Oplontis
Oplontis (o Oplonti) era una ciutat propenca a Pompeya, Itàlia. És mencionada per la taula de Peutinger sobre l'emplaçament de lo que hui és Torre Annunziata, en la ciutat metropolitana de Nàpols, en la regió de Campània.
Estructura
[editar | editar còdic]
Es tracta provablement d'un suburbi semiurbano de Pompeya, en el camí cap a Herculano, les vivendes del qual eren noves residències per al otium,[1] o de les cases confiscades als samnitas pel sistema de deductio[2] despuix de la guerra Social que va esclatar en l'any 90 a. C. i ocupades pels colon romans. El 24 d'octubre de l'any 79, el Vesubio va entrar en erupció i la va enterrar baix una capa de cendra.
És actualment el lloc a on està la «Vila de Popea» (Vila Poppaea), residència estiuenca de Popea Sabina, dama pompeyana esposa de l'emperador Nerón, que va ser excavada a mitan de el XX i es troba oberta al públic. En efecte, en temps dels Borbones es va excavar mínimament i solament va eixir a la llum en l'any 1964. Esta fastuosa vila romana data de el I Les excavacions varen fer aparéixer una superfície de 110 metros per 75 d'una capa de terra de prop de 6 metros, dels quals 2 eren de lapilli i arena volcànica, colocant a la vila per baix de la circumdant localitat de Torre Annunziata.
Una segona vila, la de Lucio Craso Terç (L. Crassius Tertius) i coneguda com a «Vila de Craso», va ser descoberta en 1974, a 250 metros a l'est de la Vila de Popea, durant la construcció d'una escola. Va rebre el seu nom despuix del descobriment en ella d'un sagell de bronze que duya el nom anteriorment mencionat, provablement el seu últim propietari. Al contrari que el seu suntuosa veïna, esta era una vila rústica dedicada al cultiu i elaboració de productes agrícoles: vi, oli d'oliva i cereal, també es varen trobar gran número de recipients en granades, el suc de les quals servia per a ablanir i macerar les pells per a convertir-les en cuiro. I si la luxosa vila popeana estava deshabitada i en reformes, la de Craso estava en us i habitada en el moment de la catàstrofe. En una de les habitacions es varen trobar els esquelets de cincuenta y cuatro persones, hòmens, dònes i chiquets, amos i esclaus, portant les seues joyes i aforros, resultant una esplèndida mostra de joyeria fina, vaixella i monedes per un total de dèu mil sestercis, la cantitat més gran trobada en tota la regió arrasada per l'erupció.
Els resultats d'investigacions més recents varen permetre vincular a Oplontis als Calpurnios Pisones, família prestigiosa els membres de la qual varen ser aliats de Pompeyo.[3]
El lloc de Oplontis s'inclou en «Zones arqueològiques de Pompeya, Herculano i Torre Annunziata», inscrita per l'Unesco en la llista del patrimoni mundial en 1997.
La Vila de Popea
[editar | editar còdic]Les seues dimensions, 3650 metros quadrats excavats fins ara sense contar la piscina i els jardins, 130 metros en 110, fan d'ella el conjunt arquitectònic més extens de Campània despuix de la vila dels Papirs en Herculano (260 x 70 m).
Hipòtesis d'atribució
[editar | editar còdic]
Unànimement s'admet la seua atribució a Popea Sabina, ya que la data coincidix per a la seua segona fase arquitectònica, en el periodo neroniano i el seu caràcter suntuoso fa que difícilment siga d'un particular; la pertinença de l'emperatriu a la gens Poppea, rica família pompeyana corrobora esta conjectura. No obstant, permaneix l'incertitut respecte a la data de l'adquisició per Popea o la seua família, aixina com per l'us de la vila entre l'any 65, data de la mort de Popea, i el 79.
La vila estava orientada per a tindre vistes sobre els monts Lattari, vistes tapades des de finals de el XX per les recents construccions de la ciutat, i sobre la mar Tirreno, la vora de la qual està ara més alluntada, destacant-se en el fondo el cim del Vesubio.[4] Sembla haver tingut una posició relativament aïllada entre extensos jardins, lo que podria indicar la preocupació dels seus propietaris per no mesclar-se en el poble, lo que confirmaria el seu caràcter aristocràtic.
En un depòsit es varen trobar algunes estàtues, certament destinades a l'ornamentació dels jardins i de la piscina; també estaven almagasenades parts de columnes i distints materials a lo llarc de les parets d'un saló; no s'ha descobert cap dels accessoris necessaris per a la vida diària. Tot açò permet supondre que la vila, en el moment de l'erupció del Vesubio, estava en obres i per lo tant encara no habitada pel seu nou propietari.
Arquitectura
[editar | editar còdic]
En la seua primera fase de construcció, cap a 45 a. C., la vila va poder pertànyer al pretor Marque Pupio Pisón (Marcus Pupius Pis.[5] La pars urbana[6] està constituït per dos séries de peces distribuïdes a abdós costats d'un eix central rectangular format per un atrium[7] obert sobre un impluvium,[8] un jardí interior i un triclinium,[9] d'àmplies dimensions.
El cos de l'edifici situat a l'oest és residencial i està compost per diaetai[10] en els seus cubicula[11] disposts entorn a un atre triclinium menys important, i d'un conjunt termal constituït per praefurnium,[12] caldarium[13] i tepidarium[14] i organisats entorn a un oecus[15] i d'un pòrtic tetrástilo.[16]
Els locals interiors de la zona es dediquen en part a funcions serviles, estant el pis superior dedicats a les habitacions dels esclaus. Les pintades en grec trobades sobre les parets de la vila demostren un grau de cultura que correspon a nivell indispensable per a garantisar funcions junt als amos de la classe aristocràtica. Esta ala en la qual es troba el larario[17] s'organisa entorn a un peristilo.[18] Les habitacions, donant a l'exterior, estan dotades d'un caldarium i d'una latrina.
Encara més a l'est i separat de l'edifici principal existia llavors una pars rustica[19] en el qual es conservava un torcularium[20] que indica la pertinença de la vila rustica a un praedium[21] plantat de vinyes o oliveres.
En la segona fase arquitectònica, en l'época juliol-claudia, s'afig a esta primera implantació oriental un impressionant zona residencial sobre una natatio[22] de 60 per 17 metros que no té res que envejar a la de la vila dels Papirs de Herculano (66 x 7). Entorn a la piscina s'organisen dos nous conjunts de vivendes destinats al otium. El primer, situat al nort està construït entre dos pòrtics i constituït per una immensa sala central prolongada a cada costat per una simetria de sales a penes una miqueta més modestes. Entre el saló central i estes sales es intercalan els viridari[23] a on es veu l'antic hortus entrar en la casa per a convertir-se en saló de verdor. Les obertures realisades en frente de cada una d'estes parts oferixen una pasmosa continuïtat de perspectiva a lo llarc de tota la llongitut del conjunt.
Un segon conjunt ve a tancar el pòrtic en l'àngul suroest de la piscina. Alberga, en particular, una sofisticada peça sobre la que Donatella Mazzoleni ha precisat:
- ...les finestres s'obrien sobre la natatio i que estaven dotats d'una decoració rar en parquet de fusta sobre les parets (desgraciadament perdut), i de marbres coloreados en opus sectile sobre el enlosado. La comparació en un diaeta similar en la vila de Sant Marcos, en Estabia, posa de manifest que es tractava d'un element arquitectònic en voga per als pòrtics que vorejaven les piscines.[24]
El hiat, que es troba en la vila dels papirs d'Herculano i la vila de Sant Marcs d'Estabia, en la conexió entre l'antic i nou conjunt arquitectònic dona prova de l'interés dels rics romans per les piscines, lo que confirma Plinio[25] en una de les seues cartes, i la seua utilisació efectiva com natatoriae.
Estos espais de la primera i de la segona fase s'articulen sabiament en l'immensitat dels jardins exteriors adornats d'estàtues i plantats en bananes d'ombra o cultivats com a prat i prolongats per un bosquecillo gràcies als talents combinats d'un arquitecte i d'un topiarius[26] (jardiner paisajista).
Decorat pictòric
[editar | editar còdic]
Els quatre estils de pintura pompeyana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Art de la Roma antiga.
- ORD estil (sigles IV-començos de l'I a. C.): imitació en simples recobriment d'estuc policromado de les grans lloses o incrustacions de marbre dels palaus helenísticos. Els quadros de caballete sobre el panel de fusta es coloquen en marcs d'estuc. Elements eixints dividixen la paret.
- 2.º estil (80-15 a. C.): introducció de la perspectiva, «desmaterialización» de les parets, creació d'una ilusió teatral d'extensos volums oberts sobre atres espais encara més amplis i suntuosos. Els quadros originals es reproduïxen directament sobre les parets, com a verdaders quadros de fusta o com si es tractava, trampantojos, de vistes per les finestres, que no s'òbrin mai sobre escenes de la vida quotidiana, pero descrivint episodis mitològics o històrics
- ORD estil (15 a. C. - 50 d. C.): a voltes cridat juliol-claudio. Més trampantojos, el decorat es torna pla. La paret es dividix horisontal i verticalment i es subdivide en quadrats i rectànguls coloreados. Els paisages idílics omplin tot el panel central. Es pinten algunes miniaturas en colors vius sobre fondos negres o blancs.
- 4.º estil (50-79): regrés de la perspectiva i l'ilusionisme dels trampantojos. Acumulació i superposició barroca d'animals exòtics o fantàstics i d'elements arquitectònics imbricados. Escenes mitològiques de caràcter iniciático o d'intenció moral. Els colors estan més nets i apareixen oposicions cromàtiques. Menudes figuritas i festones adornen els trampantojos que simulen tapissos murals.
Decorat de la vila
[editar | editar còdic]- Cossos occidentals de l'edifici:
- Atrium, Triclinium, oecus, cubitula i diaetae: estil 2.º
- Cuina i termes: estil 3.º i 4.º
- Ala oriental:
- Zones de servici: bandes grogues i blaves
- Habitacions: estil 2.º, 3.º i 4.º
- Pòrtics meridionals i septentrionals: 4.º estil
Esta primera part de la vila, de temps republicà, va ser objecte d'una renovació del decorat pictòric en construir-se la segona fase, d'arquitectura imperial: és puix mal fàcil determinar si els decorats són de la 1.ª o de la 2.ª fase.
- 2.ª fase arquitectònica:
- mig o final de l'estil 4.º (fresca del pòrtic comparables a les de l'habitació 7 de la vila del Centenari en Pompeya)
Contràriament a les fresca de Pompeya o de Herculano, que en part es varen dur al Museu arqueològic de Nàpols o a les de la vila de Boscoreale, expostes en el Museu Metropolità d'Art de Nova York, la totalitat de les fresca de Oplontis, entre els més bonicos del món romà, es guarden in situ en perfecte estat de conservació. La calitat dels del 2.º estil pompeyano apleguen ací al seu apogeu, lo que permet supondre que per a esta prestigiosa residència es va recórrer als millors mestres del gènero.
Síntesis de l'arquitectura, de l'escultura i del art topiario, l'art pictòric més conseguit entra en efecte ací en joc per a reforçar el de les atres tècniques en la representació dels temes apreciats pels romans cultivats, afectats per el helenisme, el teatre i la mitologia, pero també, vell poble de llauradors, vinculats a la naturalea.
Les escenografies teatrals, les escenes mitològiques, els paisages bucólicos o els bodegones es troben ací representades en un conjunt de paisages fantàstics, espais imaginaris, horisons multiplicats, i en una delícia de refinament.
Volutes, festones, guirnaldas de pedres precioses, vénen a entrellaçar caraces, objectes rituals, gerros de flors, corts de frutes, colocats sobre rebancs fingits o enquadrant finestres trampantojo. Les fonts, els prats en flors, els espais poblats de pardals o insectes solidificados sobre les parets es confonen en les fonts, els prats, els pardals o els insectes que s'agitaven entorn.
Un tema és no obstant particular i recurrent en la decoració pictòrica de la vila i sembla ser una alusió a Popea, esposa de Nerón: la representació del pavo real. El pardal és en efecte un atribut de Juno, esposa de Júpiter, equivalent diví de l'Emperador, i es troba reproduït en vàries ocasions en diferents peces.
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Oci, descans
- ↑ Confisc
- ↑ Agnès Rouveret, La peinture romaine de l'époque héllénistique à l'antiquité tardive, pág. 98
- ↑ Posició de Oplontis en relació en el Vesubio
- ↑ Encyclopédie Universalis
- ↑ Part d'un domini reservat al senyor
- ↑ Vestíbul
- ↑ Destinat a rebre les aigües pluvials
- ↑ Menjador
- ↑ Apartaments
- ↑ Dormitoris
- ↑ Cuina i quarto de calderes
- ↑ Bany calent
- ↑ Bany templat
- ↑ Saló d'aparat
- ↑ De quatre columnes
- ↑ Altar destinat al cult als deus lares (domèstics)
- ↑ Galeria en columnata que alberga un jardí interior
- ↑ Edifici agrícola
- ↑ Prensa
- ↑ Domini
- ↑ Piscina
- ↑ Jardins interiors
- ↑ Cf. Bibliografia: Fresques dones viles romaines, pág. 130
- ↑ Ibid.
- ↑ Jardiner-paisajista
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Guzzo, P.G. i Fergola, L., La vila d'Oplontis, Actes Sud ; Motta, Milà; París, 2000. ISBN 978-2-7427-2669-1
- Mazzolemi, D., i Pappalardo, U., Fresques dones viles romaines, Citadelles & Mazenod, París, 2004. ISBN 2-85088-204-6
Vore també
[editar | editar còdic]- Vila Popea
- Pompeya
- Herculano
- Estabia
- Popea Sabina
- L'incoronazione vaig donar Poppea
- Taula de Peutinger
- Torre Annunziata
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oplontis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.