Emili Miedes

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Emili Miedes i Bisbal
Emili Miedes, filòlec valencià
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec romaniste i escritor
Naiximent: 10 de març de 1925
Lloc de naiximent: Albalat de la Ribera, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 7 d'abril de 2012
Lloc de defunció: Albalat de la Ribera, Regne de Valéncia, Espanya

Emili Miedes i Bisbal (Albalat de la Ribera, 10 de març de 1925 - † 7 d'abril de 2012), fon un filòlec romaniste i escritor valencià i un gran valencianiste.

Biografia[editar | editar còdic]

Emili Miedes naixqué en la població valenciana d'Albalat de la Ribera, el 10 de març de l'any 1925, en la comarca de la Ribera Baixa.

Feu el Bachiller en l'Institut de Xàtiva en a soles dos anys. Fon filòlec romaniste, estudià Filosofia i Lletres en l'Universitat de Valéncia-Estudi General. Cursà estudis de Magisteri i peritage mercantil. Estava diplomat en Llengua d'Oc i la seua dialectologia. Era professor de llengua valenciana per la centenària associació cultural de Lo Rat Penat.

Estudià filosofia en el Colege dels PP. Carmelites Descalços en Valéncia i inicià Teologia en Suïssa.

Donà conferències i coloquis en diferents llocs i pobles, casi sempre de temàtica valenciana. Investigador i escritor prolífic que ha publicat molts treballs i gràcies a ser políglota formava part d'un grup de traductors en Suïssa, pero fon en l'àmbit del valencianisme llingüístic i cultural a on focalisà gran part de la seua obra. Gran defensor de l'independència i autoctonia del valencià front al català.

Fon professor durant dos cursos en la Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. En Enguera (Valéncia) estigué quatre anys de Director del Colege-Acadèmia. En Albacete estigué al front d'una Escola Parroquial.

Fon tres anys professor i director dels Cursos de llengua valenciana del Grup d'Acció Valencianista (GAV), en Valéncia ciutat i pobles.

Té vàries obres publicades; entre atres el Vocabulari Elemental de la llengua valenciana, que fon un dels primers i més complets vocabularis de valencià realisats despuix de la transició democràtica.

Fon ponent en el I Congrés de la Llengua Valenciana, en Elig (1985) i també en el I Congrés de Filologia Balear, celebrat en Palma de Mallorca (1993) a on presentà dos ponències. Ha publicat numerosos artículs en periòdics i revistes.

En la 23ª edició dels guardons Palmes Dorades que tots els anys concedix l'entitat, Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano, li donaren el Guardó Palma Dorada Individual d'àmbit valencià.

Fon conferenciant durant 5 dies en el Curs intensiu de Llengua Valenciana i Cultura (Burriana, del 5 al 10 d'agost de 1991).

Ha segut mestre de Llengua Valenciana durant molts anys en Lo Rat Penat i en el GAV, a on fon membre de la Secció de Pedagogia junt a Joaquín Torán, Amparo Broseta (neboda de Manuel Broseta), Pere Aguilar (ex President del GAV), entre atres. Ademés de director dels cursos de llengua per a mestres i llicenciats, dirigí la reedició del Vocabulari de Fullana i el Diccionari de la Llengua Valenciana que el GAV publicà en els anys 80 baix la presidència de Pasqual Martín-Villalba. Fon mestre particular de Llengua Valenciana de Juan García Sentandreu. Se va especialisar en les Bases Ortogràfiques del 32 o de Castelló, nomenades Normes de Castelló o del 32, al voltant de les quals donà vàries conferències.

L'última obra que va publicar, abans de caure molt malet, fon una reedició comentada de Les Trobes i Lahors a la Verge Maria.

El personage[editar | editar còdic]

Emili Miedes era un home senzill, al que no li molestava mai estar durant dos semanes treballant per a ajudar als demés, ni manco regalar molts anys d'investigació i treball com va fer en un llibret que li regalà a l'Associació Cardona Vives de Castelló, o inclús numeroses copies que va regalar a atres entitats.

Pero en fi, eixe era Emili Miedes, un gran valencianiste que no tenia res que amagar, i que no li importava fer favors, ni passar nits sense dormir per a acabar un artícul per al diari, o per a juntar senyes per ad algú que li ho demanara. Per ad ell això era per a lo que havia naixcut.

Ademés, li replicava que en una carta escrita per Ángel Sánchez Gozalbo, el 25 d'octubre de 1932 - dos mesos abans de l'Aplec castellonenc - on li referia l'establiment d'unes regles ortografiques transaccionals per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans per a les obres d'alta investigació, i opinava, prenent a mà, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor català, on diu que: no devem perdre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana. I pensar que molts encara pensen que foren frut del consens del poble valencià.

I és que Miedes no se cansava mai de rebuscar per tots els llocs l'història dels maltratadors del Regne, i dels borts i fills de ... (com ell deya) que fan d'esta terra pacífica un camp de batalla, eixos mateix que han renunciat a sa patria en pro del diners i dels favors pancatalanistes.

Un home que ha lluitat a mort per la Llengua Valenciana. En fi, un home al que no assustava Pompeu, ni Carles Salvador, ni Fuster, ni Sanchis Guarner, ni Eliseu Climent, ni tota la banda de falsos maulets que intentaren en més d'una ocasió atentar contra ell.

Obres publicades[editar | editar còdic]

Portada del "Vocabulari Elemental de la Llengua Valenciana" (1990) d'Emili Miedes.

Cites[editar | editar còdic]

No cal que li peguen voltes al nano. La finalitat de les Normes de Castelló ya l'han conseguida els catalanistes, mal que nos pese, i pese a tot el mal que nos han fet i que nos faran encara. Tot depen dels anims de lluita que presenten els bons valencians-valencianistes, incluits alguns estaments politics, religiosos i inclús eclesiastics. Hi ha que pensar que Crist tingué per traïdor a un elegit per Ell mateix, en el seu Colege Apostolic.
La catalanitat de les Normes de Castello de la Plana de 1932 (L'Oronella Servicis Editorials Valencians, 1995) per Emili Miedes


S'han fet facsimils i transcripcions més o manco encertades del primer llibre impres en Valencia, i el primer tambe provablement en tota Espanya. Un llibre colectiu, en el que participaren moltes persones importants de la rica i culta societat valenciana de l'ultim terç del nostre Sigle d'Or. Es tracta d'un recull de poesies presentades a concurs, que tenia com a tema l'alabança a la Mare de Deu. Per aixo titularen el llibre “Les Troves en lahors de la Verge Maria”. Lo més granat dels poetes del temps, i uns atres no tan coneguts, respongueren a la convocatoria. Pero tinc per a mi que l'intencio del filolec romaniste Emili Miedes va més llunt de la purament lliteraria que dona la mida d'un alt nivell cultural, puix moltes d'elles mostren una bona factura i calitat. Pero són tambe una expressio de fe i devocio a la Mare de Deu, la qual encara seguix viva en el poble valencià. Ajustant cultura i devocio, el llector trobarà en este llibre un mostrari dels nostres millors poetes de la segona mitat del sigle XV i uns motius d'inspiracio piadosa per a les seues pregaries a la Mare de Deu, en llengua valenciana.
Emili Miedes i Bisbal: Nova transcripcio de “Les Troves en lahors de la Verge Maria”, per Joan Costa i Català

Enllaços externs[editar | editar còdic]