Epigrafia llatina

La epigrafia llatina és una ciència històrica i arqueològica l'objecte de la qual és l'estudi, catalogació i traducció d'antigues inscripcions llatines gravades sobre materials.

Tipos d'inscripcions

La pràctica de les inscripcions durant l'antiga Roma, casi inexistents durant la República, es va generalisar baix l'Imperi. Es varen tallar inscripcions en pedra en molts edificis, notificant la seua dedicació (titulus). També es troben en pedestals d'estàtues, en sarcòfecs (epitafis), en esteles, miliarios, téseras o taules de bronze, en texts llegals, que nos han aplegat, sent la més famosa la Taula claudiana. Una secció d'esta àrea d'estudi està dedicada a les intrincadas inscripcions i títuls dels emperadors en les monedes. S'han trobat un gran número d'inscripcions a lo llarc dels sigles. Es reunixen en coleccions com el Corpus Inscriptionum Latinarum. Cada any es descobrixen noves inscripcions, per casualitat o durant excavacions arqueològiques. S'enumeren anualment en L'Année épigraphique.

Peculiaritat de l'epigrafia llatina

L'estudi de les antigues inscripcions en llatí troba moltes dificultats. En freqüència, el soport està deteriorat, desgastat o fragmentat. El epigrafista deu llavors recórrer a tècniques modernes d'estampació de metals, fotografia de llum rasante, deduccions assentades, per a reconstituir el text. Després, la forma d'escritura dels texts llatins complica la llectura. De fet, l'abreviatura i l'elipse varen ser molt utilisades, lo que fa que el text siga hermètic per al neófito. De més:

lI' transcribe tant la semivocal I com la vocal I. LJ', introduïda en l'Edat Mija per a indicar la semivocal, no existix en l'época llatina;
lV' es transcribe tant la semivocal W (pronunciada a l'anglesa) com el sò vocàlic espanyol O;

Eixemple: IVLIVS (JULIUS, Juliol) va ser pronunciat “iulius» i VENI (vindre) es va pronunciar «ueni».^[1]

les lligam poden unir certes lletres veïnes: per eixemple la V i l'A, la N i la T, la T i la I;
abreviatures: els noms de pila, i també molts térmens comuns i fòrmules habituals, s'indiquen en forma abreviada. Poden ser inicials o paraules incompletes.^[2]

eixemples: 'D.M.' està configurat per a DIS MANIBUS; F per fili 'QUI VIXIT ANN XXX MX D III' es llegiria 'QUI VIXIT ANNOS XXX MENSES X DIES III' ("que va viure trenta anys, dèu mesos i tres dies").

'TR PO' significa TRIBUNICIA POTESTAS ("poder tribunicio").

Puntuació

No sol haver signes de puntuació com en l'espanyol actual. Les paraules s'escriuen sense separacions, llevat en alguns casos per punts colocats en la mitat de les lletres per a marcar la separació entre paraules. Estos punts poden ser circulares, quadrats o triangulars. En una inscripció pot intervindre un atre element, la hedera o «full de hedra»: sense cap significat concret, la hedera pot supondre una separació de paraules, una farcidura d'una llínea buida o una simple decoració.

Vore també

Epigrafia grega

Referències

↑ A. Maniet, La phonétique historique du latin dans li cadre dones langues indo-européennes, Paris, 1975, Klincksieck.
↑ «Abbreviations in Latin Inscriptions» (en en-us). ASGLE: The American Society of Greek and Latin Epigraphy | Société americaine d'épigraphie grecque et latine. Consultat el 2022-12-11.

Bibliografia

Corpus

Esta informació està presa de la pàgina " Epigrafia " i en gran part de l'artícul " Epigraphik " de la Wikipedia en alemà.

L'Any Epigràfic ( AE ). És una publicació anual francesa creada per René Cagnat assistit per Jean-Guillaume Feignon en 1888. Identifica una gran majoria d'inscripcions llatines.
El CIL, creat per Theodor Mommsen en el XIX XIX sigle, i en constant actualisació des de llavors, reunix totes les inscripcions llatines trobades en tot lo món.
EE ( Ephemeris epigraphica, Corporis inscriptionum latinarum suplement ) : suplements a CIL . 9 volums de 1872 a 1913.
Carmina Llatina Epigràfica ( CLE)
Inscripcions Latinae selectae ( ILS)
Registrat Regni Nepolitani Latinae (IRNL)
Inscripcions italianes (II)
Die Deutschen Inschriften, 1942-... (89 números fins a 2013).
Inscripcions Christianae Urbis Romae septimo saeculo antiquiores (ICUR)
Inscripcions Christianae Italiae seprimo saeculo antiquiores (AQUÍ)
Inscripcions Latinae Christianae Veteres (ILCV)
Corpus d'inscripcions de la França medieval
Inscripcions Medii Aevi Italiae (saecula VI-XII) (IMAI)

Obres bibliogràfiques

Cagnat, René (1914). Cours d'épigraphie latine.
Cébeillac-Gervasoni, Mireille; Caldelli, {{{nom2}}}; Zevi, {{{nom3}}} (2006). Épigraphie latine (en fr), Paris: Armand Colin, pp. 333. ISBN 2-200-21774-9.
Paul Corbier, L'Épigraphie latine, Paris, Sèus, 1998, 192 p.
(alemà) Knud Paasch Almar, Inscriptiones Latinae. Eine illustrierte Einführung in die lateinische Epigraphik, Odense University Press, 1990, 570 p., ill. ISBN 87-7492-701-9
Alfredo Buonopane, Manuale vaig donar Epigrafia Llatina, Roma, Carocci editore, 2009. ISBN 978-88-430-4815-1
Anada Calabi Limentani, Epigrafia Llatina, Bologna, Cisalpino, 1991. ISBN 88-205-0627-0.
Jean-Marie Lassère, Manuel d’épigraphie romaine, Paris : Picard, Antiquité/Synthèses no 8, 2011, 2 vol., 576 et 608 p., 142 ill. (3i édition revue et augmentée, 1re édit. en 2005).

Este artícul conté una traducció derivada de «Epigrafía latina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] A. Maniet, La phonétique historique du latin dans li cadre dones langues indo-européennes, Paris, 1975, Klincksieck.

[2] «Abbreviations in Latin Inscriptions» (en en-us). ASGLE: The American Society of Greek and Latin Epigraphy | Société americaine d'épigraphie grecque et latine. Consultat el 2022-12-11.

[1]

[2]