Esclavó perdut

Archaeopteryx, esclavó perdut entre dinosauris i aus.

L'expressió esclavó perdut es referix originalment als fòssils de formes transicionales, quan dits estats intermijos aparentment faltaven en el registre fòssil o es desconeixia la seua existència. No és una expressió d'us científic, encara que sí abunda en els mijos de comunicació, que solen denominar «esclavó perdut» a casi qualsevol nova forma transicional que es descobrix. L'idea de «esclavó» implica que el procés evolutiu és un fenomen llineal i que unes formes originen a atres de forma consecutiva, com els esclavons d'una cadena se succeïxen un a un atre; esta visió antiquada del fenomen evolutiu ha segut abandonada fa temps. El concepte d'esclavó perdut es considera hui en dia incorrecte perque no hi ha un, sino molts, i justament no són esclavons d'una cadena sino parts d'un arbre molt ramificado.

Error del terme

L'expressió «esclavó perdut» és més pròpia dels mijos de comunicació que de la lliteratura científica perque l'evolució no és llineal. L'expressió «esclavó» fa referència a una cadena, és dir, un procés continu i bidireccional, quan s'ha comprovat en numeroses ocasions que l'evolució no és una llínea sino alguna cosa més semblat a un arbre. Existixen abundants casos a on la primera espècie conviu durant mills o inclús millons d'anys en l'atra o atres espècies evolucionades d'elles, i inclús en l'evolucionada de les evolucionades.

Alguns eixemples

Transició dinosauris-aus

Hi ha unanimitat en que alguns dinosauris terópodos manirraptores varen evolucionar fins a convertir-se en aus. Un famós fòssil transicional és Archaeopteryx, un organisme que és un mosaic de caràcters reptilianos (dents, garres, coa) i avianos (plomes, ales) que va ser trobat poc temps despuix de la publicació de L'orige de les espècies (1859) de Charles Darwin i va revivar el debat entre evolucionistes i creacionistas.^{cita requerida}

Evolució dels tetrápodos

Els paleontòlecs sugerixen que el Tiktaalik va ser una forma intermija entre peixos com Panderichthys i Eusthenopteron, que va viure fa 385 millons d'anys, i els més recents tetrápodos tals com Acanthostega i Ichthyostega que varen viure prop de 20 millons d'anys despuix (365 MA).^{cita requerida}

Fins a la data no es coneixen els detalls de les relacions d'eixes espècies, pero en conjunt demostren que els amfibis varen evolucionar des de peixos d'aletes lobuladas (vore Tetrapoda). L'os astrágalo del fòssil té el mateix tamany que el astrágalo en els sers humans actuals.^{cita requerida}

Evolució humana

Tot va començar quan Charles Darwin va llançar en el tapet científic la teoria de l'evolució de les espècies en 1859. Darwin no va parlar de la evolució humana fins a molt temps despuix, quan va publicar el seu llibre L'ascendència de l'home, en 1871. Pero els seguidors de Darwin sí varen començar a aplicar la teoria en ser humà. Thomas Huxley va publicar en 1863 el llibre Evidences as to Man's plau in Nature (Evidències del lloc de l'home en la naturalea), en el qual dia, despuix de fer un estudi d'anatomia comparada, que el lloc de l'home estava en estreta relació en els grans simis, particularment els africans. I de Huxley va ser l'idea de que el Homo sapiens havia evolucionat a partir d'un antepassat simiesco. Llavors els escèptics varen demanar que, si l'home havia evolucionat de les mones, se'ls mostrara l'esclavó perdut entre estos i el ser humà. La patranya del Home de Piltdown (1912) va contribuir molt al mit de l'esclavó perdut, ya que va ser elaborat en tot lo que es volia trobar en eixe esclavó. Des de llavors s'ha trobat varis «esclavons de la cadena».

El primer candidat a esclavó perdut va ser trobat per un dels grans buscadors, Eugène Dubois, que entre 1886 i 1895 va descobrir restants que ell mateixa descrivia com «una espècie intermija entre els humans i les mones». Ho va cridar Pithecanthropus erectus (home mona erecto en grec), hui classificat com Homo erectus.

A principis de el XX es desenterraron en Suràfrica els primers Australopithecus. Josephine Salmons va realisar el descobriment del cràneu de Taung, fet que va contribuir a la teoria dels orígens geogràfics del ser humà. Els seus professors, Raymond Dart i Robert Broom es percataron en seguida que es tractava d'antepassats remots del ser humà, propencs al chimpansé, encara que els seus contemporàneus no ho varen prendre en consideració.

En 1974, en el descobriment de "Lucy", es va consagrar als Australopithecus, bípedos, en un mosaic de traces simiescos i humans, com a esclavons perduts entre l'home i la mona.

En 2009 va ser anunciat la troballa dels fòssils d'un individu de Darwinius masillae, de 47 millons d'anys d'antiguetat, malnomenat Anada, que és considerat per alguns paleontòlecs, com Jorn Hurum, com a possible «esclavó perdut» entre els primats haplorrinos —infraorden al com pertany el ser humà— i els estrepsirrinos, encara que els membres del grup que han estudiat els restants són escèptics de que es tracte d'un ancestro de Homo sapiens. Per la seua banda, Henry Gee, un dels editors de la publicació científica Nature, va dir que el terme «esclavó perdut» en sí mateixa és enganyós i que la comunitat científica necessitaria evaluar la seua importància.

No tots els fòssils d'humans poden necessàriament ser considerats com a esclavons, per eixemple Homo floresiensis (el «hobbit»), trobat en 2004, és en realitat un contemporàneu del Homo sapiens modern.