Anar al contingut

Ficus aurea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ficus aurea (Ficus aurea)

Ficus aurea, espècie coneguda vulgarmente com higuera estranguladora de Florida (o simplement higuera estranguladora), higuera dorada, o higuerón,[1] és un arbre de la família Moraceae natiu de l'estat de Florida (EE. UU.), del nort i oest del Carib, del sur de Mèxic i d'América Central al sur de Panamà.[2] L'epítet específic aurea va ser utilisat pel botànic anglés Thomas Nuttall, qui va descriure l'espècie en 1846. En posterioritat, es varen considerar inválidos atres noms aplicats a esta espècie.[3]

Ficus aurea és una higuera estranguladora que guarda similituts en atres membres del grup dels vulgarmente cridats matapalos o higuerotes. En higueras d'este tipo, la germinació de la llavor té lloc en la canopia de l'arbre hospedante. La plántula viu com epifita fins que les seues raïls establixen contacte en el sol, despuix de lo que s'expandixen, estrangulen al seu amfitrió, i es convertixen finalment en un arbre independent. Els individus d'esta espècie poden alcançar 30 m d'altura.

De la mateixa manera que totes les higueras, presenta mutualisme obligat en una espècie d'avespa de les figues: les higueras solament són polinizadas per avespes de les figues i estes solament poden reproduir-se en les flors de les higueras. És polinizado per avespes de les figues dels gèneros Pegoscapus o Pleistodontes. L'arbre proporciona l'hàbitat, aliment i refugi per a una gran cantitat de formes de vida, incloent epifitas dels boscs núvols, aus, mamífers, reptils i invertebrats. F. aurea s'utilisa en medicina tradicional, com aixina també per a conformar bardices vives, com ornamental i com bonsái.

Descripció

[editar | editar còdic]

Ficus aurea és un arbre que usualment posseïx una altura de 15-20 m,[4] encara que en ocasions alcança fins a 30 m.[5] Pot formar part del dosel més elevat en selves tropicals, o visualisar-se com a arbres aïllats en pastures tropicals.[6]

Es tracta d'una espècie monoica: cada arbre produïx flors masculines i femenines funcionals.[7] Les espècies del gènero Ficus són en general perennifolias, pero els eixemplars de F. aurea ubicats en l'extrem nort de la seua zona de distribució en la Florida perden el seu fullage durant un breu periodo hivernal.[7]


El tamany dels fulls és variable. Algunes plantes presenten fulls per lo general menors a 10 cm de llarc, mentres que unes atres tenen fulls més grans. La forma dels fulls i del seu base també és variable: algunes plantes tenen fulls oblongas o elíptiques, de base cuneïforme a redonejada, mentres que unes atres tenen fulls cordadas o ovadas en les bases cordadas a redonejades.

F. aurea presenta fruts apareados,[2] de color vert quan inmaduros que es torna groc en la maduració.[4] Diferixen en tamany: des de 0,6–0,8 cm fins a 1–1,2 cm de diàmetro. Per lo general les figues són sésilés, pero se sostenen per mig de pedúnculs curts en eixemplars ubicats en algunes parts del nort de Mesoamérica.[2]


De la mateixa manera que atres espècies de higueras, F. aurea és una planta productora de làtex,[8] en presència de laticíferos no articulats que s'estenen des de la raïl fins als fulls. El làtex de F. aurea carix d'activitat proteolítica sobre gelatina,[9] és dir, d'enzimes proteasas capaces de catalizar la hidrólisis d'eixa proteïna complexa en nivells significatius.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

En prop de 750 espècies, Ficus (Moraceae) és un dels més grans gèneros de les angiosperma. David Frodin, del Jardí botànic de Chelsea, ho va classificar com el trigèsim primer gènero més gran.[10] Ficus aurea es classifica en el subgénero Urostigma (higueras estranguladoras) i la secció Americana.[2] Les filogenias moleculars recents varen demostrar que el subgénero Urostigma és polifilético, pero varen recolzar fermament la validea de la secció Americana com un clado (encara que la seua relació exacta en la secció Galoglychia no està clara).[11]


Thomas Nuttall va descriure l'espècie en el segon volum de la seua obra de 1846, The North American Sylva (2: 4–5, t. 43),[12][13] en l'epítet específic aurea (del llatí, «dorada»).[14][15] En 1768, el botànic escocés Philip Miller va descriure a Ficus maxima, citant les obres Hortus Cliffortianus (1738) de Carlos Linneo i Catalogus plantarum quæ in insula Jamaica (1696) d'Hans Sloane. L'ilustració de l'espècie publicada per Sloane en 1725 representava les figues dispostes de forma solitària, una característica dels Ficus del subgénero Pharmacosycea.[16] Com a membre del subgénero Urostigma, F. aurea presenta figues apareados. No obstant, un examen més detallat de la descripció de Sloane va conduir a Cornelis Christiaan Berg a la conclusió de que l'ilustració representava un membre del subgénero Urostigma (ya que tenia un atre caràcter diagnòstic propi d'eixe subgénero), casi en certea F. aurea, i que l'ilustració que presentava les figues dispostes de forma individual era provablement el resultat d'una llicència artística. Berg va trobar la colecció de plantes en que es va basar l'ilustració de Sloane i va concloure que l'espècie F. màxima de Miller era, de fet, F. aurea.[12] En la seua descripció de F. aurea, que es basa en material vegetal recolectat en Florida, Thomas Nuttall va considerar la possibilitat de que les seues plantes pertanygueren a l'espècie que Sloane havia descrit, pero va aplegar a la conclusió de que era una nova espècie.[12] Baixe les regles de nomenclatura botànica, el nom F. màxima té prioritat sobre F. aurea ya que la descripció de Miller va ser publicada en 1768, mentres que la de Nuttall ho va anar en 1846.


En la seua Flora of Jamaica de 1914, els botànics William Fawcett i Alfred Barton Rendle varen vincular l'ilustració de Sloane a l'espècie d'arbre que es coneixia per llavors com Ficus suffocans, nom que se li assignara en la Flora of the British West Indian Islands d'August Heinrich Rudolf Grisebach.[17] Gordon DeWolf va estar d'acort en la conclusió de Fawcett i Rendle, i va utilisar el nom F. maxima per a eixa espècie en la seua Flora of Panama de 1960.[18] Ya que este us s'havia generalisat, Berg va propondre que el nom Ficus maxima es conservara en la forma en que DeWolf lo havia usat,[12] proposta que va ser acceptada pel comité de nomenclatura.[3] La reasignación del nom Ficus maxima no va deixar a F. aurea com a nom més antic per a esta espècie, ya que el naturaliste alemà Johann Heinrich Friedrich Link havia descrit a Ficus ciliolosa en 1822. Berg va concloure que l'espècie descrita per Link era de fet F. aurea. La descripció de Link precedia la de Nuttall en 24 anys, per lo que el nom F. ciliolosa deuria haver tingut prioritat. Pero ya que el nom F. aurea era àmpliament utilisat i el nom F. ciliolosa no ho era, Berg va propondre que es conservara el nom F. aurea.[12] En resposta a esta proposta el comité de nomenclatura va decidir que, en lloc de conservar el nom F. aurea, seria millor rebujar el de F. ciliolosa. La conservació de F. aurea hauria significat que es donaria prioritat a eixe nom per sobre tots els demés. En el simple rebuig de F. ciliolosa, la comissió va deixar oberta la possibilitat de que el nom F. aurea siga suplantat per un atre nom més antic en cas que fora descobert.[3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Ficus, del llatí ficus, designava tant la higuera com el seu frut, el figa. Com ya es va senyalar, el terme aurea és un epítet d'orige llatí que significa «dorada».[14][15]

Sinònims

[editar | editar còdic]

En 1920, el botànic nortamericà Paul Carpenter Standley va descriure tres noves espècies sobre la base de les coleccions procedents de Panamà i Costa Rica—Ficus tuerckheimii, F. isophlebia i F. jimenezii.[19] DeWolf va concloure que totes eren la mateixa espècie,[18] i Berg va establir la seua sinonímia en F. aurea.[2] Estos noms varen ser àmpliament utilisats per a les poblacions de Mèxic i Centroamérica, i continuen sent usats per alguns autors. Berg va sospitar que Ficus rzedowskiana Carvajal i Figueroa Cuevas també podia pertànyer a esta espècie, pero no havia examinat la documentació original en la que esta espècie es basava.[2]


Berg va considerar F. aurea com una espècie en un mínim de quatre morfotipos i va escriure: «Cap de les formes pot estar relacionada en certs hàbitats o altituts».[2] Trenta anys abans, William Burger va aplegar a una conclusió molt diferent sobre Ficus tuerckheimii, F. isophlebia i F. jimenezii—ell va rebujar la sinonímia de les tres espècies efectuada per DeWolf, sobre la base d'evidència incompleta. Burger va senyalar que els tres tàxons ocupaven diferents hàbitats que poden ser separats en funció de les precipitacions i de l'altura sobre el nivell de l'mar.[20]

Reproducció i creiximent

[editar | editar còdic]

Les higueras mantenen un mutualisme obligat en les avespes de les figues. Les flors contingudes en l'interior de les figues solament poden ser polinizadas per eixa classe d'avespes, mentres que estos insectes solament es poden reproduir en les flors de les higueras. Es tracta d'un dels eixemples més notables de coevolución específica,[21] posat que cada una de les 700 espècies de higueras depén usualment d'una sola espècie d'avespa (rarament dos) per a la seua polinisació.[22] Sense controvertir per complet lo anterior, la suposició de que cada espècie de higuera és usualment polinizada per una sola espècie d'avespa de les figues va ser qüestionada pel descobriment de complexos crípticos d'espècies, dins de lo que es pensaven que eren espècies úniques d'avespes.[23] Les avespes són igualment depenents de les seues espècies de higueras en la finalitat de reproduir-se. F. aurea és polinizada per Pegoscapus mexicanus (Ashmead) (orde Hymenoptera, família Agaonidae: Agaoninae).[24][25] En un sicono de F. aurea, cada avispita femella deixa en promig 66 ous, i fins a un màxim de 150.[26]

Les espècies del gènero Ficus presenten fruts composts denominats siconos, que es componen d'un receptàcul piriforme o redonejat, buit en el seu interior, i en una obertura apical protegida per menuts hipsofilos. Esta obertura o poro cridada ostíolo constituïx l'única conexió en l'exterior. Dins i en les parets d'eixe receptàcul casi tancat es troben les flors i, més vesprada, els diminuts fructículos d'estes plantes. Les higueras monoicas com a F. aurea tenen tant flors masculines com a femenines dins del sicono.[8] Les flors femenines maduren primer. Una volta madures, lliberen una substància química volàtil que oficia de atrayente.[27] Les avespes femelles forcen el seu camí a través del ostíolo cap a l'interior del sicono. Ya dins del sicono, polinizan les flors, oviponen els seus ous en algunes d'elles, i després usualment fenecen. No obstant, en el cas d'avespes Pegoscapus mexicanus de Florida es va observar un 16% de re-emergència de les figues,[28] potser com a resultat del llimitat número de llocs de oviposición en l'interior del frut.[29] Els ous eclosionan i les larves parasitan i destruïxen bona part de les llavors.[25] Despuix de quatre a sèt semanes en el cas de F. aurea, emergixen les avespes adultes. Els machos emergixen en primer terme, copulan en les femelles, i tallar els orificis d'eixida a través de les parets del frut. Les flors masculines maduren en l'interior del sicono en simultaneidad en l'emergència de les avespes femelles adultes. Aixina, les avespes femelles recent emergides carreguen els seus cossos en el polen de les flors masculines abans d'abandonar el sicono a través dels orificis d'eixida que els machos han tallat i volar en busca d'un atre sicono en el qual oviponer els seus ous. En els següents un a cinc dies, les figues maduren.[27] Les figues madures són consumits per una gran varietat de mamífers i aus, lo que assegura la dispersió de les llavors.

Fenologia

[editar | editar còdic]

Les higueras florixen i fructifiquen de forma asincrónica.[7] La floració i fructificació s'escalona en tota la població. Este fet és important per a les avespes de la higuera, les femelles de la qual requerixen trobar un sicono en el que oviponer, pocs dies despuix de la seua emergència, alguna cosa que no seria possible si tots els arbres en una població floriren i fructificaren al mateix temps. Açò també fa de les figues un important recurs alimentici para frugívoros, és dir, aquells animals que s'alimenten casi exclusivament de frutes. Les figues són una de les poques frutes disponibles en époques de l'any en que atres fruts són escassos.

Encara que les higueras florixen de forma asincrónica com a població, en la majoria de les espècies la floració està sincronisada dins d'un individu donat. Les avespes femelles que emergixen com a nova generació deuen alluntar-se del seu arbre natal a fi de trobar figues en els que oviponer els seus ous. En Florida, els arbres de F. aurea florixen i fructifiquen de forma asincrónica.[7] Alguns autors varen considerar açò com una ventaja adaptativa des del punt de vista de la biologia de les figues, ya que podria impedir la autopolinización.[8]

No obstant, Hossaert-McKey i Bronstein varen demostrar que l'espècie és totalment autocompatible. Més encara, no varen observar efectes negatius de la autofecundación, ya siga en térmens de la retenció del sicono, del número d'ovaris vacants, de les llavors produïdes, o de la germinació de les llavors. No obstant, la producció d'avespes va manifestar una tendència a ser més elevada despuix de la autopolinización. Si be és possible que la depressió endogàmica s'expresse en etapes posteriors del desenroll, l'absència de depressió en les primeres etapes evaluades pels autors és de per sí sorprenent en una planta com a F. aurea, de la que s'espera una elevada fecundació creuada. Els autors postulen que la pressió de selecció seria responsable de l'evolució i del manteniment d'esta fenologia floral inusual de les figues.[30]

Fenologia floral en Ficus aurea
Fase[27] Descripció[27] Duració en F. aurea[27]
A (pre-femenina) Flores inmaduras 2 dies a >9 mesos
B (femenina) Les flors femenines estan receptives a la polinisació; les avespes femelles oviponen i polinizan les flors 1 dia a 3 semanes
C (interfloral) Es desenrollen les llavors de les figues i les larves d'avespa 4 a 7 semanes
D (masculina) Maduren les flors masculines; les avespes emergixen, copulan i les femelles es dispersen 1 a 2 dies
I (post-floral) Maduren els fruts 1 a 5 dies

La fenologia de la floració en el gènero Ficus ha segut caracterisada en cinc fases (Vore taula). En la majoria de les higueras, la fase A és seguida casi immediatament per la fase B. No obstant, en F. aurea les #inflorescència inmaduras poden permanéixer en estat latent durant més de nou mesos.[7]

Creiximent

[editar | editar còdic]

Ficus aurea és un arbre de ràpit creiximent.[31] Com hemiepifita, germina i comença el seu desenroll en la copa o brancada d'un arbre hoste, és dir, inicia la seua vida com epifita. No obstant, produïx després raïls epigeas,[Nota 1] capaços de descendir fins al sol, d'estacar-se en ell i d'absorbir de la terra els nutrients. F. aurea és una higuera estranguladora (no totes les higueras hemiepifitas ho són): les seues raïls es anastomosan i circundan a l'arbre hospedante. Açò generalment resulta en la mort d'eixe arbre que la va acollir, ya que F. aurea cenyix i anella de forma efectiva l'arbre. Les palmeres, que carixen de creiximent secundari, no es veuen afectades per açò, pero aixina i tot poden vore's perjudicades per la competència per llum, aigua i nutrients.[32] Despuix del huracà Andrew en 1992, els eixemplars de F. aurea es varen regenerar tant a partir de refillols o hijuelos produïts des de les raïls com de brots d'arbres en peu.[33]

En referència a la seua capacitat d'adaptació, Ficus aurea presenta tolerància moderada a la salinitat del sol, pero un nivell elevat de tolerància a condicions de sequia.[31]

Distribució

[editar | editar còdic]

Ficus aurea s'estén des de l'estat de Florida, a través del nort del Carib fins a Mèxic i cap al sur a través d'América Central. Està present en el centre i sur de Florida, en els Cayos de la Florida,[34] en les Bahames, les illes Caicos, L'Espanyola, Cuba, Jamaica, les illes Caimà, i en San Andrés (una possessió de Colòmbia en el Carib occidental).[2] També es distribuïx en el sur de Mèxic,[35] en Belize, Guatemala, Hondures, Nicaragua, El Salvador, Costa Rica i Panamà.[36]

Els Ficus estranguladores creixen des del nivell de la mar fins als 1 800 m sobre el nivell de la mar,[2] en hàbitats que van des dels boscs secs de Bahames,[37] fins al bosc núvol en Costa Rica.[38]


Localisat en el centre i sur de Florida, Ficus aurea alcança pel nort el Comtat de Volusia.[39] És una de les úniques dos espècies de higueras natives de la Florida.[40] L'espècie està present en una varietat d'ecosistemes del sur de Florida, incloent hammocks[Nota 2] costers d'angiosperma, hammocks de palmettos, de palmeres sabal, hammocks i xares de climes tropicals i templats.[41] i a lo llarc de cursos d'aigua.[27] En les Bahames, F. aurea es troba en la selva tropófila seca en Andros Nort,[42] Great Exuma[37] i Bimini.[43] F. aurea es troba en 10 estats de Mèxic, majorment en el sur, pero estenent-se cap al nort fins a Jalisco.[35] Esta espècie es localisa en selves tropicals de full caduc, boscs tropicals siempreverdes, boscs núvols i en hàbitats aquàtics o subaquàtics.[35]

Ecologia

[editar | editar còdic]

A voltes es considera a les higueras com a potencials espècies clau en comunitats d'animals frugívoros, és dir, animals que s'alimenten parcial o exclusivament de fruts. Açò es deu als patrons de fructificació asincrónica de les higueras.[44] Nathaniel Wheelwright va informar que el tucán esmeralda s'alimenta de les figues inmaduros de F. aurea en temps d'escassea de fruts en Monteverde, Costa Rica.[45] Wheelwright va realisar una llista d'espècies que servixen com a font d'aliment a lo llarc de l'any per al quetzal mesoamericano o guatemalteco. El seu consum per part de l'au es va observar de forma sostinguda entre giner i octubre.[46] Durant l'etapa primerenca d'anidación (març), els quetzales periòdicament interrompen el seu corteig i la construcció dels seus nius per a unir-se a #agregació de fins a 20 individus que s'alimenten d'un sol arbre carregat de fruts.[46]

En els Cayos de la Florida, F. aurea és una de les cinc espècies de fruts que dominen la dieta utilisada per la coloma coronita o torcaza cabeciblanca per a alimentar els seus pollets.[47] F. aurea és també important en la dieta de mamífers frugívoros —els mones aulladores negres consumixen tant els fruts com els fulls en Belize.[48]


L'interacció entre les figues i les avespes de les figues és particularment coneguda (vore secció prèvia sobre reproducció). Ademés del seu polinisador (Pegoscapus mexicanus), F. aurea és utilisada per un grup d'avespes calcidoideas no polinizadoras les larves de les quals desenrollen en les seues figues.[Nota 3] Estes inclouen insectes que induïxen la formació d'agallas, inquilins i cleptoparásitos, com també parasitoides, tant de les avespes polinizadoras com de les no polinizadoras.[49] Una espècie no polinizadora és el agallero Anidarnes bicolor (Ashmead) Boucek (Hymenoptera: Agaonidae: Sycophaginae), que té en el frut de F. aurea un hospedante específic. Les femelles de A. bicolor depositen els seus ous des de fòra dins de la figa; la progenie s'alimenta de teixit estèril dins de les agallas induïdes en la superfície interna de la figa. Esta oviposición coincidix en l'entrada dels polinisadors Pegoscapus mexicanus i no interferix en la polinisació. No obstant, és factible que A. bicolor disminuïxca l'èxit dels polinisadors, ya que aparentment el desenroll de la progenie dels polinisadors és afectat negativament pel desenroll de les agallas de A. bicolor.[49]

Com a arbre d'envergadura, F. aurea pot ser un important hospedante per a plantes epifitas. En els boscs núvols de Costa Rica, a on F. aurea és «el component més conspicuo» del bosc intacte,[38] els arbres ubicats en fragments[Nota 4] de bosc sostenen a les comunitats més riques de epifitas briófitas, mentres que els eixemplars aïllats de F. aurea soporten una major coberta de líquenes.[38]


Suzanne Koptur, ecóloga de la Universitat Internacional de Florida, va informar la presència de nectarios extraflorales en les figues de F. aurea en Everglades, Florida.[50] Els nectarios extraflorales són òrguens productors de néctar que no es troben associats en les flors. Li'ls considera usualment com a estructures en funcions defensives, la presència de les quals es relaciona en atacs per part d'insectes herbívors.[51] En efecte, els nectarios atrauen insectes, principalment formigues, que defenen eixa font de sustente, lo que dona lloc a una classe de mutualisme, definida com una relació servici-recurs natural, que resulta de l'aliment que brinda la planta a les formigues i de la protecció que a canvi rep la planta contra els herbívors.[52]

Usos

[editar | editar còdic]

El frut de Ficus aurea és comestible i va ser usat com a aliment per la població indígena i pels primers #colon en Florida. Encara li'l menja ocasionalment, per lo que constituïx un eixemple de frut natiu empleat com a font alimentícia eventual. El làtex de la planta es va utilisar per a fabricar goma de mastegar,[53] i la seua raïls aérees poden haver segut utilisades per a confeccionar cables de anclaje, fleches, cordes d'arc i llínees de peixca. El frut també es va amprar per a obtindre un colorant rosat.[54] F. aurea va ser usada com medicina tradicional en les Bahames,[55] i en Florida.[54] Allison Adonizio i colaboradors varen investigar distintes plantes medicinals del sur de Florida en busca d'activitat que combata la percepció de quòrum,[Nota 5] pero no varen trobar en F. aurea cap activitat.[56]


Resulta comuna la presència d'individus de F. aurea en explotacions lleteres en el cantón de la Creu, Cañitas i en Santa Elena en Costa Rica, ya que s'exceptuen en freqüència de la tala quan es convertix el bosc en praderia. Els agricultors varen identificar a F. aurea com una espècie útil per a postes de cerques, bardices vives i llenya, i com a aliment per a aus i mamífers selvats.[1]


Ficus aurea s'usa com arbre ornamental, com arbre d'interior i com bonsái.[4][57] De la mateixa manera que atres espècies del gènero Ficus,[58][59] tendix a invadir estructures edilicias i els seus fonaments i, eventualment, deu eliminar-se per a previndre danys en la construcció.[60]

Els eixemplars jóvens són descrits com «més ornamentals»,[40] pero els arbres més vells són considerats de difícil mantención (particularment per causa de les raïls adventicias que es desenrollen des de les branques) i no es recomanen per a àrees menudes.[4] No obstant, li'l considera com un arbre útil per a «escapar a les condicions ambientals» (enviroscaping),[Nota 6] per a conservar l'energia en el sur de Florida. Es considera que F. aurea és menys agressiva que moltes espècies exòtiques de higuera, encara que se li deu destinar un espai considerable.[31]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Epigeo (del gr., ἐπίγαιος, que està sobre la terra) és un terme aplicat a qualsevol orgue vegetal que es desenrolla sobre el sol, especialment aquell que, por lo regular, es troba soterrat i solament per excepció creix fòra del terreny, com les anomenades raïls epigeas.
  2. ↑ Hammock és un terme usat en el surest d'Estats Units per a designar a stands d'arbres, usualment Angiosperma, que constituïxen una «illa ecològica» en un ecosistema contrastante. Els hammocks creixen en zones elevades, rodejats de chapullés. El terme també s'aplica als rodales d'arbres que creixen en ales entre chapulls, i a les terres més altes i seques que donen lloc a un bosc mixt o de coníferes. Es poden trobar hammocks en zones tropicals, templades i marítimes o costeres.
  3. ↑ Es tracta d'insectes que no transferixen polen. S'han descripto fins a 32 espècies d'este tipo associades en una sola espècie de higuera.
  4. ↑ Els fragments (en anglés, patches) són les diferents unitats morfològiques que es poden diferenciar en el territori. D'allí que la composició del paisage estiga donada per la varietat i abundància de fragments en eixe paisage, mentres que la configuració del paisage es referix a la distribució espacial dels fragments en el paisage.
  5. ↑ L'activitat contra la percepció de quòrum (en anglés, quorum sensing) implica la capacitat de desenrollar algun mecanisme de bloqueig que impedixca en certes bactèries l'expressió gènica desencadenant de «accions concertades» per part de la població bacteriana. Des del punt de vista pràctic, la detecció d'activitat contra la percepció de quòrum implica la possibilitat de la seua explotació com a recurs antibacteriano.
  6. ↑ L'us d'energia residencial comprén aproximadament 26% de tota l'energia utilisada en l'estat de Florida (Florida Energy Office. (1992). Florida energy data report: 1970-1990. Tallahassee, Florida: Dept. of Community Affairs, Florida Energy Office). En el sur de Florida, prop del 35% de la despesa d'energia residencial anual es destina a la refrigeració de la casa durant els 5 a 7 mesos de duració de l'estiu, mentres que aproximadament el 10% s'utilisa per a la calefacció en hivern. Abans de considerar la necessitat de calefacció central i d'aire acondicionat, les cases es dissenyen i construïxen per a prendre ventaja de distintes formes de protecció naturals. Per eixemple, un arbre en branques altes oferix ombra en l'estiu i protecció dels vents frets de l'hivern. Hui en dia, els métodos passius de control de l'microclima són d'interés gràcies a la creixent consciència de les llimitacions existents en el suministrament de combustibles fòssils i dels efectes ambientals del seu us. Açò ha conduït a la millora de molts conceptes de paisagisme, lo que permet un aforro substantiu d'energia en produir l'escape de condicions ambientals extremes a través de l'us de recursos naturals, lo que es coneix en el terme anglés enviroscaping.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 (1998).«Remnant trees and the conservation of biodiversity in Costa Rican pastures».Agroforestry Systems.44(1)
    37–68.ISSN 0167-4366.doi:10.1023/A:1006122211692.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 (2007).«Proposals for treating four species complexes in Ficus subgenus Urostigma section Americanae (Moraceae)».Blumea.52(2)
    295–312.ISSN 0006-5196.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 (2005).«Report of the Committee for Spermatophyta: 56».Taxon.54(2)
    527–536.ISSN 0040-0262.doi:10.2307/25065389.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «Ficus aurea: Strangler Fig» (en anglés). Environmental Horticulture, Florida Cooperative Extension Service, Institute of Food and Agricultural Sciences, University of Florida (ENH409). Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2012. Consultat el 8 de juliol de 2012.
  5. ↑ (1995) [1] (en anglés), St. Paul, Minnesota: The American Phytopathological Society Press. ISBN 978-0-89054-171-5.
  6. ↑ (1993).«Monitoring seed dispersal at isolated standing trees in tropical pastures: consequences for local species availability».Plant Ecology.107-108(1)
    319-338.ISSN 1385-0237.doi:10.1007/BF00052232.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 (1992).«Causes and consequences of within-tree phenological patterns in the Florida strangling fig, Ficus aurea (Moraceae)».American Journal of Botany.79(1)
    41–48.ISSN 0002-9122.doi:10.2307/2445195.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 (1979).«How to be a fig».Annual Review of Ecology and Systematics.10
    13–51.ISSN 0066-4162.doi:10.1146/annurev.és.10.110179.000305.Consultat el 8de juliol de 2012.
  9. ↑ (1934).«Further studies on the proteolytic enzyme content of latex from the fig and related trees».The Journal of Biological Chemistry.106
    725-728.ISSN 0021-9258.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  10. ↑ (2004).«History and concepts of big plant genera».Taxon.53(3)
    753–776.ISSN 0040-0262.doi:10.2307/4135449.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  11. ↑ (2008).«Reconstructing the phylogeny of figs (Ficus, Moraceae) to reveal the history of the fig pollination mutualism».Simbiosis.45(1–3)
    45-56.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 (2003).«(1587–1590) Proposals to conserve the names Ficus citrifolia against F. caribaea, F. maxima with a conserved type, F. aurea against F. ciliolosa, and F. americana against F. perforata (Moraceae)».Taxon.52(2)
    368–370.ISSN 0040-0262.doi:10.2307/3647421.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  13. ↑ Missouri Botanical Garden. «Ficus aurea Nutt.». Tropicos.org. Consultat el 2 d'abril de 2014.
  14. ↑ 14,0 14,1 Simpson (1979). , 5ª edició (en anglés), Londres: Cassell Ltd, p. 883. ISBN 0-304-52257-0.
  15. ↑ 15,0 15,1 Griffith, Chuck. «Dictionary of Botanical Epithets: auratus - avicularis» (en anglés). Consultat el 11 de giner de 2015. Vore ademés: Simpson, Michael G. (2006). [2], Burlington, EE. UU.: Elsevier, p. 515. ISBN 978-0-12-644460-5.
  16. ↑ Sloane, Hans (1725). [3] (en anglés), Londres: B.M.
  17. ↑ Grisebach, August (1859). [4] (en anglés), Londres: L. Reeve & Co.
  18. ↑ 18,0 18,1 (1960).«Ficus (Tourn.) L. En: Nevling Jr., Lorin I., Flora of Panama. Part IV. Fascicle II».Annals of the Missouri Botanical Garden.47(2)
    81–203.ISSN 0026-6493.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  19. ↑ (1920).«The Mexican and Central American Species of Ficus».Contributions from the United States National Herbarium.20(1)
    1–35.ISSN 0097-1618.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  20. ↑ (1974).«Ecological differentiation in some congeneric species of Costa Rican flowering plants».Annals of the Missouri Botanical Garden.61(2)
    297–306.ISSN 0026-6493.doi:10.2307/2395057.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  21. ↑ (2002).«How to be a fig wasp».Annual Review of Entomology.47
    299-330.ISSN 0066-4170.doi:10.1146/annurev.ento.47.091201.145213.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  22. ↑ (2005).«60 million years of co-divergence in the fig-wasp symbiosis».Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.272(1581)
    2593–2599.ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2005.3249.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  23. ↑ (2003).«Cryptic species of fig-pollinating wasps: Implications for the evolution of the fig–wasp mutualism, sex allocation, and precision of adaptation».Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.100(10)
    5867-5872.doi:10.1073/pnas.0930903100.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  24. ↑ (2001).«Egg deposition patterns of fig pollinating wasps: implications for studies on the stability of the mutualism».Ecological Entomology.26(6)
    602–608.ISSN 0307-6946.doi:10.1046/j.1365-2311.2001.00368.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  25. ↑ 25,0 25,1 (1996).«Variation in reproductive success within a subtropical fig/pollinator mutualism».Journal of Biogeography.23(4)
    433-446.ISSN 0305-0270.doi:10.1111/j.1365-2699.1996.tb00005.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  26. ↑ (1998).«Do fig wasps interfere with each other during oviposition?».Entomologia Experimentalis et Applicata.87(3)
    321–324.ISSN 0013-8703.doi:10.1046/j.1570-7458.1998.00337.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 (1995).«Hurricane Andrew and a Florida fig pollination mutualism: resilience of an obligate interaction».Biotropica.27(3)
    373–381.ISSN 0006-3606.doi:10.2307/2388922.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  28. ↑ (1996).«Consequences of protecting flowers in a fig: a one-way trip for pollinators?».Journal of Biogeography.23(4)
    425–432.ISSN 0305-0270.doi:10.1111/j.1365-2699.1996.tb00004.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  29. ↑ (2003).«Foundress re-emergence and fig permeability in fig tree–wasp mutualisms».Journal of Evolutionary Biology.16(6)
    1186-1195.ISSN 1010-061X.doi:10.1046/j.1420-9101.2003.00623.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  30. ↑ (2001).«Self-pollination and its costs in a monoecious fig (F. aurea, Moraceae) in a highly seasonal subtropical environment».American Journal of Botany.88(4)
    685-692.ISSN 0002-9122.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 «Enviroscaping to Conserve Energy: Trees for South Florida» (en anglés). Institute of Food and Agricultural Sciences (Circular EES-42). Consultat el 8 de juliol de 2012.
  32. ↑ (1989).«Strangler fig rooting habits and nutrient relations in the Plans of Veneçola».American Journal of Botany.76(6)
    781–788.ISSN 0002-9122.doi:10.2307/2444534.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  33. ↑ (1988).«Functional rols of invasive senar-indigenous plants in hurricane-affected subtropical hardwood forests».Ecological Applications.8(4)
    947–974.ISSN 1051-0761.doi:10.1890/1051-0761(1998)008[0947:FROINI]2.0.CO;2.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  34. ↑ Plantilla:Cita enciclopèdia
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 (2004).«Biogeography and conservation of the genus Ficus (Moraceae) in Mexico».Journal of Biogeography.31(3)
    475–485.ISSN 0305-0270.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  36. ↑ Tropicos.org-Missouri Botanical Garden. «Ficus aurea Nutt.» (en anglés). Flora Mesoamericana: Llista Anotada. Consultat el 8 de juliol de 2012.
  37. ↑ 37,0 37,1 (1997).«Substrate water potential constraints on germination of the strangler fig Ficus aurea (Moraceae)».American Journal of Botany.84(5)
    716–722.doi:10.2307/2445908.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 (1995).«Bryophyte diversity of Ficus tree crowns from cloud forest and pasture in Costa Rica».The Bryologist.98(2)
    251–260.ISSN 0007-2745.doi:10.2307/3243312.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  39. ↑ «Ficus aurea: Distribution Map» (en anglés). Atles of Florida Vascular Plants. Institute for Systematic Botany, University of South Florida. Consultat el 8 de juliol de 2012.
  40. ↑ 40,0 40,1 (1908).«The Florida strangling figs».Missouri Botanical Garden Annual Report.1908
    25–33.doi:10.2307/2400063.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  41. ↑ Rutchey, Ken. «Vegetation Classification for south Florida natural areas» (en anglés). United States Geological Survey, Open-File Report 2006-1240. Archivat des d'el original, el 5 de març de 2016. Consultat el 8 de juliol de 2012.
  42. ↑ (1992).«Dry evergreen forest (coppice) communities of North Andros Island, Bahames».Bulletin of the Torrey Botanical Club.119(2)
    181–191.ISSN 0040-9618.doi:10.2307/2997030.
  43. ↑ (1950).«Vegetation of the Bimini Island Group: Bahames, B. W. I».Ecological Monographs.20(4)
    317–349.ISSN 0012-9615.doi:10.2307/1943569.
  44. ↑ Terborgh, John (1986). «Keystone plant resources in the tropical forests», Soulé, Michael I. (ed.). (en anglés), Sunderland, Massachusetts (EE. UU.): Sinauer Associates, pp. 330–344. ISBN 978-0-87893-795-0.
  45. ↑ (1985).«Competition for dispersers, and the timing of flowering and fruiting in a guild of tropical trees».Oikos.44(3)
    465–477.ISSN 0030-1299.doi:10.2307/3565788.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  46. ↑ 46,0 46,1 (1983).«Fruits and the ecology of resplendent quetzals».The Auk.100(2)
    286–301.ISSN 0004-8038.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  47. ↑ (1994).«Temporal patterns in diet of nestling white-crowned pigeons: implications for conservation of frugivorous columbids».The Auk.111(4)
    844–852.ISSN 0004-8038.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  48. ↑ (1999).«Feeding ecology of the black howler monkey (Alouatta pigra) in Northern Belize».American Journal of Primatology.45(3)
    263–279.ISSN 0275-2565.doi:10.1002/(SICI)1098-2345(1998)45:3<263::AID-AJP3>3.0.CO;2-O.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  49. ↑ 49,0 49,1 (1999).«Natural history of Anidarnes bicolor (Hymenoptera: Agaonidae), a galler of the Florida strangling fig (Ficus aurea)».The Florida Entomologist.82(3)
    454–461.ISSN 0015-4040.doi:10.2307/3496871.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  50. ↑ (1992).«Plants with extrafloral nectaries and ants in Everglades habitats».The Florida Entomologist.75(1)
    38–50.doi:10.2307/3495479.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  51. ↑ (2007).«Indirect defence via tritrophic interactions».New Phytologist.178(1)
    41–61.doi:10.1111/j.1469-8137.2007.02330.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  52. ↑ (2006).«The evolution of plant–insect mutualisms».New Phytologist.172(3)
    412–428.ISSN 0028-646X.doi:10.1111/j.1469-8137.2006.01864.x.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  53. ↑ (1963).«Principal wild food plants of the United States excluding Alaska and Hawaii».Economic Botany.17(4)
    319-330.ISSN 0013-0001.doi:10.1007/BF02860140.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  54. ↑ 54,0 54,1 «50 Common native plants important in Florida's ethnobotanical history» (en anglés). Institute of Food and Agricultural Sciences, Universitat de Florida (Circular 1439). Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2012. Consultat el 8 de juliol de 2012.
  55. ↑ (1975).«Bush medicine in the Exumas and Long Island, Bahames. A field study».Economic Botany.29(4)
    307–332.ISSN 0013-0001.doi:10.1007/BF02862180.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  56. ↑ (2006).«Anti-quorum sensing activity of medicinal plants in southern Florida».Journal of Ethnopharmacology.105(3)
    427–435.ISSN 0378-8741.doi:10.1016/j.jep.2005.11.025.
  57. ↑ Yashiroda, Kan (1998). «Experimenting with bonsai styles», (en anglés), Brooklin Botanic Garden, Inc, p. 9. ISBN 0-945352-02-6.
  58. ↑ Randall, John M.; Marinelli, {{{nom2}}} (1996). [5] (en anglés), Brooklyn Botanic Garden, pp. 54-56.
  59. ↑ (2011).«Bioreceptivity of buildings for spontaneous arboreal flora in compact city environment».Urban Forestry & Urban Greening.10(1)
    19–28.ISSN 1618-8667.Consultat el 8 de juliol de 2012.
  60. ↑ (1992).«Escapees and accomplices: The naturalization of exotic Ficus and their associated #fauna in Florida».The Florida Entomologist.75(1)
    29–38.doi:10.2307/3495478.Consultat el 8 de juliol de 2012.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. Balick, M. J., M. H. Nee & D.I. Atha. 2000. Checklist of the vascular plants of Belize. Mem. New York Bot. Gard. 85: i–ix, 1–246.
  2. Berendsohn, W.G., A. K. Gruber & J. A. Monterrosa Salomón. 2012. Nova Silva Cuscatlanica. Arbres natius i introduïts del Salvador. Partix 2: Angiospermae – Famílies M a P i Pteridophyta. Englera 29(2): 1–300.
  1. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
  2. Correja A., M.D., C. Galdames & M. Stapf. 2004. Cat. Pl. Vasc. Panamà 1–599. Smithsonian Tropical Research Institute, Panama.
  3. Davidse, G., M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera. 2014. Saururaceae a Zygophyllaceae. 2(3): ined. In G. Davidse, M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera (eds.) Fl. Mesoamer.. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Mèxic.
  4. Flora of North America Editorial Committee, i. 1997. Magnoliidae and Hamamelidae. Fl. N. Amer. 3: i–xxiii, 1–590.
  5. Godfrey, R. K. & J. W. Wooten. 1981. Aquatic Wetland Pl. S.I. O.S. Dicot. 1–944. Univ. Geòrgia Press, Athens.
  6. Linares, J. L. 2003 [2005]. Llistat comentat dels arbres natius i cultivats en la república del Salvador. Ceiba 44(2): 105–268.
  7. Long, R. W. & O. K. Lakela. 1971. Fl. Trop. Florida i–xvii, 1–962. University of Miami Press, Coral Cables.
  8. Nelson, C. & G. R. Proctor. 1994. Vascular plants of the Caribbean Swan Islands of Hondures. Brenesia 41–42: 73–80.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ficus_aurea&oldid=601560»