Destrucció de Pompeya

Archiu:Karl Briullov, The Last Day of Pompeii (1827–1833).jpg

L'últim dia de Pompeya, obra realisada per Karl Briulov entre 1830 i 1833. Oli sobre tela de 456.5 x 651 cm. exhibit en el Museu Estatal de San Petersburgo, Rússia.

La destrucció de Pompeya va ser conseqüència de l'enorme cantitat de cendres volcàniques, pedres pómez, i atres productes volcànics, acumulats dins i sobre esta ciutat romana, en orige en l'erupció del volcà Vesubio de l'any 79 d. C.

Durant dita erupció volcànica de tipo pliniano varen ser enterrades, baix una gran cantitat de cendres i atres elements expulsats pel Mont Vesubio, tant Pompeya com les propenques ciutats d'Herculano, Oplontis i Estabia. Esta catàstrofe natural segurament va causar gran cantitat de víctimes humanes, molt provablement varis mills.

Existixen dubtes sobre el moment exacte de l'inici de l'erupció, i les dos dates que es manegen en més freqüència com les més provables són el 24 d'agost de l'any 79 d. C. i el 24 d'octubre d'eixe mateix any.

Data de la catàstrofe

Durant llarc temps es va establir que la data de l'erupció va ser el Plantilla:Dona't, ya que la majoria dels manuscrits de Plinio feyen pensar en esta possibilitat. No obstant, atres fonts de l'época citen dates diferents i llaugerament posteriors. Particularment en una d'eixes fonts, per eixemple, s'afirma que el desastre va ocórrer nou dies abans de les calendas de novembre (actual 1 de novembre). Esta data alternativa del 24 d'octubre de l'any 79 d. C. es va prendre com a incorrecta durant llarc temps. No obstant, en certs estudis recents alguns historiadors han mostrat gran interés per ella per l'existència de certs indicis i signes, cada volta més numerosos, que fan pensar que l'erupció va ocórrer en autumne; dos dolia (grans ánforas) semblaven contindre most de vi de raïms recent prensadas, i ademés, els braseros estaven funcionant el dia de l'erupció, i la vegetació —anous, figues— també indicava l'autumne. Atres treballs d'investigació, en particuliar els de l'arqueòloga italiana Grete Stefani, aixina mateix fan pensar que l'erupció va ocórrer en autumne. Ademés, en 1973 es va trobar una moneda en la cridada 'Casa del braçalet d'or' (o 'Casa de la polsera d'or'), que data de la quinzena salutació imperial de Tito, el que necessàriament va ser posterior a l'inici de setembre de l'any 79, lo que també recolza esta datació.

Etapes del desenroll de l'erupció

Artícul principal → Erupció del Vesubio en 79.

Archiu:Vesuvius 79 AD eruption-la.svg

Regió afectada per la caiguda de pedres pómez, en derredor del Mont Vesubio.

Els únics testimonis directes dels que es té notícia sobre este desastre natural són dos de les cartes escrites per Plinio el Jove, en resposta a una solicitut del seu amic Cornelio Tácito. En eixes cartes, es relata la pròpia experiència de qui va escriure eixes missives, en relació en l'erupció volcànica, i a les circumstàncies de la mort del seu tio Plinio el Vell, qui va acodir a la zona del Mont Vesubio per a observar el fenomen des de més prop, i provablement també per a ajudar als amics a escapar d'eixes zones en perill. En eixes missives, en eixos escrits, no es fa referència directament a la sòrt de la pròpia ciutat de Pompeya. Aixina que a el hora actual, i a efectes de millor poder reconstruir els dramàtics acontenyiments vixcuts per eixos grups poblats i pels seus habitants, les informacions generals històriques varen deure ser complementades per l'anàlisis estatigráfico dels depòsits observats en la pròpia ciutat, aixina com pels resultats obtinguts per certes excavacions arqueològiques i per l'estudi de erupció modernes comparables, com la del Mont Santa Helena de 1980 i la del Pinatubo de 1991.

Archiu:The Younger Pliny Reproved.jpg

Pintura a l'oli de 1785 d'Angelica Kauffmann, a on es representa a Plinio el Jove i a la seua mare en Miseno, i en a on s'observa al nebot de Plinio el Vell registrant els acontenyiments que varen rodejar l'erupció del Vesuvio de l'any 79 d. C.

L'informació que es té de lo succeït es infiere del hipòtesis de la datació tradicional i complementant lo que se sap a través dels testimonis de l'época romana que han aplegat als nostres dies, en lo que pot observar-se en les pròpies ciutats sepultades i en les zones aledaño. El 24 d'agost del 79, Plinio el Vell i el seu nebot Plinio el Jove es trobaven en Miseno, que en eixe llavors era el port que albergava a la flota romana.

En Pompeya, eixe dia començava normalment. En lo que hui dia es diu 'Casa dels pintors al treball' o 'Casa dels pintors que treballaven', un equip d'obrers començava tranquilament en les tasques planificades per a eixa jornada, cobrint una paret en algeps fresc, mentres que el pictor imaginarius traçava l'esbós de la pintura que pensava realisar. En un determinat moment que es pot situar entre les dèu del matí i el migdia, les tasques d'estos treballadors es varen vore abruptament interrompudes, provablement per una série d'explosions freatomagmáticas que segurament varen acompanyar l'inici de l'erupció del Vesubio. Despuix d'una sacsada, un pintor encaramallat en una bastida va deixar caure un recipient de calç, el contingut de la qual va esguitar i va embrutar la paret, lo que va poder ser constatat pels arqueòlecs dèneu sigles més vesprada. Mentrestant, en Miseno, cap d'estos particulars acontenyiments varen ser advertits ni per Plinio el Vell ni pel seu nebot, els qui en eixos primers instants varen permanéixer totalment aliens a la catàstrofe que s'aveïnava i als acontenyiments que se succeïen en l'àrea pompeyana.

Pero cap a el hora 13 d'eixa jornada, en moments en que el tapó de lava que bloquejava el fumeral del Vesubio acabava de botar pels aires, l'esposa de Plinio el Vell va senyalar als presents lo que estava observant, una enorme formació obscura sobre la baïa de Nàpols. I segons els escrits deixats per Plinio el Jove, allí també present, estes emanació que segurament varen començar sent inicialment no molt abundants, en el pas del temps varen ser adquirint una forma que s'assemblava a un paraigües de pi; per este antecedent, és que a partir de el XX a esta formació característica d'este tipo d'erupció volcànica li la cridaria «penacho pliniano».

Archiu:Molnár Destruction of Pompei 1876.jpg

Pintura de 1876 de l'artiste hongarés József Molnár, un dels numerosos quadros de el XIX inspirats en la catàstrofe de Pompeya del 79 d. C.

Esta espècie de penacho o ploma de singular aspecte estava constituïda per matèries volcàniques i gas, materials més llaugers que l'aire, i per això, estes emanació començaven com una columna que s'elevava i engrandia —alcançant segons s'ha estimat fins a 32 km d'altura—, i fins que la diferència de densitat entre lo corresponent a este efluvio en el de l'aire circumdant es feya molt menut, lo que propiciava que estos materials s'estengueren lateralment, prenent esta forma achaparrada característica, observada i molt ben descripta per Plinio. En posterioritat i poc a poc, estes emanació varen ser arrastrades pels vents dominants en direcció surest i cap a la zona a on es trobava la ciutat de Pompeya.

Inicialment, els qui allí es trobaven provablement varen observar en estupor i curiositat lo que estaven veent que passava en el Mont Vesubio, i cert temps despuix, es té notícia de que Plinio el Vell va rebre un demanat d'ajuda d'una tal Rectina, la casa de la qual es trobava «en la plaja». I tal com ha quedat escrit en una obra de història natural, Plinio va ordenar preparar una galera per a en ella travessar la baïa, puix aixina podria intentar socórrer a Rectina d'alguna forma, al mateix temps que podria observar de més cerca lo que estava ocorrent.

La localisació de la vivenda de Rectina ha segut objecte de diverses especulacions; alguns investigadors han senyalat la possibilitat de que la mateixa es trobara en les afores d'Herculano —encara que crida l'atenció que Plinio el Jove no haja mencionat jamai a esta ciutat en les seues cartes—, mentres que atres historiadors s'inclinen a pensar que dita vivenda s'ubicava en algun lloc propenc a Pompeya. De totes maneres, i com a gran cantitat de cendres varen caure sobre els ponts dels navío noliejats per Plinio el Vell, i ademés, caïen també gran cantitat de pedres pómez, dificultant les maniobres, es va decidir enfilar cap a Estabia para aixina trobar-se en un atre conegut habitant de la zona, Pomponiano.

Gràcies a estudis estratigráficos, se sap actualment que en el curs de les primeres sèt hores de l'erupció gran cantitat de pedres pómez blanques varen caure sobre Pompeya, cobrint la mateixa a un ritme de 15 cm per hora, i acumulant-se, formant una capa d'entre 1.30 i 1.40 m. Pero cap a el hora 8 d'eixa vesprada, la composició del magma es va modificar, i una pluja de pedres pómez cada volta més «grises» es va abatre sobre Pompeya. Aixina, la gruixa total de la capa de pedres pómez dels diferents colors que va cobrir Pompeya va alcançar aproximadament els 2.80 metros. La consistència d'estes pedres pómez és variable. Si be les «bombes volcàniques» poden matar, els lapilli són molt llaugers, i tenen un tamany comprés entre 2 i 64 mm, per lo que difícilment poden causar un dany greu. Pel contrari, l'acumulació d'estos materials llaugers sobre els sostres de les construccions pot provocar que els mateixos es derroquen i s'esclafen. En facilitat és ben possible figurar-se que, en gradualitat en el temps, esta situació va poder dificultar i llimitar els moviments dels habitants que tractaven d'escapar de Pompeya i de les seues afores. Encara que els lapilli són llaugers, és possible imaginar-se que algunes persones com Plinio el Vell i els seus companyers, que deuen haver posat robes i teixits en els seus caps i en les seues boques i nassos per a protegir-se de la pols i dels productes de l'erupció volcànica, a la llarga deuen haver terminat per sofocar-se. Ademés, segurament deu haver segut cada volta més difícil de desplaçar-se, a mida que els vapors i el fum volcànic enfosquien la llum del Sol, acompanyat això en tremolació sísmiques que segurament també deuen haver-se produït. Plinio el Jove deu haver experimentat situacions similars en Miseno al sendemà.

Els qui varen resultar afectats per este tipo de circumstàncies durant el desenroll de l'erupció del Vesubio de l'any 79 d. C. segurament varen reaccionar de manera variada. Algunes famílies possiblement varen pensar que era aconsellable refugiar-se en els cellers de les seues respectives cases, esperant que el fenomen passara, decisió que els va resultar fatal, ya que la capa de pedres i d'atres productes no cessava d'acumular-se sobre ells. Aixina, al no eixir dels seus refugis, finalment varen perir tots asfixiats, ya que despuix d'algunes hores, la gruixa de la capa de materials volcànics que es trobava sobre ells va resultar ser molt considerable, lo que va provocar que els sostres de les cases es varen derrocar, matant a els qui varen creure que les seues respectives llars seria un lloc adequat que els protegiria.

Archiu:Cast sitting victim Pompeii.jpg

Pompeya, Itàlia: molejat en algeps de la cridada "víctima assentada" de l'erupció del Mont Vesubio de l'any 79 d. C.

La segona fase —la més destructiva— va començar en el matí del segon dia, quan la columna eruptiva ya no va poder soportar la càrrega de fragments en suspensió i es va derrocar sobre sí mateixa, donant lloc a fluix més o menys densos de materials incandescents i gasos a lo llarc dels flancs del volcà, cridats «núvols ardents» o «colada piroclástica». En realitat, la destrucció important ya havia començat unes hores abans, cap a l'una del matí, quan Herculano, un chicotet poble coster a l'oest de Pompeya, va anar pràcticament borrat de la faç de la Terra per les dos primeres escorrentadas, encara que estes no varen afectar a la pròpia ciutat de Pompeya.

Este fenomen va ser observat i fotografiat en detalle per primera volta en oportunitat de l'erupció del Monte Pelée en 1902.

Plinio el Vell, des de la vila de Pomponiano en Estabia, observava les columnes de fòc que es desenrollaven sobre els flancs del Mont Vesubio, tot lo que seguia en curiositat i interés. Aixina, va observar sense dubte els acontenyiments que pronte destruirien completament a Herculano, pero a la veta de cert temps, el cansanci li va rendir i es va quedar dormit. Contràriament als marins i a atres persones d'este grup, Plinio el Vell va passar una bona nit, i cap al matí, va ser despertat pels seus amics, ya que les cendres i les pedres que també caïen sobre eixa zona podien tal volta deixar-ho tancat en el seu quarto.

Per la seua banda, Plinio el Jove es va quedar en Miseno, soportant numeroses tremolació que li varen fer passar molt mala nit, i que li varen dur a deixar registrat el següent comentari:

Va haver tan fortes tremolació i explosions, que tot no solament semblava moure's, sino també voltearse o posar-se del revés.

Al alba, vàries erupció volcàniques de gasos turbulentos i fragments de roca varen ser expulsades del Mont Vesubio. Estes emanació, cridades onades volcàniques (en anglés: pyroclastic sorgix) o també onades piroclásticas, són emanació ardents de gran volum que resulten del colapse total o parcial d'una ploma volcànica.

Esta espècie d'aerosol volcànic es distinguix dels núvols ardents per una composició més diluïda, una dinàmica més turbulenta i generalment una velocitat més alta, pero sobretot per una extensió molt major del fenomen en el relleu, ya que una onada volcànica típica emesa des de la part superior d'un volcà irradia sobre tots els seus flancs, cobrint-los completament i recorrent molt més fàcilment la topografia.

La primera d'estes emanació anomenades onades volcàniques va fluir per les ales del Vesubio, detenint-se a les afores de Herculano i sense penetrar en esta ciutat, encara que les dos següents, que varen tindre lloc a breus intervals, varen causar un efecte devastador sobre eixe poblat, donant mort pràcticament a tots els qui encara estaven en vida, ya siga que es trobaren refugiats en les cases o en els carrers. Segurament, fines partícules de cendres, mesclades en emanació gaseoses varen penetrar llavors en els pulmons de les persones, provocant l'asfíxia de les mateixes. L'última d'estes onades, que va ser la més devastadora, va entrar en eixa ciutat cap a les sis del matí, matant a tots els qui allí estaven, i provocant també el colapse de les parts altes de les edificacions.

Al matí del segon dia, Plinio el Vell, que tenia intencions de fugir de la zona de Estabia per barco, va morir per les emanació de gas sulfuroso que va rebre en eixes circumstàncies, i el seu cos va ser trobat tres dies més vesprada.

Mentres tot açò ocorria, Plinio el Jove, a instàncies d'un amic en Miseno, es va resoldre a eixir de la ciutat. En la seua segona carta a Tácito, va senyalar lo que va observar llavors al seu entorn:

… la mar que es retira, la solsida dels edificis, i l'obscuritat que alvança com si perseguira a la multitut que fuig; i per la vesprada, quan la llum va reaparéixer en Miseno, la ciutat estava coberta d'un mant de cendra blanca, encara que sense haver-l'enterrat per complet …

Si ben encara va haver algunes tremolació els dies següents, això va ser molt soportable, puix bàsicament llavors l'erupció havia terminat.

Bibliografia

• [Berry-2007] Joanne Berry, The Complete Pompeii, editor 'Thames & Hudson', 2007, ISBN 050005150X i 9780500051504, 256 pàgines.
• [De-Carolis-2003] Ernesto De Carolis, Giovanni Patricelli, Vesuvius A.D. 79: The Destruction of Pompeii and Herculanum, editor '«L'Ema» vaig donar Breitschneider / Getty Publications Museum Los Angeles', Roma, 2003, ISBN 0892367199 i 9780892367191, 135 pàgines (text parcial en llínea).
• [Guzzo-2003] Pier Giovanni Guzzo, Dona Pompei à Roma, editor 'Musées royaux d'art et de histoire (Belgium) / Electa', 2003, ISBN 9053494537 i 9789053494530, 215 pàgines.
• [Ranieri-Panetta-2012] Marisa Ranieri Panetta, Pompéi: histoire, vie et art de la ville enterrée, editor 'White Star', 2012, ISBN 886112450X i 9788861124509, 416 pàgines.
• [Robert-Boissier-2011] Béatrice Robert-Boissier, Pompéi: Els doubles vies de la vaig citar du Vésuve, editor 'ellipses', 2011, ISBN 9782729866358, 336 pàgines.
• [Wever-2003] Patrick de Wever, Li volcanisme : Cause de mort et source de vie, editor 'Muséum national de histoire naturelle / Vuibert', 2003, 328 pàgines.