Territoris Palestins

La regió en relació en el món.

Territoris Palestins és una de les denominacions que rep el territori format per les regions de Cisjordània (5655 km² de superfície terrestre i 220 km² del mar Morta) i la Franja de Gaza (365 km²). Este terme és particularment usat en major mida en Israel i en certa mida en Estats Units, mentres que en atres països en general se solen usar els térmens d'Estat de Palestina o senzillament Palestina.

Les terres que conformen els Territoris Palestins formaven part del mandat britànic de Palestina, format en 1920 com a part de la partició de l'Imperi otomà. Varen ser destinades pel Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina de 1947 a constituir un Estat àrap al costat de l'Estat judeu. Despuix de la guerra àrap-israelita de 1948, varen ser conquistades, ocupades militarment i administrades en conseqüència per Jordània i Egipte respectivament, i per Israel des de 1967 com a resultat de la seua victòria en la guerra dels Sis Dies. Com a conseqüència dels Acorts de Camp David, el govern israelita va crear en 1981 l'Administració Civil per a ocupar-se de les totes les funcions burocràtiques dins dels territoris conquistats en 1967. En 1994, conforme als acorts d'Oslo entre l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP) i el Govern d'Israel, es va crear l'Autoritat Nacional Palestina, la qual va ser designada per a controlar tant la seguritat com l'administració civil en les àrees urbanes dels territoris i l'administració civil en les àrees rurals. En 2005 Israel es va retirar de la Franja de Gaza i, com a conseqüència, l'administració de dit territori va passar de facto a Hamás.

Esta denominació pot referir-se als territoris governats per l'Autoritat Nacional Palestina (ANP),^{cita requerida} pero també pot incloure tot el territori de la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Este. La denominació no inclou els Alts del Golán (ocupats hui per Israel, pero que pertanyen a Síria), ni les Granges de Shebaa (reclamades per Líban i Síria), ni la península del Sinaí, conquistada per Israel en 1967 i tornada a Egipte en 1979 despuix del Tractat de pau egipcíac-israelita.

Eixos territoris podrien constituir-se en un futur Estat independent de Palestina. La ANP reivindica Jerusalem Oriental com la seua capital, per estar situada en els territoris ocupats per Israel des de 1967. En ser exclosa dels acorts d'Oslo, va dur a l'ANP a situar els ministeris i òrguens de govern en Ramala, pròxima a Jerusalem, i en Gaza.

Des del 29 de novembre de 2012, Palestina és un Estat observador no membre de la ONU. No obstant, els territoris definits com zona C pels Acorts d'Oslo (actualment, i com a conseqüència del Memorandum de Wye River, el 60% de Cisjordània, aproximadament; encara que originàriament, en els Acorts d'Oslo era el 72-74%) seguixen baix completa ocupació d'Israel i governats per l'Administració Civil israelita mentres que l'Autoritat Nacional Palestina té ple control sobre la zona A (no més del 18% de Cisjordània, aproximadament).

Terminologia

Territoris Palestins Ocupats

Artícul principal → Territoris ocupats per Israel.

El gros dels Estats membres de l'ONU considera que estos territoris estan baix un règim d'ocupació militar. Per això, la ONU els denomina en el terme «Territoris Palestins Ocupats» (en anglés Occupied Palestinian Territories - OPT); ya en 1967, la resolució 242 del Consell de Seguritat, aprovada per unanimitat, demanava el «Retir de les forces armades israelites dels territoris que varen ocupar durant el recent conflicte», i la «terminació de totes les situacions de beligerància o alegacions de la seua existència, i respecte i reconeiximent de la sobirania, integritat territorial i independència política de tots els Estats de la zona i del seu dret a viure en pau dins de fronteres segures i reconegudes i lliures d'amenaça o actes de força». Segons el criteri de Nacions Unides, este terme designa una única entitat política, composta per dos territoris físicament separats (Franja de Gaza i Cisjordània) i dels que Israel deurà retirar-se baix un tractat de pau que garantise també la seua seguritat i el «dret a viure en pau baixe unes fronteres segures». El tractat de pau entre Israel i Jordània de 26 d'octubre de 1994 també parla de «govern militar israelita», referint-se a Cisjordània. Lo mateixa diu el paràgraf 78 de l'opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre el mur de seguritat de 9 de juliol de 2004, en el que Israel és definida com «Potencia ocupant». Per a la CIJ, la creació de l'Autoritat Nacional Palestina no ha modificat la situació d'ocupació per part d'Israel.

En 2005, Israel va desmantellar unilateralment els seus assentaments en la Franja de Gaza, en una decisió sense precedents anomenada Pla de retirada unilateral israelita o «Pla de desconexió», per lo que el terme no reflectiria tota la realitat dels territoris.^{cita requerida} No obstant, Israel es va reservar el dret a efectuar operacions antiterroristes, com varen ser per eixemple els bombardejos aéreus i incursions terrestres de l'estiu de 2006 (Operació Pluja d'Estiu) i de l'hivern 2008-2009 (Operació Plome Fos), i els bombardejos des de mar i aire de novembre de 2012 (Operació Pilar Defensiu), en represàlia per atacs terroristes. Ademés, Israel seguix controlant el moviment de mercaderies i persones en les fronteres i dins dels territoris, mantenint un bloqueig que està considerat per Amnistía Internacional com un castic colectiu a tota la població de la Franja de Gaza.

El 23 de decembre de 2016 el Consell de Seguritat de la ONU va aprovar la Resolució 2334 reafirmant «que l'establiment d'assentaments per part d'Israel en el territori palestí ocupat des de 1967, inclosa Jerusalem Oriental, no té validea llegal» i «expressant greu preocupació pel fet de que la continuació de les activitats d'assentament israelites estan posant en perill la viabilitat de la solució biestatal basada en les fronteres de 1967».

El terme «Territoris Palestins Ocupats» incidix en l'ocupació militar i l'administració israelita de Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Este des de 1967.

En 2024, la Cort Internacional de Justícia va declarar que el control eixercit per Israel en els territoris palestins ocupats ―Cisjordània, Gaza i Jerusalem Este― viola les lleis internacionals, instant al govern israelita a cessar l'activitat colonizadora, aixina com a reparar el dany causat per l'ocupació. En setembre de 2024, l'Assamblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució no vinculant redactada per la delegació palestina que exigix a Israel que pose fi a «la seua presència illegal en el territori palestí ocupat» en un determini de 12 mesos. La resolució va ser aprovada per 124 vots a favor i 14 en contra, inclós Israel, i 43 abstencions. L'embaixador palestí va calificar la votació com un punt d'inflexió «en la nostra lluita per la llibertat i la justícia», mentres que el seu homòlec israelita la va calificar com a «terrorisme diplomàtic».

Territoris disputats

Per la seua banda, Israel els denomina «territoris en disputa», puix l'estatus final d'eixos territoris aixina com les seues fronteres definitives, segons diverses resolucions de la ONU^{cita requerida} i la Full de ruta, deurà ser decidit en un acort entre abdós parts en conflicte. El punt de vista israelita considera que l'expressió «territori ocupat» condiciona el debat, no s'ampra en casos anàlecs (com el Sàhara Occidental, el Nort de Chipre, Tibet, l'illa de Zubarah o les Illes Kuriles) i no es adecua al dret internacional (a on eixa expressió es llimita a territoris que hagen contat en sobirania prèvia). En eixa definició de «territoris en disputa», Israel exclou els principals assentaments construïts en Cisjordània i Jerusalem Oriental, ya que són considerats per Israel com partix integrant del seu territori nacional, encara que dites anexió no són reconegudes com a llegítimes per la ONU, d'acort en la Resolució 2334 del seu Consell de Seguritat. Cal tindre present que Israel solament ha delimitat per mig de tractats bilaterals les seues fronteres en Egipte (1979) i Jordània (1994), permaneixent els restants llímits indefinits.

Atres denominacions

Encara que des dels mijos de comunicació se solen utilisar els térmens «Territoris Palestins», «Territoris Ocupats», o simplement «Palestina» com si foren sinònims, convé aclarir lo següent:

Territoris Ocupats

És un terme confús ya que, usat en el context de la regió, pot referir-se a dos realitats territorials distintes: els Territoris Palestins, o be els territoris ocupats per Israel durant la guerra dels Sis Dies de 1967. La confusió es deu a que en el transcurs d'esta guerra Israel no solament va conquistar els Territoris Palestins, sino que també va conquistar la península del Sinaí, Jerusalem Oriental i els Alts del Golán, els quals incorporaria a l'administració israelita en 1981, sent una extensió territorial reivindicada per Síria, llevat les granges de Shebaa que són reivindicades pel Líban.

Palestina

El terme de Palestina pot referir-se a dos realitats històriques:

• En anterioritat al pla de partició de Palestina que prevea la creació d'un estat judeu i d'un estat àrap palestí, ha designat una regió geogràfica sense llímits precisos, coneguda també com Terra Santa, com a província del Imperi otomà i finalment com Protectorat britànic, i que incloïa ademés dels Territoris Palestins, l'espai que actualment ocupa l'Estat d'Israel i Jordània. Per últim, sectors extremistes àraps criden Palestina també al territori de l'actual Estat d'Israel, ademés de la Franja de Gaza i Cisjordània.

• Des de finals de el XX, numerosos països i organismes internacionals designen als territoris palestins com «Palestina», en referència a l'Estat independent reivindicat per la OLP en la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Este. De fet, des del 15 de decembre de 1988 la ONU utilisa el terme «Palestina» en lloc de «Organisació per a la Lliberació de Palestina» (OLP) en la seua organisació, les seues agències i els seus organismes afiliats, i des del 29 de novembre de 2012 ha admés a «Palestina» com a Estat observador no membre. Per un atre costat, les representacions diplomàtiques de l'Autoritat Nacional Palestina acreditades en l'estranger es coneixen com a embaixades i missions diplomàtiques «de Palestina», i no «dels territoris palestins».

Territoris Lliberats

Este terme és utilisat per alguns sectors nacionalistes d'Israel per a referir-se als territoris que varen ser conquistats per este país durant la guerra dels Sis Dies de 1967. Dits sectors creuen que els territoris de Judea i Samaria i, en menor mida, Gaza són part integral de l'Estat d'Israel per raons històriques, morals i religioses, i deurien ser anexats pel mateix.

Història

Mandat britànic de Palestina

Artícul principal → Mandat britànic de Palestina.

Despuix de la derrota del Imperi otomà en la Primera Guerra Mundial, la Societat de les Nacions va otorgar el mandat sobre la regió de Palestina al Regne Unit, en la Conferència de Sant Rem (1920), celebrada en Itàlia. El territori a administrar incloïa tot lo que és actualment Israel, Cisjordània en Jerusalem Este, la Franja de Gaza i Jordània.

En 1943, un 6% de la superfície del Mandat britànic (que incloïa a l'actual Jordània), aproximadament 1.514.000 dunams, era propietat judeua. En 1945, el Yishuv contava en 579.000 habitants, el 31,5% de la població palestina, «un chicotet pero sòlit cuasi-estat». En 1946, la major part del Mandat Britànic de Palestina (uns 90.000 quilómetros quadrats a l'est del riu Jordán, el 77% del territori total de la regió) va ser destinada a la creació de l'entitat àrap de Transjordania. El 29 de novembre de 1947 la ONU va aprovar en la seua resolució 181/11 el Pla de partició de Palestina, que proponia la seua divisió en dos Estats, un d'àrap i un atre judeu, otorgant aproximadament la mitat de la terra a cada u, i un règim internacional autònom per a la ciutat de Jerusalem, baixe l'autoritat de les Nacions Unides. A la comunitat judeua, en al voltant d'un 30% de la població, li adjudicava el 55% del territori (si ben el 45% corresponia al desert del Néguev), i a l'àrap, en el 67% de la població, el 45% restant. La divisió establia dos Estats trossejats en porcions a penes unides: sense homogeneïtat territorial i en el cas judeu en el 50% de població àrap, va deixar disconformes a abdós parts. No obstant, en opinió de Fraser (2004) «l'opinió del sionisme des de 1937 sobre la partició no havia segut consistent, alguns veent la partició com l'única forma de conseguir la construcció del seu Estat, uns atres considerant-la una traïció al somi sioniste». En qualsevol cas, els judeus varen acceptar el pla i els àraps ho varen rebujar de pla.

Guerra àrap israelita de 1948

En 1948 va finalisar el Mandat britànic, i immediatament despuix David Ben-Gurión va proclamar l'Estat d'Israel en el territori assignat per la ONU un any abans, en l'oposició àrap a dit Pla. Segons Martin Gilbert, David Ben-Gurión va dir a Auni Abdul Hadi, polític àrap anterior a 1948:

El nostre objectiu final és l'independència del poble judeu en Palestina, en abdós costats del Jordán, no com una minoria sino com una comunitat de varis millons. En la meua opinió, és possible crear en un periodo de quaranta anys, si s'inclou Transjordania, una comunitat de quatre millons de judeus ademés de la comunitat àrap de dos millons.

Martin Gilbert

Els cinc Estats àraps veïns (Líban, Síria, Jordània, Iraq i Egipte) varen apostar per la destrucció del novell Estat judeu i ho varen invadir el dia següent de la seua proclamació, lo que va desembocar en la primera guerra àrap-israelita. En la guerra intermitent que va tindre lloc durant els següents 15 mesos (en vàries treues promogudes per la ONU), Israel va adquirir un 26% adicional del territori de l'antic Mandat, mentres que Transjordania i Egipte varen ocupar la partix restant destinada per la ONU a l'Estat àrap-palestí: Egipte va ocupar i va administrar Gaza, mentres que Transjordania va ocupar i després es anexionó Cisjordània i Jerusalem Este, canviant la denominació del país a la de Jordània. En 1949 es va alcançar un armistici entre Israel i els països àraps plasmat en la Llínea Verda, i que va ser acceptat per la comunitat internacional.

Despuix de la guerra, el territori àrap inicialment previst per la ONU es va vore reduït a menys de la mitat. Va minvar d'11.800 km² a a penes 5.400 km², mentres Israel va acréixer el seu territori d'un àrea de 14.500 km² a un àrea territorial de 20.850 km².

L'expulsió i fugida dels palestins en 1948 va ser, en proporció de la població afectada, una de les majors migracions forçades en l'història moderna d'Orient Mig. Va afectar a aproximadament el 53% de la població àrap de Palestina i al 82% dels àraps que residien en la part de Palestina que es va convertir en Israel. La guerra va provocar mils de desplaçats en abdós sentits: entre 600.000 i 800.000 àraps de la zona israelita varen ser obligats a desplaçar-se a les veïnes Gaza i Cisjordània, i també a atres països àraps més alluntats, donant orige al problema dels refugiats palestins, que encara hui perdura. Les Nacions Unides donen com a sifra oficial 726.000 persones, encara que segons la terminologia de la pròpia ONU, solament un terç són tècnicament refugiats; el restant, els que es varen instalar en Gaza i Cisjordània, són desplaçats dins del propi país.

En la zona israelita varen quedar 100 000 àraps, que varen adquirir la nacionalitat israelita. En forma paralela, les comunitats judeues que habitaven en països àraps (moltes des d'abans que eixes terres foren arabizadas i islamisades), es varen vore obligades a emigrar en els anys següents. Solament durant la década de 1950, 608.200 judeus orientals, una sifra equivalent a la de refugiats palestins, varen fugir o varen ser expulsats de territoris àraps i es varen refugiar en Israel, a on varen obtindre la ciutadania israelita gràcies a la denominada Llei de la Tornada; atres 290.800 refugiats judeus es varen establir en França o en els Estats Units (vore èxodo judeu de països àraps).

Creació de la OLP

En 1964 es funda en Jerusalem l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP), que des de 1969 seria controlada per l'organisació Al Fatah, dirigida per Yasir Arafat. En els seus estatuts fundacionals, en l'artícul 24, la OLP va declarar no reclamar sobirania alguna sobre el territori de Cisjordània, "pertanyent al regne Hachemita de Jordània" i la Franja de Gaza. Postura que canvia radicalment en els plantejaments posteriors a l'ocupació israelita de 1967. Fins a llavors, els àraps no es dien a sí mateixos palestins, sino jordans o àraps, i va anar el naiximent de l'OLP el que va desembocar en la reivindicació d'una Nació Palestina sobirana (en 1956, Ahmed Shukeiri, futur president de la OLP, afirmava «que Palestina no és més que Síria del sur».). En 1974, la OLP seria reconeguda per l'Assamblea General de les Nacions Unides com la representant del poble àrap palestí.

Alguns palestins es definien com a part d'una gran nació panárabe, adherint-se a l'ideologia baazista. En eixe sentit, en 1977 Zuheir Mohsen, líder de la facció pro síria de la OLP as-Saiqa, fundada pel partit Baaz, i destacat membre del partit Baaz en Síria, va comentar en una entrevista al periòdic neerlandés Trouw:

No existix un poble palestí. La creació d'un estat palestí és un mig a favor de la continuïtat de la nostra lluita contra Israel i a favor de l'unitat àrap... Pero en realitat no existix cap diferència entre els jordans i els palestins, els siris i els libanesos. Tots nosatres formem part del poble àrap. Solament per raons polítiques i tàctiques parlem de l'existència d'una identitat palestina, ya que està en l'interés nacional dels àraps l'opondre al sionisme una existència separada dels jordans. Per raons tàctiques, Jordània que és un estat en fronteres fixes, no pot reclamar a Haifa i Jaffa. Yo com a palestí, pel contrari, puc reclamar Haifa, Jaffa, Beersheba i Jerusalem. Pero en quant s'hagen restablit els nostres drets per la totalitat de Palestina, no esperarem un minut més per a l'unificació de Jordània i Palestina.

En esta terra vivien àraps que majorment provenien de Síria i Jordània, pero també judeus. En este sentit, també els judeus són palestins. Per això en el seu temps la primera ministra Golda Meir va dir: "Yo també soc palestina."

També va ser Golda Meir qui va dir: "Només podrem tindre pau en els àraps, quan estos amen més als seus fills de lo que nos odien a nosatres."

Guerra dels Sis Dies

Mapa de la regió (2004).

Mur de Cisjordània, un de les fites de l'ocupació israelita.

Durant la guerra dels Sis Dies, en 1967, Israel conquista la Franja de Gaza a Egipte, i Cisjordània i Jerusalem Este a Jordània, que prèviament hi havia anexionado este territori (sent reconeguda l'anexió per Pakistan i el Regne Unit), junt en els territoris siris dels Alts del Golán i la península egipcíaca del Sinaí.

Egipte va renunciar a les seues demandes sobre la Franja de Gaza en 1979, mentres que Jordània va fer lo propi en Cisjordània en 1988. Com a resultat, un tractat de pau es va firmar el 26 de març de 1979 entre Egipte i Israel, i un tractat de pau israelita-jordà es va concloure el 26 d'octubre de 1994. Sent estos dos països els primers en firmar la pau en el seu veí i reconeixent a Israel com a país sobirà.

Des de 1967 Cisjordània i la Franja de Gaza es troben baix ocupació militar israelita, despuix de la guerra dels Sis Dies, mentres que Jerusalem Este va ser anexada per Israel al mateix temps que reunificaba tota la ciutat proclamant-la capital indivisible de l'Estat d'Israel per mig de la Llei de Jerusalem.

Proclamació de l'Estat de Palestina i processos de pau

Artícul principal → Història de l'Estat de Palestina.

El 15 de novembre de 1988, Yasser Arafat, líder de la OLP, va portar a terme la declaració d'independència del Estat de Palestina, en un acte que es va considerar simbòlic per no eixercir control la seua organisació sobre cap territori.

En 1991, en la Conferència de Pau de Madrit, varen començar les negociacions de pau que deurien haver culminat en la creació d'un estat àrap en la Franja de Gaza i part de Cisjordània. Les negociacions varen dur als Acorts d'Oslo de 1993, a partir dels quals Israel va començar una llenta retirada dels territoris ocupats, bàsicament dels centres de població, transferint la responsabilitat a l'Autoritat Palestina.

El llent alvanç del procés de pau es va vore frenat en l'any 2000, en l'eclosió de la segona Intifada, just en el moment en que les posicions negociadores d'Israel havien alcançat el seu màxim històric. En els mijos israelites predomina la versió que atribuïx el començ d'esta Intifada a la negativa del líder palestí, Yasir Arafat, d'acceptar la proposta del primer ministre israelita, Ehud Barak, que oferia el 95% dels territoris en disputa, encara que les fonts palestines i els analistes dels mijos de comunicació internacionals varen atribuir l'orige del tumult a que Ariel Sharón, junt a centenars de policies, visitara la zona exterior de la Cúpula de la Roca i la mesquita del-Aqsa de Jerusalem, alguna cosa que va ser considerat pels palestins com una provocació (pese a haver segut acceptada pel cap de seguritat palestina en Cisjordània, Jibril Rajub). Una comissió internacional gestionada per la ONU i encarregada per les parts, la Comissió Mitchell, va determinar que «la visita de Sharón no va causar la Intifada Al Aqsa». En l'any 2005 el govern d'Israel va promoure la retirada del seu eixèrcit i el desestage de huit mil israelites despuix de desmantellar totes les colónies judeues de la Franja de Gaza i quatre de Cisjordània, mida coneguda com el Pla de retirada unilateral israelita i que es va completar en setembre de 2005.

En decembre de l'any 2017, Donald Trump va proclamar la ciutat de Jerusalem com a capital d'Israel, provocant aixina nous conflictes en la zona. Casi cap país del món va recolzar la mida presa per Trump, ya que açò solament serviria per a aumentar les tensions i danyar el procés de pau.

Organisació polític-administrativa

Artícul principal → Autoritat Nacional Palestina.

Situació dels Territoris Palestins en 2007.

Com a resultat dels Acorts d'Oslo firmats entre l'Estat d'Israel i l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP), es va establir en l'any 1994 l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Esta entitat jurídic-política va ser dissenyada com una autonomia transitòria, l'estatus final de la qual devia haver-se concretat en el transcurs dels següents cinc anys, com a resultat de les negociacions de pau entre les dos parts.

Segons els Acorts d'Oslo, l'Autoritat Nacional Palestina tenia per missió eixercir el control sobre la seguritat interior i els assunts civils de les zones urbanes dels Territoris Palestins Ocupats (denominades zona A, al principi el 3% de Cisjordània), i el control civil sobre les zones rurals d'estos mateixos territoris (definits com a zona B). El restant de territoris, denominats zona C (que inclouen les colónies judeues de Gaza i Cisjordània, la zona del Valle del Jordán i les conexions terrestres entre les ciutats palestines i que suponien al principi el 72-74% de Cisjordània), devien estar segons estos acorts baix responsabilitat exclusiva de l'Estat d'Israel.

Més vesprada, i com a conseqüència del memoràndum de Wye River, firmat en 1998, es va acordar una retirada israelita adicional d'aproximadament el 13% de Cisjordània, en lo que la zona C passaria a ser del 72-74% al 60% aproximadament del territori i la zona Al 18%. Estes retirades es varen portar a terme solament parciamente, al mateix temps que el número de colon israelites es més que doblava entre 1993 i l'actualitat (de 270.000 a aproximadament 560.000).

Com a conseqüència dels Acorts de Camp David, i en virtut de l'Orde Militar Núm. 947, el govern israelita va crear en 1981 l'Administració Civil per a ocupar-se de les totes les funcions burocràtiques dins de Cisjordània i Gaza. A l'Administració Civil se li encomanaven "els assunts civils en la regió, d'acort en les directives d'esta orde, per al benestar i el be de la població i en la finalitat de suministrar i posar en pràctica els servicis públics, i tenint en conte la necessitat de mantindre una administració ordenada i l'orde públic en la regió" Actualment, l'Administració Civil té plena autoritat sobre la població dels territoris definits com a zona C pels Acorts d'Oslo (actualment el 60% de Cisjordània, aproximadament) en assunts relacionats en la seguritat, planificació urbanística, construcció i infraestructura. També té funcions de coordinació i enllaç, civil i de seguritat, en l'Autoritat Nacional Palestina en les zones A i B. L'Administració Civil és una part integral de l'eixèrcit israelita i mando central de les operacions tant rutinàries com d'emergència. Des de 2010 està dirigida pel brigadier general Moti Elmoz. Per a Gaza hi ha una Administració de Coordinació i Enllaç.

L'Administració Civil és una part d'una entitat més gran coneguda com a Unitat del Coordinador de les Activitats Governamentals en els Territoris (COGAT, per les seues sigles en anglés), que està subordinada al ministre de Defensa d'Israel i forma part de l'Estat Major General. La COGAT és responsable de l'aplicació de la política del govern israelita en Cisjordània i Gaza i és l'autoritat civil per a la planificació urbanística i l'infraestructura residencial en Cisjordània, a on atén les necessitats dels assentaments israelites. Des de 2009 està dirigida pel comandant general Eitan Dangot.

L'Administració Civil prohibix la construcció palestina en el 70% de la zona C, per diverses raons com la definició d'estes àrees com a terres estatals o reserves naturals, o per l'incorporació d'estes terres a la jurisdicció dels assentaments i els consells regionals. En el 30% restant de la zona C edificar no està a priori prohibit, pero qualsevol tipo de construcció deu ser prèviament aprovat per l'Administració Civil, ya siga per a vivendes particulars, estructures agrícoles o infraestructures. L'Administració Civil, no obstant, impon severes restriccions a l'edificació. Fins a la data, l'Administració Civil ha evitat aprovar qualsevol pla urbanístic general per a més del 90% dels llogarets situats totalment dins de la zona C i ha aprovat els plans generals de sol 16 llogarets. Estos plans, elaborats sense la participació dels residents locals, no complixen en les necessitats d'estos, ya que els llímits establits en estos plans varen ser determinats d'acort a les zones edificades de cada poble en el moment de la planificació, lo que impedix l'expansió per a satisfer el creiximent de la població. En conseqüència, els palestins no es molesten en solicitar un permís de construcció, per lo que les órdens de derrocament són habituals. Segons sifres de l'Administració Civil, entre 2000 i 2012 l'Administració Civil va emetre 9.682 órdens de derrocament d'estructures palestines construïdes sense permís i ha demolit 2.829 d'elles.

Reconeiximent internacional de Palestina

Artícul principal → Reconeiximent internacional de Palestina.

L'Autoritat Nacional Palestina goja de cert reconeiximent internacional com a institució representativa del poble palestí. En 1974, l'Assamblea General de la ONU va reconéixer a l'OLP com a representant del poble palestí, otorgant-li la condició d'observadora. Pot aixina participar en tots els treballs de l'Assamblea i en les conferències internacionals convocades per la ONU, i des de 1976, és invitada regularment pel Consell de Seguritat a participar en les seues delliberació sobre la situació en l'Orient mig, la qüestió de Palestina i assunts conexos.

La ANP rep finançació per part de diversos donants internacionals entre els que es trobaven l'Unió Europea i els Estats Units, que han bloquejat en 2006 les ajudes per la victòria electoral d'Hamás en les eleccions llegislatives palestines, ya que este grup (considerat per aquells com a grup terroriste) es nega a complir les tres demandes de la comunitat internacional: reconéixer el dret del Estat d'Israel a existir, renunciar al terrorisme o un atre tipo de violència i acceptar la validea dels acorts d'Oslo.

El 31 d'octubre de 2011, l'Assamblea General de l'Unesco va admetre en el seu sen a Palestina. 107 dels 194 Estats membres de l'organisació de la ONU varen votar a favor, 14 en contra i 52 es varen abstindre. En resposta, Israel va accelerar la construcció de noves vivendes en Jerusalem Este i Cisjordània i va congelar la transferència de fondos a les autoritats palestines, que garantisen el 30% del presupost de l'Autoritat Palestina; no obstant, la pressió internacional va obligar al govern israelita a donar marcha arrere sobre esta última mida, encara que no va conseguir paralisar la construcció de 2000 noves vivendes en les colónies de Cisjordània. Per la seua banda, els Estats Units, el major contribuent de l'Unesco, varen anunciar que deixaven de contribuir al presupost de l'organisació, ya que una llei federal prohibix finançar a les agències de la ONU que reconeguen a Palestina com a Estat.

En setembre de 2012 el president de la ANP, Mahmud Abbas, va anunciar que els palestins acodiran davant l'Assamblea General de la ONU per a solicitar la seua admissió com a «Estat no membre». Fonts palestines varen indicar que el text de la petició deurà incloure l'establiment d'un Estat palestí en les fronteres de 1967 i el respecte a l'anomenat Full de ruta. En novembre de 2012, el ministre d'Exteriors israelita, Avigdor Lieberman, va afirmar que si els palestins seguien alvance en el seu proyecte de reconeiximent, Israel podria desmantellar l'autoritat palestina i derrocar al seu president, Mahmud Abbas.

Finalment el 29 de novembre de 2012, l'assamblea general de les Nacions Unides va debatre el canvi d'estatus del territori palestí en l'organisació, per a que passara de ser «entitat» a "Estat observador no membre", lo que significaria un alvanç diplomàtic per a la creació del Estat palestí independent d'Israel. La petició de Palestina va ser aprovada el mateix dia en 138 vots a favor, 41 abstencions i 9 vots en contra. La resolució, copatrocinada per 60 països, es va pronunciar a favor dels drets inalienables del poble palestí i va pugnar pel fi de l'ocupació israelita iniciada en 1967 i per un Estat palestí independent, sobirà, democràtic i contigu en les fronteres definides abans de 1967.

Drets humans en els Territoris Palestins

La situació d'ocupació en la que es troba gran part del territori i el seu estatus de nació sense estat i en procés d'independència condiciona en gran mida, segons diverses organisacions, la vida dels ciutadans palestins. Esta situació ha segut denunciada per organisacions des de diversos àmbits: organisacions pro-drets humans com Amnistía Internacional, Intermón-Oxfam, Human Rights Watch, Pau Ara i B'Tselem, organisacions internacionals com la ONU i els seus organismes (UNICEF, Oficina de les Nacions Unides Per a la Coordinació d'Assunts Humanitaris OCHA i l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina en Orient Pròxim), l'Unió Europea i partits polítics, entre unes atres. Estes organisacions consideren que els actes comesos per algunes institucions d'Israel com la construcció del Mur de Cisjordània, els assessinats selectius, la destrucció de cases i la construcció d'assentaments en Cisjordània constituïxen una violació dels drets dels ciutadans palestins. També Hamás i Fatah han segut acusades de violacions dels drets humans contra la pròpia població palestina, que inclouen detencions illegals, tortures i eixecucions sumarias.

Nacions Unides manté una Oficina per a la Coordinació de l'Ajuda Humanitària en els Territoris Palestins Ocupats [8] archivat en Wayback Machine. (OCHAOPT en les seues sigles angleses) que realisa periòdicament informes analisant la situació humanitària en els Territoris.

El 5 de juny de 2007, Amnistía Internacional va presentar un informe titulat Israel i els Territoris Ocupats Palestins: 40 anys d'ocupació, no hi ha seguritat sense drets bàsics, en el que denuncia els abusos que, segons l'organisació, s'han comés contra la població palestina des de la guerra dels Sis Dies.

Grups armats palestins

Hi ha algunes organisacions i partits polítics palestins que practiquen o han practicat la lluita armada o el terrorisme contra Israel i els seus ciutadans (tant dins com fòra d'Israel i dels territoris palestins), com a mig per a conseguir els seus objectius, els quals han variat a lo llarc del temps. No totes les organisacions recolzen de la mateixa forma els atacs violents contra la població israelita, ni estos s'han mantingut iguals a lo llarc del temps, puix ha variat la seua intensitat i la seua forma, havent-se declarat numeroses treues en funció de la situació geopolítica del moment.

La violència política per part de grups àraps palestins és anterior a la creació de l'Estat d'Israel (1948) i, per tant, de l'ocupació dels territoris palestins (1967). Durant el mandat britànic va tindre lloc la matança d'Hebrón i la massacre de Safed (1929). També la Gran Tumult Àrap (1936) va supondre numerosos actes de sabotage contra infraestructures britàniques i atacs terroristes contra la població judeua, encorajats per líders palestins com Amin Al-Husseini, en una época de violència mútua entre la població àrap i judeua. Cal dir també, que la contundent repressió britànica d'esta rebelió va desorganisar i va debilitar en gran mida als palestins lo que els va deixar sense defensa alguna front als atacs dels grups armats judeus com la Hagana o l'Irgun.

La no acceptació de l'acort del pla de partició de la ONU de 1947 va ser la justificació que va servir a l'incipient estat judeu, ya avalat per la comunitat internacional, per a no respectar-ho tampoc i anar més allà de les fronteres impostes en la taula de negociacions. Els palestins renegaven d'ell perque para ells significava entregar el control de més de la mitat del territori a menys d'un terç de la població quan lo cert és que ells eren els amos llegals de la major part de les terres palestines abans dels acorts de partició. Per una atra part els líders judeus varen acceptar l'acort com un bon punt de partida per a la creació d'un estat judeu. Estat que devia tindre una àmplia majoria judeua la qual cosa no era la realitat demogràfica de la regió. Estos fets varen dur a un recrudecimiento de la violència. L'inevitable enfrontament donat l'evident conflicte d'interessos es va resoldre a favor dels judeus, molt millor armats i organisats, lo que va comportar l'expulsió de gran cantitat de palestins dels territoris que habitaven creant-se, des de llavors, la problemàtica encara actual i de difícil solució dels refugiats palestins (vore Nakba). La destrucció completa de numerosos llogarets palestins i el arrebatamiento per la força de les seues terres portats a terme en una precisa planificació prèvia duen a molts historiadors actuals a considerar este episodi com una neteja ètnica organisada.

A pesar dels repetits acorts d'armistici la situació dels palestins és vista per ells mateixos com de gran injustícia històrica i d'humiliació permanent lo que ha dut a la proliferació de numerosos grups armats que per una part resistixen a l'ocupació atacant les colónies, els llocs de control o qualsevol unitat militar i per una atra han tractat de infundir temor en la societat israelita ya siga per mig d'atentats en l'interior de les seues fronteres o per mig del llançament d'eixides en zones limítrofes. Si be les activitats de resistència a l'ocupació tenen ple consens entre la societat palestina no ocorre lo mateix en les activitats de terrorisme contra civils dins de les fronteres d'Israel que alguns grups rebugen o tracten de minimisar per a no donar pretexts a Israel a atacar a la seua població civil i per a no ser vists per l'exterior com a terroristes sino com a resistents a l'ocupació.

L'ocupació israelita de Gaza i Cisjordània és, de fet, el principal foc de tensió que des dels seus inicis va motivar numerosos atentats de fedayinés contra civils israelites, tant dins com fòra d'Israel (seqüestres d'avions i atacs com la massacre de Munich). En la década dels 1980, en la OLP exiliada en Tunis, es va constatar un descens en els atentats. Pero, despuix dels acorts d'Oslo, la violència ha continuat: des de la firma d'eixos acorts (1993) i fins a juliol de 2005, 821 civils israelites han segut assessinats en actes de violència política, principalment per mig d'atentats suïcides. La majoria d'ells (553) lo varen ser dins de les llínees de l'armistici de 1949.

Les organisacions que practiquen la violència política contra Israel i els seus ciutadans han segut considerades organisacions terroristes pels Estats Units, l'Unió Europea i atres països:

• Hamás
• Yihad Islàmica Palestina
• Front Democràtic per a la Lliberació de Palestina
• Front per la Lliberació de Palestina
• Front Popular per a la Lliberació de Palestina
• Setembre Negre
• Comités de Resistència Popular
• Brigades dels Màrtirs del-Aqsa

Vore també

• Estat de Palestina
• Història de l'Estat de Palestina
• Autoritat Nacional Palestina
• Palestina (regió)
• Pla de retirada unilateral israelita
• Mur de Cisjordània
• Resolucions de la ONU sobre el conflicte àrap-israelita
• Àrap llevantí
  • Àrap palestí dialecte de l'àrap llevantí parlat en Palestina i Israel.

Bibliografia

• Robert Fisk: La gran guerra per la civilisació. Destí: Madrit, 2006. ISBN 84-233-3787-1
• Joan B. Culla: La terra més disputada: el sionisme, Israel i el conflicte de Palestina. Madrit: Aliança, 2005. ISBN 84-206-4728-4
• Ilan Pappé: Història de la Palestina moderna. Un territori, dos pobles. Madrit: Akal, 2007. ISBN 84-460-2255-9

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palestina.
• Estadístiques per a Gaza del CIA World Factbook
• Archivat el 8 de juny de 2014 archivat en Wayback Machine. (anglés).
• Estadístiques per a Cisjordània del CIA World Factbook
• Archivat el 6 de maig de 2014 archivat en Wayback Machine. (anglés).
• Centre de documentació digital sobre Palestina i Israel, dirigit per estudiants i professors de la Campanya de Solidaritat en Palestina de Cork. Inclou mapes, vídeos, artículs, programes de radi i televisió, llibres i una cronologia sobre el conflicte. En anglés.
• Recursos pedagògics [9] archivat en Wayback Machine. sobre el conflicte entre Israel i Palestina. Recopilat per l'associació Edualter. En espanyol.

• B'Tselem Es tracta d'un centre d'informació israelita per als drets humans en els Territoris Ocupats. En abundants estadístiques i informes. En anglés.
• Comité per a l'eixercici dels drets inalienables del poble palestí.