Forces Armades de Costa d'Ivori
Les Forces Armades de Costa d'Ivori (en francés: Forces Armées de Côte d'Ivoire) són les forces militars de Costa d'Ivori.
Història
[editar | editar còdic]Les Forces Armades de Costa d'Ivori tenen les seues raïls en les forces armades colonials del Àfrica Occidental Francesa, que tenien la seua sèu en Dakar, en Senegal, pero que posseïen bases en vàries regions militars distintes. La majoria dels reclutes marfileños que es varen unir a l'eixèrcit colonial, varen ser assignats a les unitats senegaleses durant este periodo, varen ser coneguts com els tiradors senegalesos.[1]
Varen servir en distinció durant abdós guerres mundials, en 20 000 soldats marfileños lluitant per als francesos durant la Primera Guerra Mundial i atres 30 000 soldats durant la Segona Guerra Mundial.[1]
En 1950, el governe francés va iniciar el procés de creació d'una força de defensa específica per a la colónia, formada per quatre companyies d'infanteria i una unitat blindada llaugera.[1]
Costa d'Ivori va obtindre la seua independència de França el 7 d'agost de 1960. En abril de 1961, el nou govern va firmar l'Acort d'Assistència Tècnica Militar Franco-Marfileña en França, que obligava al país gal a colaborar en la formació d'un nou eixèrcit nacional.[1]
També va autorisar la presència contínua de tropes franceses estacionades en Port-Bouët, i va permetre al govern solicitar l'assistència militar francesa en cas d'una agressió externa o de disturbis interns importants.[2]
A finals de 1962, les incipients forces armades de Costa d'Ivori s'havien expandit ràpidament fins a contar en 5000 soldats distribuïts en quatre batallons. La majoria dels reclutes inicials procedien de l'extint establiment militar colonial i havien servit en vàries unitats franceses, en particular en els regiments d'infanteria naval.[1]
Estaven armats en un equip antic donado per França, inclosos dos avions monoplanos Max Holste Broussard, un sol avió de càrrega Douglas DC-3, 15 vehículs de reconeiximent blindat M8 Greyhound, i inclús un buc cazasubmarinos.[3]
Va ser instaurat el servici militar obligatori, encara que el gran número de voluntaris i els baixos requeriments de mà d'obra varen garantisar que el servici solament s'aplicara de manera selectiva.[1]
Alguns dels alts càrrecs del cos d'oficials i del Ministeri de Defensa varen seguir estant ocupats per ciutadans nacionals francesos.[1]
Com Costa d'Ivori no podia permetre's el lux de desviar fondos dels seus programes de desenroll econòmic cap a les forces armades i depenia de França per a la seua defensa externa, l'establiment militar va seguir sent prou modest entre els anys 1961 i 1974.[1]
La despesa de defensa es va disparar entre 1974 i 1987, i el número de personal en servici en les forces armades marfileñas va aumentar a 14 920 hòmens.[1]
Durant este periodo, la força aérea i la marina marfileña, es varen embarcar en una important campanya de modernisació.[3]
En Abidjan es va construir una acadèmia internacional de formació de marins mercants, que va capacitar al personal de varis governs Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental (ECOWAS).[1]
En 1997, el colapse de les relacions entre civils i militars es va fer evident, quan el president Henri Konan Bédié, va destituir al general Robert Guéï baix una sospita de desllealtat.[4]
Dos anys més vesprada, un gresca de l'Eixèrcit marfileño, encapçalat per reclutes descontents i oficials subalternos es va convertir en un important colp d'Estat que va derrocar a Bédié i va instalar a Guéï en el seu lloc.[4]
Guéï es va presentar posteriorment a les eleccions presidencials posteriors, encara que va intentar anular els resultats electorals quan el candidat Laurent Gbagbo va conseguir el vot popular.[5]
Açò va desencadenar un tumult civil en Abidjan, i dos dies de batalles galliponteres entre els partidaris de Gbagbo i els soldats lleals a Guéï.[5]
La majoria de les forces armades varen permanéixer neutrals fins al tercer dia, quan les unitats d'èlit de l'eixèrcit i la gendarmería varen anunciar que reconeixerien al candidat Gbagbo com a president de la república.[5]
Guéï va reconéixer la seua derrota i va partir cap a l'exili, el 29 d'octubre de 2000.[5]
En setembre de 2002, Costa d'Ivori va sofrir una segona gresca de l'eixèrcit, esta volta va ser protagonisat per 750 soldats musulmans que varen prendre Bouaké, alegant una suposta discriminació religiosa, i varen presentar vàries reclamacions davant un govern predominantment cristià.[6]
Els amotinats varen prendre més vesprada el control de la major part de les regions administratives del nort del país, portant a terme una brutal campanya de neteja ètnica i afonant al país en una violenta guerra civil.[7]
Durant varis anys, les tropes enviades per França, l'ECOWAS i l'Operació de les Nacions Unides en Costa d'Ivori, varen establir una zona de separació entre el sur i el nort del país en mans dels rebels.[7]
Durant eixe temps, el president Gbagbo va demanar repetidament l'ajuda de França per a esclafar a les forces rebels.[8]
França va sostindre que no prendria partit en la guerra civil marfileña, pero va permetre que els avions militars marfileños creuaren la zona de separació i atacaren les posicions dels rebels.[8]
En novembre de 2004, un pilot marfileño va atacar una base militar francesa, durant un atac aéreu sobre Bouaké, matant a nou soldats francesos. Els francesos varen respondre llançant una operació de represàlia per a destruir a la Força Aérea de Costa d'Ivori.[8]
En març de 2011, una nova coalició rebel, les Forces noves de Costa d'Ivori, varen llançar una nova ofensiva en el sur del país, contant en respal de França, lo que va desencadenar una segona guerra civil.[9]
L'Eixèrcit marfileño va ser ràpidament superat i el president Gbagbo va ser depost pels rebels marfileños.[9]
Les forces noves per la seua banda, varen crear un nou eixèrcit nacional, que va ser conegut com les Forces republicanes de Costa d'Ivori.[9]
Els problemes d'integració derivats de l'incorporació de vàries faccions rebels a les forces armades, aixina com d'antics ciutadans lleals a Gbagbo, seguixen persistint. En 2014, algunes unitats de l'eixèrcit marfileño, varen iniciar una gresca fallanca per disputes salarials, la crisis va terminar quan els dirigents polítics marfileños varen acceptar un nou acort financer, en els representants de les forces armades marfileñas.
El 7 de giner de 2017, es va produir una segona gresca en Costa d'Ivori, en el que les tropes de Bouaké varen exigir uns salaris més alts i unes millors condicions de vida, açò va donar lloc a un segon acort financer en el govern marfileño.
Armada
[editar | editar còdic]Costa d'Ivori conta en una marina d'aigües marrons, la missió de les quals és la vigilància costera i la seguritat de les 340 milles de costa del país.[10] La capacitat operativa de la marina es va vore greument degradada, per la desviació de recursos cap a l'eixèrcit i la força aérea durant les guerres civils, i esta seguix sent incapaç de realisar operacions més allà dels voltants d'Abidjan.[10]
En 2014 es varen rebre tres bucs patrullers de la classe "Defendre", i en 2018 es va realisar un demanat de nou bucs patrullers a l'empresa de construcció naval "Raidco Marine".[11][12]
Bucs
[editar | editar còdic]| Classe | Fotografia | Orige | Tipo | Unitats | Fabricant |
|---|---|---|---|---|---|
| CTM | Erro al crear miniatura: | Llanches de desembarc[13] | 2 | Constructions mécaniques de Normandie | |
| Classe Zodiac | [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] França | Embarcacions de comandos | 20 | Safran Zodiac | |
| Classe Defendre | 
|
Bucs patrullers | 3 | SAFE Boats International | |
| RPB 33 | [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] França | Bucs patrullers[14] | 3 | Raidco Marine | |
| RPB 20 | [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] França | Bucs Patrullers | 2 | Raidco Marine | |
| RPB 12 | [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] França | Bucs Patrullers | 4 | Raidco Marine | |
| Rodman 890 | 
|
Bucs Patrullers | 2 | Rodman |
Bucs retirats
[editar | editar còdic]Els primers bucs, varen anar un cazasubmarinos de segona mà (SC 1337) dels Estats Units, i tres antics barcos de l'Armada francesa (una llancha patrullera i dos llanches ràpides d'atac.[15][16]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Old Rivalries stall Côte d'Ivoire army merger, Jane's Defence Weekly, 12 November 2008, p. 23
- Arthur Boutellis, The Security Sector in Côte d'Ivoire: A Source of Conflict and a Key to Peace, International Peace Institute, Policy Papers – May 26, 2011
- Aline Leboeuf, "La réforme du secteur de sécurité à l'ivoirienne", March 2016 (francés), accessible at La réforme du secteur de sécurité à l'ivoirienne
- Raphaël Outtara, 'Côte d'Ivoire,' in Alan Bryden, Boubacar N'Diaye and 'Funmi Olonisakin (Eds.), Challenges of Security Sector Governance in West Africa, Geneva Centre for the Democratic Control of Armed Forces. Lit Verlag, June 2008, pp 75–92.
- Raphaël Outtara, 'Côte d'Ivoire,' in Alan Bryden, Boubacar N'Diaye, 'Security Sector Governance in Francophone West Africa: Realities and Opportunities,' DCAF/Lit Verlag, 2011.
- Savannah de Tessieres, 'Reforming the Ranks: Public Security in a Divided Côte d'Ivoire,' in Small Arms Survey 2011: States of Security, Small Arms Survey Graduate Institute of International and Development Studies, Geneva, Cambridge University Press, 2011
- (2010) African MiGs: Volume I: Angola to Ivory Coast, Harpia Publishing LLC. ISBN 978-0-9825539-5-4.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 (1988) Handloff (ed.). Cote d'Ivoire, a Country Study, Third edició, Washington, D. C.: Department of the Army, American University, pp. 184–201. ISBN 978-0160309786.
- ↑ Charbonneau, Bruno (2008). France and the New Imperialism: Security Policy in Sub-Saharan Africa, Abingdon: Routledge, pp. 60–61. ISBN 978-0754672852.
- ↑ 3,0 3,1 «Trade Registers». Armstrade. sipri. org. Consultat el 2013-06-20.
- ↑ 4,0 4,1 N'Diaye, Boubacar (1997). The Challenge of Institutionalizing Civilian Control: Botswana, Ivory Coast, and Kenya in comparative perspective, Lanham: Lexington Books, pp. 159–161. ISBN 978-0739102398.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Ayittey, George (2005). Africa Unchained: The Blueprint for Africa's Future, Basingstoke: Palgrave-Macmillan, pp. 444–445. ISBN 978-1403973863.
- ↑ Brauer, Jurgen; Goldsmith, {{{nom2}}} (2010). Economics of War and Peace: Economic, Llegal and Political Perspectives, Bingley: Emerald Group Publishing Limited, pp. 81–82. ISBN 978-0857240040.
- ↑ 7,0 7,1 Rimanelli, Marque (2008). Historical Dictionary of NAT and Other International Security Organizations, Lanham: Scarecrow Press, pp. 617–618. ISBN 978-0810853294.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Besada, Hany (2009). From Civil Strife to Peace Building: Examining Private Sector Involvement in West African Reconstruction, Waterloo, Ontario: Wilfrid Laurier University Press, p. 75. ISBN 978-1554580521.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Amoah, Michael (2011). Nationalism, Globalization, and Africa, Basingstoke: Palgrave-Macmillan, pp. 94–95. ISBN 978-1-137-00216-7.
- ↑ 10,0 10,1 Sheehan, Patricia; Ong, {{{nom2}}} (2010). Cultures of the world: Côte D'Ivoire, New York: Cavendish Square Publishing, pp. 34–35. ISBN 978-0761448549.
- ↑ «Exchange officer from the Ivory Coast Navy gains a new RCN family». Archivat des d'el original, el 2019-01-19. Consultat el 2019-01-18.
- ↑ «[1]». Consultat el 2020-05-25.
- ↑ COTE D'IVOIRE NAVY (COTE D'IVOIRE), old-navypedia. org.
- ↑ Côte d’Ivoire/ La marine nationale réceptionne són bateau patrouilleur, 8 décembre 2017, news. abidjan. net.
- ↑ «Ivory Coast Navy». Consultat el 2020-05-25.
- ↑ «World Navies Today: Other African Navies». www. hazegray. org. Consultat el 2020-05-25.
- Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Armed Forces of the Republic of Ivory Coast» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.