Dryas Antic
El Dryas Antic o Dryas II (en anglés, Older Dryas)[nota 1] va ser un periodo estadial (fret) entre les interestadiales de Bølling i Allerød (fases més càlides), aproximadament 14,000 anys AP), cap al final del Pleistoceno. La seua duració no està ben definida, en estimacions que varien entre 400 i 200 anys. Es tracta, aixina, d'una pulsació de periodos càlit-fredor-càlida molt ràpida. En les regions a on no s'ha detectat el Dryas Antic, estos interestadiales s'agrupen com a periodo Bølling-Allerød.
El calfament gradual des del Últim Màxim Glacial (27.000 a 24.000 anys AP) ha segut interromput per dos periodos frets: el Dryas Més Antic i el Dryas Recent (c. 12.900-11.650 AP). En el nort d'Escòcia, els glaciars varen ser més grossos i profunts durant el Dryas Antic que en el Dryas Recent posterior, i no hi ha evidència d'ocupació humana en Gran Bretanya.[1] En el noroest d'Europa va haver també un anterior Dryas Més Antic.[2] Els Dryas duen el nom d'un gènero indicador de plantes àrtiques i alpines, Dryas, els restants de les quals fòssils es troben en concentracions més altes en depòsits de periodos més frets.
El Dryas Antic va ser un periodo Blytt-Sernander fret i sec variable, observat en evidències climatològiques en solament algunes regions, depenent de la latitut. En regions en les que no s'ha observat, el Bølling-Allerød es considera un sol periodo interestadial. L'evidència del Dryas Antic és més fort en el nort d'Eurasia, particularment en parts del nort d'Europa, aproximadament equivalent a la zona de polen Ic.
Datació
[editar | editar còdic]En el registre d'isòtops d'oxigen de Groenlàndia, el Dryas Antic apareix com un pico descendent que establix una chicoteta brecha (gap) de baixa intensitat entre el Bølling i el Allerød. Eixa configuració presenta una dificultat per a estimar el seu temps, ya que és més un punt que un segment. El segment és lo suficientment chicotet com per a escapar de la resolució de la majoria de les séries de carbono 14, ya que els punts no estan lo suficientment prop com per a trobar el segment.[3]
Un enfocament al problema assigna un punt i després elegix un segment arbitrari. El Dryas Antic a voltes es considera 'centrat' prop de 14.100 AP en 100 a 150 anys de duració 'a' 14.250 AP. Un segon enfocament en el carbono-14 o atres datacions, les més propenques possible al final de Bølling i el començ de Allerød i després selecciona els punts finals basats en ells: per eixemple, 14.000-13.700 AP.
El millor enfocament intenta incloure el Dryas Antic en una seqüència de punts lo més propenc possible (alta resolució) o dins d'un event conegut. Per eixemple, el polen de l'illa d'Hokkaidō, Japó, registra un pico de polen Larix i una disminució de Sphagnum corresponent a 14.600-13.700 AP. En el Mar Blanco, es va produir un refredat en 14.700-13.400/13.000, lo que resulta en un nou alvance glaciar en el Allerød inicial. En Canadà, la fase del llac Shulie, dona una nova bestreta de 14.000-13.500 AP. Per un atre costat, la cronologia de les varvas en el sur de Suècia indica un ranc de 14.050-13.900 AP.[4] Capturar el Dryas Antic per alta resolució seguix sent de gran interés per als climatólogos.
Descripció
[editar | editar còdic]El nort d'Europa va oferir una alternança d'ambients d'estepa i tundra depenent de la llínea de permafrost i la latitut. En regions més humides, al voltant de llac i rieres, hi havia xares d'abedull nano, sauce, espino groc i ginebrera. En les valls i terres altes dels rius, al sur, hi havia boscs oberts d'abedullés.
Els primers arbres, abedulls i pis, s'havien estés al nort d'Europa 500 anys abans. Durant el Dryas Antic, el glaciar va tornar a alvançar i els arbres es varen retirar cap al sur, per a ser reemplaçats per una mescla de pasturages i espècies alpines de clima fret. El bioma ha segut cridat 'tundra de parc', 'tundra àrtica', 'vegetació pionera àrtica' o 'boscs d'abedulls'. És ara a on es produïx la transició entre la taiga i la tundra en Siberia. Després, es va estendre des de Siberia a Gran Bretanya, en una expansió més o menys sense interrupcions.
Al noroest estava el llac glacial bàltic, truncat per la vora del glaciar. Les espècies tenien accés a Dinamarca i al sur de Suècia. La major part de Finlàndia i els països bàltics varen estar baix el gèl o el llac durant la major part del periodo. El nort d'Escandinavia estava glaciado. Entre Gran Bretanya i l'Europa continental hi havia tossals ondulantes prolíficamente poblades d'animals. Mils de espècimen i centenars de tonellades d'ossos, s'han recuperat del fondo del Mar del Nort, cridat 'Doggerland', i continuen recuperant-se més.
Hi ha moltes més espècies trobades per al periodo que les que es poden mostrar ací. La majoria de les famílies eren més diverses de lo que són hui, i ho varen anar encara més en l'últim interglacial. Una gran extinció, especialment de mamífers, va continuar durant tot el final del Pleistoceno, i pot continuar hui.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2012) The British Palaeolithic: Human Societies at the Edge of the Pleistocene World, Abingdon, RU: Routledge, pp. 374 477. ISBN 978-0-415-67455-3.
- ↑ (2013) Oxford Dictionary of Geology & Earth Sciences, 4ª edició, Oxford University Press, p. 181. ISBN 978-0-19-965306-5.
- ↑ Geophysical, archaeological, and historical evidence support a solar-output model for climate change. Perry, Charles A., Hsu, Kenneth A.; Secció: Model Timeline Calibration, Proceedings of the National Academy of Sciences.
- ↑ Edwige Pons-Branchu, Climatic control on speleothems growth. High precision O/Th dating of speleothems from South and East of France.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dryas Antiguo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>