matèries primeres. L'acció industrializadora va ser prohibida en la finalitat de mantindre formes atrassades d'activitat econòmica. Ademés d'això, qualsevol innovació o alvanç pedagògic o cultural era hostilisat. Per una atra part els moviments nacionalistes i anticolonialista varen ser durament reprimits, en la colaboració de les èlits autòctones i favorint les rivalitats locals. Tots estos canvis es varen produir sense tindre en conte les característiques de la població oriunda, per lo que varen donar lloc a canvis importants de manera abrupta, en alterar-se les estructures tradicionals. D'esta forma, despuix de la seua independència política els països àraps mantindran una dependència econòmica, tècnica i cultural casi total sobre les antigues metròpolis.

Frut d'estes alteracions, despuix de la Segona Guerra Mundial es va produir una enorme explosió demogràfica, que va alterar i seguix alterant l'equilibri de la població mundial. Prova d'això és que hui en dia El Caire és una megalópolis que supera els 20 millons de habitants, quan la població total d'Egipte no aplegava als 12 millons en 1907. Este enorme creiximent demogràfic es deu a la reducció de la mortalitat, especialment en l'infància, junt a una natalitat molt alta a lo llarc de el XX. El resultat ha segut un creiximent de la població superior a l'aument de la riquea del país, en la seua conseqüència sobre l'aument de la pobrea i la desocupació.

Guerra Freda

Mapa del món en 1980, durant la Guerra Freda. En tons de roig els aliats de l'URSS i atres països comunistes, i en tons de blau l'OTAN i els seus aliats capitalistes. Argèlia, Líbia, Síria, Iraq i Yemen del Sur estaven en l'òrbita soviètica. Egipte apareix com no alineat.

La Guerra Freda va supondre un repartiment del món entre les dos superpotencia de l'época: els Estats Units i l'Unió Soviètica. Abdós països representaven dos models socials, polítics i econòmics oposts. Les armes nuclears que disponien implicarien la seua mútua destrucció en un choc directe, per lo que el món sancer va sofrir la pugna entre dos colossos.

L'alliniació a cada u dels dos blocs dels països europeus i, en menor grau, americans, estava definida pels acorts de finalisació de la Segona Guerra Mundial i acorts implícits en el sí de l'ONU.

Mentres que tant en el bloc capitaliste com en el comuniste es va reprimir qualsevol intent d'alterar la situació establida (Grècia i Itàlia; Hongria i Checoslovàquia respectivament), el Tercer Món es va convertir en un escenari fonamental en el choc indirecte entre les dos superpotencia. Dins d'este gran grup de països independents jóvens pero basats en cultures i civilisacions antigues, els països islàmics, i especialment els països àraps de la regió d'Orient Mig, centraven en sí els majors esforços d'abdós blocs.

El Tercer Món va a estar marcat per l'inestabilitat social i política, traduïda en la lluita per la descolonización, processos revolucionaris, colps d'Estat i guerres civils, en les quals als factors ideològics (capitalisme i comunisme) cal sumar-los els ètnic-religiosos, que venien arrastrant-se des de sigles arrere. Entre ells cal senyalar en el món islàmic: cristians i musulmans; musulmans chiïtes i musulmans suní; àraps i bereberes; turcs i kurdo; musulmans moderats i musulmans radicals; la presència de minories com els drusos, etc.

En molts casos, les fronteres varen ser traçades de manera arbitrària i artificial per les potències colonials durant el XIX o en el desmembramiento del Imperi otomà despuix de la Primera Guerra Mundial.

Molts d'estos nous Estats englobaven grups tribals històricament rivals entre sí, per lo que líders com Gadafi es varen vore obligats a pactar en ells per a mantindre el poder.

La creació del Estat d'Israel en 1948, en la consegüent neteja ètnica de palestins, va contribuir a agravar una situació ya de per sí tensa. Açò arrastraria a les diverses guerres contra Israel (1948, 1967, 1973) per a lliberar Palestina per les nacions àraps, responent al sentiment de fraternitat que unix als musulmans.

Per una atra part, l'importància geoestratégica d'Orient Mig (creuament de camins entre Europa, Àfrica i Àsia) i el control del petròleu (la regió posseïx les majors riquees petroleres del món) són raons clau per a entendre les lluites entre abdós superpotencia en la regió.

En el joc d'aliances, la prioritat d'abdós superpotencia era guanyar nous aliats tenint en conte la llògica de suma zero: una victòria d'un dels blocs sempre era una derrota per a l'atre.

Aspectes ideològics

El terme de socialisme àrap va ser falcat per Michel Aflaq, un dels fundadors del Partit Baaz, per a distinguir la seua ideologia socialista "àrap" del socialisme purament marxiste i d'atres tipos de socialisme desenrollats en Europa o en atres països no occidentals (China, URSS, etc.), i per a destacar la seua autenticitat i originalitat aplicable als pobles àraps. Per a Aflaq, el socialisme àrap era una conseqüència necessària de la busca de l'unitat i llibertat àrap, puix entenia que solament un sistema socialiste de propietat i desenroll econòmic podria superar el retart social i econòmic dels pobles àraps; este retart era considerat com una herència negativa del colonialisme, el qual a la seua volta era vist com un producte del capitalisme europeu.

Al mateix temps, les tesis de Aflaq rebujaven en força el marxisme ortodox i les seues derivació, qüestionant tesis com l'interpretació leninista establida com a ideologia oficial de l'URSS, i abandonant conceptes marxistes com la de dictadura del proletariat, puix Aflaq considerava que els fonaments d'este "marxisme clàssic" eren materialistes, internacionalistas i promovien l'ateisme aixina com la lluita de classes, per la qual cosa esta classe de marxisme era impossible d'aplicar a la situació àrap.

Esta posició es deu a que en l'Islam lo colectiu primera sobre lo individual. La mesquita no és simplement un centre religiós, constituïx també el núcleu de les relacions socials dins d'una comunitat de creents puix no n'hi ha prou en ser "un bon musulmà", també és important semblar-ho davant el restant de la colectivitat. Les regles del Corán comprenen tots els aspectes de la vida personal del creent, i de fet, les idees del lliure albir i l'individualisme, presents en major o menor mida en el pensament occidental, no es contemplen en l'Islam.

Mentres el socialisme àrap abraçava gran part del programa econòmic i social del marxisme d'acort en els comunistes "ortodoxos", els seus divergents fonaments intelectuals i espirituals varen impondre alguns llímits al seu potencial revolucionari: aixina, la propietat dels mijos de producció seria nacionalisada, pero sense qüestionar valors tradicionals àraps com la propietat privada i els drets d'herència.

De la mateixa manera, les estructures socials que el marxisme-leninisme condenava com "primitives" com el feudalisme, el nomadisme, el tribalisme i el faccionalisme religiós serien certament superades, pero jamai permetent que això tallara els llaços interpersonals que constituïen l'unitat de la societat àrap tradicional, de modo que la coexistència de clans familiars -com a unitats socials- no podria prohibir-se. Inclusivament l'importància de l'Islam i de la Sharia es varen mantindre, sense ser jamai desafiades pels líders del socialisme àrap en tant constituïen costums que havien configurat gran part de l'identitat cultural de les seues societats: a diferència de lo practicat per l'URSS en les seues regions musulmanes d'Àsia Central, les prohibicions islàmiques contra l'alcohol serien respectades aixina com l'influència decisiva dels pares sobre el matrimoni dels seus fills.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Socialisme|20px|Vore el portal sobre Socialisme]] Portal:Socialisme. Contingut relacionat en Socialisme.

Bibliografia

• Gresh Alain i Vidal, Dominique; 100 claus per a comprendre Orient Pròxim
• Rogan, Eugene; Els àraps
• Hobsbawm, Eric; Història del sigle XX
• Horrie, Chris i Chippindale, Peter; ¿Qué és l'islam?
• Maalouf, Amin; El desajust del món. Quan nostres civilisacions s'agoten
• Azcona, José Manuel; Història del món actual
• Revista “Li monde diplomatique”
• Revista “El vell talp”
• Revista “Foreign Policy”