Front occidental (Primera Guerra Mundial)

Front occidental (Primera Guerra Mundial)

El front occidental de la Primera Guerra Mundial es va obrir en 1914 en acabant de que l'eixèrcit del Imperi alemà invadira Bèlgica i Luxemburc, per lo que va conseguir el control militar d'importants zones industrials de França. L'alvanç de l'Imperi va sofrir un gir dramàtic després de la primera batalla del Marne, a on va véncer l'aliança entre França i el Regne Unit. Abdós bandos —Aliats i Potències Centrals— es varen instalar en una llínea sinuosa de guerra de trincheres fortificadas, que s'estenien des del mar del Nort fins a la frontera de Suïssa en França. Eixa llínea de trincheras es va mantindre estàtica durant la major part de la guerra.

Entre 1915 i 1917 varen ocórrer grans ofensives a lo llarc del front. En els atacs es varen portar a terme enormes bombardejos en artilleria, i grans movilisacions d'infanteria. La combinació de trincheres, ametralladores, aram de espino i artilleria infligieron moltes baixes en les forces atacants i defensores. Com a resultat, no es conseguien alvanços significatius. Entre les més costoses d'estes ofensives varen estar la batalla de Verdún, la batalla del Somme i la batalla de Passchendaele —en prop de 700 000, 1 000 000 i 600 000 morts respectivament—. En un esforç per dissoldre l'estancament, este front va permetre l'introducció de noves tecnologies bèliques, com el gas venenós, avions de combat i tancs. Pero solament despuix de l'adopció de tàctiques militars perfeccionades es va conseguir recuperar cert grau de movilitat.

A pesar de l'estancament d'este front, este escenari va resultar ser de decisiva importància. L'alvanç inexorable dels eixèrcits aliats en 1918 va convéncer als comandants alemans de que la derrota era inevitable, i el govern es va vore obligat a negociar les condicions d'un armistici. Encara que Alemània va perdre la guerra la major part de la devastación va succeir sobre sol francés.

1914; Invasió alemana de Bèlgica i França

Artícul principal → Invasió alemana de Bèlgica.

Mapa del front occidental i la carrera cap a la mar, en 1914

A l'inici de la Primera Guerra Mundial, l'eixèrcit alemà va eixecutar una versió modificada del Pla Schlieffen, dissenyat per a invadir França ràpidament i poder tornar tota la seua força cap a Rússia. Per a això devia creuar Bèlgica a tota velocitat, derrotar a França per mig d'una maniobra de flanquege cap al sur per a rodejar a l'eixèrcit francés en la frontera alemana. Els eixèrcits baix el mando dels generals Alexander von Kluck i Karl von Bülow varen atacar Bèlgica el 4 d'agost de 1914. Luxemburc havia segut ocupada sense oposició el 2 d'agost. La primera batalla en Bèlgica va ser el sege de Lieja, que va durar del 5 d'agost al 16 d'agost. Lieja estava ben fortificada i va sorprendre a l'eixèrcit alemà, al mando de Von Bülow, per la seua capacitat de resistència. Despuix de la caiguda de Lieja, la major part de l'eixèrcit belga es va retirar cap a Amberes i Namur. Encara que l'eixèrcit alemà circunvaló Amberes, va seguir sent una amenaça per al seu flanc. Després es va succeir un atre sege a Namur, que va durar aproximadament del 20 al 23 d'agost. Cinc dies despuix culminaria el sege de Amberes en la caiguda d'eixa ciutat.

Càrrega francesa en bayoneta

El pla ofensiu francés de preguerra, el Pla XVII, tenia per objectiu capturar Alsàcia-Lorena despuix de l'esclat de les hostilitats, per a això va preparar un enorme eixèrcit d'1.250.000 hòmens. L'ofensiva principal es va llançar el 14 d'agost, en atacs a Saarburg, en Lorena, i Mulhouse, en Alsàcia. Seguint el Pla Schlieffen, els alemans es varen retirar llentament infligiendo les màximes pèrdues als francesos. Els francesos varen alvançar cap al riu Sarre i varen intentar capturar Saarburg abans de ser rebujats. Els francesos varen conquistar Mülhausen, pero varen tindre que abandonar-la per a anar en auxili de les debilitades forces de Lorena.

Despuix de marchar sobre Bèlgica, Luxemburc i el bosc de les Ardenas, un eixèrcit alemà d'1.300.000 hòmens va alvançar a partir del 24 d'agost cap a l'interior del nort de França, a on es varen trobar en l'eixèrcit francés, baix el mando de Joseph Joffre, i les primeres divisions de la Força Expedicionaria Britànica (FEB), a les órdens de sir John French. A continuació es varen lliurar vàries batalles conegudes com les de les fronteres. Les batalles clau varen ser la de Charleroi i la de Mons. Seguidament es va produir una retirada general aliada, donant com a resultat més enfrontaments, com la batalla de li Cateau, el sege de Maubeuge i la batalla de Sant Quintín.

L'eixèrcit alemà, al llímit de les seues forces, va aplegar a menys de setanta quilómetros de París, pero en la primera batalla del Marne (6 de setembre-12 de setembre), les tropes franceses i britàniques varen conseguir forçar una retirada alemana, donant fi al seu alvanç cap a l'interior de França. L'eixèrcit alemà es va replegar cap al nort del riu Aisne i es va atrincherar, establint un front occidental estàtic que perduraria tres anys. Despuix d'esta retirada alemana, abdós forces varen intentar flanquejar-se mútuament en una série d'enfrontaments coneguts com la carrera cap a la mar, i varen estendre ràpidament el seu sistema de trincheres des del Canal de la Taca fins a la frontera suïssa.

1915: Estancament

Mapa del front occidental, 1915-1916

Entre la costa i els Vosges hi havia una protuberància en la llínea de trincheres, cridada eixint de Noyon pel poble francés capturat en el màxim punt d'alvanç, prop de Compiègne. El pla de Joffre de 1915 consistia en atacar este eixint per abdós flancs en l'objectiu d'aïllar-ho. Els britànics formarien la força d'atac pel nort, fent pressió cap a l'est en Artois, mentres que els francesos atacarien Champagne.

El 10 de març, com a part d'una pretesa ofensiva major a la regió d'Artois, els eixèrcits britànic i canadenc varen atacar Neuve Chapelle en un intent d'ocupar la cordillera de Aubers. L'assalt va ser portat a terme per quatre divisions a lo llarc d'un front de 3 km. Precedit per un bombardeig concentrat que va durar 35 minuts, l'assalt inicial va fer ràpits progressos, i el llogaret va ser conquistat en menys de quatre hores. No obstant, l'assalt es va ralentisar per problemes de llogística i comunicacions. Els alemans varen dur reserves i contraatacaron, frustrant l'intent de capturar la cordillera. Com els britànics havien gastat al voltant d'un terç dels seus suministraments totals d'obuses, el general John French va culpar del fracàs a l'escassea de munició, a pesar de l'èxit de l'atac inicial.

Guerra en gas

La rendició de les tropes canadenques en la Segona Batalla de Ypres, segons l'impressió d'un artiste.

Artícul principal → Gas venenós en la Primera Guerra Mundial.

A pesar dels plans alemans de perpetuar l'estancament en els francesos i els britànics, els comandants alemans varen planejar una ofensiva en el poble belga de Ypres, que els britànics havien ocupat en novembre de 1914 durant la Primera Batalla de Ypres. L'objectiu radicava en distraure l'atenció de les ofensives principals del front oriental desbaratant els plans franc-britànics, i també per a provar una nova arma.

Despuix d'un bombardeig de dos dies, el 22 d'abril els alemans varen lliberar gas clor en el camp de batalla, que es va desplaçar fins a les trincheres britàniques. El núvol amarilloverdosa va asfixiar als defensors i els de retaguàrdia varen entrar en pànic, creant una franja sense defendre de 6 km d'ample en les llínees aliades. No obstant, els alemans no estaven preparats per a l'èxit que varen obtindre i carien de tropes suficients per a aprofitar la brecha. Pronte varen aplegar tropes canadenques que varen repelir l'alvanç alemà. Esta Segona Batalla de Ypres va marcar el primer us a gran escala d'armes químiques, sent lliberades 170 tonelladas en les llínees aliades, causant la mort de 5000 hòmens en pocs minuts, a pesar d'estar prohibit pel Conveni de L'Haya de 1899.

L'atac de gas es va repetir dos dies despuix i va causar una retirada de 5 km en la llínea franc-britànica. Pero l'oportunitat s'havia perdut. L'èxit d'este atac no es repetiria, ya que els aliats es defendrien introduint caraces de gas i unes atres contramedidas. Un eixemple de l'èxit d'estes mides es va donar un any despuix, el 27 d'abril, quan a 40 km al sur de Ypres, en la batalla de Hulluch, les tropes de la 16.ª Divisió Britànica varen conseguir resistir els resolts atacs de gas alemans.

Guerra aérea

Es varen introduir aeroplanos modificats específicament per al combat aéreu. Encara que ya s'havien amprat avions en la guerra per a tasques de reconeiximent, el pilot francés Roland Garros es va convertir l'1 d'abril en el primer en abatre un avió enemic utilisant ametralladores que disparaven cap a davant a través dels fulls de l'hèliç. Açò es va conseguir reforçant bastamente els fulls per a que rebotaren les bales que impactaren en elles.

Vàries semanes despuix, Garros es va vore forçat a aterrisar despuix de les llínees alemanes. El seu avió va ser capturat i enviat a l'ingenier holandés Anthony Fokker, que en poc temps va desenrollar una millora substancial, l'engranage interruptor, pel que l'ametralladora quedava sincronisada en l'hèliç, de manera que només disparava bales quan l'hèliç no es trobava en la llínea de fòc. Este alvanç va entrar en servici ràpidament, i Max Immelmann va ser el primer en anotar-se la primera mort fent us d'ell l'1 d'agost.

Açò va donar començ a una carrera armamentística, ya que abdós bandos desenrollaven millors armes, millors motors, etc., fins al final de la guerra. També va inaugurar el cult als agarres de l'aviació, sent el més famós el Baró Rojo.

«Atacs aliats continus»

Les ruïnes de Carency despuix de ser recuperada per França.

L'ofensiva aliada final de la primavera es va produir en Artois, en l'objectiu d'intentar capturar la cresta de Vimy. El X Eixèrcit francés va atacar el 9 de maig despuix d'un bombardeig i va alvançar 5 km. No obstant, es varen replegar en aplegar a l'alcanç dels nius d'ametralladores, i l'artilleria alemana va disparar sobre els atacants. El 15 de maig, l'ofensiva s'havia detingut.

Durant l'autumne de 1915, l'assot de Fokker va començar a tindre efecte en el front de batalla, ya que els avions de localisació aliats casi varen ser eliminats del cel. Estos avions de reconeiximent s'utilisaven per a dirigir el fòc d'artilleria i para fotografiar les fortificacions enemigues, pero ara els aliats estaven pràcticament cegats pels caces alemans que ampraven ametralladores que podien disparar a través de la hèliç.

En setembre de 1915, els aliats varen llançar ofensives importants. Els francesos varen atacar Champagne i els britànics Loos. Els francesos havien dedicat l'estiu a preparar esta acció, mentres que els britànics varen assumir el control de més part del front per a donar més llibertat a les tropes franceses. El bombardeig, que s'havia planejat cuidadosadament per mig de fotografia aérea, va començar el 22 de setembre. L'assalt principal es va llançar el 25 de setembre i, a lo manco en principi, va fer bons progressos a pesar de les alambradas supervivents i els llocs d'ametralladores. No obstant, preveent este atac, els alemans havien desenrollat llínees defensives 3 i 6 km per darrere de les llínees del front, i varen conseguir defendre's de l'atac francés, que va durar fins a novembre.

Ademés, el 25 de setembre, els britànics varen iniciar el seu assalte a Loos, que pretenia complementar l'atac a Champagne. A l'atac ho va precedir un bombardeig d'artilleria de quatre dies, en el que es varen disparar 250.000 obuses i es varen lliberar 5100 cilindres de gas clor. L'atac va incloure a dos cossos en l'assalt principal i dos cossos més realisant atacs de distracció en Ypres. Durant l'atac, els britànics varen sofrir greus pèrdues, sobretot pel fòc d'ametralladora, i només varen conseguir alvanços menors abans d'agotar la munició d'artilleria. Un atac renovat el 13 d'octubre va obtindre resultats alguna cosa millors. En decembre, el general britànic John French va ser substituït per Douglas Haig com a comandant de les forces britàniques.

1916 — Duels d'artilleria i desgast

El cap de l'Estat Major alemà, Erich von Falkenhayn, creïa que potser ya no seria possible una penetració en les llínees enemigues, per lo que es va centrar en forçar una rendició francesa infligiendo numeroses baixes. El seu nou objectiu era «dessagnar a França».

Va adoptar dos estratègies noves. La primera era l'us de la guerra submarina sense restriccions per a interrompre els suministraments aliats que aplegaven des d'ultramar. La segona serien atacs selectius dirigits a causar numeroses baixes en les tropes terrestres franceses. Per a infligir el major número de baixes, va planejar atacar una posició que els francesos no podrien abandonar per raons tant estratègiques com d'orgull nacional, i aixina tendir-los una trampa. Es va elegir la ciutat de Verdún perque era una plaça important, rodejada per un anell de fortificacions, que estava situada prop de les llínees alemanes i perque protegia la ruta directa cap a París. L'operació es va malnomenar Gericht, paraula alemana per a «tribunal», pero que significava «lloc d'eixecució».

Falkenhayn va llimitar el tamany del front a 5-7 km per a concentrar la seua potència de fòc i evitar una penetració enemiga despuix d'una contraofensiva. També va mantindre un control estricte sobre les reserves principals, alimentant només el número de tropes necessàries per a mantindre la batalla en marcha. En preparació per al seu atac, els alemans havien amasado un cert número d'avions prop de la fortalea. En la fase inicial, varen agranar de l'espai aéreu als avions de reconeiximent enemics, lo que va permetre que els avions de reconeiximent i els bombarders alemans operaren sense interferència. No obstant, en maig, els francesos varen respondre desplegant escadrilles de chasse en caces Nieuport superiors. El congestionat cel de Verdún es va convertir en un camp de batalla aéreu que va ilustrar el valor de la superioritat aérea tàctica, ya que abdós bandos intentaven dominar el reconeiximent aéreu.

Batalla de Verdún

Artícul principal → Batalla de Verdún.

La batalla de Verdún va començar el 21 de febrer de 1916 despuix d'un retart de nou dies per la neu i la ventisca. Despuix d'un bombardeig massiu de huit hores, els alemans no esperaven molta resistència mentres alvançaven llentament sobre Verdún i les seues fortificacions. No obstant, varen trobar una forta resistència francesa, que varen resoldre els alemans en l'introducció dels lanzallamas. Els francesos varen perdre el control de casi totes les seues fortificacions, incloent Fort Douaumont. No obstant, els reforços francesos varen conseguir detindre l'alvanç alemà el 28 de febrer.

Els alemans varen centrar la seua atenció en Li Mort Homme, al nort, des d'a on els francesos estaven llançant obuses als alemans en cert èxit. Despuix d'una de les lluites més intenses de la campanya, el tossal va ser pres pels alemans a finals de maig. Despuix d'un canvi en el mando francés en Verdún, del defensiu Philippe Pétain a l'ofensiu Robert Nivelle, els francesos varen intentar recuperar Fort Douaumont el 22 de maig, pero varen ser repelits en facilitat. Els alemans varen conquistar Fort Vaux el 7 de juny i, en l'ajuda del gas fosgeno, es varen acostar a 1 km de l'última cordillera de Verdún abans de detindre's el 23 de juny.

Durant l'estiu, els francesos varen alvançar llentament. En el desenroll de la tàctica de la barrera d'artilleria rodante, els francesos recapturaron Fort Vaux en novembre, i en decembre de 1916 havien espentat als alemans 2 km de regrés des de Fort Douaumont.

Batalla del Somme

Artícul principal → Batalla del Somme.

En primavera, els comandants aliats estaven preocupats per la capacitat de l'eixèrcit francés de soportar les enormes pèrdues de Verdún. Es varen modificar els plans originals d'un atac en els voltants del riu Somme per a que els britànics aportaren en eixe sector del front l'esforç principal. Açò serviria per a aliviar la pressió sobre els francesos i sobre els russos, que també havien sofrit grans pèrdues. L'1 de juliol, despuix d'una semana de pluja intensa, les divisions britàniques de Picardía varen llançar un atac en el riu Somme, recolzades per cinc divisions franceses en el seu flanc dret. L'atac havia segut precedit per sèt dies d'intens bombardeig d'artilleria. Les experimentades forces franceses varen tindre èxit alvançant, pero la cobertura d'artilleria britànica no va conseguir ni eliminar l'aram de espino ni destruir les trincheres alemanes en l'efectivitat planejada. Varen sofrir el major número de baixes (morts, ferits i desapareguts) en un dia en tota l'història de l'eixèrcit britànic, unes 57 000.

Despuix d'evaluar el combat aéreu sobre Verdún, els aliats varen dispondre de nous aeroplanos per a l'atac a la vall del Somme. Depresa la lliçó de Verdún, l'objectiu tàctic dels aliats es va convertir en conseguir la superioritat aérea i, efectivament, els avions alemans varen ser casi agranats del cel sobre el Somme. L'èxit de l'ofensiva aérea aliada va provocar una reorganisació de l'arma aérea dels alemans, i abdós contendents varen escomençar a usar grans formacions de aeroplanos en lloc de confiar en el combat individual.

Alvanç de l'infanteria britànica prop de Gingy.

Despuix del reagrupament, la batalla va continuar a lo llarc de juliol i agost, en cert èxit per als britànics, a pesar dels reforços de les llínees alemanes. En agost, el general Haig havia conclós que era poc provable una penetració, i en canvi va passar a una tàctica d'accions en unitats menudes. L'efecte buscat era endreçar la llínea del front, alguna cosa que es va creure necessari en preparació per a un bombardeig massiu d'artilleria junt en una gran ofensiva.

La fase final de la batalla del Somme va presenciar la primera utilisació del carro de combat en un camp de batalla. Els aliats varen preparar un atac que inclouria 13 divisions britàniques i imperials i quatre cossos francesos. L'atac va fer progressos molt pronte, produint un alvanç de 3,2-4,1 km en certs llocs, pero els tancs varen tindre poc efecte pel seu escàs número i la seua poca fiabilitat mecànica. La fase final de la batalla es va lliurar en octubre i principis de novembre, de nou produint escassos guanys i grans pèrdues de vides. En tot, la batalla del Somme va fer penetració de sol 8 km, i va fracassar en alcançar els objectius originals. Els aliats havien sofrit 700.000 baixes i els alemans més de 360 000, encara que estos números estan qüestionats.

El Somme va causar de forma directa nous desenrolls importants en l'organisació i la tàctica de l'infanteria; a pesar de les terribles pèrdues de l'1 de juliol, algunes divisions havien conseguit alcançar els seus objectius en mínimes pèrdues. En examinar les raons que hi havia darrere de les pèrdues i els guanys, els britànics i els contingents colonials reintrodujeron el concepte de pilot d'infanteria, seguint els passos dels eixèrcits francés i alemà, que ya havien iniciat el camí cap a l'us de chicotetes unitats tàctiques. En l'época del Somme, els comandants d'alt ranc insistien que la companyia (120 hòmens) era l'unitat de maniobra més menuda; menys d'un any despuix, ho seria la secció de 10 hòmens.

Llínea Hindenburg

Artícul principal → Llínea Hindenburg.

En agost de 1916, va canviar el mando alemà del front occidental, ya que Falkenhayn va renunciar i va ser substituït pels generals Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff. Els nous mandos varen reconéixer en seguida que les batalles de Verdún i el Somme havien mermat la capacitat ofensiva de l'eixèrcit alemà. Varen decidir que l'eixèrcit alemà passaria a l'estratègia defensiva durant la major part de 1917, mentres que les potències centrals atacarien en els demés llocs.

Durant la batalla del Somme i a lo llarc dels mesos d'hivern, els alemans varen crear una posició defensiva preparada, despuix d'una secció del seu front, que es cridaria llínea Hindenburg. Açò pretenia acurtar el front alemà, lliberant cert número de divisions d'atres funcions. Esta llínea de fortificacions s'estenia des d'Arràs fins a Saint-Quentin. La primera volta que els avions de reconeiximent de llarc alcanç britànics varen observar la construcció de la llínea Hindenburg va ser en el més de novembre de 1916.

1917

Mapa del front occidental, 1917

Els alemans varen cridar a la retirada escalonada cap a la llínea Hindenburg: operació Alberich. Va començar el 9 de febrer i va terminar el 5 d'abril, deixant arrere un territori devastat que seria ocupat pels aliats. La retirada va variar entre 10 i 50 km des de les llínees originals del front. No obstant, els alvanços ofensius britànics varen continuar, ya que, en certa justícia, l'Alt Mando afirmava que esta retirada responia al azotamiento que varen rebre els alemans durant la Batalla del Somme.

Mentrestant, el 6 d'abril Estats Units va declarar la guerra a Alemània. Al començament de 1915, despuix de l'afonament del Lusitania, Alemània havia cancelat les seues intervencions de guerra submarina en l'Atlàntic davant la preocupació de que Estats Units entrara en el conflicte. No obstant, en el creixent descontent del poble alemà per l'escassea d'aliments, el govern va recomençar la guerra submarina sense restriccions en febrer de 1917. Havien calculat que un sege submarí a Gran Bretanya forçaria al país a abandonar la guerra en menys de sis mesos, mentres que les forces nortamericanes tardarien un any en ser un factor important en el front occidental. Els submarís varen tindre un breu periodo d'èxits, ans que el Regne Unit recorreguera al sistema de combois, reduint dràsticament les pèrdues de barcos.

En abril de 1917, les forces de l'Imperi Britànic varen llançar un atac que va escomençar en la batalla d'Arràs. A pesar de l'èxit que varen conseguir el Cos Canadenc i la 5.ª Divisió d'Infanteria Britànica travessant les llínees alemanes en la Cresta de Vimy, els aliats no varen poder traure profit per la negativa de proporcionar reforços a la regió.

Durant l'hivern de 1916-1917, la tàctica aérea alemana havia millorat: es va obrir una escola d'entrenament per als caces en Valenciennes i es varen introduir avions millorats en dobles ametralladores. El resultat va ser una cantitat casi desastrosa de pèrdues per a la força aérea aliada, especialment per als britànics, que tenien que lluitar en avions antiquats, un pobre adestrament i una tàctica dèbil. Per tant, els èxits aéreus dels aliats sobre el Somme no es repetirien, i els alemans els infligieron severes pèrdues. Durant l'atac en Arràs, els britànics varen perdre 316 membres de tripulació aérea, en contrast en els 114 que varen perdre els alemans. Açò va ser conegut per la RFC com l'Abril Sanguinós.

La moral francesa

Eixe mateix més, el general francés Robert Nivelle va ordenar una nova ofensiva contra les trincheres alemanes, prometent que seria la victòria definitiva. L'atac, cridat Ofensiva de Nivelle (també conegut com Camí de les Dames, per la zona en la que va tindre lloc l'ofensiva), tindria la potència d'1,2 millons d'hòmens (els alemans tenien menys de cinccents mil hòmens per a fer-los front), precedit per una semana bombardejos d'artilleria i acompanyat de tancs. No obstant, l'operació es desenvolvió pobrement, ya que els francesos varen tindre que superar un terreny asprós i costera dalt. Ademés, la detallada planificació va quedar trastocada en la retirada voluntària dels alemans cap a la llínea Hindenburg, la confidencialitat va quedar compromesa, i els avions alemans varen guanyar el control del cel, dificultant el reconeiximent. Açò va provocar que la barrera d'artilleria rodante alvançara massa ràpidament i s'alluntara de les tropes. En menys d'una semana havien mort 100.000 soldats francesos. A pesar de les quantioses baixes i de la seua promesa d'interrompre l'ofensiva si no produïa una penetració, Nivelle va ordenar que l'atac continuara en maig.

El 3 de maig, la cansada 2.ª Divisió francesa, composta per veterans de la batalla de Verdún, es va negar a seguir les seues órdens, i varen aplegar borrachos i sense armes. Els seus oficials carien dels mijos per a castigar a tota una divisió, i no es varen prendre mides severes. Els gresques varen afectar a 54 divisions franceses i varen produir la deserció de 20 000 hòmens. En canvi, les apelacions al patriotisme i en deure varen animar als soldats a tornar per a defendre les seues trincheres, encara que es varen negar a participar en més accions ofensives. El 15 de maig, Nivelle va ser retirat del mando i reemplaçat pel general Henri Philippe Pétain, que va suspendre els atacs a gran escala. Durant el restant de 1917 els francesos mantindrien sobretot tàctiques de aferramiento de l'enemic, llimitant les ofensives en gran escala, les que quedarien principalment en mans de la Força Expedicionaria Britànica en l'estret sector al seu càrrec casi en l'extrem occidental de la llínea del front.

Ofensives britàniques; apleguen les tropes nortamericanes

Archiu:The British Army on the Western Front, 1914-1918 L..jpg

L'eixèrcit britànic en el front occidental (agost de 1917)

El 7 de juliol, els britànics varen llançar una ofensiva en la cresta de Messines, al sur de Ypres, per a recuperar el terreny perdut en 1914 en la Primera Batalla de Ypres. Des de 1915, els ingeniers havien estat cavant túnels baix la cresta, i s'havien colocat 455 tonelladas d'explosiu amonal en 21 mines baix les llínees enemigues. Despuix de quatre dies de durs bombardejos, es varen activar 19 d'estes mines, causant la mort de 10 000 alemans. L'ofensiva que es va iniciar despuix també es va basar en un bombardeig exhaustiu, pero no va conseguir desplaçar als alemans. L'ofensiva, encara que va ser en principi contundentemente exitosa, no va prosperar, pel terreny anegado i embarrado, i abdós bandos varen sofrir quantioses baixes.

Durant esta batalla, l'11 de juliol de 1917, els alemans varen introduir en la guerra una nova arma en disparar càpsules de gas per mig d'artilleria. El tamany llimitat d'un obús d'artilleria requeria utilisar un gas més potent, per lo que els alemans varen amprar gas mostaça, un potent agent vesicante. L'us d'artilleria va permetre alcançar grans concentracions de gas en objectius seleccionats. El gas mostaça també era un agent persistent que podia perdurar fins a sèt dies en un lloc, un factor desmoralizante adicional per als seus oponents. Junt en el fosgeno, el gas seria utilisat abundantment tant pels alemans com pels aliats durant les batalles posteriors, ya que els aliats varen escomençar aixina mateix a incrementar la producció de gas per a la guerra química.

El 25 de juny varen aplegar a França les primeres tropes nortamericanes, formant la Força Expedicionaria Nortamericana. No obstant, les tropes nortamericanes no varen entrar en les trincheres fins a octubre. Estes tropes necessitaven entrenament i equipaments abans d'unir-se al combat, i durant varis mesos varen ser relegades a tasques de respal. No obstant, a pesar d'açò, la seua presència va proporcionar el necessitat estímul a la moral aliada.

Des de finals de juliol fins a octubre, es va renovar el combat al voltant de Ypres en la batalla de Passchendaele (tècnicament la Tercera batalla de Ypres, de la que Passchendaele va ser l'etapa final). La batalla tenia l'objectiu inicial de travessar les llínees alemanes i amenaçar les bases submarines de la costa belga, pero més vesprada es va llimitar a fer alvançar a l'Eixèrcit Britànic cap a terreny més alt (i més sec) al voltant de Ypres, deixant d'estar constantment baix l'observació de l'artilleria alemana. Els veterans canadencs de la batalla de la Cresta de Vimy i la batalla del Tossal 70 es varen unir als mermats cossos de l'eixèrcit australià i neozelandés i Eixèrcit Britànic i varen prendre la vila de Passchendaele el 30 d'octubre, a pesar de la forta pluja i les quantioses baixes (unes 16 000). De nou, l'ofensiva va produir una gran cantitat de baixes i un guany relativament menut, encara que els britànics varen conseguir triumfos menuts pero inexorables durant periodos de temps més sec. El terreny estava enfangat i plagat de cràters de l'artilleria, dificultant molt l'alvanç i les missions d'abastiment. Durant esta ofensiva, abdós bandos varen perdre un total combinat de més de mig milló d'hòmens. Esta batalla s'ha convertit en l'arquetip de massacre sanguinosa i inútil entre els historiadors britànics, mentres que els alemans varen cridar al Passchendaele «el major martiri de la Guerra». És una de les dos batalles (sent l'atra la batalla del Somme) que li han granjear al comandant en cap britànic sir Douglas Haig la seua controvertida reputació.

Batalla de Cambrai

Artícul principal → Batalla de Cambrai (1917).

El 20 de novembre, els britànics varen llançar el primer atac massiu en carros de combat durant la batalla de Cambrai. Els britànics varen atacar en 324 tancs, un terç dels quals va permanéixer en reserva, i dotze divisions, contra dos divisions alemanes. Per a mantindre la sorpresa, no va haver bombardeig preparatori; solament es va desplegar una cortina de fum abans dels tancs. Les màquines portaven fajinas en el morro per a superar les trincheres i unes trampes de quatre metros d'ample per als carros de combat alemans. Llevat para la 51.ª Divisió (Highland), que no va alvançar en columnes despuix dels tancs, sino en una llínea a través del camp, l'atac inicial va ser un èxit per als britànics. Les forces britàniques varen penetrar més en sis hores que lo que varen conseguir en la tercera batalla de Ypres en quatre mesos, i en un cost de sol 4000 baixes britàniques.

No obstant, l'alvanç va produir un inoportuno eixint, i el 30 de novembre una inesperada contraofensiva alemana va desplaçar als britànics de regrés a les seues llínees inicials. A pesar d'açò, l'atac es va percebre com un èxit dels aliats, ya que va demostrar que els carros de combat podien superar les defenses de trinchera. La batalla també va ser testic del primer us massiu dels Stosstruppen alemans en el front oest, que es valien de tàctiques d'infiltració per a penetrar en èxit en les llínees enemigues.

1918: Ofensives finals

Mapa de les ofensives finals alemanes, 1918

Despuix de l'exitós atac i penetració dels aliats en les defenses alemanes de Cambrai, Ludendorff va determinar que l'única oportunitat de victòria per als alemans residia ara en un atac decisiu a lo llarc del front occidental durant la primavera, ans que les forces nortamericanes anaren una presència significativa. El 3 de març de 1918 es va firmar el Tractat de Brest-Litovsk, i Rússia es va retirar de la guerra. Açò tindria un efecte dràstic en el conflicte, ya que 44 divisions quedaven lliberades del front oriental per a poder desplegar-se en l'oest. Açò els donaria una ventaja de 192 divisions contra les 173 divisions aliades, lo que va permetre a Alemània retirar a les unitats veteranes del front i readiestrarlas per a convertir-se en Sturmtruppen. En contrast, els aliats encara carien d'un mando unificat i sofrien problemes de moral i de número de tropes: els eixèrcits britànic i francés estaven greument mermats, i les tropes nortamericanes encara no havien passat a un rol de combat.

L'estratègia de Ludendorff seria llançar una ofensiva massiva contra els britànics, en l'intenció de separar-los dels francesos i desplaçar-los de regrés cap als ports del Canal. L'atac combinaria la nova tàctica de Sturmtruppen en avions d'atac aire-terra i una barrera d'artilleria cuidadosadament planejada que inclouria atacs en gas.

Ofensives de primavera alemanes

Artícul principal → Kaiserschlacht.

l'operació Michael, la primera de les ofensives de primavera alemanes, casi va tindre èxit en separar als eixèrcits francés i britànic, en alvançar 65 km durant els primers 8 dies i desplaçar les llínees frontals més de 100 km cap a l'oest, a tir d'artilleria de París per primera volta des de 1914. Pero a un enorme cost, un quarto del milló d'alemans que va participar en l'ofensiva va ser mort o ferit.

Com a resultat de la batalla, els dos bandos aliats varen acordar finalment unificar el sistema de mando. El general Ferdinand Foch va ser designat comandant de les forces aliades en França. Ara els aliats, unificats, eren més capaços de respondre als envits dels alemans, i l'ofensiva es va convertir en una batalla de desgast.

En maig, les divisions nortamericanes també varen escomençar a eixercitar un paper més significatiu, conseguint la seua primera victòria en Cantigny. En estiu, aplegaven cada més 300 000 soldats nortamericans. Abans d'acabar la guerra, les tropes nortamericanes desplegades en este front alcançaven un total de 2,1 millons de soldats. La creixent presència nortamericana va servir per a contrarrestar el gran número de forces alemanes redesplegadas.

Ofensives aliades finals

Un soldat belga en ametralladora Chauchat en les llínees del front, en 1918.

En juliol, Foch va iniciar una ofensiva planificada contra l'eixint de Marne produït durant els atacs alemans. Este atac va tindre èxit eliminant l'eixint en agost. Dos dies despuix de terminar la primera, es va llançar una segona ofensiva principal en Amiens, al nort. Este atac inclouria forces franc-britàniques, pero estava encapçalat per tropes australianes i canadenques junt en 600 tancs i recolzats per 800 aeroplanos. L'assalt va tindre molt èxit, fent que Hindenburg cridara al 8 d'agost el «Dia Negre de l'Eixèrcit Alemà».

Mapa de les ofensives aliades finals, 1918

El número de tropes de l'eixèrcit alemà havia quedat greument mermat despuix de quatre anys de guerra, i la seua economia i societat estaven someses a una gran tensió interna. l'ofensiva dels Cent Dies, que va començar en agost, va ser la gota que va caramullar el got, i despuix d'esta cadena de derrotes militars, les tropes alemanes varen començar a rendir-se en gran número. Quan les forces aliades varen trencar les llínees alemanes en un gran cost, la Monarquia Imperial es va derrocar, i varen dimitir els dos comandants de l'eixèrcit, Hindenburg i Ludendorff. Encara rugien les batalles quan la Revolució de Novembre va posar un nou govern en el poder, que ràpidament va firmar un armistici l'11 de novembre de 1918, que va suspendre tota lluita en el front occidental.

Conseqüències

Artícul principal → Conseqüències de la Primera Guerra Mundial.

La guerra del front occidental va provocar que el govern alemà i els seus aliats demandaren la pau a pesar dels èxits alemans en atres llocs. Com a resultat, els térmens de la pau varen ser dictats per França, el Regne Unit i Estats Units, durant la Conferència de Pau de París de 1919. El resultat va ser el Tractat de Versalles, firmat en juny de 1919. Els térmens originals del tractat paralisarien a Alemània com a potència econòmica i militar, per lo que la delegació militar es va negar a firmar. En canvi, va ser acordada en una delegació del nou govern alemà.

El tractat de Versalles va tornar a França les províncies fronterices d'Alsàcia-Lorena, llimitant aixina el carbó que requeria l'indústria alemana. També va llimitar severament a les forces armades alemanes, restringint el tamany de l'eixèrcit a 100 000 hòmens i prohibint una força naval o aérea. L'armada va ser duta a Scapa Flow baix térmens de rendició, pero després va ser afonada com a acte de desafiu per part de les seues tripulacions. Els tractats també reconfiguraron dràsticament Europa Oriental.

Comparativa de baixes de les
principals batalles del front occidental

Batalla	Any	Aliats	Alemans
Primera Marne	1914	263 000	250 000
Verdún	1916	377 000+	336 000+
Somme	1916	623 907	465 000+
Segona Aisne	1917	187 000	168 000
Michael	1918	255 000	239 000

En 1919 Alemània estava en bancarrota, la gent vivia en un estat de semi-hambruna, i no existia comerç en el restant del món. Els aliats varen ocupar les ciutats del Rin, Colónia, Koblenz i Magúncia, i la devolució depenia del pagament de les reparacions. Entre el poble alemà es va estendre el mit de que en l'eixèrcit alemà no havia segut derrotat, lo que més vesprada va ser aprofitat per la propaganda del partit nazi per a justificar parcialment el derrocament de la República de Weimar (vore Dolchstoßlegende).

França va sofrir greus danys durant la guerra. Ademés de la pèrdua de vides, el noreste industrial del país va quedar devastat. (Quan estava clar que Alemània anava a perdre, Ludendorff va ordenar la destrucció de les mines de França i Bèlgica El seu objectiu era paralisar les indústries dels principals rivals europeus d'Alemània). França construiria més vesprada una gran série de fortificacions a lo llarc de la frontera en Alemània, coneguda com la llínea Maginot, confiant en estes estructures per a evitar agressions futures d'Alemània.

La guerra de trincheres va produir una generació de soldats mutilats i viudes de guerra. Esta carniceria sense precedents va tindre un efecte durador en l'actitut popular cap a la guerra, que va tindre com resultat una renuencia aliada a eixercir una política agressiva contra Adolf Hitler (un veterà de guerra condecorat). Les repercussions d'esta lluita encara són visibles hui en dia.

En la cultura popular

• Ales (película de 1927)
• Sense novetat en el front, d'Erich Maria Remarque (novela de 1929)
• Sense novetat en el front (película de 1930)
• Westfront 1918 (Vier von der Infanterie) (película alemana de 1930)
• Die andere Seite (película alemana de 1931)
• Paths of Glory (película de 1957)
• Sense novetat en el front (película de 1979)
• Llarc dumenge de festeig (película de 2003)
• War Horse (película de 2011)
• 1917 (película de 2019)
• Sense novetat en el front (película de 2022)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Front occidental (Primera Guerra Mundial).