Conca minera de Tharsis-L'Albarzer

La conca minera de Tharsis-L'Albarzer, coneguda coloquialmente com les mines de Tharsis, és un àrea minera espanyola ubicada en la província d'Huelva. Té els seus principals núcleus en els municipis d'Alosno, Calañas, Cerro de Andévalo i L'Albarzer-Perrunal. La conca forma part de la cridada Faixa pirítica ibèrica.

Històricament esta zona ha segut explotada en fins miners, aplegant a articular-se un important complex de caràcter miner-industrial. Hi ha constància material i arqueològica d'activitats mineres a lo llarc de vàries époques de l'Antiguetat, en especial durant el periodo romà. No obstant, el cénit de l'explotació es va alcançar en el transcurs dels sigles XIX i XX baix gestió de la britànica Tharsis Sulphur and Copper Company Limited, que va introduir métodos moderns d'extracció i va iniciar l'explotació dels jaciments a cel obert per mig del sistema de «curtes». Durant eixe periodo també es varen alçar importants instalacions industrials, llínees de ferrocarril, poblats miners, etc. Les mines de Tharsis han segut considerades com les segones més importants de la província d'Huelva despuix de les de Riotinto.

Com a resultat de les activitats que s'han desenrollat durant l'Edat Contemporànea, existix un ampli patrimoni de caràcter històric i industrial, en especial el que està lligat a l'etapa d'explotació britànica. Debido a ello, en les últimes décades s'han posat en marcha diverses iniciatives de cara a la seua preservació i ocupació en fins turístics. En 2014 la conca minera de Tharsis-L'Albarzer va ser declarat Be d'Interés Cultural en la categoria de zona patrimonial.

Característiques

La conca minera de Tharsis-L'Albarzer es troba situada a l'est de la província d'Huelva, dins dels llímits de la comarca del Andévalo, estenent-se fins als estuaris dels rius Odiel i Tinto. La conca de Tharsis ha segut considerada un dels districtes miners més representatius de la faixa pirítica ibèrica, de la qual forma part, i constituïx una de les zones mineres situades més a l'oest dins de tot el conjunt de mines de la Serra Morena. A lo llarc de la seua història la principal activitat ha estat dedicada a l'extracció, transformació i transport de la pirita (ferro, coure i sofre). En época contemporànea, els principals centres miners de la conca varen ser «Tharsis» i «L'Albarzer», situats abdós dins dels térmens municipals d'Alosno i Calañas, respectivament. En el cas del primer, esta comprenia les explotacions de Filó Sur, Filó Nort, Filó Centre, Esperanza, Serra Bullones o Lagunazo, mentres que el segon comprenia els jaciments de L'Albarzer i Perrunal.

Dins del districte miner de Tharsis consta l'existència de fins a setze masses de sulfur massius, d'entre les quals descollen «Filó Nort», «Sant Guillermo», «Serra Bullones» i «Poca Pringue» en la partix nort; «Filó Centre», «Filó Sur», «Esperanza» i «Prat Viciós» en l'àrea central; «Vulcano», «Almagrera» i «La Lapilla» en la part meridional. cal senyalar que les masses de Lagunazo i Pou Sant Jorge han estat molt associades al districte de Tharsis, si be des d'un punt de vista tècnic no formen part d'est. La pirita crua constituïx el principal producte de l'explotació, encara que històricament també s'han obtingut sofre, coure, or i argent. Els metals preciosos s'extreen de les monteras de gossan, mentres que el sofre procedia de la mineralisació primària.

Història

De la Prehistòria a l'Edat Antiga

Erro al crear miniatura:

Peces arqueològiques procedents del jaciment de Cabezo Vaig jurar.

Tradicionalment els jaciments miners de Tharsis i L'Albarzer han ostentat la consideració de trobar-se entre els més antics del món. Existixen evidències arqueològiques que apunten a que els recursos naturals ya eren explotats per l'home a lo manco des de l'Edat del Coure. De fet, el nom de «Tharsis» s'ha aplegat a associar freqüentment en Tartessos, la cultura del qual va florir al final d'aquell periodo. En l'assentament de Cabezo Vaig jurar, situat en el terme municipal d'Alosno, les excavacions en época contemporànea han registrat l'existència de fundició prehistòriques de coure. La producció metalúrgica d'este periodo va alcançar el seu auge durant els sigles VI a. C. i V a. C., baix l'influix del comerç de la península ibèrica en els territoris del Mediterràneu oriental.

Baixe el domini romà els jaciments de la zona de Tharsis varen experimentar una intensa explotació, en especial durant el periodo alt imperial. Si anteriorment les activitats mineres s'havien centrat en el núcleu «orientalisant» de Filó Sur, en época augustea estes es varen estendre cap a les masses d'Esperanza, Filó Nort, Filó Centre i Serra Bullones. Les llabors varen aplegar a alcançar un gran nivell tècnic: se sap que els romans realisaven l'extracció subterrànea per mig de llabors de contramina, utilisant complexos sistemes de nòries hidràuliques per a aixina moure l'aigua en l'interior de les galeries. Les condicions de treball revestien una gran severitat per als miners —esclaus en la seua majoria— per factors com la pols, la forta humitat, l'escàs allumenament o les altes temperatures. Els estudis contemporàneus dels escoriales romans de la zona han indicat que l'argent i el coure varen ser els metals de major producció durant esta etapa.

Els jaciments de Tharsis haurien estat actius a lo manco fins a la crisis general del Baix Imperi (ss. III-IV), abandonant-se definitivament la seua explotació cap a l'inici de l'época visigoda. Les llabors mineres mampreses en esta àrea durant l'Antiguetat varen ser d'una magnitut tal que varen deixar una important massa d'escoriales i varen alterar de forma considerable la fisonomia del territori. Durant el sigle XIX numerosos ingeniers i geólogos varen visitar els jaciments de la faixa pirítica ibèrica, realisant estudis de les antigues explotacions. A raïl de dites investigacions es va calcular l'existència d'uns vint millons de tonellades de escorias que s'haurien generat durant l'Edat Antiga, un 20 % de les quals es trobaven ubicades en la zona de Tharsis.

Sigles d'inactivitat

Durant el sigle XVI es varen aplegar a realisar llabors d'exploració en els criaderos de la zona, pero no va aplegar a prosperar cap iniciativa. Es dona la circumstància de que la gran majoria d'explotacions mineres de la faixa pirítica ibèrica es varen mantindre inactives des del final del periodo romà. Seria ya durant el sigle XIX quan els jaciments de la serra de Alosno varen tornar a ser visitats per ingeniers de mines tals com Fausto Elhuyar, Joaquín Ezquerra, Agustín Martínez Alcíbar o Luciano Escobar. Este últim va aplegar a esbossar en 1850 un pla per a l'explotació dels jaciments, proyecte que va presentar a hòmens de negocis de Càdis, Huelva o Sevilla. No obstant, l'iniciativa de Escobar no va trobar respal financer i acabaria sent abandonada. Paralelament, en eixa época el capital estranger també va començar a mostrar interés pels jaciments del Andévalo occidental, especialment davant les dificultats que varen sorgir per a adquirir a l'Estat les mines de Riotinto.

Reactivació: l'época dorada

L'activitat de la conca minera es reactivaria de la mà de l'ingenier francés Ernest Deligny, que va mostrar interés per la zona despuix d'una visita a la serra de Alosno i la riga d'Huelva en febrer de 1853. Va ser el propi Deligny el que va prendre l'iniciativa de denominar al grup principal de jaciments com a «mines de Tharsis», puix considerava que estes devien recobrar el nom que havien ostentat en l'Antiguetat. Es varen mamprendre diversos treballs de rehabilitació de les mines a través de la Companyia investigadora de Tharsis, que seria succeïda en 1855 per la francesa Compagnie dones Mines de Cuivre d'Huelva. La societat gala va conseguir posar en explotació els jaciments, tenint en els industrials britànics el principal client per a la producció minera de pirita, sofre, etc. Per a 1858 en la zona de Tharsis es trobaven treballant uns 2500 operaris, en una producció mensual de 9000 tonellades de mineral. No obstant, diverses dificultats i problemes econòmics varen tirar al trast les activitats. Debido a ello, en 1866 els francesos varen llogar l'explotació de les mines a la Tharsis Sulphur and Copper Company Limited per mig d'un acort amistós.

Durant l'últim terç del sigle XIX i la primera mitat del sigle XX l'explotació dels vedats miners va aumentar considerablement, introduint-se métodos moderns. En acabant d'iniciar les seues activitats en Espanya la companyia britànica també va mamprendre la construcció d'una llínea férrea, aixina com un moll-embarcadero en el riu Odiel per a donar eixida als minerals extrets. També es varen alçar tallers, siges de mineral, central elèctrica, depòsits i vivendes, etc. En Corrals es va habilitar una planta capoladora de mineral per a gestionar la producció procedent de les explotacions de Tharsis i L'Albarzer. Dins de la conca estaven operatius atres jaciments de certa importància, com la mina Lagunazo, que va estar explotada per vàries companyies fins al seu tancament en 1902. Descollava igualment la mina Perrunal, de caràcter subterràneu. Operada en un principi per la companyia Tharsis, en 1899 seria adquirida per la Societat Francesa de Pirita d'Huelva.

En els primers temps es va mantindre el sistema tradicional de galeries subterrànees, si be des de finals del sigle XIX va començar a posar-se en marcha l'extracció a cel obert, les cridades «curtes». A mida que varen alvançar els treballs miners es varen ser articulant una série de grans explotacions en la conca, entre les quals destacarien Filó Sur, Filó Nort, Filó Centre, la Curta Serra Bullones, la Curta Esperança o la Talla de les Siges. Per un atre costat, en el pas dels anys les reserves d'alguns jaciments es varen agotar, lo que duria a la cessació d'activitat. Est va ser el cas de la mina del Perrunal, que va ser clausurada en 1969.

L'expansió de les activitats mineres va supondre la necessitat de contar en un major número de treballadors, lo que a la llarga duria a un canvi profunt en la demografia de la zona. En Alosno la població es va incrementar de 3214 habitants en l'any 1850 a 12 045 en 1887. En Calañas va ocórrer alguna cosa similar, puix es va passar dels 1872 habitants que hi havia l'any 1850 als 9644 en 1887. En este municipi es varen construir dos poblats obrers junt als jaciments de l'Albarzer i Perrunal. Dins del terme municipal de Alosno es va alçar un atre poblat, cridat Tharsis, per a acollir als treballadors de les explotacions. Aixina mateix, va existir una menuda colónia formada pels directius i ingeniers d'orige britànic, els quals es varen instalar en el denominat Poble Nou de Tharsis.

En la década de 1970 el control de la conca minera va passar a mans del capital espanyol despuix d'un llarc i complex procés de compra, constituint-se para això la Companyia Espanyola de Mines de Tharsis. Para llavors la principal activitat de la zona es trobava entorn a la Curta Filó Nort de Tharsis i el complex de l'Albarzer. En l'àrea de Filó Nort l'extracció es realisava a cel obert i tenia una producció anual d'un milló de tonellades de mineral. Per la seua banda, en L'Albarzer es realisaven llabors subterrànees, en una producció d'unes 400 000 tonellades de mineral a l'any. Un atre fet reseñable d'esta época va ser que, a partir de llavors, una part considerable de la pirita que s'obtenia va deixar de destinar-se a l'exportació i va escomençar a ser enviada a les plantes del nou Pol Químic d'Huelva. Cap a començos de la década de 1980 les reserves de mineral dels jaciments de Tharsis i L'Albarzer es calculaven en uns 120 millons de tonellades. Despuix del tancament de la Curta Atalaya de Riotinto, en 1992, Tharsis va quedar com l'única mina onubense que produïa pirita crua.

Etapa recent

A partir de 1990 les mines de Tharsis varen travessar un profunt decliu per la crisis que vivia el sector en eixos anys. Ya en 1991 va cessar l'activitat en L'Albarzer, les instalacions de la qual varen quedar abandonades. El moll-embarcadero del Odiel va ser tancat al servici en 1993, lo que va posar fi a l'exportació del mineral per via marítima. Des de llavors la producció pirítica de Tharsis aniria destinada casi exclusivament a les instalacions del Pol Químic d'Huelva, a on s'elaboraven des d'àcit sulfúric a fosfat. La Companyia Espanyola de Mines de Tharsis va deixar d'operar a finals de 1995 pels persistents mals resultats econòmics. Es va constituir llavors una societat anònima laboral, Nova Tharsis, per mig de la qual els treballadors varen assumir la gestió directa del negoci.

A finals del sigle XX la progressiva caiguda del preu del coure en els mercats internacionals va fer inviable una explotació minera rendable, lo que es va traduir en numeroses pèrdues. Esta crisis va acabar contribuint al tancament de la major part dels jaciments de Tharsis, procés que va culminar per a l'any 2001. En la Talla Filó Sur, l'empresa Caledònia Mining va mantindre l'extracció del gossan fins a 2002. Com a resultat d'este procés, la llínea férrea va ser clausurada i semidesmantelada, mentres que les instalacions de la conca varen quedar abandonades. En el pla social, el final de la que havia constituït la principal activitat econòmica durant més d'un sigle va supondre un colp per a la població de la zona. La nova situació va dur a que des de les institucions públiques s'impulsara una rehabilitació de les antigues explotacions de Tharsis en fins recreatius. Esta llabor va incloure des de la construcció de senderes entorn a les curtes a cel obert a llabors de reforestació en les antigues escombreras. Una atra iniciativa significativa va ser l'establiment en 2007 del museu miner de Tharsis, la colecció del qual inclou material ferroviari, i un extens fondo documental.