Dibuix

Dibuix

El terme dibuixe significa tant l'art que ensenya a dibuixar, com la delineació, figura o image eixecutada en obscur i clar; pren nom d'acort al material en el que es fa. És una forma d'expressió gràfica que plasma imàgens sobre un espai pla, considerat part de la pintura i una de les modalitats de les arts visuals. Es considera al dibuix com el llenguage gràfic universal i ha segut utilisat per la humanitat per a transmetre idees, proyectes i en un sentit més ampli, per a comunicar i expressar emocions, sentiments i pensaments. Es manifesta en diferents tècniques i estils, des de l'esbós ràpit fins al detallat treball artístic, comprenent un ampli espectre de possibilitats creatives. El dibuix ha segut fonamental en la història de la humanitat, des de les pintures rupestres fins al disseny digital contemporàneu, reflectint l'evolució del pensament i la cultura humana.

Descripció general

El dibuix és una de les formes més antigues d'expressió humana dins de les arts visuals. Generalment s'ocupa del marcat de llínees i àrees de to en paper o un atre material, a on la representació precisa del món visual s'expressa sobre una superfície plana. Els dibuixos tradicionals eren monocromàtics, o a lo manco tenien poc color, mentres que els dibuixos moderns a llapis de colors poden acostar-se o creuar una frontera entre el dibuix i la pintura. En la terminologia occidental, el dibuix és distint de la pintura, encara que a sovint s'ampren mijos similars en abdós tasques. En les pintures al pastiç es poden utilisar mijos secs, normalment associats en el dibuix, com la tiza. El dibuix es pot realisar en un mig líquit, aplicat en pinzells o bolígrafs. Soports similars també poden servir per a abdós coses: pintar generalment implica l'aplicació de pintura líquida sobre llenços o panels preparats, pero a voltes es dibuixa primer un dibuix inferior sobre eixe mateix soport.

El dibuix sol ser exploratori, en considerable émfasis en l'observació, la resolució de problemes i la composició. El dibuix també s'utilisa habitualment en la preparació d'una pintura, lo que enfosquix encara més la seua distinció. Els dibuixos creats per a estos fins es denominen esbossos.

Hi ha vàries categories de dibuix, inclosos dibuixos de figures, caricatures, garabatos i dibuix a mà alçada. També hi ha molts métodos de dibuix, com l'art en llínees, el punteado, el sombreado, el método surrealiste de la grafomanía entópica (en el que es fan punts en els llocs d'impurees en un full de paper en blanc i després es fan llínees entre els punts), i calc (dibuixar en un paper translúcido, com paper de calc, sobre el contorn de formes preexistentes que es veuen a través del paper).

Un dibuix ràpit i sense refinar sol denominar-se un esbós.

En camps aliens a l'art, els dibuixos tècnics o plans d'edificis, maquinària, circuits i atres coses a sovint es denominen "dibuixos" encara que hagen segut transferits a un atre mig per mig d'impressió i no a mà.

Història del dibuix

El dibuix servix com una ferramenta per a la representació d'objectes reals o idees que, a voltes, no és possible expressar fidelment en paraules (o únic mig d'expressió davant la carència d'escritura). Els primers dibuixos coneguts es remonten a la prehistòria, tenint 73 000 anys la primera mostra. Entre les pintures rupestres destaca la cova de Altamira, a on el ser humà va plasmar en els sostres i parets de les cavernes lo que considerava important transmetre o expressar, normalment activitats relacionades en la seua forma de vida i el seu entorn.

De les primeres civilisacions perduren escassos eixemplars de dibuixos, normalment, per la fragilitat del material en el que varen ser eixecutats (s'han trobat en ostraca i pintures murals inacabades), o perque eren un mig per a elaborar pintures posteriorment, recoberts en capes de color. Les cultures de l'Antiga China, Mesopotamia, el vall del Indo o l'Antic Egipte varen deixar mostres clares d'això, ideant els primers cànons de proporcions, com va succeir també en l'Antiga Grècia i Roma.

En l'Edat Mija, es va utilisar profusamente el dibuix, generalment coloreado, per a representar sobre pergamís temes religiosos a modo d'explicació o alegoria de les històries escrites, privant aixina lo simbòlic sobre lo realiste, inclús les proporcions i cànons de l'época. La cultura islàmica també va contribuir en preciosos dibuixos que solien acompanyar texts d'anatomia, astronomia o astrologia. En el Renaixença, el dibuix eclosiona i conseguix alcançar sublims guanys. Per primera volta s'estudia el método de reflectir la realitat en la major fidelitat possible, segons normes matemàtiques i geomètriques impecables: en Filippo Brunelleschi sorgix la perspectiva cònica. El dibuix, de la mà dels grans artistes renaixentistes cobra autonomia, adquirint valor propi en autorretratos, plans arquitectònics i variats temes realistes –com els de Leonardo dona Vinci–, ademés servir com a estudi previ imprescindible d'atres arts, com la pintura, escultura o arquitectura.

Concepte

El dibuix és el llenguage universal, ya que sense mediar paraulas és possible transmetre idees de modo gràfic que resulten comprensibles per a tots. Hi ha dibuixos que són reconeguts dins d'una cultura, denominats símbols. Atres eixemples són els pertanyents a la señalética, activitat que s'encarrega de comunicar paràmetros de comportament en una determinada localisació per mig del llenguage gràfic.

Paul Valéry dia que les tres grans creacions humanes són el dibuix, la poesia i les matemàtiques.

Tipos de dibuix

Segons la seua concepció

D'acort en el seu objecte, el dibuix es pot classificar en:

Estos determinen precisament l'orde cronològic per a representar i transmetre a través de bosqueigs, diagrames o esquemes de l'idea o proyecte que desija desenrollar i eixecutar el seu inventor o dissenyador: plasmant en la seua orde l'idea general, el seu espai forma i dimensió, i per últim el seu procés i tècnica de fabricació.

Segons el seu objectiu

Dibuix artístic

És la representació d'un objecte per mig de llínees que llimiten les seues formes i contorns. Es tracta d'una abstracció de la ment que permet fixar l'apariència de la forma, ya que l'ull solament percep masses coloreadas de diversa intensitat. Els dibuixos artístics solen ser representacions d'objectes o escenes a on l'artiste veu, recorda o imagina. Estos poden ser realistes: un eixemple són els retrats o els dibuixos arquitectònics. El dibuix també pot aplegar al grau de perdre certa aproximació en la realitat (com les caricaturas), relativament alluntats de la realitat (els dibuixos animats i els còmics), fins a aplegar a lo surrealiste i lo abstracte.

Procés

• Apunte: dibuix ràpit que s'usa per a captar i recordar les característiques de lo que es va a dibuixar despuix. És especialment útil quan es dibuixen exteriors o figures en moviment.
• Esbós: prova del dibuix en un paper aparte. Servix per a ajudar a decidir l'enquadrament, la composició, quins elements s'inclouen.

• Encaixat: llínees generals que es tracen en el paper definitiu (es tapen o borren despuix), servixen com a base del dibuix.
• Llínea: dibuix dels contorns. Es dibuixa primer lo més general i despuix el detall.
• Valorisació: per a conseguir més realisme i volum, es fa un sombreado. Es fa una transició color de les zones més clares a les zones més obscures. Les zones de llum es poden aclarir borrant o usant un llapis de color blanc o similar, mentres que les zones obscura es conseguixen saturant el material.
• Color: un dibuix pot dur color, especialment si està destinat a ser una ilustració (dibuix que acompanya a un text en llibres, cartells, etc.), aplicat per mig de vàries tècniques: aquarela, tinta, llapis de color, ordenador. El color pot ser pla (homogéneu) o en textura (apariència irregular que es pot conseguir en el material, el paper, la tècnica, ...).
• Correccions: els errors es poden corregir de diferents formes, borrant, cobrint una zona del dibuix en pintura o un tros de paper i dibuixant sobre ell, o realisant un escanege del dibuix i modificant-ho en un programa de retoc fotogràfic en el que es poden eliminar, afegir o resaltar coses, millorar contrasts i colors.
• Proporció: dona a l'objecte representat l'harmonia necessària en relacionar correctament tots els elements que ho conformen. Un consell útil i pràctic al moment de realisar l'enquadrament del dibuix, és colocar estiga front a un espill, d'esta manera es descobrix si l'obra es troba ben proporcionada i si guarda la simetria corresponent; açò és molt útil en especial en els dibuixos del rostre i en retrats. Atres formes d'evaluar si el dibuix és correcte són: colocar-ho al revés, mirar-ho a contraluz pel revers del full o colocar el full una miqueta més avall per a canviar la perspectiva en mirar-la.

Un modo de dibuix a mà alçada és el realisat sobre la marcha, sense correccions posteriors, per viagers, exploradors, científics. A este tipo de dibuixos se'ls coneix com quaderns de camp i com a eixemples es poden citar a Wilhelm Filchner i Juliol Car Baroja.

Dibuix geomètric

És aquell que es representa per mig de gràfiques planes. Constituïx un sistema d'ensenyança estructurat per a garantisar, tant a l'alumne dels primers anys de les Escoles Tècniques com als de les facultats d'Arquitectura i Ingenieria –bachilleres o pèrits mercantils– un ràpit maneig i posterior domini de la mà en el pla. Tal sorgix de les seues figures i dibuixos, l'enumeració i designació dels útils i l'explicació de l'ocupació de lo estrictament necessari; les característiques de la caligrafia tècnica, els seus grups per a realisar la pràctica adequada i els consells per a efectuar els eixercicis. També s'inclouen les principals figures geomètriques i es detalla el modo llògic de construir-les, l'enfocament frut d'una tasca minuciosa i una metodologia adquirida dia a dia.

Dibuix tècnic

El dibuix tècnic és el llenguage gràfic universal tècnic normalisat. Les aptituts per a esta classe de dibuix es deprenen, ya que deu complir en determinades normes. Es subdivide en dibuix tècnic especialisat, segons la necessitat o aplicació les més utilisades o difosos en l'entorn tècnic i professional. Cada u es caracterisa perque utilisa una simbologia pròpia i específica generalment normalisada llegalment.

Els plans que representen un mecanisme simple o una màquina formada per un conjunt de peces es denominen plans de conjunt, i els que representen un únic element, plans de peça. Els que representen un conjunt de peces en les indicacions gràfiques per a la seua colocació i ensamble, són cridats plans.

Dibuix geodèsic

En un mapa bidimensional del món, com si la terra fòra plana, deuen traçar-se els meridianos (círculs concèntrics verticals) en forma de llínees rectes verticals. En alguns mapes, els paralels (círculs paralels horisontals) es dibuixen com a llínees horisontals paraleles, i els meridianos són curves que partixen dels pols.

Instruments i materials

Més que una tècnica gràfica basada en l'us de la llínea, el dibuix és l'expressió d'una image que es fa en forma manual, és dir, s'usa la mà per a realisar-ho. Els instruments que es poden usar són molts, com també la superfície a on es pot fer. Els més usats són el paper com a soport i el llapis com l'instrument, pero actualment s'usen computadores utilisant el teclat, mouse, o un llapis òptic, més comú en Tablet PC.

Instruments

Els instruments per a dibuixar són els llàpissos de grafit, com els llàpissos de dibuix (6b), (2b) i (HB), els més importants en el dibuix bàsic, la ploma estilográfica, carboncillos, regla, compàs o esquadres, entre uns atres.

Tintes i pigments

El mig fa referència a que tipo de tinta, pigment o color va a ser utilisat sobre la superfície a dibuixar. La ferramenta utilisada pot ser seca com el grafit, pastiços, vaig contar, o humit com marcadors, ploma o tinta. Els llàpissos acuosos poden ser utilisats en sec, pero en estar humits adquirixen un to diferent. Encara que és inusual, en ocasions els artistes treballen en una classe de tinta invisible.

Soports físics

El soport físic pot ser qualsevol, des de l'antiguetat s'ha anat canviant d'un format a un atre. Els més utilisats són aquells basats en paper o cartó, encara que la varietat aplega a ser tan ingent que és difícil concretar. Segons a que es destine el dibuix, es pot utilisar des del llenç per a una obra representativa en fins decoratius al polipropileno per a plasmar dibuixos en cartells en fins publicitaris.

Semiòtica del dibuix

El dibuix és un tipo de signe; més específicament, un signe visual. Com a tal, depén del signe icònic, indéxico i simbòlic. És signe puix és una expressió en l'intenció de «transmetre una informació, per a dir, o per a indicar a algú que un atre coneix i que vol que ho coneguen lo demés també».

Com a mensage visual global distinguix com a signe visual dos tipos d'entitats teòriques distintes, la primera el signe icònic que és analògic i mimético (figuratiu) i el segon, el signe plàstic, que posseïx còdics basats en la llínea, el color i la textura (abstracció).

La perspectiva

La perspectiva llineal és un método de retratar objectes sobre una superfície plana de manera que les dimensions es contrauen en la distància. Cada conjunt de vores paraleles i rectes de qualsevol objecte, ya siga un edifici o una taula, seguix llínees que finalment convergixen en un punt de fuga. Habitualment, este punt de convergència està en algun lloc a lo llarc de l'horisó, ya que els edificis estan construïts al nivell de la superfície plana. Quan vàries estructures estan alineades entre sí, com a edificis a lo llarc d'un carrer, els cims horisontals i els fondos de les estructures convergixen típicament en un punt de fuga. Quan es dibuixen abdós fronts i costats d'un edifici, les llínees paraleles que formen un costat convergixen en un segon punt a lo llarc de l'horisó (que pot estar fora del paper de dibuix). Esta és una perspectiva de dos punts. La convergència de les llínees verticals en un tercer punt per damunt o per baix de l'horisó produïx una perspectiva de tres punts.

La profunditat també pot ser retratat per vàries tècniques, ademés de la perspectiva enfoque anterior. Els objectes de tamany similar deuen aparéixer cada volta més menuts quant més llunt estan de l'espectador. Per lo tant, la roda atrassera d'un carro apareix llaugerament més chicoteta que la roda davantera. La profunditat pot ser retratat a través de l'us de la textura. A mida que la textura d'un objecte s'allunta, es torna més comprimida i ocupada, adquirint un caràcter completament diferent al de si estava prop. La profunditat també es pot representar reduint el contrast en objectes més distants, i fent els seus colors menys saturats. Açò reproduïx l'efecte de la boira terrera atmosfèrica i fa que l'ull s'enfoque principalment en objectes dibuixats en primer pla.

Enllaços externs

Dibuix en el Viccionari.