Fissura volcànica

]]

Fissura volcànica i canal de lava.

Una fissura volcànica o volcà fisural és una clavill més o menys llineal en la corfa terrestre a través de la qual es expulsa lava, en general sense activitat explosiva. La fissura és usualment de pocs metros d'ample i pot ser de varis quilómetros de llarc. Poden causar enormes fluix de basalt i canals de lava. El volcà té aspecte d'una clavill en el sol o en el llit marí i no de con elevat.

Característiques

Els volcans fisurales són difícils de reconéixer des del sol i des de l'espai, ya que no tenen un cràter central i la superfície circumdant és prou plana. Les fissures estretes poden reblir-se en lava que es solidifica i, quan l'erosió remou les seues afores, la massa de lava pot permanéixer sobre la superfície com un dic i s'afonen fins a profunditats d'uns pocs quilómetros. Les fissures són comunes en zones de distensió de la litosfera (rifts com Islàndia i el Gran Valle del Rift d'Àfrica).

El complex Puyehue-Cordonera Caulle, en Chile, és un eixemple de fissura volcànica.

En Islàndia, les fissures volcàniques són a sovint llargues fissures paraleles a la zona rift a on les plaques litosféricas estan divergint. Algunes erupció ocorren a partir de noves fractures paraleles situades a centenars o mils de metros de les fissures anteriors. Esta distribució construïx generalment una prima replanell de lava més que un únic edifici volcànic. El sistema de fissures de Laki va produir l'erupció més gran registrada en l'història, en forma de fluix basáltico, durant l'erupció del Eldgjá en l'any 934, la qual va soltar 19,6 km³ de lava.

Les fissures volcàniques radials dels volcans d'Hawái produïxen “cortines de fòc” com a fonts de lava que erupcionan a lo llarc d'una porció d'una fissura. Estes provoquen unes rampes baixes de salpicaduras basálticas en abdós costats de la fissura. Algunes fonts de lava més aïllades a lo llarc de la fissura produïxen menuts cràters i cons de escoria. Els fragments que formen un con de salpicadura són lo suficientment calents i plàstics per a soldarse entre ells, mentres que els fragments que formen un con de escoria es mantenen separats a causa de la seua temperatura més baixa.