Espanyol rioplatense

Àrea a on es localisen les principals urbs a on es parla el castellà rioplatense

El espanyol rioplatense o castellà rioplatense és un dialecte del castellà parlat en Argentina i Uruguay que té dos variants: el castellà argentí (és-AR) i el castellà uruguayà (és-UY). El seu us s'estén en la zona de la conca del Riu de l'Argent i la Patagonia argentina; per tant, en una extensa zona d'Argentina, la totalitat d'Uruguay i regions aledaño. Els focs poblacionals més importants de la regió són Buenos Aires i la seua àrea metropolitana (a on actualment s'inclou L'Argent), Montevideo, Rosario, Mar de l'Argent, Santa Fe-Paraná, Baïa Blanca i Neuquén.

Esta variant idiomàtica estén la seua influència cultural a zones geogràficament distants, sobretot a través dels mijos audiovisuals, en els que és el lecto estàndar per a Argentina i Uruguay. En les regions que mostren llaços estrets de comunicació en atres països —com les fronteres en el suroest (occident) de Bolívia, Paraguay o Brasil—, en que les influències d'atres idiomes, com el quichua, el guaraní i el portugués —per eixemple en el cas del nort d'Uruguay— són notables, ha aplegat a fusionar-se en estos, creant distintes variants. No obstant, en els llocs en una població relativament estable des d'abans de les onades migratòries dels sigles XIX i XX, és la forma més estesa del castellà en la regió.

Traces distintives

Les seues traces distintives són:

• Extensió internacional: És parlat en Argentina i Uruguai en la zona del Riu de l'Argent.
• Diversitat de variants: Per ser els dos països una zona molt extensa, en lo demogràfic i geogràfic, dins d'este dialecte es desenrollen, en abdós països, variants que posseïxen diferències menors o complexes i que, per lo general, afecten a províncies o regions sanceres.
• Zones de fusions: En abdós països es dona una espècie de fusió en els dialectes d'estats veïns (Bolívia, Brasil, Chile i Paraguay); d'eixa mescla sorgixen variants que semblen punts mijos o de transició.

• El voseo: l'us de formes especials per a la segona persona del singular, que altera especialment la conjugació en present. És el fenomen més característic del castellà rioplatense, en térmens de distinció en els demés dialectes. També presenta variacions: es dona un voseo plenament voseante ("vós tenés"), un voseo pronominal ("vós tens") i un atre verbal ("tu tenés"). El primer cas és el més famós i difòs, el segon és un cas rar que es dona en les regions de Que el seu i del Noroest —notablement en la província de Santiago del Estero—, a on la seua vinculació en els països limítrofs i el seu passat espanyol és responsable, i el tercer afecta a una part d'Uruguay.
• Forma particular de yeísmo: cridat yeísmo rehilado, definit com a pronunciació de l'elle com ye, més una vibració en el punt d'articulació que li suma sonoritat. Lo que és l'assimilació de la consonante lateral palatal aproximante ll ([ʎ]) i la palatal aproximante i ([j]), que normalment es realisen en una fricativa postalveolar, [ʒ] o [ʃ]. (Vore avall, secció 2.1, "Yeísmo")
• Modos verbals: la preferència pel futur perifràstic (vaig a anar) sobre el futur imperfecte (aniré), l'elecció d'un passat simple (vaig dir, dia) front a passats composts (vaig haver dit, he dit) i els imperatius voseantes ("vení" en lloc de "veuen", o "hacelo" en lloc de "fes-ho"). Els eixemples primer i últim són generals als dos països, mentres que el segon s'alterna, com en la província de Còrdova o s'impon a les formes simples com és el cas del Noroest.
• Pronunciacions peculiars compartides: L'aspiració de la sibilant ([s]) medial. Esta traça és comuna en molts atres dialectes del idioma castellà, en variants particulars en cada àrea. També en les regions de Que el seu i del Noroest està present l'erre asibilada [ʐ] (escrita ‹r› en posició inicial, ‹rr› entre vocals), que en l'emissió es percep com una sòrt de chiulit.
• Patró d'entonament fortament rítmic: particularment marcat en Buenos Aires, gràcies a la freqüent elisió de vocalés en els diptongos.

• Traces adquirides per influència: les corrents inmigratorias que varen arribar a Argentina i Uruguay, compostes especialment per persones vingudes d'Itàlia, distintes zones d'Espanya (Andalusia, Canàries, Catalunya, Galícia i País Vasc) i de països limítrofs, possibiliten la conformació particular del lèxic únic i no homogéneu. A tot açò devem sumar-li els distints entonament de cada regió dels dos països, és dir els famosos "cantitos", originades en la mescla del substrat indígena, immigrant en la pronunciació local. Particularment fort és l'influència del italià i els seus dialectes en la «tonada» de Buenos Aires, Rosario, Santa Fe (capital.) i Montevideo. Són numerosos els italianismes, és dir paraules derivades de l'italià o de les llengües parlades en la península itálica, entre uns atres: festichola (de festicciola, diminutivo de festa, festa), fiaca (de fiacca, flaqueza, desgano, gos i inclús fastidie), laburo (de lavoro, treball), manyar (de mangiare, menjar, que en lunfardo va adquirir el significat de "entendre"), mufa (mala sort, en italià muffa, verdet) i pibe (de pivetto, chicon, aprenent en genovés).

Fonologia

Yeísmo

Artícul principal → Yeísmo.

Com el castellà en general, el castellà rioplatense és ric en alòfons. El més distintiu dels mateixos, típic del grup de dialectes del centre de Sudamérica, és, sense dubte, el yeísmo; de la mateixa manera que en la majoria de les zones del castellà peninsular i atres dialectes americans, el castellà rioplatense va perdre la distinció entre l'antiga consonante lateral palatal aproximante representada per la grafia ‹ll› i l'antiga consonante palatal aproximante representada per la grafia ‹i›.

No obstant, mentres en la península ibèrica abdós es realisen normalment com una semiconsonante [j] o la seua alòfon [ʝ], en el Riu de l'Argent es varen desplaçar a una pronunciació postalveolar. Antigament, la pronunciació era predominantment sonora (cridada "zheísmo"), [ʒ] o [dʒ], similar a la representada per la grafia j en francés i portugués; no obstant, des de l'últim quarto de el XX es nota una marcada tendència, arraïlada en la població més jove, molt particularment en Buenos Aires, Montevideo i Rosario, a preferir la sorda [ʃ] (cridada "sheísmo"), similar a la representada per la grafia ‹sh› en anglés.

És important aclarir que en àrees en que el rioplatense coexistix en atres varietats, tal com succeïx en algunes parts del noreste de l'Argentina, especialment en la regió guaranítica, la població diferencia entre la ll palatal lateral i la i. Esta mateixa distinció es dona en zones del noroest argentí, com la província de Jujuy, en que també es parla castellà andino.

Per últim, a pesar de ser un fenomen estés no és uniforme: en zones que rodegen Buenos Aires i Uruguay, el sò del yeísmo s'eixecuta en forma més estesa com «sh» de l'anglés, com a eixemple la paraula «yoga» és pronunciada com «shoga». Mentres que atres variants del dialecte efectuen una pronunciació que sol ser similar a «s» suau corresponent a el "zheísmo", que usa el sò [ʒ] o [dʒ], similar a la representada per la grafia j en francés i portugués.^{cita requerida}

Seseo

Artícul principal → Seseo.

Com en la majoria de les varietats del castellà fora del centre i nort de la península ibèrica, la rioplatense sesea, és dir, no va desenrollar la consonante fricativa interdental sorda /θ/ que, en la major part d'Espanya, és el valor de la grafia ‹c› o ‹z› i permet diferenciar-la de /s/, escrita ‹s›. Açò provoca numerosos casos d'homonímia que no existixen en el castellà peninsular i ha induït per lo tant a modificacions en el vocabulari.

Atres canvis

La /s/, per la seua banda, encara que es considera nominalment una consonant fricativa alveolar sorda [s] —de tipo dental, i no ápico-alveolar com en el nort d'Espanya— és extremadament lábil en el seu segmentaació, i tendix a assimilar-se als fonema adjacents. No és infreqüent que s'aspire al final de la sílaba, substituint-se per una consonant fricativa glotal sorda [h] o encara una vocal sorda; aixina, ‹caixco› es pronunciaria [kahko]. Alternativament, al final de la paraula pot enllaçar-se en la vocal inicial de la paraula següent (Les Heras [la'seras]), una pronunciació considerada a voltes més culta. L'elisió total de la /s/ front a vocal o final és més rara, i està llimitada al parla més popular. La freqüència de l'aparició del fenomen de l'aspiració i la seua intensitat varia d'acort a les distintes zones geogràfiques a on la varietat rioplatense és parlada, sent més comuna i marcat en chicotetes localitats i àrees rurals, i menys comuna en les grans urbs de la regió (Buenos Aires i Montevideo).

De la mateixa manera, atres fricativas i la consonante vibrant alveolar /ɾ/ poden elidirse o aspirar-se també en final de paraula, accentuant el ritme d'alternances entre consonante i vocals.

• El fonema /x/ (escrit com a ⟨g⟩ abans de ⟨i⟩ o ⟨i⟩, i com a ⟨j⟩ en atres llocs) mai es glotaliza a [h] en la costa atlàntica. Eixe fenomen és comú a atres dialectes de les terres baixes del castellà americà, pero no es dona en el castellà rioplatense. Els parlants del castellà rioplatense sempre ho realisen com [x].
• En algunes àrees, els parlants tendixen a eliminar el sò /r/ final en els infinitius verbals i la /s/ final en la major part de les paraules. Esta elisió es considera una característica poc culta en alguns llocs, pero està molt estesa en uns atres, a lo manco en el parla ràpida.
• Molts parlants fusionen / ɲ / en / nj /, lo que fa que huraño que és similar en definició a "insociable" i urani "urani" es pronuncien igual.
• [v] és un alòfon relativament comú de /b/. Alguns parlants ho ampren per a fer émfasis, especialment quan pronuncien paraules escrites en ⟨v⟩.
• [n] es realisa alveolar i no velar com en atres varietats de les terres baixes.

L'eliminació de les vocals en els diptongos produïx un entonament molt més pronunciat i rítmica.

L'aspiració de /s/, junt en la pèrdua de /r/ final produïx una notable simplificació de l'estructura de la sílaba, lo que li dona al parla informal rioplatense un ritme decorregut i distintiu de consonante-vocal-consonante-vocal:

Si querés anar-te, andate. Yo no et vaig a parar.

"Si vols anar, llavors veu. No vaig a detindre't".

[si keˈɾi ˈite ãnˈdona't | ˈʃo no et ˈβoj a paˈɾa]