Voseo

Conjugació voseante imperativa afirmativa de vindre en la segona persona singular del voseo típic.

El voseo és un fenomen llingüístic dins de la llengua espanyola en el que s'ampra el pronom «vós», junt a certes conjugacions verbals particulars, per a dirigir-se a l'interlocutor.

Per extensió, es pot referir al mer us del pronom «vós» o, pel contrari, al de les seues conjugacions verbals junt al pronom «tu».

Es distinguixen dos tipos de voseo:

• El voseo reverencial, que consistix en l'us del pronom «vós» per a dirigir-se reverencialment a la segona persona gramatical —tant singular com a plural—, implicant la conjugació verbal de segona persona de plural: «lo que vós digau», «vós sou d'allà», «vós vos quedeu en la vostra família». Manera arcaica i en desús des de fa varis sigles, solament persistix en la lliteratura ambientada en époques antigues i en fòrmules rituals.
• El voseo dialectal americà, que procedix gramaticalment d'igual manera, encara que la morfologia de la seua conjugació ha sofrit diferents evolucions a través del continent; es dirigix a la segona persona de singular i té valor informal, contrastant típicament en el tracte formal de vosté.

Morfològicament, pot afectar a tots els temps i modos, no obstant, sol restringir-se al present d'indicatiu i a l'imperatiu.

En el parla del continent americà, llevat en l'orient de Cuba, el voseo no té en conte els seus dos correlatos clàssics —vigents en l'espanyol peninsular— de «vos» (pronom objecte de segona persona de plural) i el possessiu «vostre», aixina mateix referit a la segona persona del plural. El primer és reemplaçat per «a vós» / «et», mentres que el possessiu és reemplaçat per «el teu» / «teu/-a/-s».

En zones a on el «vós» és d'us vulgar, pot ocórrer l'intercanvi de les formes pronominals i verbals del tuteo i el voseo: «tu querés», «vós tens».

L'orige del voseo es remonta a la veu llatina «vós», que generalment era la forma plural de la segona persona gramatical, a excepció del cas dels súbdits en el seu sobirà^{cita requerida} en el que el seu us era per a indicar la seua superioritat, us que es va mantindre en l'espanyol antic.^{cita requerida}

L'estudi sistemàtic del fenomen del voseo en Iberoamèrica s'inicia en 1921 en Observacions sobre l'espanyol en Amèrica del filòlec dominicà Pedro Henríquez Ureña, que és la primera obra en la que s'estudien i exponen les variacions i característiques dialectals de la llengua espanyola en Amèrica. L'autor reconeix la presència del voseo sobre el Riu de l'Argent, en el surest de Mèxic, en el suroest d'Estats Units, en tota Centroamérica (llevat la major part de Panamà) i en algunes parts de Colòmbia, i califica com a generalisacions infundades la creència espanyola de que en tota l'Amèrica hispana es feya us del pronom ___protected_title_0___ i les formes verbals corresponents.

Evolució del tractament respectuós

En Amèrica es donen tres possibilitats principals de fòrmules de tractament:

• La pròpia de l'Amèrica tuteante, a on trobem el tracte de «tu» per a la segona persona singular de confiança i el tracte de «vosté» per a la segona de respecte (per eixemple, en Puerto Rico o República Dominicana).

• La pròpia de l'Amèrica solament voseante, a on la forma de confiança és el voseo, que coexistix en el tracte de respecte per mig de «vosté» (per eixemple, en Argentina o la major part de Centroamérica).
• La de l'Amèrica tuteante-voseante, a on el voseo es restringix a l'àmbit íntim; el tuteo és per a la confiança intermija; i el ustedeo s'usa com a forma de respecte (per eixemple, en Chile, part de Centroamérica i els Vages equatorials).

Classes de voseo

Voseo reverencial

En el voseo reverencial s'utilisava el pronom vós per al subjecte («vós mireu»), tornant-se en vos en els casos en que el pronom complix la funció gramatical de complement («vos mire»). No obstant, quan el pronom és preposicional es manté el pronom vós («a vós sent», «en vós caminaré»). El possessiu, de la mateixa manera que l'inflexió verbal, es llimitava al plural inclús davant un sol interlocutor. Les formes verbals es conjuguen sempre en segona persona plural («vós coneixeu el meu dolor», «mireu als vostres fills», «camineu sense pressa»).

L'us del voseo reverencial és molt rar en l'actualitat, ciñéndose a texts que intenten reflectir el parla d'atres époques, o en alguns texts jurídics que han sobrevixcut inalterados per casi dos sigles i es repetixen d'igual forma per tradició, com en l'entrega de títuls en actes solemnes: «¿Jureu per Deu i estos Sants Evangelios eixercitar lleal i fidelment el càrrec de Ministre d'Estat en el Despaig de… que vos confie?».

En Huánuco (Perú) existix un voseo similar al reverencial sobre el context d'us, encara que no sobre les formes gramaticals.

Voseo dialectal americà

Indicatiu Present

Desinència	Peninsular plural	Voseo tipo I singular	Voseo tipo III singular	Voseo tipo II singular	Tuteo singular
-ar	vosatres canteu	vós canteu	vós cantás	tu/vós cantái	tu cantes
-er	vosatres correu	vós correu	vós corrés	tu/vós corrís	tu corres
-anar	vosatres partiu	vós partiu		tu/vós partiu	tu parts
-ar (alternante)	vosatres pengeu	vós pengeu	vós colgás	tu/vós colgái	tu cuelgas
-er (alternante)	vosatres perdeu	vós perdeu	vós perdés	tu/vós perdís	tu pierdes
-anar (alternante)	vosatres dieu	vós dieu		tu/vós dieu	tu dices
(imperatiu)	¡Vosatres, mireu!	¡Vós, mireu!	¡Vós, mirá!	¡Tu/Vós, mira!

En els atres modos, la diferència és similar.
L'imperatiu és similar al de segona persona plural, pero pert la -d final (parleu → hablá); la forma en -r típica dels dialectes de la península ibèrica és desconeguda.
Per al subjuntiu, existix variació social.
En l'espanyol rioplatense, la forma considerada estàndar i empleada en els mijos escrits i per les capes miges i altes de la societat, és idèntica a la que s'ampra per a tu; en alguns casos, principalment en els estrats socials més baixos i de menor instrucció, l'accent es desplaça a l'última sílaba per assimilació a la forma d'indicatiu (que tu menges -> que vós comás, que tu digues -> que vós digás), perdent-se també l'alternança vocàlica (que tu pergues -> que vós perdás). En algun cas, la forma resultant no és idèntica a la de l'indicatiu del verp (que tu dorgues -> que vós durmás, no dormás).
En els dialectes voseantes fora del rioplatense, la conjugació de vós en el subjuntiu (durmás, perdás, empecés, etc.) pertany a l'us normal i no té res a vore en la capa social o l'educació d'una persona (voseante).

El voseo dialectal americà, o simplement voseo, té un us diferent al voseo antic: no és reverencial, sino que denota familiaritat en l'interlocutor en les regions en les que es practica. Existixen dos tipos de voseo que es donen simultàneament o independentment depenent de la regió: el voseo pronominal i el voseo verbal.

Subjuntiu Present

Desinència	Tipo 1	Tipo 2	Tipo 3	Tipo 4
-ar	canteu	cantís	cantés	cantes
-er	corregau	corrái	corrás	córregues
-anar	partiu	partái	partás	partixques
-ar (alternante)	pengeu	colguís	colgués	penges
-er (alternante)	pergau	perdái	perdás	pergues
-anar (alternante)	durmáis	durmái	durmás	dorgues
Tipo 1: vosatres peninsular i vós camagüeyano i zuliano. Tipo 2: voseo verbal chilé. Tipo 3: vós general (llevat rioplatense). Tipo 4: vós rioplatense i tuteo.

Voseo pronominal

El voseo pronominal és l'us del pronom vós com a subjecte («vós comés»), vocatiu («¡Vós, ayudame!»), com a complement en preposició («Et vaig vore vós»), i com a terme comparatiu («És tan alt com vós»). En els casos de complements sense preposició i els pronoms átonos s'utilisa «et» i «el teu» («T'està mirant a vós», «¿Vós vist com va quedar el teu auto?»), i en el cas del possessiu, s'utilisa «el teu» o «teu» («Vós vares dir que era el teu auto. Vós vares dir que era teu.»)

Voseo verbal

Es diu voseo verbal a la variació en les desinències verbals de la segona persona del plural per a referir-se a la segona persona del singular. Existixen distints canvis en la desinència verbal segons raons geogràfiques i culturals.

Atres variacions

L'ocupació de «vós» en lloc de «tu» és un dels fenomens més característics de l'espanyol rioplatense. En el dialecte rioplatense, el dialecte paraguayà, dialecte chapaco, el dialecte camba i els dialectes centroamericanos (en Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua) la conjugació de voseo normalment diferix de la tuteante tan sol en present del modo indicatiu, en l'imperatiu, el present de subjuntiu i, en alguns casos, al pretérito d'indicatiu: «tu cantes/vós cantás», «canta tu/cantá vós», «tu eres/vós sos», «tu mous/vós movés», «que tu cantes/que vós cantés», «tu vares cantar/vós vares cantar».
En el vernacular rioplatense el voseo verbal també s'estén al pretérito indefinit^{cita requerida} i al present de subjuntiu («vullc que vós cantés», «dijistes que era tarde»), pero no són ben vistes en el registre cult i es preferixen les formes del tuteo: «que vós cantes», «vares dir que era vesprada».

En el surest de Mèxic (Chiapas, Tabasco), i el centre i occident de Colòmbia se sol usar el voseo verbal per al present de l'indicatiu, de l'imperatiu i també per al modo subjuntiu.

En canvi, en el dialecte chilé el voseo ocorre per al present, pretérito imperfecte i condicional del modo indicatiu i per al present i pretérito imperfecte del modo subjuntiu. Pràcticament ha desaparegut la forma en futur simple, per la seua tongada per la paráfrasis formada per anar en present i un verp en infinitiu, llevat en alguns llocs com l'espanyol chilote, a on per lo demés tradicionalment solament s'usa el tuteo en els atres temps.

La raó és que la conjugació prové del voseo reverencial i en els seus orígens era totalment independent de «tu». La segona persona del singular podia llavors prendre dos formes: la de tracte normal («tu») i la reverencial («vós»). Hui també existix ustedeo, que ve del tracte reverencial «vostra mercé». El plural es va prendre tant de «vós», com de «vosté», i hui s'usa en Espanya «vosatres», mentres en el restant del món hispanohablante s'utilisa «vostés». Aixina, «vós sos» prové de «vós sou», «vós movés» de «vós moveu» i «pensá vós» de «penseu vós». Esta coincidència no existix en països com Chile, a on es diu «vós/tu soi/erís», «vós/tu movís», en monoptongaació de -éis en -ís, i «pensa vós/tu». L'existència de l'alternativa «vós erís» (formada a partir de la segona persona del singular en espanyol tuteante) front a «vós soi» (formada a partir del voseo reverencial) es deu a la necessitat d'evitar confusió en «yo soc» quan s'omet el pronom. El voseo usat en l'estat veneçolà de Zulia concorda en la conjugació del voseo reverencial, encara que no en les seues formes pronominals; en Zulia es diu «vós sou», «vós moveu».

Desinències en Indicatiu Present

Tipo (noms alternatius)	−ar	−er	−anar
Voseo tipo 1 (Voseo clàssic)	−áis	−éis	−ís
Voseo tipo 2	−áis	−ís	−ís
Voseo tipo 3 (Voseo típic)	−ás	−és	−ís
Voseo tipo 4	−ás	−és	−és
Voseo chilé	−ái*	−ís	−ís
TIPO 1 Voseo ortodox, correspon en la conjugació del voseo reverencial antic, encara que sense les seues formes pronominals. S'escolta en Veneçola (Zulia), Colòmbia (occident de Nort de Santander, sur de La Guajira i nort del Cessar, limítrofs en el Zulia veneçolà), en el noroest de Bolívia, en el centre de Panamà (Península de Azuero), i en una chicoteta franja a l'orient de Cuba. TIPO 2 S'escolta en la serra d'Equador, la zona meridional del Perú, noroest d'Argentina i el suroest de Bolívia. TIPO 3 Ocorre en el surest de Mèxic, en Centroamérica (llevat Panamà), la costa pacífica i zona andina centrooccidental de Colòmbia, part de la zona andina de Veneçola, la costa d'Equador, el sur i l'est de Bolívia, Paraguay, Argentina i Uruguay. És acceptat com a part de la norma culta en Argentina, Paraguai i Uruguay. TIPO 4 Ocorre en Argentina (Santiago del Estero). * En Chile mai es pronuncia ni s'escriu la «s» en les formes terminades en «-áis», per eixemple: «estái», «comái», «hablabai», etc. Existix la tendència a utilisar la terminació en «-ai» per a evitar l'accentuació gràfica corresponent a la terminació «-ái»; no obstant, i pese a que la grafia en «-ai» s'adapta millor a l'ortografia de l'espanyol, no es recomana per a les formes diptongadas pròpies del voseo chilé.

En general, el voseo en Argentina, Paraguay, Uruguay, Centroamérica, el sur i orient de Bolívia, el sur de la Guajira i el nort del Cessar de Colòmbia elimina la «i» de la conjugació verbal de segona persona original. En canvi, el voseo en Chile monoptonga -éis en -ís i aspira la «s» final en la seua pronunciació (fet que ocorre en totes les eses finals en l'espanyol chilé), mentres que el de Zulia és fidel a la forma original.

En l'Argentina, sur i orient de Bolívia, Paraguai i Uruguai el voseo és acceptat universalment, tant per les diferents classes socials, com en la llengua escrita i oral. La Real Acadèmia Espanyola inclou en la seua diccionari en llínea exclusivament les conjugacions de voseo considerades prestigioses en Argentina, Paraguai o Uruguay. Estes conjugacions són les utilisades en les principals ciutats d'Argentina, en Asunción i Montevideo per les capes baixes, miges i altes de la societat i exclouen -en general- al modo subjuntiu.

La correspondència verbal en Uruguai (i algunes parts del sur de Chile) s'alterna en la de «tu»: «tu tenés, vós tenés»; «tu sos, vós sos». Alguna cosa similar a lo que ocorre en Argentina en la correspondència del present subjuntius: «vós sàpies, vós sepás»; «vós pugues, vós podás»; i en Chile en «tu tenís, vós tenís»; «tu soc/erís, vós soc/erís»; «tu podái, vós podái».

Vore també

• Tuteo (gramàtica)
• Ustedeo

Bibliografia

• Diccionari panhispánico de dubtes, R.A.E i Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, Ed. Santillana, 2005.
• Breu història del parla cruceña i el seu mestiçage, Luis Alberto Roca, Ed. El País, 2007.
• Acevedo-Halvick, Ana. "Cortesia verbal (introducció)" Veus 1 (2006): 21-72.
• Almasov, Alexey. "'Vós' and 'Vosatres' as Formal Address in Modern Spanish." Hispania: A Journal Devoted to the Teaching of Spanish and Portuguese 57.2 (1974): 304-310.
• Alvar, Manuel. Manual de Dialectologia Hispànica: L'Espanyol d'Amèrica. Barcelona: Editorial Ariel, 1996.
• Arrizabalaga, Carlos. "Notícies de la desaparició del voseo en la costa nort del Perú." Llingüística Espanyola Actual 23.2 (2001): 257-274.
• Baumel-Schreffler, Sandra. "The Voseo: Second Person Singular Pronouns in Guatemalan Speech." The Language Quarterly 33.1-2 (1995): 33-44.
• Bell, Andrés (1883). «Capítul XIII - Dels pronoms», Obres completes de don Andrés Bell - Gramàtica de la llengua castellana, Santiago, Chile: Imprenta de Pedro G. Ramírez, pp. 82.
• Benavides, Carlos. "La distribució del voseo en Hispanoamèrica." Hispania: A Journal Devoted to the Teaching of Spanish and Portuguese 86.3 (2003): 612-623.
• Blanco Botta, Ivonne. "El voseo en Cuba: Estudi sociollingüístic d'una zona de l'illa." Beitrage zur Romanischen Philologie 21.2 (1982): 291-304.
• Chart, Ira E. "The voseo and tuteo in America." Modern Language Forum 28.(1944): 17-24.
• Díaz Collazos, Ana María. Desenroll sociollingüístic del voseo en la regió andina de Colòmbia (1555-1976). Berlín, De Gruyter, 2015.
• Fontanella de Weinberg, María Beatriz. "La constitució del paradigma pronominal de voseo." Thesaurus: Boletin de l'Institut Car i Cuervo 32.(1977): 227-241.
• King, Jeremy. "Societal Change and Language History in Cervantes' Entremeses: The Status of the Golden Age Vós." Cervantes: Bulletin of the Cervantes Society of America 29.1 (2009): 167-195.
• Lapesa, Rafael. "Les formes verbals de segona persona i els orígens del 'voseo'." Actas del Tercer Congrés Internacional de Hispanista. 519-531. Mèxic: El Colege de Mèxic per l'Associació Internacional de Hispanista, 1970.
• Lapesa, Rafael. Història de la llengua espanyola. Madrit: Gredos, 1981.
• Leon-Luporsi, Ana Emilia. Dinàmica sociollingüística i històrica de 'vós' en l'espanyol peninsular. Diss. The University of Texas at Austin, 1994.
• Lipski, John. Latin American Spanish. New York: Longman, 1994.
• Lipski, John. L'espanyol d'Amèrica. Madrit: Càtedra, 2006. (Edició 3.ª).
• Ortiz, Martha D. "Voseo" in El Salvador. Diss. Sant Jose State University, 2000.

• Pierris, Marta de. "El preludi del voseo en l'espanyol medieval." Romançada Philology 31.(1977): 235-243.
• Pinkerton, Anne. "Observations on the Tu/Vós Option in Guatemalan Ladino Spanish." Hispania: A Journal Devoted to the Teaching of Spanish and Portuguese 69.3 (1986): 690-698.
• Primorac, Karen Johnson. "Tu, vós, and vostra mercé: Social and Stylistic Variation in Medieval Spanish." Dissertation Abstracts International, Section A: The Humanities and Social Sciences 57.11 (1997): 4720-4721.
• Quilis, Antonio, and Matilde Graell Stanziola. "El voseo en Panamà". Revista de Filologia Espanyola 69.1-2 (1989): 173-178.
• (2000).Onomázein.(5)

135-141.

• Rei, Alberto. "Social Correlates of the Voseo of Managua, Nicaragua: Workplace, Street, and Party Domains." Hispanic Journal 18.1 (1997): 109-126.
• Rei, Alberto. "Social Correlates of the Voseo of Managua, Nicaragua: Workplace, Street, and Party Domains." Hispanic Journal 17.1 (1996): 113-127.
• Rei, Alberto. "Social Correlates of the Voseo of Managua: Family and Neighborhood Domains." Hispanic Journal 16.1 (1995): 39-53.
• Stevenson, Jeffrey Lee. "The Sociolinguistic Variables of Chilean Voseo." Dissertation Abstracts International, Section A: The Humanities and Social Sciences 68.5 (2007): 1914-1915.
• Toursinov, Antón. "Stylistic variability of pronoun addresses in modern Spanish of Guatemala." Language and Literature 17(3). Tyumen State University (2002): 68-78.
• Villegas, Francisco. "The Voseo in Costa Rican Spanish." Hispania: A Journal Devoted to the Teaching of Spanish and Portuguese 46.3 (1963): 612-615.
• Weeks, Patricia C.. El voseo en Chile: Factors històric-morfològics que expliquen la seua aparició i manteniment. Diss. State University of New York at Albany, 2005.