Anar al contingut

Conjectura de Elliott–Halberstam

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En teoria de números, la conjectura de Elliott-Halberstam és un postulat sobre la distribució de número primo en progressions aritmètiques. Té moltes aplicacions en teoria de garbells. Du el nom de Peter D. T. A. Elliott i Heini Halberstam, els qui varen formular la conjectura en 1968.[1]

Conjectura

[editar | editar còdic]

Enunciar la conjectura requerix una miqueta de notació. Siga π(x), la funció contador d'número primo, que consistix en el número de cosins menors o iguals que x. Si q és un número entero positiu i a i q són número coprimo, llavors s'establix que π(x;q,a) denota el número de cosins menors o iguals a x que són iguals a a mòdul q. El Teorema de Dirichlet afirma que

π(x;q,a)π(x)φ(q)

a on φ és la funció φ de Euler. Si després es definix la funció d'error

E(x;q)=maxmcd(a,q)=1|π(x;q,a)π(x)φ(q)|

a on el màxim es pren sobretot coprimo des de a fins a q, llavors la conjectura de Elliott-Halberstam és l'afirmació de que para cada θ<1 i A>0 existix una constant C>0 tal que

1qxθE(x;q)CxlogAx

per a tot x>2.

Esta conjectura va ser provada per a tot θ<1/2 per Enrico Bombieri[2] i Askold Vinográdov[3] (segons el teorema de Bombieri-Vinográdov, a voltes conegut simplement com "teorema de Bombieri"); este resultat ya és prou útil, sent una forma promediada de la hipòtesis generalisada de Riemann. Se sap que la conjectura falla en el punt final θ=1.[4]


La conjectura de Elliott-Halberstam té vàries conseqüències. Una d'elles, prou sorprenent, és el resultat anunciat per Donen Goldston, János Pintz i Cem Iıldırım,[5][6] que mostra (assumint esta conjectura) que hi ha infinits parells d'número primo que diferixen com a màxim en 16. En novembre de 2013, James Maynard va mostrar que assumint la conjectura de Elliott-Halberstam, es pot demostrar l'existència d'un número infinit de parells de cosins consecutius que diferixen com a màxim en 12.[7] En agost de 2014, el grup Polymath va demostrar que subjecte a la conjectura de Elliott-Halberstam generalisada, es pot demostrar l'existència d'un número infinit de parells de cosins consecutius que diferixen com a màxim en 6.[8] Sense assumir cap forma de conjectura, el llímit provat més baix és de 246.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. Bombieri, Enrico (1965). “On the large sieve”. Mathematika 12 (2): 201–225. doi:10.1112/s0025579300005313.
  3. Vinogradov, Askold Ivanovich (1965). “The density hypothesis for Dirichlet L-séries” (ru). Izv. Akad. Nauk SSSR Ser. Mat. 29 (4): 903–934. Corrigendum. ibid. 30 (1966), pages 719-720. (Russian)
  4. “Limitations to the equi-distribution of primes I” (1989). Annals of Mathematics 129 (2): 363–382. doi:10.2307/1971450.
  5. Plantilla:Cite arxiv
    Plantilla:Cite arxiv
    Plantilla:Cite arxiv
  6. Soundararajan, Kannan (2007). “Small gaps between prime numbers: The work of Goldston–Pintz–Iıldırım”. Bull. Amer. Math. Soc. 44 (1): 1–18 (s2cid: 119611838). doi:10.1090/S0273-0979-06-01142-6.
  7. Maynard, James (2015). “Small gaps between primes”. Annals of Mathematics 181 (1): 383–413 (s2cid: 55175056). doi:10.4007/annals.2015.181.1.7.
  8. D.H.J. Polymath (2014). “Variants of the Selberg sieve, and bounded intervals containing many primes”. Research in the Mathematical Sciences 1: (s2cid: 119699189). doi:10.1186/s40687-014-0012-7.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. E. Bombieri, On the large sieve, Mathematika 12 (1965), 201–225
  2. P.D.T.A. Elliot and H. Halberstam, A conjecture in prime number theory, Symp. Math. 4 (1968-1969), 59-72.
  3. A.I. Vinogradov, The density hypothesis for Dirichlet L-séries (in Russian), Izv. Akad. Nauk SSSR Ser. Mat. 29 (1965), 903-934.


Plantilla:Conjectura sobre número primo


Referències

[editar | editar còdic]