Epítet

El epítet (del grec antic ἐπίθετον epítheton, neutre de θετος thetos, ‘agregat’) és el recurs estilístic de la retòrica i de la llengua en general que consistix en una fòrmula lèxica (en la poesia èpica antiga: «Aquiles, el dels peus llaugers»; «Castella, la gentil»; «Mio Cid, el que en bon hora va nàixer», «el Cid Campeador») o casi sempre un adjectiu també cridat adjectiu explicatiu, que resalta una qualsevol de les més representatives característiques, propietats o qualitats pròpies ingénitas, implícites, intrínseques i constants del significat del sustantiu al que califiquen o qualifiquen (la fredor en «la freda neu», la calor en el «càlit fòc», la humitat en «l'aigua humida», etc.), resultant per tant en cert modo redundantes o pleonásticas, pero intensificant o subrallant en el seu eco o resonància el sentit del vocablo.^[1]

Algunes característiques

Per la seua posició, la major part de les voltes solen antepondre's al sustantiu al com califiquen, repetint com s'ha dit una miqueta del seu significat (fer lleó, negra nit, freda neu) i inclús poden canviar de significat si es posponen, siguen o no epítets: «Negra nit / nit negra»; «pobre home / home pobre», «una única dòna / una dòna única», «vell amic / amic vell», «simple amic / amic simple...»^[2]

Els epítets o adjectius explicatius se solen opondre tradicionalment a una atra classe d'adjectius calificatius, els adjectius especificatius. Estos últims senyalen propietats informatives de que el sustantiu no informa per sí mateixa, ni poden enumerar-se en la seua definició; aporten, puix, un matís o informació al sustantiu al que califiquen, matisant-ho: «León malt, nit agitada, neu bruta». Pero també s'oponen als adjectius classificadors, que formen conjunts més especialisats: «Valor catastral / valor sentimental; representant sindical / polític / llegal».

Estilística

Els epítets adjectius solen amprar-se en la poesia lírica en époques que la seua estètica és idealizante, açò és, platònica o neoplatònica, per eixemple en el Renaixença, en el Neoclassicisme o en el Classicisme en general. L'intenció és que es presenten les coses del món millors de lo que són, com els arquetips, patrons o idees del filòsof Platón, creant aixina un món poètic més perfecte, intens, ideal i pur que el real (que consta solament de reminiscèncias i còpies imperfectes) i no somés com este a canvi ni a corrupció, ni al pas del temps: «Corrents aigües pures, cristalines, / arbres que vos esteu mirant en elles, / vert prat, de fresca ombra ple» (Garcilaso de la Vega, Égloga I)

En la prosa solen considerar-se un defecte a causa del seu caràcter innecessari, del seu empalagosa rimbombancia i de que retarden la comprensió dels conceptes, llevat quan s'ampra un solament, ocasionalment, per a conseguir émfasis, per lo general en la oratòria. Per una atra part, quan la prosa intenta enjoyarse i embellir-se a causa d'una delliberada estètica parnasiana o moderniste, és freqüent trobar-ho també en abundància en les obres que ho requerixen com un procediment plàstic que servix per a trobar i expressar matisos amagats de qualsevol dels cinc sentits.

Llingüística

Els epítets objectius expressen qualitats que tots poden distinguir (en terminologia tradicional, «adjectius calificatius»), llimitant-se a descriure al referent (m'agraden les motos grans) o a definir-ho (m'agrada la moto gran). Pel contrari, els epítets subjectius expressen la pròpia consideració subjectiva del parlant, frut de la seua valoració en lloc de l'experiència. Esta actitut pot dividir-se en dos subclasses principals, la dels epítets apreciatius (un gol magnífic) i la dels pijoratius (una película horrible). En espanyol, un tipo molt freqüent és el epithetum constans, que convé intrínsecament al sustantiu (la blanca neu), pero la definició de la qual no deu estendre's a tot el terme «epítet». Certs adjectius poden expressar, depenent del context o la seua suposta posició respecte al nom al que acompanyen, tant l'actitut del parlant com un intent d'expressió objectiva d'este (una dòna pobra / una pobra dòna). En contrast en els epítets es troben els adjectius cridats per la gramàtica funcional «classificadors». Com a eixemple: «Els actuals representants sindicals mexicans». Poden distinguir-se els epítets perque no admeten graus de comparació o d'intensitat (un castell molt medieval) i tendixen a estar semánticamente units al nom (per eixemple: «valor catastral», en contrast en atres valors, com el sentimental, i que no admet, en el seu context, una atra forma de classificació). En castellà, és freqüent que l'epítet s'anteponga al nom (fret gèl en lloc de gèl fret), encara que no succeïxca sempre:

blanc el teu ardent fòc i fret gèl...

―Fernando d'Herrera, Sonets.

a l'acer valent, al marbre fret...

―Francisco de Quevedo.

Per tu la verda herba, el fresc vent,

el blanc lliri i colorada rosa

i dolça primavera desijava…

―Garcilaso de la Vega.

Epítets en la lliteratura

En la lliteratura èpica, es denomina epítets als apelatius que alternen en el nom del personage o ho acompanyen. Per eixemple, quan en el Cantar de mio Cid es designa a Ruy Díaz «el que en bona hora ciñó espasa», o quan en la Ilíada es parla de «l'ingeniós Ulises».

Epítets épicos de Mio Cid

Campeador

Noble barba tan creixcut

El bon naixcut

El que en bona hora ciñó espasa

El que en bona hora va nàixer

El de la barba florida.

Epítets en la lliteratura homérica

Artícul principal → Anexe:Epítets de la Ilíada.

Ulises, fecundo en ardides

Héctor, domador de cavalls

Atenea, la dels ulls lluents

Hera, la deesa dels níveos braços

Zeus, el que junta els núvols

Aquiles, el dels peus llaugers, el més valent dels aqueos

Epítets en l'Antic Egipte

En la lliteratura del Antic Egipte, es diu epítets als apelatius que alternen en el nom del personage, resaltat les seues característiques. Per eixemple, «bou victoriós» s'utilisa en la titulatura real com a epítet de faraó. Es va utilisar en profusió per a referir-se als seus deus. Amón va ser denominat «l'amagat», «pare de tots els vents», «ànima del vent», «el deu únic que es convertix en millons», «Aquell que habita en totes les coses», «Amón-Ra, senyor dels trons de les dos terres», «el bou de la seua mare», «l'etern»; i en funció dels llocs de cult, com a «fill real de Kush», «Bou del desert», o «senyor dels oasis».

Epítet en l'epigrafia

En el camp de l'epigrafia, l'epítet és un element fonamental per a poder fer una interpretació històrica, social i religiosa de les inscripcions antigues. A diferència de l'us lliterari o gramatical del terme, l'epítet epigràfic s'ampra per a calificar a una divinitat, a un emperador o a un individu concret, aportant sobretot informació rellevant sobre el seu estatus, funcions, virtuts o relacions en la comunitat que erigix l'inscripció. En l'epigrafia llatina, els epítets apareixen en freqüència associats a noms propis en contexts honorífics, culturals o funeraris.^[3] En el cas de les divinitats els epítets permeten precisar aspectes concrets del seu cult local o de les seues atribucions, com ocorre en fòrmules tals com Iuppiter Optimus Maximus, Mars Ultor o Venus Genetrix. Estos calificatius ajuden a identificar la advocación específica baix la qual una divinitat era venerada en un determinat lloc o moment històric. En l'àmbit imperial, els epítets eixerciten un paper essencial en la propaganda política. Títuls com Augustus, Pius, Felix o Invictus, freqüentment documentats en inscripcions oficials, reflectixen virtuts atribuïdes a l'emperador i contribuïxen a reforçar la seua llegitimitat i autoritat. En el pla funerari, els epítets apareixen en freqüència per a resaltar les qualitats personals del difunt o la seua relació en la comunitat que erigix el monument. Fòrmules epigràfiques que inclouen calificatius com piissimus, carissimus o bene merens aporten informació rellevant sobre els valors socials, familiars i morals de les comunitats antigues. Des d'una perspectiva metodològica, l'estudi sistemàtic dels epítets epigràfics permet identificar patrons llingüístics, cronològics i regionals, aixina com establir comparacions entre distints contexts culturals i socials. Per això, els epítets constituïxen una ferramenta essencial per a l'interpretació de les inscripcions i per a l'anàlisis històric de les societats antigues.

Referències

↑ Cooley, Alison I. (2012). The Cambridge Manual of Latin Epigraphy, Cambridge University Press, pp. 45–47.
↑ Mercer, Bruce (2010). Understanding Roman Inscriptions, Routledge, pp. 33–35.
↑ (2012) cambridge. org/97805218/40262/frontmatter/9780521840262_frontmatter.pdf? utm_ The Cambridge Manual of Latin Epigraphy, Cambridge University Press, Cambridge.

Bibliografia

Cooley, Alison I., The Cambridge Manual of Latin Epigraphy, Cambridge University Press, Cambridge, 2012. ISBN 978‑0521549547.
Andreu Pintat, Javier (coord.), Fonaments d'Epigrafia Llatina, Liceus, Madrit, 2009. ISBN 978‑84‑9822‑843‑4.
Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), Acadèmia de Ciències de Berlín, edició contínua.
L'Année épigraphique (AE), Presses Universitaires de France.
The Oxford Handbook of Roman Epigraphy, editat per estudiosos reconeguts.

Vore també

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Epítet en el Viccionari. Plantilla:RAER

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Epíteto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Cooley, Alison I. (2012). The Cambridge Manual of Latin Epigraphy, Cambridge University Press, pp. 45–47.

[2] Mercer, Bruce (2010). Understanding Roman Inscriptions, Routledge, pp. 33–35.

[3] (2012) cambridge. org/97805218/40262/frontmatter/9780521840262_frontmatter.pdf? utm_ The Cambridge Manual of Latin Epigraphy, Cambridge University Press, Cambridge.

[1]

[2]

[3]