El crit

Archiu:Edvard Munch, 1893, The Scream, oil, tempera and pastel on cardboard, 91 x 73 cm, National Gallery of Norway.jpg

El crit

El crit és el títul de quatre quadros d'Edvard Munch. La versió més famosa es troba en la Galeria Nacional de Noruega i va ser completada en 1893. Atres dos versions del quadro es troben en el Museu Munch, també en Oslo, mentres que la quarta versió pertany a una colecció particular. En 1895, Munch va realisar també una litografia en el mateix títul.

En els últims anys, l'obra, en dos versions diferents, ha segut objecte de robos de gran repercussió mediàtica. La versió més coneguda, la de la Galeria Nacional, va ser furtada en febrer de 1994, i va ser recuperada en una acció policial dotze semanes més tart. En agost de 2004 es va produir el robo d'una de les versions expostes en el Museu Munch. Dos anys despuix, el 31 d'agost de 2006 la policia noruega va anunciar la recuperació de la pintura, en bon estat.

La versió que duya 70 anys en mans del noruec Petter Olsen, el pare del qual havia segut veí, amic i després mecenes de Munch, va ser subastada el 2 de maig de 2012 per 119,9 millons de dólars, en la casa Sotheby's de Nova York, convertint-se aixina en l'obra més cara venuda en una subasta.

Totes les versions del quadro mostren una figura andrógina en primer pla, que simbolisa a un home modern en un moment de profunt oix i desesperació existencial. El paisage del fondo és Oslo vist des del tossal d'Ekeberg. El crit està considerat com una de les més importants obres de l'artiste i del moviment expressioniste, constituint una image d'icon cultural, semblant al de la Gioconda de Leonardo dona Vinci.

El quadro és abundant en colors càlits de fondo, llum semioscura i la figura principal és una persona en una sendera en tanques que es pert de vista fòra de l'escena. Esta figura està cridant, en una expressió de desesperació. En el fondo, casi fora d'escena, s'aprecien dos figures en capell que no es poden distinguir en claritat. El cel sembla decorregut i arremolinar, igual que el restant del fondo.

Història

Passejava per una sendera en dos amics; el sol es va posar. De sobte, el cel es tiñó de roig sanc, em vaig detindre i em vaig recolzar en una tanca mort de cansanci: sanc i llengües de fòc aguaitaven sobre el blau obscur del fiort i de la ciutat. Els meus amics varen continuar i yo em vaig quedar quet, tremolant d'ansietat. Vaig sentir un crit infinit que travessava la naturalea.

Munch va immortalisar esta impressió en el quadro La desesperació, que representa a un home en un capell de copa, de mig costat, inclinat sobre una barana i en un escenari similar al de la seua experiència social.

No molt content en el resultat, Munch pinta un nou quadro, esta volta en una figura més andrógina, de #front, mostrant el rostre, i en una actitut menys contemplativa i més activa i desesperada. Lo mateix que l'anterior, esta primera versió de El crit, es va cridar La desesperació. Segons detalla Robert Rosenblum (un especialiste de l'obra del pintor), la font d'inspiració per a esta estilisada figura humana podria haver segut una mòmia peruana que Munch va vore en l'Exposició Universal de París en 1889.

El quadro va ser expost per primera volta en 1893, formant part d'un conjunt de sis peces titulat Amor. L'idea de Munch era la de representar les distintes fases d'un idili, des del enamoramiento inicial a una ruptura dramàtica. El crit representava l'última etapa, envolta en oix.

L'obra va ser molt ben acollida per la crítica, i el conjunt Amor va ser classificat com a art dement (més tart, el règim nazi va classificar a Munch d'artiste degenerado i va retirar tots els quadros que hi havia en una exposició en Alemània). Un crític va considerar el conjunt, i en particular El crit, tan perturbador, que va aconsellar a les dònes embarassades que no visitaren l'exposició. La reacció del públic va ser discrepante i el quadro es va convertir en motiu de discussió i per primera volta es fa menció de El crit en les crítiques i reportages de l'época.

Munch va realisar quatre versions de El crit. L'original de 1893 (91 x 73,5 cm) en una tècnica mixta d'oli i pastiç sobre cartó, està expost en la Galeria Nacional d'Oslo. La segona (83,5 x 66 cm) en témpera sobre cartó es va exhibir en el Museu Munch d'Oslo fins que va ser furtat en 2004. La tercera pertany al mateix museu i la quarta és propietat d'un particular. Per a respondre a l'interés del públic, Munch va realisar també una litografia (1895) que va permetre imprimir el quadro en revistes i periòdics. El 31 d'agost del 2006 la policia d'Oslo va anunciar que la segona versió de l'obra va ser recuperada, junt en la Madonna, una atra obra de Edvard Munch també furtada en el 2004.

Robos

El 12 de febrer de 1994, El crit de la Galeria Nacional d'Oslo va ser furtat en ple dia per una banda de lladres que estava conformada pels més buscats en l'época. En principi es va pensar en un grup antiabortista actiu en Noruega, després es va comprovar que havia segut una banda encapçalada pel lladre d'art més famós de Noruega, Pål Enger; varen tardar 50 segons en realisar l'operació; ell mateixa va reconéixer en la seua declaració policial escrita que havia tingut el quadro amagat entre les taules de la taula del menjador que es varen permetre deixar esta nota: «Gràcies per la falta de seguritat». Tres mesos despuix els lladres es varen dirigir al govern noruec solicitant, per l'entrega del quadro, un milló de dólars nortamericans. El govern va rebujar l'oferta. El 7 de maig es va recuperar el quadro en una acció conjunta efectuada per la policia noruega en colaboració en Scotland Yard i el museu Getty.

El 22 d'agost de 2004, la versió exposta en el Museu Munch va ser furtada a mà armada per tres hòmens emmaixquerats, junt en la Madonna del mateix autor. El museu va esperar una petició de rescat pero esta mai va aplegar. Ademés es va oferir una recompensa de 97 millons d'euros. Segons el periòdic suec Svenska Dagbladet, el quadro hauria segut cremat a fi d'eliminar proves. Els dos quadros varen ser recuperats el 31 d'agost de 2006 per la policia noruega, dos anys despuix del seu robo, i en relatiu bon estat. No obstant, el 20 de decembre del mateix any es va revelar que els experts del Museu Munch varen aplegar a la conclusió de que el dany fet a El crit era irreparable. La deterioració, per la humitat en la zona baixa de la pintura, va causar una decoloración que impedix que el quadro puga ser completament restaurat a la seua perfecció original.

El crit com a icon

La publicació en La Revue Blanche en decembre de 1895 de la versió litogràfica de El crit, de 1895, va marcar l'inici de l'estreta identificació del pintor en esta obra.

A finals de el XX, El crit va adquirir estatus d'icon cultural que va començar en el periodo post-Segona Guerra Mundial. En 1961 la revista Clave va utilisar El crit en la portada de la seua edició dedicada als complexos de culpa i a l'ansietat. Entre 1983 i 1984, l'artiste pop Andy Warhol va realisar una série de #estampació en seda sobre les obres de Munch, que incloïen El crit. L'idea va ser desacralizar la pintura convertint-la en un objecte de reproducció en massa.

Característic de l'art posmodernista és l'irònic i irreverent tractament que realisa Va errar de l'obra cim de Munch, en els seus acrílics El segon crit (1967) i Ding dong (1979).

La reproducció de l'obra en tota classe de productes, des de camisetes fins a tasses de ceràmica, pòsters, llaveros, etcétera dona testimoni del seu estatus com a icon, aixina com de la completa desacralización per al públic actual. En eixa mateixa llínea, es pot comparar en atres obres d'art, convertides també en icons, com La Gioconda de Dona Vinci. El crit és una obra en gran força emocional, i la banalización de l'image en la cultura popular es pot interpretar com l'intent de desactivar el sentiment d'incomoditat que inevitablement provoca en l'espectador.

L'muralista nortamericà Robert Fishbone va descobrir un filó en el mercat quan, en 1991, va començar a vendre nines unflables en la figura central de l'obra. La seua companyia en sèu en Sant Luis, On The Wall Productions, va vendre centenars de mills. Els crítics senyalen que, en traure la figura de context, Fishbone ha destruït l'unitat de l'obra de Munch, neutralisant, d'esta manera, la seua força expressiva.^{cita requerida}

El pintor mexicà Maurici García Vega també té una versió de "El Crit" en blanc i negre.

Récort de venda en subasta

La versió al pastiç sobre taula de 1895 de l'obra, propietat de l'empresari noruec Petter Olsen, es va vendre en Sotheby's de Londres per un preu récort de casi 120 millons de dólars en subasta el 2 de maig de 2012. La puja va començar en 40 millons de dólars i va durar més de 12 minuts quan l'empresari nortamericà Leon Black per teléfon va donar l'oferta final de 119.922.500 dólars, incloent la prima del comprador. Sotheby's va dir que l'obra era la més colorida i vibrant de les quatre versions pintades per Munch i l'única el marc de la qual va ser pintat a mà per l'artiste per a incloure el seu poema, detallant l'inspiració de l'obra. Despuix de la venda, el subastador de Sotheby's Tobias Meyer va dir que l'obra "valia cada centau", afegint: "És un dels grans icons de l'art en el món i qui ho haja comprat deu ser felicitat"."

L'anterior récort de l'obra d'art més cara venuda en una subasta ho tenia Nuet, fulls verts i bust de Picasso, que es va vendre per 106,5 millons de dólars en Christie's dos anys abans, el 4 de maig de 2010. En 2018, este pastiç seguix sent el quart preu nominal més alt pagat per un quadro en subasta.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre El crit.
• El Crit en la wiki anglesa Versió de la The National Gallery, Oslo, Norway
• El crit Versió del Museu Munch.

Llectures adicionals

• «Quadre El crit de Edvard Munch» (en espanyol). Cultura Genial. Consultat el 28 de giner de 2022.
• «COMENTARI D'ART: EL CRIT» (en espanyol). Accés a l'Universitat. Junta de Andalucia. Consultat el 28 de giner de 2022.
• Temkin, Ann (2012) The Scream: Edvard Munch, Museum of Modern Art
• Heller, Reinhold (1973). Edvard Munch: The Scream (en anglés), London: Allen Lane. ISBN 978-07-139-0276-1.