Arts visuals

Arts visuals

Les arts visuals engloben les arts plàstiques tradicionals, aixina com les expressions que incorporen a la nova tecnologia orientada a l'art o elements no convencionals i que el seu major component expressiu és visual, com la fotografia, videografía, cinematografia, i lo també cridat art dels nous mijos, entre els que s'inclouen:

• art digital
• fanart
• fotografia
• net.art
• videoarte

Aixina com atres expressions d'aparició en l'art del sigle XX, com:

• art ambiental
• art cinètic
• art efímer
• art postal
• art públic
• art urbà
• instalació
• intervenció
• Land Art

Atres disciplines artístiques, com les arts escèniques, posseïxen dimensions compartides en les arts visuals, per lo que estes definicions no són estrictes i es consideren, en el camp de les arts visuals, també expressions com:

• Art d'acció
• Art interactiu
• Caligrafia
• Fluxus
• Grafiti

Dibuix

Artícul principal → Dibuix.

El dibuix és un mig per a fer una image, ilustració o gràfic utilisant qualsevol d'una àmplia varietat de ferramentes i tècniques disponibles en llínea i fòra de llínea. Per lo general, consistix en fer marques en una superfície aplicant la pressió d'una ferramenta, o movent una ferramenta a través d'una superfície utilisant mijos secs com grafit, llàpissos, ploma i tinta, pinzellés per a tinta, llàpissos de cera, crayónés, carbóés, pastiçés i marcadors. També s'utilisen ferramentes digitals, com a bolígrafs i llàpissos òptics, que simulen els efectes d'estos. Les principals tècniques utilisades en el dibuix són: el traçat de llínees, el rayado, el rayado creuat, el rayado aleatori, el sombrejat, el garabateo, el punteado i la mescla. Un artiste que destaca en el dibuix es denomina dibuixant.

El dibuix i la pintura es remonten a decenes de mils d'anys. L'art del Paleolític Superior inclou l'art figuratiu que comença entre fa uns 40 000 i 35.000 anys. Les pintures rupestres no figuratives que consistixen en plantilles manuals i formes geomètriques simples són encara més antigues. Les pintures rupestres paleolítiques d'animals es troben en zones com Lascaux, França i Altamira, Espanya en Europa, Maros, Sulawesi en Àsia, i Gabarnmung, Austràlia.

En l'antic Egipte, els dibuixos en tinta sobre papir, a sovint representant persones, s'utilisaven com a models per a la pintura o l'escultura. Els dibuixos en gots grecs, inicialment geomètrics, varen evolucionar posteriorment cap a la forma humana en la ceràmica de figures negres durant el VII

En el paper que es va fer comú en Europa en el XV, el dibuix va ser adoptat per mestres com Sandro Botticelli, Rafael Sanzio, Miguel Ángel i Leonardo dona Vinci que a voltes tractaven el dibuix com un art en sí mateix i no com una etapa preparatòria per a la pintura o l'escultura.

Pintura

Artícul principal → Pintura.

La pintura presa lliteralment és la pràctica d'aplicar pigment suspés en un soport (o mig) i un agent aglutinant (un pegament) a una superfície (soport) com el paper, el llenç o una paret. No obstant, quan s'utilisa en un sentit artístic significa l'us d'esta activitat en combinació en el dibuix, la composició, o atres consideracions estètiques en la finalitat de manifestar l'intenció expressiva i conceptual del practicant. La pintura també s'utilisa per a expressar motius i idees espirituals; els llocs d'este tipo de pintura van des d'obres d'art que representen figures mitològiques en ceràmica fins a La Capella Sixtina, passant pel propi cos humà.

Història

Artícul principal → Història de la pintura.

Orígens i història primerenca

De la mateixa manera que el dibuix, la pintura té els seus orígens documentats en les coves i en les parets de les roques. Els millors eixemples, que alguns creuen que tenen 32.000 anys d'antiguetat, es troben en les coves de Chauvet i Lascaux en el sur de França. En tons rojos, marrons, grocs i negres, les pintures de les parets i els sostres representen bisontes, ganado, cavalls i cérvols.

En les tombes de l'antic Egipte es poden trobar pintures de figures humanes. En el gran temple de Ramsés II, Nefertari, la seua reina, és representada sent conduïda per Isis. Els grecs varen contribuir a la pintura pero gran part de la seua obra s'ha perdut. Una de les millors representacions que es conserven són els retrats de mòmies de Fayum helenísticos. Un atre eixemple és el mosaic de la batalla de Issus en Pompeya, que provablement es va basar en una pintura grega. L'art grec i romà va contribuir al art bizantí en el IV, que va iniciar una tradició en la pintura d'icons.

La Renaixença

Artícul principal → Pintura renaixentista d'Itàlia.

A banda dels manuscrits allumenats produïts pels monges durant l'Edat Mija, la següent contribució significativa a l'art europeu va ser la dels pintors renaixentistes italians. Des de Giotto en el XIII fins a Leonardo dona Vinci i Rafael a principis de el XVI, est va ser el periodo més ric de l'art italià ya que es varen utilisar les tècniques del claroscuro per a crear l'ilusió de l'espai tridimensional.

També els pintors del nort d'Europa es varen vore influïts per l'escola italiana. El belga Jan van Eyck, el neerlandés Pieter Bruegel el Vell i l'alemà Hans Holbein el Jove són alguns dels pintors més exitosos de l'época. Utilisaven la tècnica de veladura en olis per a conseguir profunditat i lluminositat.

Mestres holandesos

Artícul principal → Pintura del Sigle d'or neerlandés.

El XVII va ser testic de l'aparició dels grans mestres holandesos, com el polifacètic Rembrandt, especialment recordat pels seus retrats i escenes bíbliques, i Vermeer, que es va especialisar en escenes interiors de la vida neerlandesa.

Barroc

Artícul principal → Barroc.

El Barroc va començar despuix de la Renaixença, des de finals de el XVI fins a finals de el XVII. Entre els principals artistes del Barroc es troben Caravaggio, que va fer un gran us del tenebrisme. Peter Paul Rubens, un pintor flamenc que va estudiar en Itàlia, va treballar per a les iglésies locals d'Amberes i també va pintar una série per a María de Médici. Annibale Carracci va prendre influències de la Capella Sixtina i va crear el gènero de la pintura ilusionista de sostres. Gran part del desenroll que es va produir en el Barroc va ser per la Reforma Protestant i la consegüent Contrarreforma. Gran part de lo que definix al Barroc és l'allumenament dramàtic i els efectes visuals en general.

Impressionisme

Artícul principal → Impressionisme.

l'Impressionisme va començar en França en el XIX en una associació informal d'artistes que incloïa a Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir i Paul Cézanne que varen aportar un nou estil de pinzellada lliure a la pintura, elegint a sovint pintar escenes realistes de la vida moderna en l'exterior en lloc d'en l'estudi. Açò es va conseguir per mig d'una nova expressió de les traces estètiques demostrades per les pinzellades i l'impressió de realitat. Varen conseguir una intensa vibració del color per mig de l'us de colors purs, sense mesclar, i pinzellades curtes. El moviment va influir en l'art com una dinàmica, movent-se a través del temps i ajustant-se a les noves tècniques i a la percepció de l'art. L'atenció al detall va passar a ser menys prioritària en la realisació, mentres s'explorava una visió biaixada dels paisages i la naturalea per a l'ull dels artistes.

Post-impressionisme

Artícul principal → Post-impressionisme.

Cap a finals de el XIX, varis pintors jóvens varen dur l'impressionisme un pas més allà, utilisant formes geomètriques i colors poc naturals per a representar les emocions, a l'hora que buscaven un simbolisme més profunt. Destaquen Paul Gauguin, molt influït per l'art asiàtic, africà i japonés, Vincent van Gogh, un neerlandés que es va traslladar a França, a on es va inspirar en la forta llum del sol del sur, i Toulouse-Lautrec, recordat pels seus vívidas pintures de la vida nocturna en el barri parisenc de Montmartre.

Simbolisme, expressionisme i cubisme

Artícul principal → Art modern.

Edvard Munch, artiste noruec, va desenrollar el seu enfocament simboliste a finals de el XIX, inspirat per l'impressioniste francés Manet. El crit (1893), la seua obra més famosa, s'interpreta àmpliament com una representació de l'ansietat universal de l'home modern. En part com a resultat de l'influència de Munch, el moviment alemà del expressioniste es va originar en Alemània a principis de el XX, quan artistes com Ernst Kirschner i Erich Heckel varen començar a distorsionar la realitat per a conseguir un efecte emocional.

Paralelament, en França es va desenrollar l'estil conegut com cubisme, ya que els artistes es varen centrar en el volum i l'espai de les estructures nítides dins d'una composició. Pablo Picasso i Georges Braque varen ser els principals defensors d'este moviment. Els objectes es descomponen, s'analisen i es tornen a ensamblar de forma abstracta. En la década de 1920, l'estil es va convertir en surrealisme en Dali i Magritte.

Gravat

Artícul principal → Gravat.

Gravat és la creació, en fins artístics, d'una image en una matriu que després es transferix a una superfície bidimensional (plana) per mig de tinta (o una atra forma de pigmentació). Llevat en el cas d'un monotipo, la mateixa matriu pot utilisar-se per a produir molts eixemplars de l'estampa.

Històricament, les principals tècniques (també cridades mijos) implicades són la xilografia, el gravat llineal, l'aiguafort, la litografia i la serigrafía (serigrafía, serigrafía), pero hi ha moltes atres, incloses les modernes tècniques digitals. Normalment, l'impressió es realisa sobre paper, pero atres soports van des de la tela i la vitela fins a materials més moderns.

El gravat no és alguna cosa nou, va tindre els seus orígens en China en l'any 105, i en Europa en el sigle XIII; donant a conéixer els primers gravadors els qui varen començar en crear les tècniques, açò per a conseguir alvanços sobre el gravat com el aguatinta, el punteado, l'aiguafort i aixina successivament. En l'Edat Mija que en eixe temps el gravat va ser molt utilisat per a #decoració de manuscrits i d'objectes religiosos. Monges i artesans utilisaven tècniques de brot i gravat per a la creació d'imàgens o dissenys de fusta, pedra i metal. Uns dels millors eixemples més destacats de gravat medieval és el Llibre de Kells, un manuscrit allumenat que va ser creat en el sigle IX per monges irlandesos.

Història d'Europa

Els gravats de la tradició occidental produïts abans de 1830 aproximadament es coneixen com "gravats dels antics mestres". En Europa, a partir d'al voltant de l'any 1400 d. C. es va utilisar la xilografia per a realisar impressions mestres sobre paper utilisant tècniques d'impressió desenrollades en el món bizantí i islàmic. Michael Wolgemut va millorar la xilografia alemana des d'aproximadament 1475, i Erhard Reuwich, un neerlandés, va anar el primer en utilisar el rayado en creu. A finals de sigle Alberto Durero va dur la xilografia occidental a un estadi que mai ha segut superat, aumentant l'estatus de la xilografia d'un sol full.

Orige i pràctica chinenca

Artícul principal → Impressió en fusta.

En China, l'art del gravat es va desenrollar fa uns 1100 anys com a ilustracions junt al text retallat en blocs de fusta per a la seua impressió en paper. Al principi, les imàgens eren principalment religioses, pero en la dinastia Song, els artistes varen començar a retallar paisages. Durant les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1616-1911), la tècnica es va perfeccionar tant para gravats religiosos com a artístics.

Desenroll en Japó 1603-1867

La xilografia en Japó (japonés: 木版画, moku hanga) és una tècnica més coneguda pel seu us en el gènero artístic ukiyo-i; no obstant, també es va utilisar molt àmpliament per a l'impressió de llibres ilustrats en la mateixa época. La xilografia s'havia utilisat en China durant sigles per a imprimir llibres, molt abans de l'arribada dels tipos mòvils, pero solament es va adoptar àmpliament en Japó durant el periodo Edo (1603-1867). Encara que és similar a la xilografia occidental en alguns aspectes, el moku hanga diferix en gran mida en que s'utilisen tintes a pur de aigua (a diferència de la xilografia occidental, que utilisa tintes a pur de oli), lo que permet una àmplia gama de colors vius, veladuras i transparència del color.

Percepció

En la percepció de l'obra, nostra visió té tendència a agrupar o separar elements d'acort a forma, contrast, color, allumenament etc. En eixa percepció visual i la recepció sensorial que es realisa de l'obra estan basades les arts visuals. Diferents còdics visuals de proporció, equilibri, ritme, textura i valors tonals que són presos en conte pels creadors en la seua comunicació en l'espectador. El sistema visual dels sers humans assimila l'informació interpretant-la a través d'estímuls visuals relacionats en el seu coneiximent previ i el seu estat emocional, la recepció o discriminació d'eixos estímuls es traduïx en la capacitat d'interpretar l'informació a través dels efectes de la llum visible percebuda.

La psicologia de la Gestalt és una teoria de la percepció sorgida en Alemània a principis de el XX que aludix a estos modos de percepció de la forma d'allò que veem i com és decodificado pel nostre cervell a través de les associacions que es produïxen en el moment de la percepció. Els seus principis bàsics són:

Per agrupació

Existixen vàries formes d'agrupació:

1. Per proximitat: es té la tendència visual a agrupar els elements quan estos tenen rodalia entre sí.
2. Per semblança: agrupació quan els elements són figures conegudes, paregudes o iguals entre sí.
3. Per #continuïtat: busca de semblances a través d'una continuïtat significativa, és dir observem primer els elements principals seguit dels menys importants.

Per figura/fondo

La tendència visual fa separar els elements del fondo o viceversa; ya que a voltes el fondo és percebut també com una figura.

Per contorn

El contorn separa i distinguix la figura del fondo i està representat per una llínea contínua o discontínua o en el llímit de dos colors diferents, cridat llínea de retallada.

Per pregnancia

Tendència a reblir visualment aquells espais buits per a completar un objecte.

Arts aplicades

Les arts aplicades basen la seua definició en l'utilitat d'un objecte creat per a determinat fi. Li les pot considerar dins de les arts plàstiques i visuals quan el seu valor artístic i estètic transcendix l'utilitat, també és cridat art utilitari o funcional. Quan el component decoratiu és major al funcional, pero manté la referència, se'ls considera també dins de les arts decoratives. Entre elles es conten gran varietat de formes artesanals com:

• alfarería
• orfebreria
• talla en fusta
• tapisseria
• vitral

Les noves utilitats basades en disseny, compartixen espai en les Arts aplicades i són considerades també en el camp de les Arts visuals pel seu maneig del llenguage visual i apreciació estètica. Entre elles:

• disseny d'interiors
• disseny gràfic
• disseny industrial

Enllaços externs

• Document: The Survival of the Artist. How Visual Artists Live and Work (UNESCO).
• [[Archiu:{{#switch:Art|20px|Vore el portal sobre Art]] Portal:Art. Contingut relacionat en Art.

• «La dimensió econòmica de les arts visuals en Espanya». AAVC. Archivat des d'el original, el 20 de juny de 2012.