Anar al contingut

Euglenophyceae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Calkinsia aureus (2843250035).jpg
Euglenophyceae (Euglenophyceae)


Euglenophyceae és un grup de protistas flagellats, comunament presents en aigua dolça, en especial quan esta és rica en matèria orgànica.[1] Són organismes comuns, de distribució cosmopolita, que també es troben en el sol, en fancs salobres i alguns en aigües marines. Són unicelularés, encara que en ocasions formen colónies unides per una matriu gelatinosa, sésilés o lliures. La majoria dels seus membres presenten cloroplastos i són autótrofos, encara que algunes espècies han perdut secundariamente els cloroplastos i són per tant heterótrofos.[2] Les euglenofíceas són protistas que han conseguit les característiques algales per mig d'endosimbiosis en un alga verda. El gènero típic és Euglena, una coneguda alga unicelular.

Característiques

[editar | editar còdic]
Archiu:Structure of Euglena - numbers.svg
Morfologia de Euglena: 1-flagelle llarc, 2-taca ocular, 3-fotoreceptor, 4-flagelle curt, 5-bojaca apical o reservorio, 6-cinetosoma, 7-vacuola contràctil, 8-paramilo, 9-cloroplastos, 10-núcleu celular, 11-nucleol, 12-periplasto.

Les euglenofíceas són organismes fotosintéticos, encara que algunes espècies han perdut secundariamente els cloroplastos. Abunden especialment en ambients d'aigua dolça eutròfics i són indicadors de contaminació orgànica. Vàries espècies habiten en aigües salobres i estuaris i uns pocs linajes formen part del plàncton marí. Viuen en els #sediment o nadant en la columna d'aigua.[3]

Presenten formes variables inclús dins de la mateixa espècie: usualment són flagellats, pero poden passar a un estat immòvil canviant de forma, o fent-se esfèrics i enquistándose. La cèlula presenta una bojaca o invaginació apical o subapical que consistix d'un canal angost i un reservorio. En esta bojaca estan insertats els flagelos. Pot haver dos flagelos iguals o desiguals, el segon flagelle també pot ser més curt i estar unit a la base del flagelle llarc; algunes espècies tenen més de dos flagelos. Normalment el flagelle emergent presenta una fila de mastigonemas. Pot aparéixer un estigma o taca ocular, en un fotoreceptor sensible a llum.

Carixen de paret celular, pero presenten una película que recobrix la cèlula o periplasto proteinàceu dins de la membrana plasmática. El periplasto, que pot estar ornamentado, està format per un conjunt de bandes encaixades unes dins d'unes atres de manera que permeten esgolar-se per moviments de contracció i expansió. Davall hi ha microtúbuls i vesícules mucilaginíferas involucrades en la formació del periplasto.[4] En ocasions es produïx, externament, mucílac formant una lorica.

La reproducció asexual és per bipartición, inclús quan estan en fase flagellada. Primer hi ha una duplicació de tots els orgànuls i després la citoquinesis seguint les llínees helicoidals de les bandes del periplasto. Quan les condicions no són favorables es enquistan i germinen quan tornen a ser-ho. No s'ha observat reproducció sexual.


La classificació es basa en la disposició dels flagelos, llevat un gènero, que és sésil, Colacium, que conserva els seus flagelos en el reservorio. Alguns ceps de Euglena gracilis són utilisades com a indicadores de vitamina B12 en el mig.

Cloroplastos

[editar | editar còdic]

Les espècies fotosintéticas presenten cloroplastos supostament adquirits per endosimbiosis secundària d'un alga verda prasinofita del grup de les Pyramimonadales,[5] puix estan rodejats de tres membranes i contenen clorofilas a i b Els cloroplastos es presenten en grups de tres a dotze, mentres que els tilacoides formen grups de dos a sis, generalment en grups de tres. Els cloroplastos poden ser lenticulares, acintados, reticulados o estrelats. Com a pigments accessoris presenten β-caroteno i xantofilas. Entre estes últimes estan l'astaxantina, que els dona un color rojós, hematocromo, per eixemple en Euglena sanguinea, que dona un color roig a l'aigua a on viu, i euglenorodona.

Com a material de reserva acumulen paramilo (un beta-1-3-glucano, agregació llineal de glucosa), que apareix en grans corpúsculs, uns pocs per cèlula. Ademés acumulen crisolaminarina, que també és un beta-1-3-glucano, pero ramificado. Pot aparéixer un pirenoide, a on es forma el material de reserva. El paramilo que pot estar dins o fòra de les cèlules, segons el gènero.

Si les euglenas són colocades en obscuritat, perden el seu plasts quedant en forma de proplastidios, que tornaran a pigmentarse en la llum.

Classificació

[editar | editar còdic]

Dins de les euglenofíceas es distinguixen dos órdens:

  • Euglenales. Presenten un sol flagelle emergent, puix el segon és molt curt i no descolla de la bojaca apical, o be els dos flagelos són no emergents. Solen viure en hàbitats dulceícolas i ademés d'espècies fotosintéticas inclouen també no coloreadas.
  • Eutreptiales. Es distinguixen de l'atre orde en que presenten de dos a quatre flagelos emergents, iguals o desiguals i són fonamentalment marins o d'aigües salobres. Ademés, tots els membres del grup són fotosintéticos, mentres que els euglenales inclouen també espècies no coloreadas.
  • Rapaza. Gènero basal de les euglenofíceas. A diferència dels órdens descrits que són fotótrofos, Rapaza és mixótrofo en capacitat eucariotívora.[6]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Marin, B., Palm, A., Klingberg, M., & Melkonian, M. (2003). Phylogeny and taxonomic revision of plastid-containing euglenophytes based on SSU rDNA sequence comparisons and synapomorphic signatures in the SSU rRNA secondary structure. Protist, 154(1), 99-145.
  2. Kim, J. I., Linton, I. W., & Shin, W. (2015). Taxon-rich multigene phylogeny of photosynthetic euglenoids (Euglenophyceae). Frontiers in Ecology and Evolution, 3, 98.
  3. Leander, Brian S. 2012. Euglenida. euglenids or euglenoids. Version 10 November 2012. In The Tree of Life Web Project. Consultat el 21/12/2015.
  4. Brian S. Leander, Heather J. Esson, and Susana A. Breglia (2007) Macroevolution of complex cytoskeletal systems in euglenids, BioEssays, 29.10 pp. 987-1000.
  5. Leliaert F, Smith DR, Moreau H, Herron MD, Verbruggen H, Delwiche CF & De Clerck O (2012) Phylogeny and molecular evolution of the green algae. Critical Reviews in Plant Sciences 31: 1-46. pdf
  6. Philippe Silar 2016, Protistes Eucaryotes.: Origine, Evolution et Biologie dones Microbes Eucaryotes. 2016, 978-2-9555841-0-1. <hal-01263138>

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons