Cultures agroalfareras en l'Argentina

Les cultures agroalfareras en el territori de l'actual Argentina varen ser un conjunt de formes locals de les civilisacions originàries d'Amèrica establides en el territori que actualment pertany a la República Argentina, diferenciades de les poblacions de cultura inferior pel sedentarisme i pel desenroll de l'agricultura i l'alfarería.

A l'arribada dels conquistadors espanyols, en el sigle XVI, la majoria de la superfície de l'actual Argentina estava habitada per pobles caçadors-recolectors. Pero existien també àmplies zones habitades per societats d'agricultors, que formaven la major part de la població.

Estos pobles de cultura neolítica havien començat a instalar-se en l'actual Argentina durant el primer mileni a. C., i en l'época de la conquista havien alcançat el seu màxim desenroll autònom, que es voria truncat per l'invasió europea, en les seues seqüeles de transculturaació, canvis en els models productius i despoblació.

Paleolític i neolític en l'actual territori argentí

Els restants que testimonien ocupació humana més antiga datats fins a l'actualitat en l'actual territori argentí corresponen a jaciments ubicats en la Patagonia: els llocs de Les Veles i de Pedra Museu varen aportar restants datats en 12 890 ± 90 anys adP i 11 560 anys respectivament. Necessàriament deuen haver ocorregut ocupacions més antigues més al nort, pero no s'han rescatat restants que lo atestigüen. Inclús l'illa de Terra del Fòc ha aportat el lloc Tres Rieres, en 11 880 anys, encara que datacions posteriors varen donar una data alguna cosa més moderna, de 10 600 anys. Estos llocs han aportat evidència d'ocupació humana, en molt escassa informació sobre les seues característiques culturals i racials. En qualsevol cas, es tractava de poblacions d'un estadi cultural paleolític, és dir, dedicats a la caça i recolecció.

En el sigle XVI, en aplegar a l'actual territori argentí, els conquistadors espanyols ho varen trobar en la seua major part habitat per grups de caçadors recolectors, en molt baixa densitat de població. Pero existien també, en el noroest, l'oest, el centre i el noreste del país, àmplies regions habitades per agricultors, que representaven numèricament la major part de la població del territori.

l'agricultura es va desenrollar en Amèrica del Nort, segons pareix independentment del seu desenroll anterior en Àsia, i es va expandir tempranament cap a Amèrica del Sur. Els pimentons, faves, zapallos i el dacsa es varen desenrollar primerament en el sur de Norteamérica abans de passar a Sudamérica; mentres que el cultiu del cotó –un curiós cas de desenroll paralel en el cotó asiàtic–, la papa i la mandioca es varen desenrollar primerament en Sudamérica. Un atre cas problemàtic és la batata, que es va desenrollar tant en Amèrica del Sur com en la Polinèsia; esta i algunes atres coincidències han fet pensar en contactes a través de l'Oceà Pacífic, que hauria permés el traspàs de tecnologies i espècies vegetals. En l'extrem, alguns autors han aplegat a afirmar l'existència de migracions transoceàniques de grans proporcions, que haurien donat orige a les civilisacions agricultores d'Amèrica.

L'atre component que definix una cultura neolítica és l'alfarería; esta es va desenrollar en Amèrica del Nort varis milenis abans del desenroll de l'agricultura, encara que alguns autors han insistit que també l'alfarería hauria segut importada a través de contactes transoceànics. L'alfarería va ingressar a Amèrica del Sur coincidentement en esta, ya que la ceràmica no pot ser desenrollada ni conservada sino per pobles sedentarios. Varen existir en l'actual Argentina algunes poblacions no agrícoles que varen desenrollar alfarería, especialment en la regió chaqueña i en la planura pampeana, pero en casi tots els casos, es tracta de poblacions sedentarias de peixcadors.

Els pobles de cultura agroalfarera en el territori actualment argentí en l'época de la conquista eren: els apatamas de la Puna; els omaguaques i els ocloyes de l'actual província de Jujuy; els diaguites, que s'estenien des de l'oest de la província de Bota fins al centre de la de La Rioja; els capayanes, al sur dels anteriors; els huarpes, en les províncies de Que el seu; els tonocotés en el centre de Santiago del Estero; els sanavirones, al sur dels anteriors; els comechingones, a abdós costats de les serres de Còrdova; els guaraníes, en les costes del riu Paraná des de l'actual Missions fins al sur de Corrents, en grups aïllats ubicats molt més al sur, en el delta del Paraná; i varis grups parcialment aculturados pels guaraníes en les màrgens del Paraná, dels quals el més conegut és el dels timbúes.

La casi totalitat dels pobles agricultors varen ser ràpidament somesos a la dependència política, econòmica, social i cultural dels conquistadors, i ya des de fins del sigle XVI, el desenroll de les poblacions indígenes agricultores va estar lligat a el història econòmica i política de la societat colonial. Els conquistadors espanyols depenien econòmicament de la mà d'obra indígena per al recapte d'aliments. Les regions a on la població indígena no havia desenrollat l'agricultura varen quedar casi completament despobladas d'europeus, en excepció d'una cadena discontínua de ports que abastien a les zones que contaven en mà d'obra indígena. Per la seua banda, els escassos grups d'indígenes agricultors que varen conseguir mantindre's lliures de la dependència dels blancs varen ser vençuts i somesos a mitan del sigle XVII. Des de llavors, solament uns pocs grups de mapuches i ava guaraníes varen desenrollar una agricultura marginal en l'extrem noreste i el suroest del territori; estos dos grups, per un atre costat, es varen establir en l'actual territori argentí en posterioritat al començ de la conquista espanyola.

Migracions i influència cultural

Racialmente, la població de l'actual Argentina presentava una gran varietat: d'acort als distints autors, existien en el seu territori entre quatre i sèt races o tipos racials. Tots els pobles de les cultures superiors pertanyien al grup andino, caracterisat per la seua baixa estatura, gran desenroll del tors respecte a les extremitats i cràneu braquicéfalo. Els guaraníes pertanyien a un segon grup, els amazónidos, en estatures miges, equilibrades proporcions entre el tors i els membres, i cràneus braquicéfalos; un tercer grup, els patagónidos o pámpidos caracterisats per les seues elevades estatures, poblaven les planures del Chaco i la Pampa, i la Patagonia. En l'extrem est i l'extrem sur del país habitaven pobles dels tipos racials láguidos i fuéguidos, de baixa estatura i complexió menuda. Al sur i a l'est dels pobles andinos, en Que el seu, Còrdova i Tucumán, estaven els huárpidos, grup format pels huarpes, els comechingones i els lule-vilelas, grups en característiques intermiges entre els pobles andinos i pampeanos. Els dos primers presentaven algunes particularitats: els huarpes eren prims i molt alts, mentres que els comechingones eren un dels pocs pobles americans els varons dels quals presentaven barba.

El història de les migracions humanes en el Con Sur resulta complexa d'evaluar, ya que s'han analisat un escàs número de restants òsseus, insuficients per a classificar els tipos racials sense caure dins de la variabilitat pròpia de cada u. En canvi, es poden evaluar en major certea els testimonis dels primers colonizadores espanyols, que –encara que no estaven preocupats per criteris científics– varen anotar distintes característiques de la població.

En canvi, les influències culturals són més fàcils de rastrejar: ademés dels testimonis dels cronistes de la Conquista, els estils ceràmics i pictòrics, les tècniques de treball de la pedra, l'ubicació i forma de les vivendes, els cultius, les tècniques textils i atres elements tecnològics són fàcilment identificables en cada trasllat d'una ubicació a una atra. De tots modos, l'aparició en una regió de característiques culturals importades des d'una atra veïna o distant no demostra necessàriament trasllat de poblacions completes, sino solament una adopció de les tècniques. Simétricamente, moltes voltes els grups humans que es traslladaven d'un lloc a un atre en característiques ecològiques distintes adquirien ràpidament tècniques i estratègies que havien provat ser exitoses en el lloc d'arribada.

Per un atre costat, en moltes ocasions eren solament els guerrers els qui invadien territori d'una atra comunitat, destruïen als seus dirigents i defensors i s'apoderaven de les dònes, chiquets i hòmens no guerrers. D'esta manera es generava una nova societat mixta, en algunes característiques pròpies dels invasores i unes atres dels invadits. En general, la llengua dels invasores s'imponia sobre la dels invadits.

Periodo formatiu

El periodo formatiu de les cultures de la regió andina i els seus voltants en l'Argentina correspon aproximadament al cridat Horisó Primerenc del conjunt de les civilisacions andinas. S'estén des de l'aparició dels primers indicis d'agricultura fins a començos del primer mileni.

Ansilta

Artícul principal → Cultura de Ansilta.

El primer poble que va practicar l'agricultura en l'actual Argentina va ser el que va desenrollar la cultura de Ansilta, en el pedemonte de la cordillera dels Vages en Que el seu. Esta es va originar a raïl de l'arribada d'un poble inmigrado des del nort gran de Chile –a a on potser hagueren arribat poc abans des de la costa del Perú– que es va establir cap a l'any 2000 a. C. en les conques superiors dels rius Jáchal, Sant Joan i Mendoza. Despuix de desplaçar a la cridada cultura dels Morrillos –formada per caçadors nómades– varen desenrollar una estratègia de subsistència basada en la caça junt a les escasses corrents d'aigua, a on els animals es veen obligats a proveir-se d'aigua. Establits en refugis rocosos típics de pobles caçadors, la concentració dels recursos de caça els va permetre assentar-se de forma permanent en llocs precisos, lo que a la seua volta els va permetre desenrollar l'agricultura.

Les proves més antigues del desenroll de l'agricultura daten del sigle IX a. C.; encara no s'ha establit si l'agricultura ya s'havia desenrollat sense deixar rastres identificables fins al present, o va ser duta per una segona onada inmigratoria. En tot cas, les demés característiques pròpies de la cultura de Ansilta varen permanéixer molt estables fins al començ de la nostra era; i la pròpia agricultura no va conseguir superar un nivell de desenroll mínim, que resultava marginal com aporte a la dieta de les poblacions. En un principi cultivaven quinoa, zapallo i porotos, als que sigles més tarde li varen sumar el dacsa. A lo llarc del primer mileni a. C. també varen incorporar l'alfarería i el teixit; la primera era d'un estil rudimentari, de parets grosses, color uniformement roig i escassament decorada. No teixien en teler, sino en bastidors simples, entrecreuant els fils a mà.

La cultura de Ansilta es va desenrollar des del 1800 a. C. fins a 500 d. C.

Cap a l'any 50 de nostra era, el poble de la cultura de Ansilta va començar a ser desplaçat per un poble eminentment agroalfarero, cridat de la cultura Punta del Fanc, que es va desenrollar plenament entre els anys 320 i 580. Es desconeix qué va ocórrer en la població de la gent de Ansilta: si varen ser expulsats cap al pla a l'est i surest, en lo que serien part fonamental en la formació del poble històric dels huarpes, o ben absorbits pels nouvinguts –possiblement molt més numerosos–.

Perifèria de la Puna

Una atra regió a on es varen establir comunitats que coneixien a lo manco les formes primitives de l'agricultura va ser la Puna, més precisament coves i ràfols ubicats sobre les seues vores oriental i meridional. Les raons per a l'elecció d'estos llocs semblen ser les llimitacions ecològiques de la Puna pròpiament per a l'agricultura, com el fet de que eixos llocs servien de pas cap a terres més baixes i calentes. Entre els llocs tempranament habitats es troben Inca Cova I i Huachichocana, ubicades sobre quebrades laterals que s'òbrin a la Quebrada de Humahuaca, i alguns refugis al nort de La Poma, en l'extrem nort dels valls Calchaquíes. En estes coves habitades des de 2000 o 1500 anys a. C. s'han trobat escassos restants vegetals –porotos i carabasses– que podrien haver segut cultivats allí mateix o duts des d'atres regions; també existixen restants d'auquénidos, que poden haver segut preses de caça o be caps de guanyat.

Els arqueòlecs solen considerar que la flama –una espècie que no existix en estat selvat i que sembla sorgida per efecte de la selecció per a criança– va ingressar a territori argentí com a espècie ganadera en eixa época. No obstant, investigacions de fins del sigle XX en el nort de Chile observen que també podria haver-se generat com a espècie domèstica de forma independent en la regió puneña. Adicionalment, en alguns llocs també s'han trobat restants de cuys, presumiblement domèstics.

En el lloc de Inca Cova, en les capes més antigues d'ocupació, es varen trobar tres cossos femenins momificados per dessecació, vestides en una notablement desenrollada urdiembre textil, d'uns 5260 ± 50 anys d'antiguetat. Eixos restants no estan acompanyats de ceràmica ni restants de vegetals cultivats. Lo que resulta cridaner és que els cràneus no responen a un tipo racial andino sino més antic, potser láguido –propi de les tribus més primitives del sur de l'Amazònia–. Açò demostraria que les comunitats instalades posteriorment, de tipo racial andino, varen desplaçar a poblacions més antigues a lo llarc del tercer o segon mileni a. C.

Cultura Sant Francisco

Artícul principal → Cultura Sant Francisco.

En la conca del riu Sant Francisco (Jujuy) es va desenrollar des de mediats de l'últim mileni abans de nostra era el complex agroalfarero Sant Francisco, a voltes mencionat com cultura Sant Francisco. Varen ocupar primerament el nort de l'àmplia vall, desplaçant-se gradualment cap a l'oest –les terres altes a l'est de la quebrada de Humahuaca– i el suroest –la zona de Perico i Palpalá–.

Es va tractar de poblacions dedicades a la caça, peixca i recolecció, en un ambient especialment generós en el recapte d'aliments –encara que alguna cosa més sec i menys selvático que en l'actualitat–, que els va permetre establir-se en llocs fixos. Allí varen desenrollar una agricultura incipient, sense majors ambicions que el complement de les fonts d'alimentació. En canvi, tenien una ceràmica molt desenrollada, evidentment traslladada des de localisacions més al nort, possiblement des de territoris hui corresponents a l'actual Bolívia. La calitat de la ceràmica va ser perdent calitat a mida que este poble va ocupar noves ubicacions a l'oest i suroest.

La seua cronologia permaneix molt discutida, en dates molt primerenques per al primer poblament, en ocasions tan antigues com el 1500 a. C., encara que la major part dels restants trobats són d'al voltant de l'I sigle d. C. Les influències culturals i la successió cronològica d'esta cultura no estan suficientment estudiades.

Bibliografia

• Bazán, Armant R. (1992). Història de la Rioja, Plus Ultra.
• Berberián, Eduardo E.; Raffino, {{{nom2}}} (1991). Cultures indígenes dels Vages Meridionals, Alhambra.
• Bonnin, Mirta; Laguens, {{{nom2}}} (2000). «Esteros i algarrobales: les societats de les serres centrals i la planura santiagueña», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Canals Frau, Salvador (1986). Les poblacions indígenes de l'Argentina, Hyspamérica.
• Ceruti, Carlos N. (2000). «Rius i praderies: els pobles del llitoral», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Gálvez, Lucía (2013). De la terra sense mal al paraís: Guaraníes i jesuïtes, Aguilar.
• González (2000). Argentina indígena; vespres de la conquista, Paidós.
• (2000) «La dominació inca», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Hernández (1992). Els indis d'Argentina, MAPFRE.
• Ibarra Grasso (1989). Breu història de les races d'Amèrica, Claritat.
• Laming-Emperaire (1984). «Amèrica», Alimen, Marie-Henriette i Steve, Marie-Joseph (ed.). Prehistòria, Sigle XXI.
• Magrassi, Guillermo Emilio (2010). Els aborigen de l'Argentina; ensage soci-històric-cultural, Busca.
• Mandrini, Raúl (2008). L'Argentina aborigen, Sigle XXI.

• Parodi, Lorenzo R. (1998). L'agricultura aborigen argentina, Eudeba.
• Pérez Gollán (2000). «La religió en l'antic Noroest argentí», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Piossek Prebisch, Teresa(1999).Revista Tot és Història.(384)
• Politis, Gustavo (2010). El poblament d'Amèrica, Eudeba.
• Politis, Gustavo (2000). «Els caçadors de la planura», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.
• Porcel, Roberto Edelmiro (2013). Pobles originaris argentins.
• (1983) Pottier, Bernard (ed.). Amèrica Llatina en les seues llengües indígenes, Unesco.
• Raffino, Rodolfo A. (2007). Poblacions indígenes en Argentina, Emecé.
• Serrà, Antonio (1947). Els aborigen argentins; síntesis etnogràfica, Nova.
• Tarragó, Myriam (2000). «Chacras i pukara: desenrolls socials tardans», Tarragó, Myriam (ed.). Els pobles originaris i la conquista, Suramericana.