Deidad de la mort

Deidad de la mort

Representació d'un deu de la mort, en capa i dalla.

Una deidad de la mort, en mitologia i/o religió, és una deidad introduïda per la majoria de les cultures del món, estretament associada en la mort, el Més allà o l'inframundo. L'atribució i personificació de la mort a través d'una deidad depén del concepte que cada cultura tinga del Més allà o les seues relacions associades, per lo que el seu paper pot ser tant positiu com a negatiu. Per a superar lo natural de la mort, s'ha pretés, a lo llarc dels sigles, establir en ella un sentit cultural a través de les deidades o sers sobrenaturals, ademés dels ritos i cerimònies que pogueren comportar.

I, no obstant, no hi ha cap civilisació que no s'haja esforçat per superar el caràcter natural de la mort, dotant-la d'un sentit cultural a través dels mits, els ritos, la creació de sers sobrehumanos especials i l'institució d'agents sacres ad hoc.

A sovint es troben entre els ents més poderosos i importants d'una tradició determinada, lo que reflectix el fet de que la mort, de la mateixa manera que el naiximent, és fonamental en l'experiència humana. En les religions en les que un únic deu és el principal objecte de cult, la representació de la mort sol ser el antagonista d'eixe deu, i la lluita entre abdós és fonamental en el folclore d'eixa cultura. En estos models dualistas, la deidad principal sol representar el ben, i la deidad de la mort encarna el mal. De la mateixa manera, el cult a la mort s'utilisa generalment com a terme despectiu per a acusar a certs grups de pràctiques moralment aborrecibles que no otorguen cap valor a la vida humana. En les religions monoteistes, la mort sol estar personificada per un àngel o per un dimoni que s'opon a la divinitat.

Ocurrència

En les religions politeistes que tenen un complex sistema de deidades que governen diversos fenomens naturals i aspectes de la vida humana, és comuna tindre una deidad a la que se li assigna la funció de presidir la mort. En realitat, esta deidad pot llevar la vida als humans o, més comunament, governar l'atra vida en eixe sistema de creències en particular (una sola religió pot tindre deidades separades que realisen abdós tasques). La deidad pot ser bona, mala o neutra i simplement fer el seu treball, en marcat contrast en moltes representacions modernes de les deidades de la mort, inherentement malvades, solament perque es tem a la mort. Hades de la mitologia grega és un element especialment comú. L'inclusió d'una deidad regional de la mort en el panteón d'una religió no és necessàriament lo mateix que la glorificació de la mort.

Una deidad de la mort pot ser tant masculina com a femenina, a diferència d'algunes característiques que semblen dirigir-se cap a un gènero en particular, com, per eixemple, que les deidades de la fertilitat i la terra siguen femenines i les deidades de la tormenta siguen masculines. Una sola religió/mitologia pot tindre deidades de la mort de més d'un gènero existents al mateix temps i poden ser concebudes com una parella de casats que governen junts el Més allà, com va ocórrer en els grecs, els romans i els azteca.

En les religions monoteistes, un deu únic governa tant la vida com la mort (aixina com tot lo demés). No obstant, en la pràctica açò es manifesta en diferents rituals i tradicions i varia segons una série de factors que inclouen la geografia, la política, les tradicions i l'influència d'atres religions.

Diferenciació

Els governants del inframundo no són necessàriament deidades en sentit estricte. A voltes, són héroes o reiés mítics que actuaven com a governants del inframundo i juges dels morts, com era el cas dels grecs Minos i Radamantis. També estava molt estesa l'idea de que els reis governaven les ànimes dels seus súbdits fallits despuix del seu, mort. Per eixemple, Aquiles va governar els Prats Asfódelos i als seus habitants despuix de la seua mort. Ademés, existix el govern dels morts eixercit per un dimoni o dimoni cap, com en la mitologia cristiana, en la que Satán és el governant del Infern.

Vore també

• Mort (personificació)
• Psicopompo
• Santa Mort
• Shinigami

Bibliografia

• G. Filoramo, M. Massenzio, M. Raveri i P. Scarpi (2000). Història de les religions (en és), Barcelona: Crítica. ISBN 84-8432-078-2.
• Frazer, J. G. (1996). The golden bough: a study in magic and religion, Nova York: Simon & Schuster. ISBN 978-0-684-82630-1.